divendres, 28 de setembre del 2018

LA LLUM DEL CURTCIRCUIT




Josep Lluís Roig (Oliva, la Safor, 1967), en La llum del curtcircuit (Bromera, 2018), ens oferix trenta poemes de vers lliure marcadament narratius, més un petit que fa d’introducció i que porta com a títol Zero.
El llibre està escrit en primera persona. La veu narrativa és la d’un personatge masculí atrapat en un paradís artificial creat per infinites dosis d’alcohol i de pastilles de diverses formes i colors. Un individu marginal que deambula per espais on la ciutat envaïx d’una manera bruta i brutal el camp que l’envolta.
El paradís artificial en realitat no és més que l’infern d’un individu que s’ha convertit en un patètic titella de les seues addiccions. Un individu sense passat, tosc, que xafa contínuament la línia roja que separa la vida de la mort. Josep Lluís Roig pretén posar-se en la pell del personatge i que, sota la mirada del lector, apareguen com una única persona, fent-nos creure que és ell qui ha baixat a l’infern, però en realitat només és un espectador privilegiat que acompanya l’altre i que fa de notari d’una vida balafiada. El pobre desgraciat, dut per l’ànsia de viure més ràpidament i amb més intensitat la vida, gaudint de cada instant, experimentant per tal d’aconseguir noves sensacions que només la química pot oferir-li, ha inutilitzat el diferencial i s’ha vist atrapat en un tràgic curtcircuit on es mou com un espectre.
Així i tot, aquest titella atrapat en el caos troba una dona que li desperta el desig, un desig sense mesura, i també l’amor i una certa tendresa. Ella, també addicta, és capaç de rebaixar-se i oferir el seu cos a canvi d’una dosi, el seu amor és fals. En un moment determinat, però, ella és capaç d’allunyar-se d’aquest infern artificial i deixar-lo sol.
La presència d’aquesta dona ha estat com una llum que ha il·luminat com un foc d’artifici la nit térbola que habita el personatge. Ha estat un esclat potent però breu, ell necessitava la llum d’un far que li il·luminara el camí de tornada a la realitat.
La llum del curtcircuit, amb el qual Josep Lluís Roig va obtindre el Premi Mallorca de Poesia 2017, és un llibre amb una poètica crua, descarnada, obscura com la sang seca en el braç d’un ionqui i dramàtica amb el qual l’autor ha baixat a l’infern per a oferir-nos la història d’un perdedor, un individu atrapat en un laberint elèctric.

dimecres, 26 de setembre del 2018

LA MORT DELS CLOWN



Pere Bessó és, junt amb Joan Navarro, un dels poetes valencians de la generació dels setanta amb una de les veus més personals i menys influenciades per l’obra de Vicent Andrés Estellés i el realisme intimista que ha vingut després.
La seua trajectòria literària s’inicia en llengua castellana amb la publicació de la plaquet Cenáculo de sombras, l’any 1972, quan té només vint-i-dos anys. Des d’aleshores ha dedicat bona part de les seues energies a dues grans tasques: la primera, la de crear una obra poètica sòlida, singular i diferenciada i la segona, la d’agitador cultural en la creació de revistes i col·leccions de poesia i organitzant tertúlies literàries. Totes dues tasques les ha compaginat amb l’acció política, la docència i la traducció al català de poetes romanesos, sud-americans, moldaus...
No exagere si dic que la poesia ha estat una de les grans passions de Pere Bessó, a la qual es dedica amb cos i ànima i amb una força, una constància i una perseverança que li han fet superar tots els esculls amb els quals s’ha trobat al llarg de més quaranta-cinc anys de trajectòria.
L’any 2017 l’editorial valenciana El Petit editor li va publicar el que fins ara és el seu darrer poemari, La mort del clown, encara que no és el darrer que ha escrit, segons ell mateix ens confessava, fa uns dies.
La mort del clown l’acompanya un pròleg de la poeta Àngels Moreno, que ha estat alumna seua. El poemari és extens i intens, i està ple de cites i de referències literàries i musicals. Personalment, crec que Pere Bessó és un dels pocs habitants d’aquest petit país de la vora de la Mediterrània que més sap de poesia, i això no ho dic a la babalà, sinó conscient que és arriscat fer una afirmació d’aquest calibre i més coneixent altres autors de la seua generació i de les següents que també són uns savis en aquesta sagrada qüestió. Aquesta saviesa és present en cada poema escriu. Bessó a més és un autor que ha sabut projectar-se en cercles poètics internacionals emprant els seus propis recursos.


El clown mor quan es trau un drap de colors de la seua enorme butxaca, esborra la pintura que l’emmascara i apareix el seu rostre, aleshores s’acaba la comèdia, el personatge ha mort, resta l’ésser humà que li donava vida, i s’inicia tot seguit un drama.
En l’escenari que és la poesia, el poeta, que és un fingidor com ens assegurava Fernando Pessoa, no deixa mai la interpretació, encara que tinga la màscara desfeta, una màscara al cap i a la fi i que necessita com un escut per a protegir-se de la nuesa que ens fa febles i excessivament vulnerables; és com una arma amb què atacar i defendre’s des de la solitud contra els revessos de la vida, la tendència a l’oblit, l’ànsia de transcendir, el batec desaforat del desig, les grans interrogacions que se’ns apareixen en cada corba del camí. Tot intentant, mentre sobreviu, esbrinar el perquè de tot plegat.
Àngels Moreno, en el pròleg, ens avisa del perill que el maquillatge del clown esdevinga irreversible i el somriure li faça festes al grotesc, posant en perill la identitat del personatge.
Les màscares, com els mateixos poemes, estan construïdes amb elements que ens són propis: la memòria, l’experiència vital, les lectures, la música... i, encara que no oferisquen un retrat exacte de les nostres faccions, tenen i mantenen trets de la nostra personalitat.
La mort del clown és un poemari on l’autor combina el vers lliure i la prosa poètica. Un poemari ric en imatges, amb picadetes d’ull i homenatges, escrit per un individu que coneix el seu ofici, que té una manera de fer personal, que és poc partidari de fer cap concessió a poètiques diàfanes, superficials i fàcils. Un autor exigent i, entre les seues exigències, hi ha la demanda d’un lector que s’acoste a la seua poesia amb atenció, si no ho fa així trobarà les portes tancades.



dilluns, 24 de setembre del 2018

LLUM A L'ATZUCAC


Hi ha traçats urbans que conformen un laberint on ens podem perdre en nits sense lluna si no compten amb un llum que il·lumine els nostres passos. En el laberint del temps la memòria és el far que il·lumina la nostra navegació diària. En l’aventura del viatge és el coneixement. En la vida ho és algú com ara una filla o un fill, només la remota possibilitat que s’apague eixa llum ens pot fer baixar a l’infern. El poeta de Catarroja (Horta Sud) Ramon Ramon, un mal dia, es va saltar un semàfor i un cotxe impactà contra el seu. Durant uns segons va témer el pitjor per a la seua parella i en especial per a la seua filla. Foren uns instants en què va témer perdre-les per a sempre. Per ventura, no va passar res que hagueren de lamentar i la petita Llum i Marieta la seua parella continuen il·luminant la seua vida.
Ho conta en el seu segon dietari, Llum a l’atzucac, i entre línies els lectors podem sentir el terrible calfred que va recórrer el seu cos després de l’accident.
Amb Llum a l’atzucac (Bromera, 2018) el poeta de Catarroja va obtindre el XIX Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta. En les seues pàgines ens retrobem amb el magnífic prosista que descobrírem en el seu anterior dietari, Dins del camp d’herba (Perifèrics edicions, 2014). Dic més, Ramon Ramon ha crescut i ha madurat com a narrador, s’ha convertit en un extraordinari constructor de relats, sap mantindre perfectament el tempo i la tensió narratius, és un excel·lent retratista de personatges, capaç de fer, amb tres frases, un esplèndid esbós. Té una prosa rica, cuidada i intensa, la seua amenitat residix en els seus dots d’observació, de descripció i reflexió.
Llum a l’atzucac és un dietari que seguix en el temps Dins del camp d’herba, recordem que el primer va del 2009 al 2012 i aquest segon del 2012 al 2016, i recull experiències personals, algunes d’àmbits íntims i privats, com ara les visites a les cases de barrets, així com lectures que el porten a reflexionar sobre qüestions tan complexes i alhora universals com ara la felicitat, els diversos viatges que fa a Itàlia, a Anglaterra i a diferents indrets dels Països Catalans (interessant la reflexió que fa sobre el que significa la ciutat de Barcelona per a un escriptor en català de la perifèria).
En cada pàgina trobem la mirada d’un home preocupat per la complexitat de la vida, la mirada un tant perplexa d’un individu intel·ligent, honest i sincer, carregat de dubtes i amb un bagatge cultural notable. Un ciutadà d’un país que ha renunciat a ser-ho i on a pesar de tot una minoria es resistix amb dignitat a la desaparició.
Llum a l’atzucac és un llibre dens, profund i no per això avorrit, tot el contrari, en les seues més de tres-centes pàgines trobem un autor destre i amb un bon domini del llenguatge, amb una gran solvència com a comunicador i, sobretot, capaç de teixir complicitats amb el lector.


diumenge, 23 de setembre del 2018

NÒMADA



El quintet de Puçol (Horta Nord) Acid Cookies acaba d’autoeditar-se Nòmada, un disc enregistrat i mesclat per Paco Morillas als Estudis Elefante de València i masteritzat per Enrique Soriano.
Acid Cookies és una banda que es considera hereua del rock psicodèlic o àcid rock que es forja a meitat de la dècada dels seixanta del segle passat a la costa oest dels Estats Units, la influència del qual s’estén més endavant fins a bandes consolidades provinents de la Gran Bretanya com The Beatles, The Rolling Stones o The Animals.
Nòmada el conformen cinc cançons, dues cantades en anglés: Word of Greed i The Trip i les tres restants en valencià, Mirant-me, de la qual han realitzat un videoclip, La galeta i El despertar. A través de les seues cançons acompanyem els Acid Cookies cap a un viatge interior en què els membres de la banda, amb un pensament producte d’un pacte de pau signat amb si mateixos, pretenen retirar-se de la cursa agressiva i veloç en la qual ens veiem obligats a participar tot intentant reconéixer-se en el ritme pausat de l’univers i en els colors vibrants de la natura.
Acid Cookies és una banda que ha anat creixent sense pressa, aprenent dels seus mestres, dels quals han versionat en directe les seues millors cançons, deixant-se aconsellar per músics de llarga trajectòria com ara Hans Van de Stadt, i enregistrant maquetes quasi d’una manera artesanal però amb uns resultats francament positius.
Bons músics amb un projecte entre mans nítid i capaços de construir cançons amb personalitat pròpia i amb un missatge positiu, potser una mica ingenu en alguns moments, però, sempre il·lusionant: «Caldria trencar-ho tot./ Veure altres opcions. / Confiar en la gent. / Començar de nou».
Lletres cuidades, temes musicalment ben arranjats i amb una magnífica instrumentació. Guitarres amb un so cristal·lí, contundent quan cal i evocador quan volen. Rock sòlid però allunyat de murs sonors roncs on se solen perdre la veu del cantant i els matisos a canvi d’una contundència rebel que invita només al salt i al crit.
Concessions brillants a temes de mig temps i a alguna balada d’amor pel proïsme.


La veu personal de Tiko Esteve navega en harmonia sobre la base musical, dialogant amb les guitarres, proposant-nos un viatge individual a la recerca d’un jo que, víctimes dels paranys d’un sistema inhumà, no sabem quina cara realment fa. Una veu sòlida, plena de matisos i acompanyada per uns cors vocals que la reforcen i la doten en cada tema de sonoritats vibrants.
El disseny del cedé i els collages que acompanyen Nòmada són creació del també músic Xema Esteve, el qual, d’una manera encertada, ens oferix un univers on l’individu és nu, acompanyat pels seus desitjos front a un univers immens, canviant, bell i al mateix temps hostil.