dilluns, 9 d’octubre de 2017

"ELS INCENDIS DE L'ÀNIMA"


L’editorial Neopàtria d’Alzira (la Ribera Alta) acaba de publicar en la col·lecció Mare Nostrum el que és el huité llibre de poesia del poeta d’Algemesí Vicent Nàcher Ferrero, Els incendis de l’ànima.
Vicent Nàcher, que va formar part del grup de poetes de la revista L’Horabaixa junt amb Francesc Viadel o Josep Manel Esteve, va iniciar la seua carrera literària l’any 1994 amb la publicació del llibre Primavera de cartrons, i al llarg d’aquests més de vint anys de trajectòria ha anat construint una veu poètica personal que emana d’una certa narrativitat amb la qual, «amb els meus versos depilats de floritures», evoca, suggerix, reflexiona sobre la condició humana i l’individu dins de la societat.
Nàcher és un dels autors valencians que més clarament practica la poesia de l’experiència i el realisme intimista, un realisme que de tant en tant salta la frontera i es convertix en realisme social, i ho fa per a denunciar la injustícia i els atacs a la dignitat de les persones i dels pobles.


Els incendis de l’ànima és un llibre amb el qual l’autor, d’una manera honesta, sincera i directa, es despulla emocionalment i es mostra com un ésser humà fràgil i sensible. Un home ferit pels colps que li ha propinat la vida, però que té la gran sort de comptar amb gent que està per ell i li fa més fàcil i amable l’existència. Un individu, també, que des de ben menut s’ha sentit atret per la lletra impresa, primer com a lector i després com a poeta i crític, una persona seduïda per les paraules convertides en poesia i fins i tot per la poesia convertida en cançó.
La passió per escriure, per inventariar personatges i també el paisatge urbà i rural que l’envolta l’ajuda a ordenar el seu món, que tendix de vegades al caos, un món on la nit pot aparéixer a deshora absorbint-lo en un remolí de dolor.
Els poemes d’Els incendis de l’ànima són llargs i marcadament discursius, amb alguna petita excepció on el poeta assaja ritmes musicals. És un llibre extens, supera les cent pàgines, dividit en tres parts encapçalades només per un número romà, però és la tercera part la que realment conforma el cos de l’obra, amb poemes d’estructura quasi idèntica.
Vicent Nàcher d’una manera pausada, va confeccionant entre versos el seu propi autoretrat com a ésser humà, però també el retrat del poeta que és. Un home, un poeta, amb una mirada atenta i reflexiva, amb una gran vida interior, que ens va descrivint el petit univers del qual forma part, un home que sent i denuncia amb ironia la part més amarga i dolorosa de la societat en què viu i que agraïx amb sentits homenatges l’amor i l’amistat, la creativitat dels músics i escriptors que acompanyen les seues hores, així com l’immens regal que és la vida, una vida que exigix digna i solidària.