LA SOLITUD DEL TRAPEZISTA

 

Fa uns pocs mesos el poeta d’Algemesí (Ribera Alta) Vicent Nàcher Ferrero ens presentava el que és el seu dotzé llibre de poesia: La solitud del trapezista (El Petit Editor, 2025), un llibre on el poeta, com un trapezista, es balanceja en l’altura guardant l’equilibri sobre el buit. És sol, alguna cosa impedix que no caiga, potser l’amor, potser un somni o una utopia o aquella energia que amb paciència i gran voluntat extrau de la pedrera dels mots. Uns mots amb els quals construïx cadascun dels seus poemes.

La poesia de Vicent Nàcher Ferrero és cant, és confessió, és crit en el combat individual, però també en el col·lectiu. La seua és una poesia transparent, oberta, allunyada de l’artificiositat verbal de l’hermetisme hermenèutic.

Vicent Nàcher Ferrero és un supervivent de moltes batalles contra si mateix, per dir-ho amb les seues pròpies paraules, però també de les batalles lingüístiques i culturals del seu país. Un individu que patix i ha patit i es pensa i es repensa en el seu dia a dia, un dia a dia que encara amb humilitat i senzillesa. Una vida que es passa així: «Buscant el vers més insurrecte i bellíssim». L’amor el cura de tot mal. L’estima a la llengua i al seu ofici de poeta el manté viu: «El temps que dedique a fer poemes / és el més ben aprofitat...».

Per a Vicent Nàcher Ferrero: «La vida és un exercici de voluntat de viure». Ell és conscient de totes les derrotes que ha patit i de les quals ha anat aprenent, superades amb unes immenses dosis d’esperança. És un perdedor, però té un somni i aquest somni, fet de mots, li dona bona part de l’energia per a sobreviure.

L’amor el fa afirmar: «La vida no paga la pena si no es perd per amor». L’amor més desinteressat que va més enllà del desig.

Vicent Nàcher Ferrero, mentre les grades del circ resten buides, es mou en l’altura i en la foscor. És sol, encara que el circ ara podria estar ple, i en la seua soledat pensa la vida i els tombs que aquesta dona. Observa la geografia del seu poble, els vaivens ideològics d’una societat covarda que es deixa manotejar per xarraires pocavergonyes sense ni un gram d’ètica.

Escriu en una llengua que sap minoritzada, acorralada, afeblida, i es posa al costat d’aquells que l’ensenyen. La llengua és molt més que la matèria primera per als seus poemes, és l’alé vital del seu univers.

El poeta escriu, també, sobre el procés creatiu, sobre la literatura, reivindicant la figura de l’escriptor valencià: «Els escriptors d’aquest país són uns herois, escriuen en una llengua menyspreada, odiada...». Reivindica aquell poeta que més l’ha influenciat, Vicent Andrés Estellés: «Tu, la font enmig del camí de la qual tots hem begut».

La literatura com un refugi, però també la música, la pintura.

Vicent Nàcher Ferrero es posiciona políticament més enllà dels partits, és un demòcrata, un antifeixista, un partidari ferotge de la llibertat i la justícia social, un resistent d’una nació ocupada.

La solitud del trapezista és un llibre molt personal, escrit per un individu ferit per la vida i per les lletres. Un creient de la paraula i de la seua capacitat per a guarir-nos. Un trapezista per al qual cada poema és un salt en el buit. Les seues mans, quan salta, esperen trobar la intensitat de la llum i la força de la bellesa que l’acabaran subjectant i posant-lo a estalvi una vegada més.

UN TROS DE CEL A LES BUTXAQUES

Aquest dies tòrrids del mes de juliol em trobe immers en la lectura d’un llibre de poesia que m’ha colpit, Un tros de cel a les butxaques, de Vicent Nàcher i Ferrero (Editorial Neopàtria, Alzira, 2019). La tardor passada, quan formava part del jurat del Premi de Poesia Josep Maria Ribelles, vaig fer una primera lectura als poemes que conformen aquest llibre, aleshores sota el títol de Trapatroles despitralat.

Des dels primers versos que obrien el llibre, vaig reconéixer la veu del seu autor. He llegit tota la seua obra. Des de Primavera de cartons, aparegut a l’editorial Germania l’any 1994, fins a Els incendis de l’ànima, editat també per Neopàtria l’any 2017. És fàcil identificar l’obra de Vicent Nàcher, té una veu poètica ben definida que ha anat modulant i perfeccionant amb cada nou llibre.

La seua és una poesia realista, en ocasions d’un realisme de la intimitat, biogràfic, confessiona, d’altres és de marcat caràcter social. Nàcher no es vol un ésser diví aïllat en la seua torre d’ivori creativa: «Soc un xicotet home enmig de la multitud» i se sent colpejat per les injustícies que l’envolten: «em costa viure cada vegada / més exposat a la crueltat sense límits / dels humans...».

Poesia amb una gran tendència discursiva, emparentada d’una manera directa amb la prosa.

Un dia, durant una conversa informal, vaig cometre l’error d’aconsellar-li que escriguera algun recull de contes, a la qual cosa, d’una manera taxativa i ara veig que intel·ligent, es va negar. Vicent Nàcher és poeta perquè, entre altres coses, sempre ha tingut la voluntat de ser-ho. És un individu que des de ben jove jurà consagrar la seua vida a la recerca de la bellesa i de la veritat a través de la paraula. I ho fa amb una honestedat aclaparadora i amb una gran claredat expositiva.

La seua és una poesia allunyada dels jocs d’espill, de l’hermetisme, del simbolisme, una poesia «sense colorants, ni conservants» dels petits i els grans drames quotidians. La figura de Nàcher la trobem allunyada de l’hermeneuta, del sibarita de les imatges, és un comunicador, un predicador laic.

En arribar a una certa edat, sentim la necessitat d’aturar-nos per tal de fer inventari de les hores viscudes, repensar-nos, carregar les bateries per a enfrontar-nos amb una certa seguretat als nous reptes. Un tros de cel a les butxaques és, entre altres coses, el balanç d’un home que ha arribat a la cinquantena: «Partit pel mig, fragmentat a trossos, construït / amb peces de recanvi pels colps de la vida» i que mira enrere i sent la necessitat de definir-se com a ésser humà i com a poeta. Aleshores redacta una declaració de principis, i també d’intencions, i es prepara per a una nova etapa vital que el portarà a la vellesa.

Aquest és un llibre de poemes densos, extensos i intensos, conformat per cinquanta-un poemes dos dels quals formen una introducció en què definix què és per a ell la poesia: «La poesia és comunicació», diu en un, i en l’altre afirma que sempre s’està escrivint el mateix poema. Els quaranta-nou restants, escrits com els altres dos en vers lliure, s’agrupen sota el títol de Cos.

Al llarg d’aquest poemari trobem diversos autoretrats d’un home ferit per la vida, un individu que busca respostes a les grans preguntes, un treballador de la paraula en plena maduresa creativa amb una mirada aguda.

Hi ha dolor, passió, amor i agraïment. Un agraïment constant a la vida, a la poesia que li dona sentit i a tota aquella gent que ha estat al seu costat compartint tantes i tantes coses.

Vicent Nàcher Ferrero és un cas únic en la poesia valenciana, un poeta que ha anat construint un univers poètic personal en el qual ell mateix, vull dir els seus sentiments, emocions, la seua biografia, però també el seu esguard, són la matèria primera de la seua obra. Es despulla modestament però sense vergonya, no oculta res, i es mostra fràgil, terriblement humà.

Per a Nàcher la poesia no és cap joc, és una ferida oberta i amb la sang que li’n raja escriu cada poema.

«Les ratlles que heu llegit són l’humil retrat / de l’home quotidià i vulgar que soc...».

"ELS INCENDIS DE L'ÀNIMA"

L’editorial Neopàtria d’Alzira (la Ribera Alta) acaba de publicar en la col·lecció Mare Nostrum el que és el huité llibre de poesia del poeta d’Algemesí Vicent Nàcher Ferrero, Els incendis de l’ànima.

Vicent Nàcher, que va formar part del grup de poetes de la revista L’Horabaixa junt amb Francesc Viadel o Josep Manel Esteve, va iniciar la seua carrera literària l’any 1994 amb la publicació del llibre Primavera de cartrons, i al llarg d’aquests més de vint anys de trajectòria ha anat construint una veu poètica personal que emana d’una certa narrativitat amb la qual, «amb els meus versos depilats de floritures», evoca, suggerix, reflexiona sobre la condició humana i l’individu dins de la societat.

Nàcher és un dels autors valencians que més clarament practica la poesia de l’experiència i el realisme intimista, un realisme que de tant en tant salta la frontera i es convertix en realisme social, i ho fa per a denunciar la injustícia i els atacs a la dignitat de les persones i dels pobles.

Els incendis de l’ànima és un llibre amb el qual l’autor, d’una manera honesta, sincera i directa, es despulla emocionalment i es mostra com un ésser humà fràgil i sensible. Un home ferit pels colps que li ha propinat la vida, però que té la gran sort de comptar amb gent que està per ell i li fa més fàcil i amable l’existència. Un individu, també, que des de ben menut s’ha sentit atret per la lletra impresa, primer com a lector i després com a poeta i crític, una persona seduïda per les paraules convertides en poesia i fins i tot per la poesia convertida en cançó.

La passió per escriure, per inventariar personatges i també el paisatge urbà i rural que l’envolta l’ajuda a ordenar el seu món, que tendix de vegades al caos, un món on la nit pot aparéixer a deshora absorbint-lo en un remolí de dolor.

Els poemes d’Els incendis de l’ànima són llargs i marcadament discursius, amb alguna petita excepció on el poeta assaja ritmes musicals. És un llibre extens, supera les cent pàgines, dividit en tres parts encapçalades només per un número romà, però és la tercera part la que realment conforma el cos de l’obra, amb poemes d’estructura quasi idèntica.

Vicent Nàcher d’una manera pausada, va confeccionant entre versos el seu propi autoretrat com a ésser humà, però també el retrat del poeta que és. Un home, un poeta, amb una mirada atenta i reflexiva, amb una gran vida interior, que ens va descrivint el petit univers del qual forma part, un home que sent i denuncia amb ironia la part més amarga i dolorosa de la societat en què viu i que agraïx amb sentits homenatges l’amor i l’amistat, la creativitat dels músics i escriptors que acompanyen les seues hores, així com l’immens regal que és la vida, una vida que exigix digna i solidària.

"LES FLORS QUE CREIXEN ALS MARGES"

En l’aparent opulència de la gran ciutat, entre l’asfalt desgastat d’alguns dels seus carrers, sota els monumentals ponts, entre els contenidors de residus sòlids, en els caixers automàtics, als polígons industrials de les rodalies, als pisets atrotinats de ciutat vella, a les aules prefabricades dels col·legis d’extraradi, a tot arreu també creixen flors, són flors menudes, silvestres, belles a la seua manera, de les quals no tenen cura els jardiners del sistema. Flors que ens oculten en les targetes postals, en els vídeos de promoció turística. Flors els colors de les quals ens parlen d’una tragèdia individual i compartida. Flors que no volem veure en les nostres corredisses diàries de casa al treball, o del treball a l’espai d’oci. Flors invisibles per a aquells que no tenen més pretensió que sobreviure dins d’un sistema injust, però no per a aquells altres que encara creuen en la justícia social.

El poeta Vicent Nàcher, un individu no sols ferit per les lletres, sinó amb un esguard hipersensible per a la realitat que l’envolta, ha sabut trobar i recollir per a fer un ram de poemes les flors que naixen als marges dels discursos dominants en la societat, allò políticament correcte o incorrecte, assenyalant-nos l’espai on arrelen, de quina llavor vénen, quin és el dolor que patixen.

Un ram de poemes que conforma el seu nou llibre, Les flors que creixen als marges. Cinquanta poemes de vers lliure, amb els quals d’una manera directa, sense excés de pirotècnia, ens assenyala els diversos drames individuals que succeeixen, sense que ens n’adonem, als carrers i places de la ciutat, vides que un dia es convertixen en un breu en la pàgina de successos dels diaris; vides de prostitutes, captaires, rodamons, emigrants, homosexuals...

Però el llibre té una evolució que sorprén, ja que arranca de la denúncia social, de fet la primera part del poemari és una col·lecció de poemes dins dels paràmetres del realisme social amb tocs d’ingenuïtat i bonisme. El poeta fill de la tradició cristiana es posa sempre al costat de la víctima del sistema, se sap també víctima i és a partir del moment en què ens confessa que és una víctima més que deixa de parlar-nos dels altres per a fer-ho d’ell mateix, despullant-se i mostrant-nos les cicatrius que la vida li ha deixat per tot el cos.

Vicent Nàcher, tanmateix, no és un pessimista, un home recaragolat, amargat i amargant, obscur, sinó un individu que té la pretensió de ser feliç, de buscar una felicitat que per a ell no és sinó és compartida, és un enamorat de la llum, un individu solidari, generós, amic dels seus amics. Un home arrelat a una ciutat, Algemesí, a un paisatge, la Ribera del Xúquer, a una llengua que estima i conrea amb passió, i que necessita transmetre mitjançant aquesta poesia seua que té tant de dietari, de confessionari, allò que li dóna color i sabor a la seua vida: la literatura, la relació amb els amics, amb el paisatge..., i en un sentit homenatge dóna les gràcies a tots aquells que d’una manera conscient o inconscient li han oferit el millor d’ells mateixos.

En Les flors que creixen als marges trobem de nou el poeta que narra amb honestedat, fluïdesa i grans dosis de sentiment i lirisme allò que passa al seu voltant, però també en el seu interior.

UN ENTRE TANTS

El poeta d’Algemesí Vicent Nàcher acaba de publicar el seu sisé poemari, Un entre tants (Brosquil Edicions, València, 2010). Es tracta d’un recull de cinquanta poemes de vers lliure i de vint estrofes cadascun que formen un únic bloc sòlid, ple de referències personals i d’una gran càrrega lírica.
Des de la primera estrofa assistim a un llarg monòleg on el poeta ens parla del món que l’envolta, però sobretot del seu món interior, ens confessa els seus sentiments, les seues emocions, les seues passions, els seus dubtes i anhels. Ell se sap un individu que ha estat malalt: «Només jo he estat més enllà dels límits / que tothom coneix i he viscut / temps instal·lat a les autopistes / de la desesperació... » que vol amb totes les seues forces reconstruir-se i ser «un entre tants que fa servir la paraula / que vol trencar amb silencis de corders».
En el llibre trobem els gran temes, les grans obsessions de la creació literària: l’amor (en el seu cas un gran desig d’amor), el significat de la vida, la recerca de la felicitat, la fràgil línia entre la raó i la follia, la literatura, i en tots ells alça signes d’interrogació cercant respostes que no troba i que li dolen.
La poesia viscuda des de la trinxera del lector, però sobretot del creador, té un gran protagonisme al llarg de tot el poemari, la poesia la sent com eixe verí que li dóna energia per a continuar vivint. Sobre ella escriu a sovint i reflexiona sobre diversos aspectes, fins i tot alguns de paraliteraris.
Però qui és realment protagonista i tema fonamental dels poemes és el mateix autor, la seua experiència vital, la seua lluita, el seu dolor és la matèria primera d’aquesta obra.
En els seus versos hi ha ecos i homenatges a Ausiàs March, Vicent Andrés Estellés, Salvador Jàfer, però també de cançons tradicionals. Hi ha una imagineria poètica extreta del seu món més pròxim, el dels llauradors: «M’he criat a poal en el millor de tots els pobles», o de la processó de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí.
Hi ha també alguns poemes que se n'ixen en part de les línies temàtiques del llibre com ara el 32, un poema de gratitud a la seua germana, que en els moments més difícils ha estat sempre al seu costat, el 36 i el 37, que denuncien, en un cas i utilitzant el gènere transfronterer del microrelat, la situació de maltractament que patixen moltes dones, i en l’altre reivindica el paper que ha de tindre la dona en la societat, el 43, sobre una dona soltera que viu per a la docència, o el 44, que parla d’una malalta mental.
Un entre tants és un poemari aparentment senzill, la seua lectura és intensa i sense opacitats, però amb càrregues de profunditat que ens portaran a la reflexió sobre el sentit del viure i de l’escriure.
Un llibre on el seu autor se’ns mostra nu, en carn viva.

EL JARDÍ

Des de l’aparició el 1998 del llibre La sang i els dies, en 7 i mig editorial de poesia, que Vicent Nàcher (Algemesí, 1968) no havia publicat un altre poemari, deu anys de silenci que el 2008 va trencar amb l’edició en Brosquil Edicions de Jardí públic. Amb anterioritat havia donat a la impremta Primavera de cartrons (Germania Serveis Gràfics, 1994) i Desig o llibre dels abismes (Columna, 1997).
En Jardí públic no hi ha cap títol més que el del mateix llibre, tots els poemes i fins i tot les quatre parts en què es dividix el llibre estan numerats, és com si Vicent Nàcher haguera construït el seu jardí amb l’única idea que les plantes poemes parlaren només per elles mateixes, sense cap adornament, que el lector en traspassar la porta del jardí es trobara els quatre parterres i els recorreguera mot a mot, descobrint sense intermediaris les flaires íntimes de cada vers.
El poeta és el jardiner que ha construït amb les seues pròpies mans el jardí i en té cura, és un recinte carregat de lirisme però amb imatges clares i senzilles, obert, accessible, transparent, amb molta llum, tot i els núvols de tempesta que cobrixen el firmament, i alhora el poeta és el caragol, protegit per la seua closca, sempre fràgil, que s’alimenta de la poesia i habita en el seu si, és el seu refugi, el seu amagatall, la seua defensa, el poeta és un caragol que se sap feble i infeliç. Les seues pròpies llàgrimes són els fluids del caragol, unes llàgrimes de dolor, de patiment, que li servixen malgrat tot per avançar en el seu viure. El poeta sap, i ens ho diu, d’on ha sorgit eixe dolor i sap també cap a on va. Ell se sent víctima. Hi ha moltes maneres de ser víctima, i potser mai no s’és víctima d’una sola cosa, d’un fet només. Un és víctima d’una situació laboral, d’un fet social anòmal, de la destrucció d’una identitat col·lectiva que conforma en part la nostra identitat individual, de l’engany, del desamor...
La força de Jardí públic no rau en la joia, el goig o el plaer. Tot el contrari, és un llibre trist, dramàtic, pensarós, aspre, ens parla d’un temps i de les seues hores més baixes, del seu patiment que no per personal deixa de ser universal, de la seua lluita per enfrontar-se a l’ofec que el tenalla i sobreviure. Bona part està escrit en primera persona. Dic en bona part perquè en el segon apartat, dins de l’estil característic de Nàcher, el poeta passa de ser el protagonista a convertir-se en el narrador. En la segona part ens oferix una poesia que narra, que relata la història d’un seguit de personatges grisos que es troben cara a cara amb les misèries de la vida. Vicent ja ho havia assajat en altres llibres i ho ha tornat a fer: li agrada des de la poesia saltar la tanca dels gèneres i jugar a la transversalitat, tot obtenint cada vegada millors resultats.
El jardí de Vicent cal visitar-lo i assaborir la sal de les llàgrimes que traspuen les seues flors.