EL IAIO A NOVA YORK

No soc lector d’allò que els especialistes anomenen LIJ, vull dir literatura infantil i juvenil. De tant en tant, molt de tant en tant si els he de ser sincer, cau en les meues mans un llibre destinat per les editorials al nínxol de mercat dels lectors més menuts, i per vici (tinc el mal vici de devorar amb ulls àvids gran part de la lletra impresa que se’m posa per davant) el llig.

Durant la lectura, la meua cara no és un poema, és un article crític. Sovint demolidor quan tinc en les mans una cosa pensada com un producte de consum sense ànima, superficial i carregat de tòpics del gènere. Un llibre d’usar, tirar i oblidar.

Quan la LIJ és capaç de captar l’atenció i emocionar saltant per damunt de les línies que separen les diverses edats de les persones és quan, des del meu punt de vista, la seua lectura realment paga la pena.

Fa unes setmanes va caure en les meues mans el llibre El iaio a Nova York (Aila edicions, 2019), amb el qual l’escriptor d’Algemesí (Ribera Alta) Vicent Borràs ha obtingut el Premi Altea de Literatura Infantil i Juvenil. Un relat escrit amb gran ofici, aparentment senzill, amb una gran claredat expositiva i una prosa diàfana, àgil i amena. Un relat amb una gran càrrega emocional que l’autor gestiona amb cura i delicadesa.

En les seues pàgines no trobem ni bruixots, ni castells encantats, ni princeses ni cap poció o artefacte màgic, trobem els membres d’una família, com qualsevol altra, d’una ciutat mitjana. Una família en un moment trist, dramàtic, provocat per la sobtada malaltia de l’avi i l’anunci de la seua mort.

L’actitud dels xiquets i els adults davant de la nova situació és descrita evitant els tòpics i en alguns moments amb un humor fi i delicat. La nova situació ve acompanyada per un gran interrogant. Cal dir-li la veritat a l’avi? La veritat és un ganivet de doble tall que pot fer més mal que bé. Així i tot, els xiquets amb gran consideració i afecte acabaran trobant la resposta. Cal enfrontar-se a la mort com un fet natural, però no és necessari mostrar-la amb cruesa, la mort potser és un viatge a una ciutat meravellosa on ens esperen els éssers estimats que iniciaren abans la partida.

Vicent Borràs s’ha enfrontat amb una gran clarividència i honestedat a una de les eternes qüestions, la mort, i amb ella al dolor provocat per la pèrdua i l’absència, i ens ho conta a menuts i grans, aconseguint emocionar-nos a tots.

QUÈ SAPS DE VIDAL PALAU?

Eduard Penadés és l’únic membre del consell de redacció d’un diari digital valencià si no hi comptem el director. Els canvis tecnològics han afectat d’allò més els darrers anys el funcionament dels mitjans de comunicació, sobretot la premsa en paper, i encara a hores d’ara no sabem quins camins prendran en el futur. A pesar de tot, Eduard és un periodista de la vella escola, amb un aire de detectiu privat. Un dia rep una telefonada del director del diari i, a boca de canó, li pregunta: «Què saps de Vidal Palau?», i tot seguit li encomana que faça la crònica del funeral d’aquest personatge que tindrà lloc en una localitat turística valenciana. El problema rau en el fet que Vidal fa trenta anys que és mort i soterrat. Només assistint al sepeli i parlant amb els amics del difunt Eduard traurà l’aigua clara.

El novel·lista d’Algemesí (Ribera Baixa) Vicent Borràs, en Què saps de Vidal Palau? construïx un relat àgil, dinàmic, amb una tensió narrativa que no decreix en cap moment, i on ha estat capaç de modelar personatges ben definits i amb un passat que els dota d’una gran força i versemblança. També ha sabut adoptar altres personatges de la realitat, tot encaixant-los perfectament en la narració. Estem davant d’un autor en plena etapa de maduresa, un escriptor que coneix el seu ofici, que té una trajectòria important i reconeguda i que ha anat creixent i millorant com a escriptor amb cada nou lliurament de la seua obra.

Què saps de Vidal Palau? és per a mi el seu millor llibre. Una novel·la on trobem un autor amb una gran seguretat, amb una veu pròpia i amb una gran capacitat de seduir el lector des de la primera frase.

Eduard Penadés sap que Vidal Palau Gilabert fou un professor i poeta valencià que emigrà a Barcelona i acabà sent un membre destacat de la generació poètica dels cinquanta. Fou amic dels germans Ferrater i íntim de Manuel Vázquez Montalbán, aquest darrer amb un paper fonamental en bona part dels fets que ens narra l’escriptor d’Algemesí.

Vicent Borràs reflexiona sobre la relació de l’autor amb la seua obra, però també amb la crítica i el públic, sobre l’ensenyament, les relacions d’amor, de pares i fills i de parella, de l’amistat, també ho fa sobre la culpa, i d’una manera destacada sobre la identitat personal. I ho emmarca tot en el període gris d’una Barcelona provinciana sota la bota de la dictadura franquista, on, a pesar de tot, hi ha qui estima, viu i escriu amb plena llibertat.

El llibre no conté només l’explicació sobre qui fou Vidal Palau i sobre què el va portar a prendre la decisió de desaparéixer del mapa trenta anys abans de la seua mort. Vicent trau de la seua palestra altres personatges sobre la vida dels quals reflexiona com ara la dona francesa de Palau, que en realitat és jueva i nascuda a Polònia, o potser no, i el seu sogre, un republicà valencià exiliat que deixa de ser-ho per a convertir-se en un ciutadà de la República francesa.

Vicent Borràs reconstruïx el passat de Vidal Palau, ens posa dins del seu cap, alhora que ens parla del present dels membres de la seua família, que deixà enrere, una filla que no acaba de saber qui és, una esposa entrada en anys i a les portes d’una demència senil que farà que siga impossible reconstruir la seua pròpia identitat.

Borràs ha escrit un llibre d’aquells que eixe dos per cent de lectors que llegim habitualment en valencià no podem deixar passar de llarg.

L'ÈPICA DE LA PRIMAVERA

Quan l’any 2008 s’iniciava als Estats Units d’Amèrica la crisi econòmica que després s’estendria ràpidament a la resta del món, al País Valencià (immers com era dins d’una bombolla immobiliària i amb uns governants obsessionats en posar el país en el mapa a través de la construcció d’edificis faraònics i la posada en marxa de grans esdeveniments) ningú no es podia imaginar que uns mesos més tard s’iniciaria una llarga recessió que posaria al descobert el balafiament econòmic sobre el qual s’alçava la gestió de la cosa pública, així com les trames de corrupció existents que obligarien a aplicar polítiques de grans i doloroses retallades en l’Estat del Benestar. Així i tot, la societat valenciana, narcotitzada per uns mitjans de comunicació tendenciosos, capaços d’alçar murs de silenci sobre alguns temes i crear cortines de fum amb altres, continuava sense reaccionar fins que en febrer del 2012 els estudiants de secundària es manifesten al centre de València pel dret a una educació pública i de qualitat, la qual cosa, unida a una reacció policial desproporcionada, va aconseguir que el que era una manifestació pacifica acabara convertint-se en l’anomenada Primavera valenciana, un referent èpic per a una nova generació a la qual acabaven de condemnar polítics i financers a l’atur o a l’emigració forçada.

L’escriptor d’Algemesí Vicent Borràs situa la seua darrera novel·la, Primavera encesa, (Premi Blai Bellver de Narrativa, Bromera, Alzira, 2014) durant aquells dies a la ciutat de València, però també a la Ribera del Xúquer per tal de crear un mosaic d’històries personals amb les quals pretén d’alguna manera explicar com estarien afectant a persones provinents de diverses classes socials la crisi i les seues conseqüències.

Vicent Borràs crea un seguit de personatges amb un passat que projecta la seua ombra sobre el present, un present incert. Són individus de diverses generacions, sexe i procedència social que veuen com les circumstàncies van donant un colp de timó a les seues vides. El pare antiavalots i el seu fill esquerrà, el cantautor que fou estudiant rebel i que ara és propietari d’un local d’oci on projecta les seues velles il·lusions creatives, la professora d’institut tímida i incapaç de trobar l’amor, la pija rica que ho ha perdut tot i que es dedica a fer fel·lacions a canvi d’un bitllet de cinquanta euros, un grup de neonazis...

Vicent Borràs entrecreua amb intel·ligència la vida dels personatges i ho fa utilitzant l’engranatge meravellós del desig i de l’amor, un amor també paternal i filial, i amb el nefast engranatge de l’odi irracional producte sovint de la frustració, que com una riuada és capaç d’arrossegar fins i tot aquells que el generen.

Mentre els personatges es manifesten, estimen, canten, reben els colps de la vida, hi ha la presència constant d’un helicòpter policial que sobrevola el centre de la ciutat, tensant la situació i fent visible la incapacitat per a enfrontar-se a la situació d’una delegada del Govern amb massa tics franquistes.

Borràs, amb una prosa directa, amena, ens parla dels anhels i de les frustracions, i del compromís d’una gent marcada per una crisi que no ens acaba d’abandonar sis anys després d’haver-se iniciat. El seu missatge és optimista, encara que no per això deixa d’avisar-nos sobre perills terribles com ara el creixement del feixisme en la nostra societat.