PELAYO BLUES

 

La nova editorial valenciana Rebel inaugura la col·lecció A contra corda amb un llibre de l’escriptor de Sagunt (Camp de Morvedre) Sergi Durbà Cardo: Pelayo blues. Es tracta del tercer llibre de la trilogia que Durbà ha dedicat a la pilota valenciana després de Colp a colp (2019) i Trinquets trencats (2023).

Pelayo és el trinquet de la ciutat de València que compta amb més de cent cinquanta anys d’història i és considerat la catedral de la pilota valenciana. Un espai on encara es manté viva la llengua i la identitat del poble valencià.

Pelayo blues és un dietari d’un any de visites al trinquet. Durbà, d’alguna manera, agafa el testimoni dels grans cronistes d’aquest esport: Bausset i Millo, però a diferència d’aquests no se centra en la partida o en l’anar i vindre dels personatges per la canxa, sinó que supera els límits del trinquet estricte i retrata el barri i la ciutat que en les darreres dècades s’ha transformat profundament amb l’arribada massiva d’emigrants i de turistes. Critica la baixa qualitat de les infraestructures ferroviàries i fa un estudi sociolingüístic i cultural dels companys de viatge. Ell agafa el tren des d’Alzira, on residix, fins a la ciutat per a veure la partida. El trobem preocupat per la falta de fidelitat a la llengua i a la identitat, per l’excés de franquícies comercials, per la pèrdua de tradicions nostrades que s’han abandonat i l’adopció de costums forans. Està indignat per les actuacions hipòcrites de la classe política. Per la genuflexió que fa la ciutat davant de les divises que aporten els turistes.

A Durbà no li importa ser políticament incorrecte, les seues reflexions naixen de la seua experiència personal i opina sempre des de l’honestedat, mostrant-les amb claredat, una mica d’humor i bastant contundència.

Ens parla del present i del passat del joc de pilota, dels aficionats que es troba cada setmana al trinquet, de les travesses que s’hi juguen, dels jugadors i les seues qualitats, dels millors colps.

No és Pelayo blues un recull de cròniques, és un cant trist, un tan pessimista, d’un individu que observa la realitat que l’envolta i en pren apunts. Un individu que al llarg de la vida s’ha mantingut fidel als seus principis i a la seua identitat. Un individu que inicia un cant trist per un espai de trobada, per una ciutat i un país que no sé si anem fent o desfent.

M’ha interessat d’allò més l’autoretrat de l’autor que acaba eixint a poc a poc entre línies, el fresc que ens esbossa d’un joc centenari, però també com juga en un moment determinat amb la imatge de l’estació i la situació que tenen a un costat i a un altre la plaça de bous i el trinquet Pelayo i com, després de reflexionar sobre les tradicions i la seua evolució i comprovar que d’alguna manera són una al·legoria del model de societat que volem ser, decidix prendre un camí i no l’altre.

EL CANT DE LES GRANOTES

 

Abans de començar, he de reconéixer que de la meua ignorància, seguint l’aforisme de Joan Fuster, no faré mai un argument. Ignorava que hi haguera una Lapònia del sud, allunyada de la península escandinava, una Lapònia espanyola, fins i tot la viquipèdia en parla. Es tracta d’un territori peninsular amb una baixa densitat de població i una manca d’infrastructures notable. Un territori que dobla en extensió el Regne de Bèlgica i que és situat a la regió muntanyenca Celtibèrica, és a dir, part d’allò que darrerament des dels mitjans de comunicació i la política els ha donat per anomenar l’España vaciada.

L’escriptor de la ciutat de Sagunt Sergi Durbà, acompanyat de la seua família, va decidir agafar-se un any sabàtic, deixar la llum, el color, la densitat demogràfica, el soroll i la contaminació de la costa mediterrània i anar-se’n a viure a un llogaret de l’Alto Tajo, del qual, com Cervantes en El Quixot, es nega a dir-nos el nom.

Durant l’any que passa en aquelles terres, Sergi Durbà anirà escrivint el dietari que ara tenim en les mans, El cant de les granotes (Onada edicions, Benicarló, 2022), amb el qual va obtindre el XVII Premi de Narrativa Vila d’Almassora.

Durbà és un narrador de raça, un prosista de realitats, que partix sovint de la seua experiència. La seua prosa se situa a cavall de la novel·la, el dietarisme i l’assaig. Trobe que des del seu primer llibre, Camins al sud (2012), en el qual amb acidesa ens parlava de la seua experiència com a professor de valencià a la comarca del Baix Segura amb alumnes que havien demanat l’excepció de la llengua, fins al seu penúltim llibre, Amanda (2020), una novel·la l’argument de la qual situa a prop de la mar, Durbà ha guanyat un major domini de les tècniques narratives i exhibix maduresa personal i creativa. La seua mirada és més reflexiva i menys temperamental.

El cant de les granotes recull les reflexions d’una persona que en plena pandèmia provocada per la covid busca refugi, pau i llibertat en un espai bellíssim i escassament poblat, on l’ésser humà encara té contacte viu i intens amb la natura.

El dietari s’inicia durant la segona quinzena de setembre del 2020 i finalitza ja de nou a casa el 23 d’agost del 2021. Durbà l’ha dividit seguint les estacions de l’any, i no és aquest un gest gratuït, de tornada a la natura és aquesta, amb els seus ritmes i el seu pas cíclic, qui li marca la vida.

En El cant de les granotes trobem l’home urbà que amb un cert temor, provocat per la incertesa i en part pel desconeixement, es va adaptant al món rural a mesura que es relaciona amb el seu entorn, tant el físic com l’humà, aquest darrer escàs i marcat per la despoblació endèmica que patix la regió. Així com per un passat potser sobrevalorat pels mateixos habitants.

A Sergi Durbà res li és alié, ell observa, calla i escolta. Tot li provoca emocions que va recollint amb paciència artesanal, diversos aspectes de la cultura popular així com del parlar propi de la zona, les relacions socials, el descobriment d’un paisatge ubèrrim agrest i habitat per animals de grandàries que no es veuen des de fa temps al bosc del litoral mediterrani, el clima i en especial el cru i hostil hivern.

El nostre autor, que en un principi escriu mantenint una distància prudent amb el seu entorn, acaba pres per la latent seducció que el territori exercix sobre ell. El dietari és l’autoretrat d’un home ferit per les lletres en comunió amb la vida i la natura.