dijous, 27 de febrer del 2014

TU AS SOIF, MON AMI

IV
Tu as soif, mon ami, une terrible
soif qui a fait devenir une friche ta gorge.
Tu as un désir immense de l'eau fraiche, cristaline,
qui soit venue pour apaiser avec urgence
l'ardeur qui t’a échangé en raisins secs les mots.
Tu as soif, mon ami, et elle est la gargoulette chérie,
de sa bouche jaillissent de baisers et de mots liquides
qui viennent pour satisfaire un désir immense d’estime.
Tu as soif et elle est une source,
un lac où le désir fond dans l’amour.


IV
Tens set, amic, una set terrible
que ha convertit en un erm la teua gola.
Tens un desig immens d’aigua fresca, cristal·lina,
que vinga a apaivagar amb urgència
la cremor que t’ha convertit en panses els mots.
Tens set, amic, i ella és el cànter preuat,
de la seua boca brollen petons i paraules líquides
que vénen a sadollar un desig immens d’estima.
Tens set i ella és una deu,
un llac on el desig es desfà en l’amor.

*****
(Traduction: Emili Gil i Pedreño
Du recueil de poemès Quadern per a Joan de Manel Alonso i Català )

dimarts, 18 de febrer del 2014

VALÈNCIA, CALIFÒRNIA


Senior i el Cor Brutal és una de les bandes valencianes amb un so en disc i en directe més clar, més personal i més reconeixedor. La seua música té les arrels posades a l’Amèrica del Nord, en el rock però també en el folk, unes sonoritats que ells són capaços de traslladar a València i a la llengua del país sense que perden ni una engruna d’autenticitat.
Hi ha uns quants factors que fan de Senior i el Cor Brutal tot un referent, en primer lloc la qualitat musical dels seus components, en segon lloc la veu personal i la manera d’interpretar de Miquel Àngel Landete, en tercer lloc la claredat del seu so, no estem davant d’una banda que es dedique a crear un mur de soroll elèctric on es perden la veu i els matisos sonors de tots i de cadascun dels instruments; tot el contrari: en les seues cançons els pianos, les harmòniques, les guitarres tenen un gran protagonisme, i això és sinònim de riquesa sonora.
Miquel Àngel Landete també és un gran lletrista, capaç tant de construir la metàfora més fina i brillant com de deixar caure un exabrupte contundent però ben enllaçat amb el conjunt de la cançó.
El seu darrer disc, València, Califòrnia està més a prop del folk que del rock. Són, exceptuant la cançó que dóna títol al treball, temes acústics, cançons a mig temps i balades construïdes amb el bategar de les cordes d’una guitarra, el percudir de les tecles d’un piano i el diàleg amb una harmònica.
És un disc amb cançons delicioses com ara «Ella plou», una gran cançó d’amor. Un treball on hi ha lentitud, un cert assossegament musical que no acaba de correspondre a unes lletres tocades d’ira, de dolor, de desencant, d’amargor, és com si Landete haguera volgut que se l’entenguera perfectament cada paraula dita, i que aquestes no es perderen diluïdes entre ritmes accelerats i guitarres cridaneres. És com si el poeta li haguera exigit al músic que passara a un segon terme, i encara que aparentment puga paréixer que li haja fet cas, no ha estat així, ja que el músic ha sabut embolcallar amb unes magnífiques melodies cadascuna de les cançons.
Dels dotze temes que conformen el disc, la lletra i la música són de Miquel Àngel Landete, excepte la música del tema que el tanca, que alhora és el més elèctric, «València, Califòrnia», en què han participat E. Martín, J.l. Tormo, R. Ferreiro, L. Martínez i el mateix Landete, i «El dia dels covards», que és una versió lliure d’una cançó d’un altre grup valencià amb una gran personalitat: Arthur Caravan.

València, Califòrnia és un treball ple de vida, d’il·lusió per viure en llibertat, i d’experiència vital on Senior i el Cor Brutal ens mostren una certa preocupació pel temps que ha de vindre, obscur com el carbó, que no és, com podria pensar-se, resultat de la crisi econòmica, sinó dels pal·liatius, dels correctius que la classe dirigent i dominant està aplicant per a eixir d’aquella. Hi ha en les seues cançons ansietat davant del futur i unes ganes terribles de fugir cap a un espai geogràfic on la recerca de la felicitat encara siga possible. Senior i el Cor Brutal són una colla de trobadors rebels que, malgrat tot, encara creuen en l’esperança, la seua fe i la seua música són el regal que ens deixen en cada nota i en cada paraula.

dijous, 6 de febrer del 2014

ANDREU VALOR, CANTANT SOTA LA PLUJA



Durant els darrers cinc anys hi ha hagut una expressió que des de qualsevol tribuna política o mediàtica se’ns ha repetit una i altra vegada fins que s’ha desgastat. L’expressió venia i ve a resumir-nos en una frase els estralls de la crisi, l’estafa planificada, en la qual estem immersos: «amb la que està caient». U, que és una mica ignorant, mira el cel i només veu caure la pluja, el que sí que sent, però és arran de sòl, com des de les diverses instàncies del poder polític li van passant la dalla a tots els drets individuals i col·lectius que tenia. A favor de l’expressió «amb la que està caient» diré que la pluja que ens cau és aigua contaminada de tristesa i desesperança, acompanyada de la pedra del populisme violent i barroer que ens agredix en el més íntim.
Conec u que afirma que els artistes tenen l’obligació de crear amb les seues obres paraigües per a protegir-nos de la pluja i oferir a la humanitat un raig lluminós d’esperança que ha de lluir amb intensitat malgrat la pluja que ens està caient a sobre, i que convertix amb la seua acidesa la roba que ens protegia en parracs.


El cantautor de Cocentaina Andreu Valor deu pensar igual que el meu conegut, i així ens ho confirma en el seu nou treball discogràfic, Malgrat la pluja. Un disc amb una gran intensitat lírica, en el qual Valor viatja des de la balada al rock, afegint-li també tocs de folk, de pop i fins i tot de rap, incorporant unes guitarres elèctriques que apareixen al bell mig de la cançó amb força alçant un crit solitari, elèctric ple de ràbia i de força melòdica.
Andreu Valor ha comptat en la producció, en els arranjaments, en les guitarres i fins i tot en la veu amb la complicitat i el saber fer d’Eduardo «Tata» Bates, la qual dota Malgrat la pluja d’una gran riquesa de so i de matisos.
També s’ha fet acompanyar en alguns temes per uns col·laboradors molt especials, com ara el veterà actor Juli Mira, que exercix de rapsode, el cantant Hugo Mas, amb qui fa un duet, els rapers Mireia i Andreu del grup Rapsodes, els glossadors mallorquins Mateu Xuri, Maribel Servera i Joan Toni Sunyer, així com el cor infantil de luxe conformat pels Pavortets, hereus directes del grup Carraixet.



El disc el conformen dotze cançons en les quals Andreu Valor ens diu que la vida és un camí ple de peatges excessivament cars, un camí en el qual podem defallir, però on cal refer-se constantment per a sobreviure i fer-ho amb alegria tot gaudint del present. Andreu es posiciona al llarg del disc d’una manera ferma davant de la desmemòria, de la crueltat, de la violència de gènere, contra la tortura dels animals, l’homofòbia i la hipocresia social. Ens parla i reivindica la dignitat dels ciutadans que estan patint en la seua pell les retallades que ens imposen els governants en educació, en sanitat, en drets com ara el que tenim al treball i a una vivenda digna, es posa al costat dels joves que es veuen obligats a emigrar, víctimes d’aquells que, tot aprofitant la crisi, ens roben el futur amb enganys. Ens recorda la força de l’amistat i de l’estima que es mantenen per damunt de la distància i el pas del temps.
Andreu no oblida en cap moment aquells que han lluitat, que lluiten i lluitaran pel reviscolament cultural, lingüístic i nacional del País Valencià. Dels pobles amb els quals estem agermanats. No oblida en el seu cant el drama que suposa per a les famílies els desnonaments, i ens recorda que la defensa de la llibertat, de la dignitat humana, de la democràcia real i no de la partitocràcia excrescència del franquisme que patim, es defensa amarrant amb força la por ja que el poder se n’aprofita de les nostres febleses per a imposar-se i esclavitzar-nos. També ens recorda que tot els drets dels quals gaudim els devem a la lluita i el sacrifici d’aquells que ens precediren i no podem de cap manera malmetre la seua herència.

Andreu Valor tanca Malgrat la pluja afirmant que hem de ser valents i continuar amb saviesa la recerca de la felicitat a pesar de tots els entrebancs que trobem pel camí.