CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

3.

El latido del dolor
va reduciendo el cosmos
hasta convertirlo
en un feudo pequeño, microscópico
donde tan solo cabes
tu y tu soledad.
El latido del dolor
despierta el miedo al vacío
que te van dejando
uno a uno tus muertos.
Escuchas el latido del dolor,
tan sólo el latido del dolor
y lejos, muy lejos
adivinas el respirar
de un cuerpo durmiendo a tu lado.

(3
El batec del dolor/ va reduint el cosmos/ fins a convertir-lo/ en un féu petit, microscòpic/ on tan sols caps/ tu i la teua solitud./ El batec del dolor/ desperta la paüra al buit/ que et van deixant/ un a un els teus morts./ Escoltes el batec del dolor,/ només el batec del dolor/ i lluny, molt lluny/ endevines el respirar/ d’un cos dormint a la teua vora.)

Aquest poema forma part del meu llibre Hores baixes que va aparèixer publicat dins de l'antologia Les hores rehabilitades (Brosquil edicions, València, 2002). La traducció al castellà ha anat a càrrec del poeta Berna Blanch (Catarroja, 1967), membre fundador del Cercle Poètic Argila de l'Aire i codirector de la revista literària Diàfora. Ha publicat entre altres poemaris Els buits que camine (1999), La claror del llamp (2001) El baf de l'espill (2001), Arran de terra, (2003), La llum antiga (2004) i Incorpòria (2007).

UNA LECTURA DE BARANES D'ARAM

Baranes d’aram és una col·lecció de vint-i-dos poemes de vers lliure i d’extensió diversa del poeta de Bonrepós i Mirambell Alexandre Ros i Ros. Una col·lecció que compartix volum amb Cabdells d’escuma de Francesc Pou, amb un títol que els aixopluga: De fil de veu (Misèria &cia, Alcoi, 2009).
En Baranes d’Aram els dos primers poemes situen el lector en les terres de l’Alcoià. Després inicia un monòleg amb un llarg rosari de poemes destinats a un tu que de vegades és un nosaltres, però que el lector intuïx que es tracta del reflex del poeta en l’espill. En aquests poemes apareixen sovint mots com ara memòria «esdevenia l’esport de la memòria» i record «Saps que s’ha aturat el record» o imatges que ens suggereixen tots dos «Col·lecciones bocins d’ahir», també dolor, pèrdua i un present descoratjador «mentre el present dubtós/ és una cursa d’obstacles». Més endavant el poeta ens fa saber que trobà un dia un espai on fou immensament feliç, potser a l’illa de Menorca, ja que apareixen Ciutadella «cantaves amb ones/ les memòries de Ciutadella» i la Macarella, una platja al sud de l’illa «Les naus passaran de llarg/ a cala Macarella estant/ recolliràs els versos.... » De colp un raig de llum, una vida plena resplendixen en els darrers set poemes, majoritàriament breus com la nota presa en l’instant que tarda en trencar una ona; però, les circumstànciesvan obligar al poeta a abandonar aquell espai on va trobar un boci de felicitat. Tots sabem com de traumàtic és renunciar als paradisos i, malgrat que siga una quimera, ens pren sovint el desig de retornar-hi. També l’ombra d’aquest paradís o potser un altre convertida en record serpenteja en bona part de la resta del poemari.
Entre el poema sis i el tretze Alexandre agrupa un seguit de versos que ens parlen del dolor de la tortura, de la frustració, de la impotència, del trencament dels fràgils equilibris, «Arribes al crit/ esquerdes els fràgil equilibri/ que vas bastir amb l’esguard», «Finalment es trenca/ aquell bri d’alegria/ proporcionat per la satisfacció/ d’estar on volíem,/ no hi ha més» i alça la veu i denuncia que no tot val i que la indiferència no és cap remei. Durant la lectura d’aquests poemes he tingut la sensació que junts conformaven una part diferent a la resta, menys íntima, més acostada a la denúncia social, però alhora he vist que hi ha com un finíssim fil d’aram que els unix. En aquest apartat, que no ho és, hi ha un magnífic poema, el més llarg de tots, que ens parla d’un temps en el qual ens ha tocat viure en què l’ésser humà s’evadix de la realitat tot practicant la indiferència, una indiferència que no és més que el refugi de l’egoisme, un efecte secundari del desencant «Aquest era el gran remei/ grans dosis d’indiferència./ Bo per a tot/ bo per a tothom./ Els diaris van plens,/ els noticiaris no en diuen altra./ Es convoquen congressos/ s’inauguren seus... »

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

2.

A golpe de aullidos
los perros te despedazan el día
construyen un paisaje sonoro
que te hace sentir demasiado cercano
el batir de las alas del ángel de la Muerte.
Enciendes el televisor
y te paseas nervioso
por los diversos canales.
En la calle el viento
juega a la tarara
con las esquelas
de todos los diarios.
Durante la noche
entre el trasluz
intangible de los sueños,
divisas ciertas facciones en el hall
de la gran estación Terminal,
y sientes un ahogo como un muro
en medio de alguna autopista.
Quieres llorar y que la madre,
tal vez la abuela o la mujer,
te reconforte,
pero, a pesar de que en cada mujer
has buscado también una madre,
comprendes que ya eres demasiado viejo
para ciertas cosas.
Empujado por una angustiosa
necesidad de compañía
enciendes la radio.
Alguien canta a un amor desgraciado
y tu, como un buen amigo,
comprensivo y solidario,
en silencio, lo escuchas.

(2
A batzegades d’udols/ els gossos t’esbocinen el dia/ bastint-te un paisatge sonor/ que et fa sentir massa a frec/ el batre d’ales de l’àngel de la Mort./ Encens el televisor/ i et passeges nerviós/ pels diversos canals./ Al carrer el vent / juga a la tarara/ amb les esqueles/ de tots els diaris./ Durant la nit,/ entre el besllum/ intangible dels somnis,/ albires certes faccions al hall/ de la gran estació terminal,/ i sents un ofec com un mur/ al bell mig d’una autopista./ Vols plorar i que la mare,/ tal vegada l’àvia o la muller,/ et reconforte,/ però, malgrat que en cada dona/ també has buscat una mare,/ comprens que ja eres massa vell/ per a certes coses./ Empés per una anguniosa/ necessitat de companyia/ encens la ràdio./ Algú canta un amor desgraciat/ i tu, com un bon amic,/ comprensiu i solidari,/ en silenci, l’escoltes.)

Aquest poema forma part del meu llibre Hores baixes que va aparèixer publicat dins de l'antologia Les hores rehabilitades (Brosquil edicions, València, 2002). La traducció al castellà ha anat a càrrec del poeta Berna Blanch (Catarroja, 1967), membre fundador del Cercle Poètic Argila de l'Aire i codirector de la revista literària Diàfora. Ha publicat entre altres poemaris Els buits que camine (1999), La claror del llamp (2001) El baf de l'espill (2001), Arran de terra, (2003), La llum antiga (2004) i Incorpòria (2007).

VIATGE A L'INTERIOR D'UN NOVEL·LISTA

Salvador Sostre, protagonista de la novel·la de Guillem Rosselló Viatge a l’interior d’un novel·lista (Brosquil edicions, 2009), és un escriptor que aparentment ha perdut la inspiració i que després de vint-i-cinc anys d’absència, empés pel record d’una dona i amb l’objectiu de trencar el seu bloqueig creatiu, torna al seu poble natal, iniciant així un viatge al seu passat, a les seues arrels, però també a les interioritats de la vida literària de les Illes i de la vida d’un poble menut, Bunyola.
La novel·la està escrita en forma de diari, amb un to reflexiu, i abasta un període curt de temps, des del 8 de febrer del 2008 fins l’11 de febrer del mateix any. Els personatges que acompanyen i que marquen el passat, present i futur de Salvador Sostre són femenins. Per una banda està Maria, la germana, una projecció maternal i diguem-ne que representativa de la veu del poble; per una altra, Paula, la muller amb qui viu a la gran ciutat amb l’anonimat que una gran urbs dóna a l’individu en contraposició a l’exposició pública que patix el mateix individu en un poble menut; però també hi és Violant, la jove amb un passat térbol; i encara finalment la dona que fou la seua primera amant, la seua primera musa. Cadascuna d’elles té un rol concret i li oferix diferents propostes de vida, i fins i tot diferents maneres d’entendre la creació literària.
La crisi d’inspiració del protagonista arranca tres anys enrere, després d’haver rebut una trucada telefònica de la seua primera amant, de la qual sentirem a parlar molt al llarg de la novel·la però que mai no sabrem el seu nom. Aquesta trucada li fa repensar-se al protagonista l’obra que ha realitzat fins aquell moment i la vida que ha portat, una vida adotzenada al costat d’una dona que no aspira sinó a viure plàcidament, sense emocions.
En la novel·la apareixen també dos personatges masculins, Joan Tremolós, un home que oferix al protagonista les seues vivències com a material literari, i Miquel Revernell, un periodista i crític que ve a representar el caïnisme i la mediocritat provinciana en el món literari. Amb l’aparició d’ells en escena el protagonista, més que en cap altre moment, es convertix en un titella darrere del qual s’oculta Guillem Rosselló per a dir la seua, de vegades amb una gran dosi de mala bava.
Al llarg dels tres dies de reflexió Salvador Sostre es veurà empés a enfrontar-se amb ell mateix, a desemmascarar-se i optar entre la vida que porta i un nou projecte vital, entre un tipus de literatura o un altre.
Un viatge fascinant a l’interior d’un individu, d’un creador, que va obtindre el 2008 el Premi Internacional de Literatura de Viatges Ciutat de Benicàssim.

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES / QUADERN DELS TORSIMANYS

1

Estás predestinado a la muerte,
no le des más vueltas,
lo sabes, te lo enseñaron de pequeño.
Cuando naciste enterraron al abuelo
y poco tiempo después a la abuela,
mamaste llantos, viáticos y campanas de muerto.
A pesar de esto vives sin
la conciencia del fin.
De vez en cuando la Muerte asoma
por la puerta entreabierta del dormitorio
y te observa fijamente
invadiendo tus sueños.
Incómodo, tratas de ignorarla
buscando otros caminos,
pero todos los que encuentras
te llevan a su vacío
y tiemblas, tiemblas lleno de angustia
y te abrazas al cuerpo caliente
que, ajeno, yace a tu lado.
En brazos de Eros intentas huir de Tánatos
pero por mas que lo desees
¡ no puedes, no puedes, no puedes!,
Estás predestinado a la Muerte,
lo sabes, ¿que mas quieres que te diga?

(1
Estàs predestinat a la Mort,/ no cal pegar-li més voltes,/ ho saps, t’ho van ensenyar de menut./ En nàixer soterraren l’avi/ i poc temps després l’àvia,/ mamares planys, viàtics i campanes a mort./ Així i tot vius sense/ la consciència de la fi./ De tant en tant la Mort guaita/ per la porta entreoberta del dormitori/ i t’esguarda fixament/ envaint els teus somnis./ Incòmode, tractes d’ignorar-la/ cercant altres viaranys,/ mes tots amb els que et trobes/ et porten al seu buit/ i tremoles, tremoles ple d’angúnia,/ i t’abraces al cos calent/ que, aliè, jau a la teua vora./ En braços d’Eros intentes fugir de Thànatos,/ però per més que ho desitges/ no pots, no pots!, no pots!!,/ estàs predestinat a la Mort,/ ho saps, que més vols que et diga?)

Aquest poema forma part del meu llibre Hores baixes que va aparèixer publicat dins de l'antologia Les hores rehabilitades (Brosquil edicions, València, 2002). La traducció al castellà ha anat a càrrec del poeta Berna Blanch (Catarroja, 1967), membre fundador del Cercle Poètic Argila de l'Aire i codirector de la revista literària Diàfora. Ha publicat entre altres poemaris Els buits que camine (1999), La claror del llamp (2001) El baf de l'espill (2001), Arran de terra, (2003), La llum antiga (2004) i Incorpòria (2007).

BIBLIOTECA DE GUERRA

(A la llibreria Babel de Castelló de la Plana, a l'any 2001, d'esquerra a dreta Antoni Royo, Vicent Pallarés, Manel Alonso, Pasqual Mas i Encarna Barreda)

Pasqual Mas té una gran capacitat per a organitzar un pomell de poemes i convertir-los en un llibre de poesia. En Biblioteca de guerra (Brosquil edicions, 2002) ens ho demostra abastament.
Biblioteca de guerra està format per trenta-cinc poemes escrits al llarg de tota una dècada (1991-2001). Està dividit en set parts, en set biblioteques, Biblioteca de guerra, Biblioteca d’exilis i llunyanies, Biblioteca de sal, Biblioteca de referència, Biblioteca de la diàspora, Biblioteca de l’oblit i Biblioteca de la memòria, cadascuna de les quals conté cinc poemes. Ens trobem així amb poemes de diferents factures i extensió, hi ha poemes a més conformats per cinc parts, Tren d’exili, per quatre parts, Tankes salats, Setge al mar, per tres parts, Nau de pètals, i per dues parts, Lectura de la mar. Els interessos estètics i temàtics també són diversos, deu anys són molts perquè els poemes de Biblioteca de referència escrits els anys 1990, 1991 i 1992 no diferisquen en cap aspecte amb els de Biblioteca de la diàspora escrits l’any 2001. Aquesta diversitat convertix el recull en una antologia o, millor encara, en una tria personal del polièdric Pasqual Mas.
Alguns podran dir que el llibre és una mica irregular, i raons potser no els en falten, però a favor de Biblioteca de guerra diré que conté poemes i fins i tot apartats sencers d’una gran qualitat, com ara el poema que obri el llibre, Biblioteca de Sarajevo (Quan moren els llibres morim nosaltres, / els que adés i abans fórem, els que som, / els que mai no serem), o fins i tot apartats sencers com ara Biblioteca de la diàspora, dedicat al poble jueu i on m’agradaria destacar el poema La clau del senyor Botero (Avui que ja han passat cinc segles / com naus nafrades de pólvora i oratges sagnants [.] / Cinc segles que al senyor Botero ara monsieur Botéro, en fel l’han convertit, / sense abandonar el Llibre de les pàgines de la / sapiència ploguda sobre el manà dels esquelets / que moren abandonats pel desert [.]).
Pasqual Mas és un home amb una sòlida formació literària, un lector voraç i un intel·ligent posseïdor d’una magnífica biblioteca, un treballador notable a qui li agrada crear artefactes que en la seua aparent senzillesa guarden en el seu interior una maquinària recaragolada. Pasqual entén la literatura també com un joc del llenguatge amb el qual crear imagineria poètica que després amb precisió incrusta en un punt exacte de cada estrofa.
Biblioteca de guerra és una biblioteca de biblioteques on trobarem bona part dels vents que mouen Pasqual Mas a navegar per la mar no sempre bucòlica i en calma de la poesia.

LA VEU DEL ROURE

Isabel, una nena desperta, intel·ligent i amb una gran imaginació, es troba un dia al bosc amb una anciana, Beatriu, de la qual tothom diu que és una bruixa, una mala dona. Isabel no li té por. És més, creu amb convicció que és una bona persona. Cada vesprada ix al bosc per a trobar-se amb ella i parlar, parlar sobre la natura, les herbes medicinals i sobretot de les fades, uns éssers màgics que la tenen fascinada. Isabel és una xiqueta amb una gran intuïció i prompte endevina que hi ha un vincle familiar entre totes dues. Una vesprada Isabel li demana a Beatriu que li conte la seua història... D’aquesta manera és com Sílvia Tarragó enceta el llibre La veu del roure, amb el qual va obtindre el Premi de Narrativa Juvenil de la Vall d’Uixó 2008 i que Brosquil edicions ha publicat la tardor del 2009. Una narració on reivindica la tradició de la literatura oral i aquella altra que transcrita per grans mestres ha pogut arribar fins nosaltres. Reivindica, també, l’amor a la natura i els grans secrets que ella guarda i que nosaltres, atrapats en la voràgine de la vida moderna, hem perdut perquè en algun moments s’ha trencat la transmissió generacional de coneixements i de valors. Vivim d’esquena a la natura i també a l’univers mític, espiritual, que l’ésser humà va anar construint al llarg dels segles; una natura poblada d’éssers fantàstics, d’esperits que vivien dins dels arbres.
Sílvia Tarragó compon una estranya caixa xinesa, construint una història que està dins d’una altra història, i aquesta conté d’altres més petites pouades directament de les llegendes i rondalles del Maresme, comarca a les muntanyes de la qual Sílvia situa La veu del roure.
La història de Beatriu, que és el tronc sobre el qual se sustenta tot el llibre, s’inicia abans de nàixer ella i ho decidix així l’autora per tal d’explicar-nos quins són els orígens familiars del personatge, la seua situació social i econòmica. Després la narració es desenvolupa des del seu naixement fins la seua vellesa, detallant-nos els diversos trets de la seua personalitat, marcats per la mort de la seua mare, la biblioteca del seu pare i la proximitat de la natura. L’acompanyarem així durant la seua infantesa, joventut i maduresa, assistirem als seus dos matrimonis, als seus parts, a la mort dels seus marits i de dos dels seus fills. Viurem la seua vida marcada pel pacte que un dia va fer amb Gebre, l’esperit que habita un vell roure. La seua veu, la seua presència l’ajudarà a sobreposar-se dels colps més durs i li aportarà la pau espiritual que li és tan necessària. L’aparició d’Isabel en la vida de Beatriu significarà la transmissió a una nova generació del pacte amb l’esperit.
La veu del roure és una rondalla de nova creació que xucla i enfonsa les seues arrels en la més genuïna tradició catalana i europea. Un llibre ple de fantasia, de tendresa, d’estima pel bosc i de passió per la literatura.