divendres, 9 d’agost de 2019

UN TROS DE CEL A LES BUTXAQUES



Aquest dies tòrrids del mes de juliol em trobe immers en la lectura d’un llibre de poesia que m’ha colpit, Un tros de cel a les butxaques, de Vicent Nàcher i Ferrero (Editorial Neopàtria, Alzira, 2019). La tardor passada, quan formava part del jurat del Premi de Poesia Josep Maria Ribelles, vaig fer una primera lectura als poemes que conformen aquest llibre, aleshores sota el títol de Trapatroles despitralat.
Des dels primers versos que obrien el llibre, vaig reconéixer la veu del seu autor. He llegit tota la seua obra. Des de Primavera de cartons, aparegut a l’editorial Germania l’any 1994, fins a Els incendis de l’ànima, editat també per Neopàtria l’any 2017. És fàcil identificar l’obra de Vicent Nàcher, té una veu poètica ben definida que ha anat modulant i perfeccionant amb cada nou llibre.
La seua és una poesia realista, en ocasions d’un realisme de la intimitat, biogràfic, confessiona, d’altres és de marcat caràcter social. Nàcher no es vol un ésser diví aïllat en la seua torre d’ivori creativa: «Soc un xicotet home enmig de la multitud» i se sent colpejat per les injustícies que l’envolten: «em costa viure cada vegada / més exposat a la crueltat sense límits / dels humans...».
Poesia amb una gran tendència discursiva, emparentada d’una manera directa amb la prosa.
Un dia, durant una conversa informal, vaig cometre l’error d’aconsellar-li que escriguera algun recull de contes, a la qual cosa, d’una manera taxativa i ara veig que intel·ligent, es va negar. Vicent Nàcher és poeta perquè, entre altres coses, sempre ha tingut la voluntat de ser-ho. És un individu que des de ben jove jurà consagrar la seua vida a la recerca de la bellesa i de la veritat a través de la paraula. I ho fa amb una honestedat aclaparadora i amb una gran claredat expositiva.
La seua és una poesia allunyada dels jocs d’espill, de l’hermetisme, del simbolisme, una poesia «sense colorants, ni conservants» dels petits i els grans drames quotidians. La figura de Nàcher la trobem allunyada de l’hermeneuta, del sibarita de les imatges, és un comunicador, un predicador laic.
En arribar a una certa edat, sentim la necessitat d’aturar-nos per tal de fer inventari de les hores viscudes, repensar-nos, carregar les bateries per a enfrontar-nos amb una certa seguretat als nous reptes. Un tros de cel a les butxaques és, entre altres coses, el balanç d’un home que ha arribat a la cinquantena: «Partit pel mig, fragmentat a trossos, construït / amb peces de recanvi pels colps de la vida» i que mira enrere i sent la necessitat de definir-se com a ésser humà i com a poeta. Aleshores redacta una declaració de principis, i també d’intencions, i es prepara per a una nova etapa vital que el portarà a la vellesa.
Aquest és un llibre de poemes densos, extensos i intensos, conformat per cinquanta-un poemes dos dels quals formen una introducció en què definix què és per a ell la poesia: «La poesia és comunicació», diu en un, i en l’altre afirma que sempre s’està escrivint el mateix poema. Els quaranta-nou restants, escrits com els altres dos en vers lliure, s’agrupen sota el títol de Cos.
Al llarg d’aquest poemari trobem diversos autoretrats d’un home ferit per la vida, un individu que busca respostes a les grans preguntes, un treballador de la paraula en plena maduresa creativa amb una mirada aguda.
Hi ha dolor, passió, amor i agraïment. Un agraïment constant a la vida, a la poesia que li dona sentit i a tota aquella gent que ha estat al seu costat compartint tantes i tantes coses.
Vicent Nàcher Ferrero és un cas únic en la poesia valenciana, un poeta que ha anat construint un univers poètic personal en el qual ell mateix, vull dir els seus sentiments, emocions, la seua biografia, però també el seu esguard, són la matèria primera de la seua obra. Es despulla modestament però sense vergonya, no oculta res, i es mostra fràgil, terriblement humà.
Per a Nàcher la poesia no és cap joc, és una ferida oberta i amb la sang que li’n raja escriu cada poema.
«Les ratlles que heu llegit són l’humil retrat / de l’home quotidià i vulgar que soc...».

divendres, 2 d’agost de 2019

UN BES FET A MIDA



La desaparició dels éssers estimats, d’aquelles persones que durant els nostres primers anys foren un referent, un puntal imprescindible, crea un buit enorme a la casa familiar on la mirada tèrbola per les llàgrimes ompli l’absència de presències. I uns noms són dits en veu alta i gravats en cada barandat amb un bes.
El dol i el consol, l’amor i la memòria, la solitud, la pèrdua, tot això és el material amb el qual la poeta de Beniopa (Gandia) M. Rosa Sabater i Soliva ha escrit el seu quart llibre de poesia, Un bes fet a mida (Editorial Fonoll, Juneda, 2019). Un volum de trenta-tres poemes de vers lliure, més dues proses poètiques inicials, que li va donar el XXII Premi de Poesia Alella a Maria Oleart.
La seua és una poesia de l’experiència, d’una experiència en aquest cas traumàtica, escrita des del dolor que provoca l’orfandat. Poemes íntims d’un lirisme cristal·lí, fresc, intens.
La casa familiar, al carrer del Mig, que ara resta buida, així com alguns elements del paisatge, el Mondúber, la serra Falconera, el camí de la Dula, la Marxuquera..., resten com a fites que delimiten la geografia de la memòria, un espai sentimental per a l’evocació: «Sostinc el vostre nom / perquè sou vius entre els absents».
M. Rosa Sabater és la filla del forner: «Sóc la filla del forner / i faig versos», al voltant del forn girava la vida dels seus pares. L’olor a pa acabat de fer impregnava l’aire de la seua infantesa.
La seua poesia és hereua d’un altre il·lustre fill de forner, Vicent Andrés Estellés, del que pren un cert to però també d’altres veus poètiques que li són geogràficament més pròximes, com ara Josep Piera, Enric Sòria, Maria Josep Escrivà o Francisco Brines.
El llibre compta amb un petit pròleg, en forma de glossa, de l’escriptora Josefa Contijoch: «El dol per les persones i les coses i el paisatge i tot allò no entés, que ens ha anat fent com som, conforma un poemari curull de mort i de resurrecció mentre la poeta: “En posició fetal esdevinc filla, / germana i mare”».
Un bes fet a mida, és un recull de poesia en el qual, davall de cada mot, hi ha la brasa encesa d’un sentiment que batega amb una gran energia, però que no ens crema sinó que ens reconforta perquè l’experiència biogràfica de què ens parla és alhora individual i universal.

dimarts, 30 de juliol de 2019

A FREC DE PELL




L’editorial Neopàtria publica, en la seua col·lecció Mare Nostrum, el tercer llibre de poesia de la doctora en dret Pura Peris, A frec de pell.
Pura Peris és una poeta amb una veu sensual, suggerent, vital i diàfana.
A frec de pell és una col·lecció de huitanta haikus dividida en quatre apartats de vint poemes: primavera, estiu, tardor i hivern. En cadascun apareix un element clàssic tots els quals representen les quatre formes de la matèria: aigua, foc, aire i terra, utilitzats per a explicar els diferents comportaments de la natura.
En el seu primer llibre, Tast de vida (Editorial Germania, 2014), Pura Peris ja ens oferia una petita mostra de haikus. El haiku necessita d’una gran capacitat de condensació expressiva, d’alguna manera conté el poeta narratiu que tan abunda entre els practicants de la poesia del realisme intimista, on podem situar la nostra autora. El poeta, en el haiku, més que dir ha de suggerir o ha d’evocar. En A frec de pell Pura Peris es disciplina i poda al màxim l’arbre del poema per acabar oferint-nos un bonsai d’una bellesa exquisida. La seua continua sent una poesia en què l’amor va de la mà de la sensualitat i l’erotisme: «Pell vellutada / anhelat frec lleuger / corren formigues», on la creació poètica és una altra manera de donar-se als altres: «Amb un sol bes / obrires el meu llibre / i atent el lliges». Una poètica plena de suggeriments, de llum, de petits detalls que conformen un univers on l’amor ho és tot.
Els haikus que fem els occidentals no són més que una adaptació dels haikus japonesos, no sé si massa fidel. En la tradició nipona van acompanyats sempre d’il·lustracions. En A frec de pell Pura Peris ho ha tingut en compte i ha treballat amb les artistes plàstiques Carmen Cebrián i Pepa Arroniz, que han creat unes il·lustracions que aporten al conjunt dues noves mirades femenines d’una elegància notable.
El llibre compta a més amb un pròleg del magnífic poeta Antoni Ferrer, el qual d’una manera intel·ligent i aclaridora ens parla de la poesia de Pura Peris i de l’evolució que aquesta ha tingut a través del temps: «I que li permetrà portar a terme eixa exploració no només cartografiant els detalls de la superfície –l’epidermis–, sinó radiografiant pam a pam la derma, el substrat viu i més sensible que nodreix la pell a través de la qual vivim el món exterior i ens respira la personalitat».

dijous, 25 de juliol de 2019

DARRERE DEL POETA, LA FIGURA DEL LECTOR



Paul Antschel fou un jueu de parla alemanya nascut el 1920 en una regió romanesa que anys més tarda passaria a formar part d’Ucraïna. Els seus pares foren deportats a un camp d’extermini nazi on van morir, l’un de tifus i l’altra d’un tret en el cap. Paul, mentrestant, anava d’un camp de treball a un altre explotat com un esclau. Finalitzada la segona guerra mundial, travessa Hongria i fuig primer a Viena i després a París.
L’adaptació a la llengua romanesa del seu cognom Antschel és Ancel, que esdevé Celan per anagrama. Així, Paul Antschel és el poeta Paul Celan. La seua poesia es caracteritza pel simbolisme i el surrealisme, i és en línies generals poc accessible al gran públic.
El dolor provocat per la pèrdua dels seus progenitors, als quals sent que va fallar, i tots els esdeveniments que es van produir a Europa abans i durant la segona guerra mundial, l’ascens del feixisme al poder, la seua consolidació, la persecució i extermini d’algunes minories ètniques i religioses com ara els jueus i els gitanos, van marcar profundament la seua poesia.
Tornar a llegir Celan, en un temps en què el feixisme recupera espais de poder polític a Europa, és un exercici necessari per a posar-se en alerta contra aquest nefast virus. L’escriptor de l’Olleria (la Vall d’Albaida) Francesc Mompó, que ja ha demostrat en altres ocasions que és un lector apassionat de poesia (recorde i recomane el seu poemari Atlàntic on oferia la seua lectura sobre diversos poetes), es capbussa a pulmó obert en les profunditats de l’obra de Paul Celan, desmuntant els seus poemes, els seus anagrames a fi d’iniciar un diàleg personal que l’ajude a trobar els seus propis anagrames, en un llibre amb un títol senzill i directe: Llegint Celan (Perifèric Edicions, 2019), amb el qual va obtindre el Premi de Poesia Benvingut Oliver. Un volum que compta amb un magnífic i intel·ligent pròleg de Josep Mir, un poeta que per desgràcia es prodiga poc.


Paul Celan i la seua poesia són utilitzats per Francesc Mompó com un espill, on la seua mirada sagaç de lector es retroba amb la d’observador de les realitats ocultes sota el vernís de les aparences.
El seu no és un exercici literari, un passatemps. Mompó va més enllà, li interessa el lament convertit en poesia de Celan però, també, d’on naix aquest crit sord i angoixat, i troba que ho fa de l’incommensurable dolor d’Antschel, un individu torturat, aclaparat per la culpa, que patí greus problemes psiquiàtrics i que acabà finalment suïcidant-se.

dilluns, 22 de juliol de 2019

CIRC DE PUCES



Josep Igual (Benicarló, Baix Maestrat, 1966) és un orfebre de la paraula, un escriptor polièdric i incansable que des de finals de la dècada dels huitanta (recordem que l’any 1988 va obtindre el Premi Roís de Corella-Ciutat de València amb el seu segon llibre, 35 poemes) ens ha anat oferint una variada mostra del seu quefer literari el qual inclou dietaris, retrats, reculls d’articles, novel·les, reculls de contes, poesia i fins i tot algun treball discogràfic: Sort per tu (Tram-Gmi, 1998).
L’any 2018 va obtindre el 38 Premi de Narrativa Curta 25 d’Abril Vila de Benissa amb Circ de puces, que enguany ha editat la barcelonina Viena edicions. Es tracta d’un recull de contes breus, brevíssims, alguns només d’una línia d’extensió.
El del microconte és un subgènere que compta amb una certa tradició en la narrativa catalana moderna i que han practicant alguns dels nostres millors narradors, pense ara en Pere Calders i en Joaquim Carbó.
Aquestes narracions es creen amb elements provinents de diversos gèneres. Des del meu punt de vista, és un exercici notable d’enginy i de transversalitat, on l’autor ens demostra en poc d’espai la seua capacitat creativa, els seus dots d’observació i la seua màgia per a evocar, sorprendre, emocionar o suggerir.
En Circ de puces descobrim un escriptor esperimentat amb una veu personal ben conformada, una prosa rica en matisos, elegant, mordaç i irònica. Trobem en les seues pàgines l’apunt filosòfic, la reflexió personal, la trobada de personatges singulars, l’acudit sagaç i intel·ligent, la recreació d’escenes, situacions i atmosferes, el flaix poètic, el joc literari. No res li és alié i tot és susceptible de ser convertit en matèria literària, des de les paradoxes quotidianes a la comèdia i/o la tragèdia individual i/o col·lectiva, fins i tot allò que ja és literatura i que ell recicla d’una manera brillant.
Circ de puces, però, també ens parla del seu autor, un gran lector, un escriptor que estima i domina els diversos ressorts del seu ofici i que a més té una gran capacitat per a capturar les diverses realitats del seu entorn, per mínimes i invisibles que puguen semblar. Un home amb una mirada transversal i un somriure irònic i sagaç.
Els textos que conformen aquest circ són vertaderes càrregues de profunditat que tenen l’objectiu d’agafar-nos pels muscles i sacsejar-nos per tal de traure’ns de l’afable son en què ens sumix l’entreteniment estúpid del món digital. Reptes que ens llança aquest il·lusionista de la paraula per a fer-nos reflexionar sobre els diversos aspectes de la condició humana.

dimecres, 17 de juliol de 2019

TEMPS DE ROCK



Miquel Torres, a qui fins ara coneixíem en la seua vessant d’autor de relats breus (ha publicat tres llibres de contes: Història de l’illa sense costes, 2008, Els diumenges, 2013, i Low cost, 2016), s’estrena com a novel·lista amb Temps de rock’n’roll (Llibres de la Drassana, 2019), un volum amb banda sonora pròpia que Torres posa a disposició dels lectors en forma de llista en Spotify.
La novel·la és el recorregut vital d’un individu des del temps de la seua infantesa fins a l’etapa en què deixa enrere la joventut i es convertix en un adult madur amb la motxilla plena d’anys i d’experiències. Amb una prosa directa, sense subterfugis ni concessions, ens va detallant el seu pas vital per les diverses edats de la vida, el temps de l’escola, el de l’institut, el de la universitat i els erasmus, la seua incorporació al món laboral... I també les diverses relacions que manté, des que era un xiquet, amb xiquetes, xiques i dones. Unes relacions que veiem evolucionar, amb més o menys intensitat lúbrica, fins que desapareixen del primer pla de la seua vida.


Hi ha també un llarg inventari de tractes amb l’alcohol i les drogues. I els amics, els coneguts i fins i tot els a penes saludats amb els quals compartix les intenses hores de la nit, les barres dels bars i les ratlles de coca.
Hi trobem magníficament reflectida l’atmosfera dels concerts de petit format en locals o alqueries ocupades amb grups desconeguts dalt de l’escenari, i els de més gran format amb bandes importants. Així com els personatges estrafolaris, inadaptats i noctàmbuls amb els quals acaba entropessant. I la música que va marcant el ritme intens d’un relat fragmentat on es fan salts en el temps.
Veiem com, entre solos de guitarra i la contundència del baix i la bateria, Miquel Torres va construint la biografia d’un individu rebel, d’una rebel·lia sense causa, que en un moment determinat juga a ser un revolucionari d’una revolució que deixa pendent.
Una biografia en la qual ens detalla, sense entrar massa a fons, la relació que manté el protagonista amb la família i amb el món que l’envolta. I com en un primer pla situa les diverses dones que passen per la seua vida i se’n van, sempre se’n van.
A pesar que el lector pense que es troba immers en una història d’autodestrucció, no ho és, ja que el protagonista és capaç de surar i continuar navegant sol amb els clàssics del rock a tot drap.

dilluns, 1 de juliol de 2019

AIXÒ S'HA D'INTENTAR



Si en el panorama actual de la música en valencià hi ha una banda que va per lliure, eixa és sense cap mena de dubte Gent del desert.
Els melòmans que fan crítica musical, jo no en faig, només opine, saben que un dels trets característics de la nova música valenciana és el seu enorme interés per barrejar en un grau o en un altre ritmes i melodies provinents d’arreu del món, de vegades tenint com a base la música tradicional i d’altres el pop-rock. Gent del desert partixen de la música anglosaxona, vull dir del rock, el blues, el soul, el folk, el country... i els porten a un territori sonor que s’alça a la vora oest de la Mediterrània.
Enguany la banda liderada per Jesús Barranco ha publicat el seu huité disc, Això s’ha d’intentar/Continua, un treball que recull un total de dotze cançons que han estructurat com si fora un llarga durada en vinil, on cada cara té el seu propi títol.
A les guitarres acústiques i elèctriques, el baix i la bateria que conformen el so bàsic d’una banda de rock els de Gent del desert afegixen l’autoarpa, el bombardí, el fiscorn, el trombó, la flauta, el flabiol, la xirimita, la tarota i el sac de gemecs, que atorguen a la banda un caràcter notable i una personalitat ben rica i definida, amb moments sonors amb una gran càrrega poètica.

En la primera part del disc, Això s’ha d’intentar, trobem versions de sis temes que popularitzaren grups i solistes com ara els britànics Squeeze, Elvis Costello o els nord-americans Steely Dan, The Incredible String Band, el mite de la música soul Barry White, per cert que és l’únic tema instrumental del disc i en el qual Gent del desert canvia el so Philadelfia per un més mediterrani o com ells mateixos afirmen made in la Vall d’Albaida, i fins i tot d’algun tema de Frank Sinatra. Una aposta atrevida i que uns músics com ells havien almenys d’intentar amb l’únic objectiu de divertir-se, divertir i al mateix temps emocionar l’oient.

En la segona part, Continua, trobem cançons compostes per Jesús Barranco sobre lletres pròpies, algunes de les quals inspirades en algun relat i altres de poetes com ara Toni Cabanes, Pep Alfonso, Ramon Ramon o Lluís Roda. La qual cosa ens torna a dir el que ja sabíem pràcticament tot el món: que els interessos de Gent del desert cavalquen entre les músiques del món i la literatura.
El disc ha estat enregistrat, produït i mesclat pel polifacètic i incombustible Jesús Barranco, qui a més de tocar l’autoarpa i les guitarres, acústiques i elèctriques, posa la seua veu càlida a unes cançons que tenen el segell propi d’una de les bandes valencianes amb una personalitat més definida.