EL COR PLE DE POLS

 

Almudena Puchol Serrano (Alcàsser, Horta Sud, 1979) apareix en el panorama poètic valencià l’any 2013 amb el llibre de poesia Paraules que mosseguen la nit, publicat per l’editorial Germania. Ja aleshores ens mostrava una poesia diàfana, una preocupació pel llenguatge com a transmissor de les emocions més íntimes, dels sentiments més personals, i la paraula convertida en matèria primigènia de la bellesa.

Almudena Puchol se’ns presentava com una dona discreta, allunyada del vedetisme de què fan gala alguns poetes, una dona que sota el seu somriure cristal·lí ocultava un ric món interior.

La seua poètica és filla del realisme intimista i entre els seus poetes de capçalera trobem, des del principi, Àngel Sánchez, Luis García Montero, Miquel Martí i Pol o Maria Mercè Marçal.

L’any 2015 publica en l’editorial Neopàtria El desig quotidià i el 2018 en la mateixa col·lecció 32 maneres de dir adeu. El 2014 va obtindre el Premi Cristòfor Aguado amb el llibre Anamnesi, que publica l’Ajuntament de Picassent, i el 2021 el seu títol Monosíl·labs obté el Premi Vila de Mislata que edita aquest ajuntament.

Aquest 2025 torna a publicar en la col·lecció Mare Nostrum de l’editorial Neopàtria un nou llibre: El cor ple de pols.

Almudena Puchol és una dona que es troba a gust amb el vers lliure, amb poemes d’un marcat ritme interior on la sonoritat de les paraules va de la mà de la capacitat que aquestes tenen de crear imatges d’una gran força evocativa en la retina del lector. No és partidària de la pirotècnia ni de l’excés discursiu, li agrada la paraula justa, el vers ben podat.

El llibre el prologa la veterana poeta de Nules (la Plana Baixa) Marisol González Felip, amb qui té en comú eixa referència constant en els seus versos a la lluna i a l’aigua, ja siga pluja o mar.

Marisol González Felip ens dona algunes claus per a entrar en el món poètic d’Almudena Puchol: «La poesia per a Almudena Puchol respon a una necessitat de transmetre sentiments i universos, és un mitjà per explicar i ordenar el món exterior i sobretot interior».

El cor ple de pols recull vint-i-cinc poemes diàfans on la senzillesa és virtut i sinònim de bellesa. L’autora veu el món i intenta explicar-se’l a través de la paraula. El poema és com un espill on veu com de superficials o profundes són les ferides, com d’intensos són els solcs que va deixant el pas del temps, i els blaus que sobre l’epidermis han deixat les mossegades provocades pel combat de l’amor. L’escriptura té per a ella també una funció sanadora.

Cadascun dels poemes el precedix en la pàgina parella una cita de vint-i-quatre poetes i un cantautor, Luis Eduardo Aute. Deu dones i catorze homes dels quals només repetix Luis García Montero. No són cites a l’ús, són d’alguna manera pòrtics o avantsales dels poemes que els precedixen. Aquestes cites ens parlen de les seus predileccions com a lectora, de les influències més destacades com a poeta. Amb elles manté un diàleg constant i li són la companyia necessària per a no enfrontar sola la intempèrie a què ens exposa el viure. Són el fil del qual agafar-se al bell mig de la fosca i amb la paraula en la mà aconseguir il·luminar el nostre camí.