Joan Garí, sense cap mena de dubte, és
un dels assagistes valencians més interessants del moment. És un lletraferit a
qui no el tenalla ni afeblix cap inseguretat. La seua seguretat descansa sobre
una gran formació, sobre les seues lectures (ofici de lector és el nom del seu blog), una gran curiositat
intel·lectual, una mirada escèptica sobre la realitat que l’envolta, i una
personalitat molt marcada.
Des del meu punt de vista, hi ha una
línia fina, feta de paraules, que unix a través del temps i dues (potser tres)
llengües l’autor dels Essais, el
gascó Michel Eyquen Montaigne primer amb l’escriptor empordanés Josep Pla i
després amb els valencians Joan Fuster, Josep Iborra, Joan Francesc Mira,
Vicent Alonso, Enric Sòria, Josep Igual, Alfred Mondria, Francesc Viadel, Manel
Rodríguez-Castelló, Ramon Ramon o el mateix Joan Garí. El nostre autor és
conscient d’aquesta tradició literària i recrea un punt de connexió entre una
literatura i l’altra en forma de llibre.
L’any 2016 Garí va obtindre el Primer
Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló, que el mateix any
publicà Onada edicions, amb el llibre L’única
passió noble. Converses amb Madame Mähler-Besse sobre els valencians i el seu
país. La primera pregunta que em vingué al cap en tindre el volum en les
mans fou: qui és aquesta senyora a la qual s’adreça Garí? Doncs era, fins l’any
2012, la propietària de la torre on Montaigne va escriure els seus famosos Essais. Un encontre fortuït porta el
nostre autor a escriure unes converses amb ella sobre l’única passió noble, la
qual cosa em dóna pas a una segona pregunta: i quina és aquesta passió? La
pregunta la respon una confessió de Joan Fuster: «No tinc altra autoritat que
aquesta: la d’haver-me apassionat, fins a l’obsessió, per la vida i el destí
del meu poble. Potser és l’única passió noble que reconec en mi».
Joan Garí, des del Perigord,
reflexiona sobre literatura, l’obra i la figura de Montaigne i de Fuster, la
relació que mantingueren cadascú amb la seua llengua materna i amb la societat
de la qual formaren part, i ho fa d’una manera incisiva i intel·ligent, sempre
pendent del detall que li acaba donant la pinzellada humana i definitiva al retrat
de cadascun dels personatges que apareixen en l’obra. Ens parla del projecte
polític de Joan Fuster, de la seua recepció per part de la societat valenciana
del postfranquisme, dels seus darrers anys a la universitat, de l’evolució del
valencianisme polític en les darreres dècades, de la importància de les
tertúlies de l’Hotel Inglés a la ciutat de València, de la gestació de
l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, de la relació entre Catalunya i el País
Valencià...
Garí, amb una prosa rica i àgil, amb
concessions al sarcasme i a la ironia, es mostra preocupat pel futur de la
llengua dels valencians, el terroritza la galleguització del valencià, així com
la mediocritat imperant en la política, en la literatura, en la societat.
Encara que, com a bon escèptic, arriba a afirmar que a l’ombra també es pot
estar bé.
L’única
passió noble
és un llibre d’una gran amenitat, escrit amb intel·ligència i des d’una òptica
no-nacionalista a través de la qual fa balanç del país i de la seua cultura,
així com de les relacions de l’intel·lectual amb la societat i el poder.
L’única passió noble per a Joan Garí és el pensament lliure, la literatura i la
llengua que li són matèria primera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada