dilluns, 20 de novembre de 2017

EL COR DEL VIOLÍ


Disculpen que entre tan directe com un elefant en una fàbrica de vidre de l’Olleria, però trobe que convocar un premi de poesia durant quaranta anys amb l’objectiu de promoure l’ús social del valencià, així com la creació literària en aquesta llengua, i després fer una edició de l’obra guardonada perquè reste durant dècades oblidada en un magatzem és, si em permeten l’expressió, una vertadera canallada, una manera brutal d’incomplir el pacte que són les bases del certamen i un balafiament estúpid dels diners dels contribuents.
L’Ajuntament de Nules porta convocant seixanta-tres anys uns Jocs Florals i quasi quaranta editant l’obra guardonada en cada edició. El llibre resultant com a objecte és molt digne en format de butxaca i amb un paper color os de bon gramatge. El problema és la seua manca de distribució comercial. Encara sort que el regalen a les biblioteques de la província de Castelló.
Aquests jocs florals l’han guanyat autors amb una trajectòria sòlida quan no brillant com ara Marisol Gonzàlez, Iban L. Llop o Vicent Penya, autors que en part s’han sentit frustrats en veure que el llibre acabaria condemnat a un silenci administratiu.
Hi ha lectors de poesia que, com jo, han tingut la sort d’aconseguir per amistat amb el poeta premiat un exemplar de l’obra premiada. Som d’alguna manera éssers privilegiats que hem pogut gaudir d’un plaer que per ineficàcia ens ha estat reservat a uns pocs.
Fa uns dies el carter em va portar el llibre guardonat en l’edició del 2016 dels Jocs Florals de Nules, El cor del violí, de José Luis García Herrera, un poeta que al llarg de la seua carrera ha anat construint una obra poètica en dues llengües. Un cas no únic però sí un tant especial per la dedicació i l’energia que l’aventura li reclama.
El cor del violí és un llibre que conté una única col·lecció formada per vint poemes de vers lliure i que tenen l’obra de Miquel Martí i Pol com a gran referent.
José Luis, com el mateix Martí i Pol, ens parla en aquests versos de la seua vida interior, de la relació que manté amb el fet poètic. És el seu, però, també un diàleg constant amb ell mateix sobre la vida, el pas del temps i la mort.


La poesia de José Luis García Herrera és aparentment diàfana, senzilla. Però no del tot, aquesta impressió és falsa, un color per atraure els lectors que li tenen por a l’hermetisme que representa la poesia. Els seus poemes no estan nus, es troben lluny d’eixa prosa fragmentada i amb un lleuger vernís líric que tant abunda. A més del diàleg esmentat, trobem la creació en traços ferms d’escenaris i atmosferes que ens suggerixen un cert estat d’ànim, que el lector farà també seu. Després ens oferix els pensaments, les reflexions d’un home que sent, que patix, que busca com un penitent modern respostes a les grans i petites preguntes.
La poesia des del primer vers, aquell en què l’autor troba un home dins del mirall, s’anirà convertint en música amb un ritme, amb una cadència que anirà prenent-nos els sentits i obligarà els lectors a aturar-nos a pensar sobre allò que ens ha dit o ens ha suggerit. Possiblement, no estarem d’acord amb ell o potser sí, i ens sentirem obligats amb traç fi a escriure al marge del poema el nostre propi poema.
On és el cor del violí?, segurament en el pit del compositor. El cor del violí és un llibre curt i intens, amb un tast en el paladar que ens evoca la llum que reflectix la mirada d’un ésser humà atrapat en la xarxa de la poesia.

dilluns, 13 de novembre de 2017

LA LLUM DEL FAR


 Aquest darrer trimestre de l’any el poeta d’Algemesí Miquel Català publica en l’editorial Neopàtria d’Alzira el seu quart llibre de poesia, La llum del far. Un volum que ve a eixamplar el parèntesi que va obrir el 2015 Cavallet de mar en la trilogia conformada per Poemes de la nina libèl·lula, Poemes de la nina mandarina i un tercer que resta inèdit i sense títol.
Miquel Català fins ara havia tingut una certa predilecció a l’hora d’encapçalar els seus llibres amb títols que evoquen la infantesa com un espai per a la imaginació i la fantasia. La llum del far, sense allunyar-se en excés i al mateix temps connectant a través del medi marí amb el que l’antecedix, evoluciona cap a un altre terreny, té altres interessos ètics i estètics. És cert que Miquel Català continua mostrant-se còmode en el vers lliure, en una poesia diàfana que naix de l’observació i de l’experiència, amb un realisme de marcat tint intimista que en un moment determinat evoluciona cap a la denúncia social.


No cal ser massa espavilats per a saber que en la navegació nocturna a unes milles de la costa la llum d’un far ens guia, ens assenyala possibles esculls i evita la tragèdia del naufragi. Si en compte de navegació nocturna diem viure en hores obscures, si en compte d’esculls diem desencontres i en compte de naufragi diem fracàs, tenim les bases per a una col·lecció de poemes sobre alguns dels grans temes universals. Els poetes sempre han tingut una certa tirada per les metàfores marines i marineres. Els valencians tenim una llarga tradició en aquesta matèria, que va des d’Ausiàs March fins al castellonenc Miquel Peris i Segarra, que per cert va donar nom a un premi de poesia marinera.
De Miquel Català m’agrada la capacitat que té per alçar, amb pocs recursos, un escenari i dotar-lo d’una atmosfera concreta sobre els quals, tot seguit, situa un ésser humà que s’enfrontarà a totes les seues misèries i grandeses, a la soledat universal i a una realitat amb la qual mai no s’acaba de sentir a gust.
Miquel Català, que abans que poeta se sent lector, en aquest com en anteriors llibres ret homenatge a alguns dels autors que més l’han seduït i captivat, com ara l’esmentat Ausiàs March.
En pujar al vaixell que és aquest llibre ens trobem al timó un home madur, amb el rostre marcat per l’experiència, el qual des d’una mirada realista ens diu que a pesar dels corrents i els vents adversos hem de gaudir de cada instant de la vida, ser capaços de trobar al bell mig de la foscor una llum, una passió, un ésser estimat, que ens il·lumine en la nostra navegació i que evite que ens estavellem contra les roques del dolor, la soledat, la tristesa i la desventura.

dilluns, 6 de novembre de 2017

UN DIA DE FEBRER


El cantautor Sergi Contrí, després de cinc anys de silenci musical durant els quals va publicar el llibre de poesia La pena i la reixa (Germania, 2013), ha tornat als estudis de gravació per tal d’enregistrar un nou disc, Un dia de febrer. Aquest nou treball està conformat per huit cançons algunes de les quals, com ara Recorda, Quan mirant-te i Vides noves, són noves versions de temes que van eixit publicades al disc Comptant sargantanes (2006), les dues primeres, i Dies de fira i flors (2012), la darrera.
En Un dia de febrer Sergi Contrí ha comptat amb la complicitat del també músic Bertomeu, el qual per una banda l’ha produït, enregistrat i masteritzat a Estelestudi d’Alberic i per una altra s’ha encarregat de les guitarres acústiques, la steel guitar, les guitarres elèctriques, el baix, les programacions, percussions, mandolines i teclats. Sergi Contrí ha posat la veu, els cors i les guitarres acústiques.
El so del disc bascula entre el pop-folk i el pop-rock, entre els ritmes pausats de temes com ara Abril i Vides noves i els ritmes vibrants de Jesús pobre que m’ha portat a la memòria les millors composicions dels germans Urquijo (Los Secretos, Los Problemas). En les seues lletres trobem moments per a la memòria, per a l’enyorança, fins i tot per a la tendresa i la confessió personal. A Contrí li agrada recrear-se construint imatges que apel·len directament als sentits. Imatges visuals plenes de detalls, però també sonores i olfactives (eixe olor a garrofa que ha inspirat uns quants músics valencians de diferents generacions), el cim l’abasta en el tema Muntanyes de flors seques.


Un dia de febrer és un disc íntim, personal, allunyat de la cançó protesta i combativa, ens parla de temes universals com ara el pas del temps, l’amor de parella, també entre pare i fills, la destrucció dels espais idealitzats de la nostra infantesa.
La memòria porta el cantautor a reconstruir un univers personal que no sols està fet de matèria, sinó d’unes sensacions i d’uns sentiments que evoca amb la pretensió de conservar-los en forma de poema, de cançó.
Sergi Contrí és un home enamorat de la vida, un sentimental tocat per la nostàlgia i amb una gran capacitat per a evocar petits i grans instants en els quals ha sentit com la felicitat acariciava lleument la seua mirada.
Els arranjaments musicals estan fets amb molt de gust, condimentats amb detalls sonors que ens obliguen a prendre atenció no sols a les lletres que ens va desgranant aquest joglar nascut a Dénia, sinó als paisatges sonors que evoquen amb cada pulsació els diversos instruments musicals emprats.

dilluns, 30 d’octubre de 2017

L'ÚNICA PASSIÓ NOBLE



Joan Garí, sense cap mena de dubte, és un dels assagistes valencians més interessants del moment. És un lletraferit a qui no el tenalla ni afeblix cap inseguretat. La seua seguretat descansa sobre una gran formació, sobre les seues lectures (ofici de lector és el nom del seu blog), una gran curiositat intel·lectual, una mirada escèptica sobre la realitat que l’envolta, i una personalitat molt marcada.
Des del meu punt de vista, hi ha una línia fina, feta de paraules, que unix a través del temps i dues (potser tres) llengües l’autor dels Essais, el gascó Michel Eyquen Montaigne primer amb l’escriptor empordanés Josep Pla i després amb els valencians Joan Fuster, Josep Iborra, Joan Francesc Mira, Vicent Alonso, Enric Sòria, Josep Igual, Alfred Mondria, Francesc Viadel, Manel Rodríguez-Castelló, Ramon Ramon o el mateix Joan Garí. El nostre autor és conscient d’aquesta tradició literària i recrea un punt de connexió entre una literatura i l’altra en forma de llibre.


L’any 2016 Garí va obtindre el Primer Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló, que el mateix any publicà Onada edicions, amb el llibre L’única passió noble. Converses amb Madame Mähler-Besse sobre els valencians i el seu país. La primera pregunta que em vingué al cap en tindre el volum en les mans fou: qui és aquesta senyora a la qual s’adreça Garí? Doncs era, fins l’any 2012, la propietària de la torre on Montaigne va escriure els seus famosos Essais. Un encontre fortuït porta el nostre autor a escriure unes converses amb ella sobre l’única passió noble, la qual cosa em dóna pas a una segona pregunta: i quina és aquesta passió? La pregunta la respon una confessió de Joan Fuster: «No tinc altra autoritat que aquesta: la d’haver-me apassionat, fins a l’obsessió, per la vida i el destí del meu poble. Potser és l’única passió noble que reconec en mi».
Joan Garí, des del Perigord, reflexiona sobre literatura, l’obra i la figura de Montaigne i de Fuster, la relació que mantingueren cadascú amb la seua llengua materna i amb la societat de la qual formaren part, i ho fa d’una manera incisiva i intel·ligent, sempre pendent del detall que li acaba donant la pinzellada humana i definitiva al retrat de cadascun dels personatges que apareixen en l’obra. Ens parla del projecte polític de Joan Fuster, de la seua recepció per part de la societat valenciana del postfranquisme, dels seus darrers anys a la universitat, de l’evolució del valencianisme polític en les darreres dècades, de la importància de les tertúlies de l’Hotel Inglés a la ciutat de València, de la gestació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, de la relació entre Catalunya i el País Valencià...


Garí, amb una prosa rica i àgil, amb concessions al sarcasme i a la ironia, es mostra preocupat pel futur de la llengua dels valencians, el terroritza la galleguització del valencià, així com la mediocritat imperant en la política, en la literatura, en la societat. Encara que, com a bon escèptic, arriba a afirmar que a l’ombra també es pot estar bé.
L’única passió noble és un llibre d’una gran amenitat, escrit amb intel·ligència i des d’una òptica no-nacionalista a través de la qual fa balanç del país i de la seua cultura, així com de les relacions de l’intel·lectual amb la societat i el poder. L’única passió noble per a Joan Garí és el pensament lliure, la literatura i la llengua que li són matèria primera.


dilluns, 23 d’octubre de 2017

VINDRÀ LA MORT I TINDRÀ ELS TEUS ULLS


L’escriptor d’Alginet (la Ribera Alta) Urbà Lozano acaba de publicar l’obra amb la qual va obtindre el Premi Enric Valor de Novel·la que organitza i patrocina la Diputació d’Alacant, Vindrà la mort i tindrà els teus ulls (Bromera Edicions).
Urbà Lozano va irrompre en el panorama literari valencià l’any 2006 amb la novel·la La màquina ronca (Brosquil edicions), a la qual li va seguir, amb pocs mesos de diferència, el recull de relats Femení singular (Bromera, 2007), dues magnífiques targetes de presentació que ens mostraven un narrador amb una gran capacitat fabuladora i una prosa àgil i rica. Després publicaria, també en Bromera, Plagis i La trampa del desig, amb les quals va obtindre els premis literaris Ciutat d’Alzira i el Constantí Llombart-Ciutat de València. Lozano (no confondre mai amb el seu paisà i també narrador Josep Lozano) és un escriptor a tindre molt en compte pel rigor i la seriositat del seu treball i per qualitats com ara l’amenitat i la capacitat de seducció de la seua prosa.
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls, títol manllevat d’un vers de Cesare Pavese, Verrà la morte e avrà i tuoi occhi, és una novel·la construïda al voltant d’un gran personatge, un home solitari, esquerp, amb una infantesa marcada per l’absència de la figura paterna i amb una mare amb un ofici especial. Ell també ho és, d’especial, de diferent respecte als altres xiquets del seu poble, i aquesta diferència fa que no acabe, com la resta, treballant com a mà d’obra al camp. El protagonista se n’anirà del poble, on no acaba d’encaixar, i amb l’excusa de l’estudi farà cap a la ciutat de València i més endavant pel treball s’instal·larà durant dècades a l’illa de Sicília.
De tornada al seu poble, ja jubilat, mentre espera l’arribada de la seua dona, escriu un dietari on narra amb una gran fluïdesa i honestedat el que ha estat la seua vida fins aleshores.

La prosa, aparentment senzilla (com de difícil resulta aconseguir-la!), és d’una gran amenitat, a la qual cosa s’unixen uns capítols curts però colpidors que donen una gran agilitat i comoditat a la lectura.
La història que ens relata el protagonista és la d’un home sabedor que per a sobreviure cal prendre partit, i que no fer-ho suposa rebre de tots els costats. La seua és una actitud cínica i acomodatícia que el porta a travessar la línia roja que separa la legalitat de la il·legalitat.
També és el relat d’una història d’amor on no falta ni tan sols la figura geomètrica i tortuosa del triangle. Al protagonista li ha costat trobar l’amor, o millor dit, la persona en qui vessar la seua ànsia d’estimar, i es lliura a ella com mai no havia tingut l’oportunitat de fer-ho.
La veu narrativa és en tot moment la del protagonista. L’autor resta ocult darrere, encara que de tant en tant aquells que hem seguit amb atenció el seu treball aconseguim veure’l en petits detalls que no relataré per a no trencar la màgia de l’obra, un relat que ens parla de la vida, de l’amor, de la mort i del grapat de secrets que tots guardem en una butxaca o altra del nostre passat.

dilluns, 16 d’octubre de 2017

UN EQUIPATGE FET DE CANÇONS


Capacitat creativa, un cert eclecticisme a l’hora de compondre, perseverança, curiositat intel·lectual i sobretot generositat són algunes de les qualitats d’un dels cantautors valencians més prolífic i per desgràcia menys conegut fora de les comarques de Castelló, els parle d’Artur Àlvarez.
La manca d’un circuït d’actuacions com cal, d’espais en la ràdio i la televisió que aposten per la difusió de la música en valencià dificulta encara a hores d’ara la vertebració cultural del País Valencià i condemna a l’ostracisme els músics i les seues cançons. Si a més sumem les dificultoses connexions amb els diversos territoris que conformen allò que hauria de ser el seu mercat natural tot plegat és convertix en un escull insalvable. En el cas d’Artur Àlvarez en una enorme paret invisible que dificulta la difusió d’una obra sòlida, amb una gran personalitat, que beu de fonts diverses que van del blues i el rock fins la cançó d’autor i que, a més és totalment independent dins de la fràgil indústria musical autòctona.
Després d’haver publicat els últims anys dos magnífics treballs, A ritme de blues, on va musicar poemes de Bernat Artola i Miquel Peris i Segarra i el doble cedé Tribut, en el qual va retre un sentit homenatge als músics i les cançons que més l’han colpit al llarg de la seua carrera, ara Artur Àlvarez, ens oferix un disc on recopila algunes de les seues millors cançons sota el títol de Bagatge.
Un interessant treball que el cantautor d’una manera altruista oferix al públic per a ser descarregat gratuïtament a través d’una plataforma digital: https://arturalvarez.bandcamp.com/releases.


Bagatge recull setze cançons a través de les quals podem fer un recorregut per la trajectòria del veterà cantautor castellonenc. És, per a aquells que ja coneixen la seua existència, l’ocasió de gaudir de nou d’unes cançons magnífiques, i per a aquells que no sabien de la seua trajectòria una excel·lent oportunitat de descobrir un cantautor d’una gran talla.
La veu càlida i vellutada d’Artur Àlvarez els seduirà des de la primera estrofa. Coneixeran un gran amant dels poetes i de la poesia, als quals ha donat sovint veu i música, se’ls revelarà una persona sensible que invita l’oient a tindre una relació intensa amb la cançó, un músic capaç de construir sons que ens ajuden a evocar espais i escenes, a despertar sentiments i emocions realment intenses.
Gràcies, Artur, pel teu treball i per la teua immensa generositat, que els déus t’ho compensen.