.jpg)
Amb Desmemoriat Berna Blanch va obtindre el
26 Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt. Som davant d’una novel·la realista, de
la cruel i tossuda realitat que un bon dia assalta un individu amb un
inquietant i dramàtic donant un colp de timó a la seua vida.
El relat adopta
des d’un principi l’estructura d’un diari, un diari oral. Manté la força i
l’agilitat, els tocs reiteratius del llenguatge parlat i col·loquial, ben
adaptat al registre escrit que exigix la novel·la.
El protagonista
s’adona a poc a poc que alguna cosa li passa. Va perdent memòria i de colp i
volta l’assalta el temor. És un operari que revisa i instal·la alarmes en
empreses i domicilis particulars. La pèrdua de memòria comença a afectar el seu
treball, el desestabilitza emocionalment. Pres pel pànic que li genera la
possibilitat de patir una demència senil o fins i tot un alzheimer precoç,
decidix enregistrar una mena de diari sobre allò que creu que li està passant,
com es va sentint i el pànic que li provoca quedar-se sense records, sense
paraules.
El lector va
veient com evoluciona la malaltia que li origina llacunes en blanc i pèrdua de
memòria, i com afecta el protagonista en el treball, en la vida familiar i en
les relacions socials. En un principi es tanca en si mateix i construïx
defenses per a sortejar els maldecaps que li causa en la seua vida diària, però
també perquè no se n’adonen els altres d’allò que li està passant. Tem els
estralls que li puga produir la malaltia, però també el rebuig i la
incomprensió del seu entorn social més pròxim.
Berna Blanch
utilitza per a crear aquest relat un univers laboral que coneix a la perfecció,
que li és propi, i pareix com si ens estiguera parlant d’ell mateix o d’un
company.
El text servix a
l’autor per a reflexionar sobre les malalties mentals, la seua estigmatització,
sobre la memòria i els records que conformen una part substancial de la nostra
identitat, sobre les certeses damunt de les quals hem alçat les nostres vides,
com també la pròpia consciència d’allò que creiem que és la realitat en què
vivim.
La falta de
comunicació, provocada per la por, li genera al protagonista frustració,
aïllament i dolor. Quan un ésser humà necessita més dels altres, no pot
deixar-los de costat i ha de compartir amb ells el calvari pel qual està
passant.
No es pot combatre
una malaltia des de la soledat i la ignorància, cal que algú que en sàpia faça
un diagnòstic i esbosse un pla mèdic per a combatre-la.
Personatges i situacions reals en una història ben construïda, narrada en primera persona i que aconseguix fer partícips dels seus temors els lectors. Un relat intens, una passejada abrupta pel túnel fosc i incert d’una malaltia greu. Però Berna Blanch a la fi ens oferix la tènue llum de l’esperança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada