diumenge, 11 de desembre de 2016

ARA VE NADAL




L’especialista en cultura popular, manegador de realitats com ara el cant al ras i crític literari i musical Josep Vicent Frechina ha estat l’encarregat de seleccionar i compilar dotze nadales tradicionals valencianes, com també de seleccionar els diversos solistes i grups que han assumit la responsabilitat d’arranjar-les i interpretar-les amb un so actual, per acabar conformant un disc col·lectiu, Ara ve Nadal, marcadament eclèctic.


Josep Vicent Frechina no ho ha tingut fàcil, no per escassetat de cançons i d’intèrprets (tenim una tradició rica i estem en un dels millors moments de la música cantada en valencià), sinó perquè en el disc, a banda dels millors, aparegueren també representats els diversos estils musicals que es conreen en l’actualitat al País Valencià.
Podíem esmenar-li la plana afirmant que ha deixat fora gent com Òscar Briz, Joan Amèric, Tomàs de los Santos, Eva Dénia, Eva Gómez, Clara Andrés, Rafa Arnal, Carraixet, Verdcel, Sis veus per al poeta, Senior i el cor brutal, Deliri o els Acid Cookies, que junts donarien per a un nou enregistrament, però no ho farem.
La seua selecció ha estat acurada i el resultat, en línies generals, molt positiu.
En Ara ve Nadal trobem una reinterpretació personal d’una música popular que cadascú ha intentat fer seua amb més o menys èxit.
Així, hi trobem una lluita creativa que va entre la possibilitat d’adaptar al fet d’adaptar-se, entre aconseguir un so més acústic o més elèctric, sense perdre l’ADN de cadascú.
Les bandes Tardor o Arthur Caravan han convertit les seues respectives nadales en delicioses cançons pop-rock, altres han sonat més folk, com ara Feliu Ventura, Herba negra, a pesar de la base rítmica rapera, Mireia Vives i Borja Penalba o Lilith i Dionís acompanyats de Mark Dassousa.


Hi ha qui ha volgut dur totalment cap al seu terreny la nadala, potser perquè el mestissatge que practica habitualment li ho ha fet més fàcil, com és el cas de Mox, Gent del desert, El Diluvi o Sva-ters.
Andreu Valor, per la seua banda, ha aconseguit que sone com si fóra un tema totalment seu.
Hi ha qui se n’ha eixit una mica de la línia general, com ara Pau Alabajos.
El resultat final d’aquest disc editat per Mésdemil i llançat des de la Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació de València és atractiu, transmet tendresa, alegria, força i bon rotllo.


dilluns, 21 de novembre de 2016

LA PARCA


Es passava el dia pendent del rellotge. Esperava amb una certa impaciència l'hora en que apareguera la Parca amb la dalla. Una dalla enorme amb la fulla ben afilada. Quan a la fi arribà la negra dama, portava a la mà un falçonet d'aquells que s'utilitzaven temps enrere a Pouet per a collir el moscatell. No li calia més, amb un colp precís li va tallar el primíssim fil que encara el lligava a la vida.

dilluns, 31 d’octubre de 2016

‘OH. GERMANES!’


Gener és una de les bandes de pop-rock valencianes més interessants de l’actual panorama musical. Una banda creativa que no es deixa arrossegar pels sons que imposen les modes del moment.
Carles Chiner, alma mater i fundador del grup, ha sabut crear un so amb un segell personal producte de la barreja intel·ligent de diferents gèneres musicals d’arrel anglosaxona, i els fa confluir en cançons pop. L’aparició l’any 2014 en el segell Mésdemil del seu primer treball discogràfic, El temps del llop, en el qual Carles s’encarregava de la composició i la interpretació vocal i instrumental de tots els temes, va sorprendre propis i estranys per la seua qualitat, sensibilitat i la maduresa interpretativa.
Conformada la banda i presentat el treball en públic, Gener ens va demostrar que en directe eren tan sòlids i sorprenents com a l’estudi. El seu directe és impressionant, no sacrifiquen la qualitat a canvi d’electricitat bronca i rítmica que només invita al salt adrenalític i al crit esgargamellat.
Carles Chiner, a més de bon músic i compositor, és un cantant amb una veu personal, educada i amb una potència i una riquesa de registre gens menyspreable.


Mentre que en El temps del llop Chiner havia treballat quasi sol agafant elements del rock, del blues i fins i tot del country amanint-los amb sonoritats mediterrànies, en el seu segon treball, Oh, germanes! (Mésdemil, 2016), enregistrat en directe a Paco Lobo estudios de Cádiz, ha treballat amb els quatre membres que conformen actualment Gener: Pasqual Rodrigo, Enric Alepuz, Vicent Todolí i Cèsar Castillo. Junts han decidit reinventar el so de la banda tot explorant altres geografies musicals sense deixar el pop-rock intens, ubèrrim, que practiquen. Aquests territoris són la nova psicodèlia i el soul. Treballant més encara les harmonies vocals i traient-li més suc a la veu de Chiner. Totes les cançons tornen a ser d’aquest, però els arranjaments han estat una faena col·lectiva de la banda. Als cors participen les membres del grup teatral Las reinas magas, format per les dues germanes de Carles Chiner, Paloma i Maria i  Ana Conca i María José Peris.
Oh, germanes! el conformen onze cançons, alguna de les quals dedicades a escriptors com ara Ray Bradbury o Sylvia Plath, o cantants com Nina Simone.


Les lletres estan cuidades i tenen una gran càrrega lírica: “Digues per què / hui els meus versos / travessen els fulls / mare de totes les coses ocultes als ulls / dóna’m la mà / caminem amb la lluna”. Lletres amb missatge però sense envair el camp dels cantautors.
Gener ens parla dels homes i de les dones, de la manera que tenen d’entendre la vida, de veure el món i de relacionar-se entre ells, les imposicions sobre la feminitat d’una societat patriarcal, la lluita de sexes... “Les dones –com l’oceà– sabeu el misteri. Els homes només anem, només anem, només anem nadant”. També ens parlen, des d’una òptica pacifista, de la guerra i d’aquells que viuen d’elles, del somni dels emigrants...
Oh, germanes! consolida una de les bandes més interessants de la segona meitat de la dècada. Una banda que es mereix no sols ser escoltada, sinó seguida amb interés per tots aquells que estimen la música popular.


dijous, 13 d’octubre de 2016

NA DESCONEGUDA


L’any 1989 l’escriptor de Cullera (Ribera Baixa) Manel Joan i Arinyó obtenia el prestigiós Premi Sant Joan de Narrativa amb una deliciosa novel·la, Les nits perfumades. Una narració en la qual, com una aranya de la ribera del riu Xúquer, el nostre autor teixia amb el fil de la memòria una part fonamental de la seua història personal i familiar.
Les nits perfumades, que ha comptat amb diverses edicions i ha estat traduïda al castellà, inaugura per una banda una nova vessant dins de la variada obra d’Arinyó, la de la memorialística. Durant la seua llarga trajectòria l’escriptor de Cullera ha tocat diversos gèneres i subgèneres literaris erotisme, novel·la negra, narrativa infantil, gore,...; i per altra part també enceta amb ella una trilogia que continua amb la publicació l’any 1991 de Com la flor blanca i tanca amb Na Desconeguda. En aquestes tres novel·les l’autor recupera l’univers de la seua infantesa finalitzada d’una manera traumàtica amb la mort del seu pare.
Personalment, considere que és en aquesta trilogia on trobem l’Arinyó narrador més madur, segur, mesurat, sòlid i brillant.
Aquest 2016 l’editorial de Carcaixent El Petit Editor ha reeditat Na Desconeguda, el llibre menys conegut de l’antologia. Una obra amb la qual Manel Joan i Arinyó va obtindre el Premi de Narrativa Benvingut Oliver, però que va patir una edició de l’Ajuntament de Catarroja.
L’obra ha estat revisada per l’autor, que ha aconseguit millorar-la en alguns aspectes, sense perdre la frescor original.
En Na Desconeguda, obra d’obligada lectura, sobretot per al lector que ha llegit les dues anteriors, trobem una narració autobiogràfica on Manel Joan i Arinyó recupera l’atmosfera d’un temps, la dècada dels anys seixanta, en un poble del litoral valencià. Ens parla de les complicades relacions familiars, de la vida del veïnat amb una propensió a destacar alguns d’aquells personatges estrafolaris que acaben formant part del paisatge dels nostres pobles, també ens parla dels descobriments quasi diaris de la vida i del món que fa un infant sensible, però amb una mirada que ens delata l’adult que serà, un adult irònic, sarcàstic i amb tendència a caricaturitzar el seu entorn.
Arinyó aconseguix atrapar i seduir els lectors, els quals des del primer paràgraf es convertixen en els seus còmplices. Pinta amb ofici en la seua cara un somriure que de vegades esclata en rialla i que al final es trencarà abruptament amb l’aparició inesperada de Na Desconeguda, la qual s’emportarà sota el braç la infantesa del nostre autor i protagonista.



divendres, 7 d’octubre de 2016

RETORNA A TU


El passat mes d’agost, una associació cultural em va invitar a participar en un recital de poesia que es feia a la platja de Nules (la Plana Baixa). Els assistents, d’una manera espontània, llegien textos dels seus poetes preferits. La falta d’un faristol i d’un peu de micròfon complicava les lectures. Així i tot, la gent aconseguia vèncer l’habitual por escènica i recitava amb més o menys histrionisme. De colp i volta va aparèixer a l’escenari un jove amb una guitarra (després vaig saber que atenia al nom de David Ortiz). No era cap diletant de foc de campament o de cor parroquial. Ens va demostrar que sabia perfectament el que tenia entre mans. Va tocar un parell de temes en solitari i després acompanyà un altre jove, Pau Díaz i Solano, que cantà i recità versos d’Amic e amat de Ramon Llull i l’Oda a Espanya de Joan Maragall. Tant l’un com l’altre, a pesar de l’estalvi de mitjans per part de l’organització, que complicava el fet d’eixir airosos dalt d’aquell inexistent escenari, em van sorprendre. Em van sorprendre per la seua joventut, pel repertori que portaven i pel domini dels seus respectius instruments, la veu i la guitarra. En finalitzar el recital, els vaig buscar i vam intercanviar impressions.
Pau Díaz i Solano és un jove rapsode i cantautor del barri (poble) de Benimaclet, que els darrers mesos del 2015, acompanyat per la guitarra de Max Lliso, va enregistrar a l’estudi Rule un disc, Retorna en tu (edició d’autor) amb huit cançons. Després d’una primera roda de concerts, Max Lliso deixà el seu lloc a David Ortiz.


Retorna en tu es mou sobre tres eixos: la guitarra acústica de Lliso, els magnífics textos literaris dels nostres clàssics antics i moderns (Ramon Llull, Anselm de Turmeda, Jordi de Sant Jordi, Joan Timoneda, Francesc Fontanella, Antoni Febrer, Joan Maragall i Joan Vinyoli) i la veu potent, masculina, personal i versàtil de Pau Díaz.
Aquest és un enregistrament aparentment cru sense concessions, on la veu cavalca o es deixa acompanyar per una guitarra amb molta personalitat que ens porta flaires de diversos ritmes, des del blues i el rhythm and blues al folk.
Per a ser el seu primer treball discogràfic, Pau Díaz ha fet una aposta arriscada, una mica contracorrent, que peca potser de falta d’ofici però que contraresta amb  talent, frescor i valentia. Pau Díaz, com diu la dita popular, s’ha jugat el bigot en aquest primer treball i, a pesar de tot, no ha perdut bous ni esquelles.
Retorna en tu no és cap obra mestra, però és una bona targeta de presentació, amb alguns moments brillants com ara la versió de Llibre de tres d’Anselm Turmeda o Flor d’enamorats de Joan de Timoneda, per a un cantautor que tot just comença i que pot oferir-nos tard o d’hora cançons de gran interés.


dijous, 22 de setembre de 2016

TREMOLE




L’any 2013, el poeta d’Aldaia (L’Horta Sud) Hèctor Serra, publicava a l’editorial Germania el llibre de poesia Trèmolo, en el que Serra emprava un terme musical per a descriure la variació periòdica en la intensitat del batec del seu viure.
Aquell mateix any, junt al músic d’Algemesí (Ribera Alta) Yeray Calvo posa en marxa l’espectacle poètic musical Trèmolo elèctric, amb el qual recorrerien diverses localitats al mateix temps que enfortien la seua relació d’amistat iniciada en la universitat.
Yeray Calvo és, però, també, l’alma mater del grup valenciano-madrileny Novembre elèctric, una banda que amb el seu primer disc Intacte (mésdemil, 2014) va obtindre el Premi Ovidi Montllor al millor disc de pop. Yeray seduït  per la poètica de Hèctor Serra, crea tot un seguit de cançons sobre els poemes d’aquest. Catorze temes que han acabat conformant el segon disc de Novembre elèctric Tremole (Mésdemil, 2016)
Tremole ha estat enregistrat  als estudis Allsrecords de Baeza pel Pachi García, del grup Supersubmarina, un home que ja s’encqarregà de la producció del seu anterior treball.
En aquesta nova proposta de Novembre elèctric Yeray Calvo i Novembre elèctric situa la poesia en el centre sobre el qual gira el disc, agafant amb sensibilitat i intel·ligència els poemes i portant-los cap al seu terreny sonor.


Tremole és un disc més acústic que l’anterior treball, un disc on pren un gran protagonisme la guitarra i sobretot la veu càlida i personal de Yeray. El so aconseguit és diàfan, cristal·lí, amb cançons que se’ns apareixen quasi bé nues i alhora seductores com ara Cal·ligraf, Habitacle III (Encorni del progrés) o la que obri el disc Trèmolo.
Yeray Calvo ha fet una aposta per un jove poeta, quasi bé un desconegut, però ja amb una veu poètica sòlida i personal, que de segur acabarà sent una aposta guanyadora.
EL resultat en conjunt és musicalment atractiu, seductor, una mica fet a contracorrent i en el que el temps el marca sempre el poema.
Yeray ha sabut digerir els poemes d’Hèctor i els ha sabut convertir en cançons que tenen tots els components que conformen el seu segell personal, afegint o subratllant moments a través de la música en que s’evoquen espais com ara a Mediterrània o la força dels sentiments.
Un treball que encaixa a la perfecció amb el so i la trajectòria del grup i amb la capacitat de seduir fins i tot a aquells als que no els diu res la poesia.



dimecres, 14 de setembre de 2016

INVENTARI DE FRAGILITATS



El poeta Jesús Giron Araque (Calles, 1956) ha decidit fer un inventari de tot allò que hi ha en aquell espai que limita a l’est amb l’amor i a l’oest amb el desamor, una geografia que en el seu llistat ha dividit en quatre departaments, en cadascun dels quals ha situat el desengany, la ruptura, l’enyorament i el triomf de l’amor (Jesús és un optimista).
D’aquest inventari l’autor afirma que és de fragilitats, però, en realitat els sentiments de què ens parla no són, almenys aparentment, fràgils, sinó sòlids i contundents i sovint ferixen com un coltell. El que és realment fràgil és la vida humana, així com les relacions socials i, com no, les de caràcter amorós.
Jesús Giron en aquest que és el seu segon llibre, Inventari de fragilitats (Onada edicions, 2016), recordem que l’any 2013 va publicar en l’editorial Germania Llibre de contemplació, se’ns mostra com un autor que ha arribat a la maduresa no sols vital, sinó creativa. Giron ha estat i és un gran lector de poesia abans que poeta. Fins i tot és promotor de l’obra d’altres poetes a través del seu blog El cau de Calpurni.
Potser algú em title d’exagerat quan dic que algunes de les imatges que en aquest poemari ha estat capaç de crear Jesús Giron justifiquen per si soles l’edició del llibre i el premi amb què va ser reconegut, el Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal-Ciutat de Sagunt 2015, com a mostra els oferisc unes quantes: «pausadament i inexorable/ el vol esbatanat de les hores/ passa rasant, a la caça/ dels desitjos. / Com un estol d’orenetes», «...com un mosquit aixafat/ sobre la portada d’un llibre de poesia amorosa», i la meua predilecta: «També sé que oblit i enyor/ són la mateixa paraula pronunciada/ per l’ignorat captaire que demana almoina/ a la porta de la catedral de la memòria».


Estem davant d’un poemari de versos lliures que descansen sobre un ben construït ritme intern i unes imatges poètiques efectives i belles.
Un llibre sense saturació verbal ni portes que barren el pas al lector, on l’autor navega amb destresa tot escoltant els ecos d’una llarga tradició poètica que va des dels clàssics antics als clàssics moderns i dels que el lector trobem rastre en molts dels seus poemes.
El seu inventari és una bella i intensa recreació poètica, una evocació de tot un seguit d’emocions i sentiments que florixen i es marcixen durant una relació amorosa.
Aquest inventari, més que un llarg llistat notarial, és la lectura d’un sismògraf capaç de recollir els moviments interns de l’ànima humana.
El volum l’obri un pròleg del poeta Alexandre Navarro, un autor capaç de donar a tots els seus textos un to que a mi, personalment, sempre m’ha delitat. També acompanyen els poemes les il·lustracions d’Alicia Renales Toboso, uns dibuixos elegants que combinen amb el text sense estridències notòries.