EL COR PLE DE POLS

 

Almudena Puchol Serrano (Alcàsser, Horta Sud, 1979) apareix en el panorama poètic valencià l’any 2013 amb el llibre de poesia Paraules que mosseguen la nit, publicat per l’editorial Germania. Ja aleshores ens mostrava una poesia diàfana, una preocupació pel llenguatge com a transmissor de les emocions més íntimes, dels sentiments més personals, i la paraula convertida en matèria primigènia de la bellesa.

Almudena Puchol se’ns presentava com una dona discreta, allunyada del vedetisme de què fan gala alguns poetes, una dona que sota el seu somriure cristal·lí ocultava un ric món interior.

La seua poètica és filla del realisme intimista i entre els seus poetes de capçalera trobem, des del principi, Àngel Sánchez, Luis García Montero, Miquel Martí i Pol o Maria Mercè Marçal.

L’any 2015 publica en l’editorial Neopàtria El desig quotidià i el 2018 en la mateixa col·lecció 32 maneres de dir adeu. El 2014 va obtindre el Premi Cristòfor Aguado amb el llibre Anamnesi, que publica l’Ajuntament de Picassent, i el 2021 el seu títol Monosíl·labs obté el Premi Vila de Mislata que edita aquest ajuntament.

Aquest 2025 torna a publicar en la col·lecció Mare Nostrum de l’editorial Neopàtria un nou llibre: El cor ple de pols.

Almudena Puchol és una dona que es troba a gust amb el vers lliure, amb poemes d’un marcat ritme interior on la sonoritat de les paraules va de la mà de la capacitat que aquestes tenen de crear imatges d’una gran força evocativa en la retina del lector. No és partidària de la pirotècnia ni de l’excés discursiu, li agrada la paraula justa, el vers ben podat.

El llibre el prologa la veterana poeta de Nules (la Plana Baixa) Marisol González Felip, amb qui té en comú eixa referència constant en els seus versos a la lluna i a l’aigua, ja siga pluja o mar.

Marisol González Felip ens dona algunes claus per a entrar en el món poètic d’Almudena Puchol: «La poesia per a Almudena Puchol respon a una necessitat de transmetre sentiments i universos, és un mitjà per explicar i ordenar el món exterior i sobretot interior».

El cor ple de pols recull vint-i-cinc poemes diàfans on la senzillesa és virtut i sinònim de bellesa. L’autora veu el món i intenta explicar-se’l a través de la paraula. El poema és com un espill on veu com de superficials o profundes són les ferides, com d’intensos són els solcs que va deixant el pas del temps, i els blaus que sobre l’epidermis han deixat les mossegades provocades pel combat de l’amor. L’escriptura té per a ella també una funció sanadora.

Cadascun dels poemes el precedix en la pàgina parella una cita de vint-i-quatre poetes i un cantautor, Luis Eduardo Aute. Deu dones i catorze homes dels quals només repetix Luis García Montero. No són cites a l’ús, són d’alguna manera pòrtics o avantsales dels poemes que els precedixen. Aquestes cites ens parlen de les seus predileccions com a lectora, de les influències més destacades com a poeta. Amb elles manté un diàleg constant i li són la companyia necessària per a no enfrontar sola la intempèrie a què ens exposa el viure. Són el fil del qual agafar-se al bell mig de la fosca i amb la paraula en la mà aconseguir il·luminar el nostre camí.

32 MANERES DE DIR ADÉU

Almudena Puchol Serrano (Alcàsser, Horta Sud, 1979) és una poeta que apareix en el panorama literari valencià el 2013 amb la publicació, en l’editorial Germania, del llibre Paraules que mosseguen la nit, un volum on trobem algunes dels trets més característics de la seua poesia, una certa propensió a la narrativitat, un realisme de marcat caràcter intimista i uns poemes amb imatges senzilles i un ritme interior amb batec diàfan.

L’any 2015, en l’editorial Neopàtria, publica el seu segon poemari, El desig quotidià, ací Almudena Puchol afegix una nova peça en la construcció d’una poètica que vol sòlida i inspirada en les petites i grans emocions quotidianes que un ésser humà sent cada dia i que acaben donant forma i color a la seua història personal.

Enguany, i de nou en Neopàtria, Almudena Puchol Serrano ens oferix el seu tercer poemari, 32 maneres de dir adéu, on trobem una poeta més madura i amb més domini del complicat i sofrit ofici de compondre versos.

Almudena és una autora que naix i creix d’una manera assossegada, tranquil·la, quasi silenciosa, es deixa veure poc o gens pels cenacles literaris, no té cap vel·leïtat de vedet, només la mou una gran passió per la vida, per l’ésser humà i per la poesia.

32 maneres de dir adéu no és un llibre unitari, ni tan sols conté trenta-dos poemes. Hi ha, sí, un primer apartat que conforma el cos central del llibre amb vint-i-cinc poemes, amb els quals seguint el títol Almudena ens parla dels diversos comiats que ha viscut o d’aquells de què ha estat una privilegiada testimoni al llarg de la seua vida. Moltes de les imatges que utilitza estan extretes de la realitat quotidiana i l’autora, d’una manera senzilla, les convertix en fabulosos instruments amb els quals evoca i suggerix unes emocions i uns sentiments que van negant l’ànim del lector fins a fer-lo partícip de cada vers.

Després apareix un segon apartat, Les ciutats que no dormen (o no diuen adéu), amb cinc poemes que recullen l’impacte que ciutats com ara Samarcanda, Tebes, Havana, Samotràcia, Jerusalem o Roma (la tria té molt a veure amb l’altra vessant de la poeta, ja que és llicenciada en Història per la Universitat de València) produïren en la nostra autora. Viatjar és un verb ple de benvingudes, acolliments, descobriments i comiats que sovint s’experimenten en molt poc de temps.

El tercer apartat, Un adéu ferroviari, és un extens poema de vers lliure i amb una concepció narrativa, un apartat ple d’escenes i d’escenaris amb una gran força visual que l’emparenten amb el cinema.

I tanca el llibre, com un epíleg, L’adéu conclús, amb un únic poema amb el qual des del primer vers la poeta afirma: «És hora d’aplacar la set. / D’apaivagar camí, de seure, de tornar / o no mirar enrere». És l’hora de reposar, de trobar-se amb un mateix, de respirar a fons i escriure sobre tot allò que ens ha colpit després d’haver sobreviscut a trenta-dos comiats.