dilluns, 16 d’octubre de 2017

UN EQUIPATGE FET DE CANÇONS


Capacitat creativa, un cert eclecticisme a l’hora de compondre, perseverança, curiositat intel·lectual i sobretot generositat són algunes de les qualitats d’un dels cantautors valencians més prolífic i per desgràcia menys conegut fora de les comarques de Castelló, els parle d’Artur Àlvarez.
La manca d’un circuït d’actuacions com cal, d’espais en la ràdio i la televisió que aposten per la difusió de la música en valencià dificulta encara a hores d’ara la vertebració cultural del País Valencià i condemna a l’ostracisme els músics i les seues cançons. Si a més sumem les dificultoses connexions amb els diversos territoris que conformen allò que hauria de ser el seu mercat natural tot plegat és convertix en un escull insalvable. En el cas d’Artur Àlvarez en una enorme paret invisible que dificulta la difusió d’una obra sòlida, amb una gran personalitat, que beu de fonts diverses que van del blues i el rock fins la cançó d’autor i que, a més és totalment independent dins de la fràgil indústria musical autòctona.
Després d’haver publicat els últims anys dos magnífics treballs, A ritme de blues, on va musicar poemes de Bernat Artola i Miquel Peris i Segarra i el doble cedé Tribut, en el qual va retre un sentit homenatge als músics i les cançons que més l’han colpit al llarg de la seua carrera, ara Artur Àlvarez, ens oferix un disc on recopila algunes de les seues millors cançons sota el títol de Bagatge.
Un interessant treball que el cantautor d’una manera altruista oferix al públic per a ser descarregat gratuïtament a través d’una plataforma digital: https://arturalvarez.bandcamp.com/releases.


Bagatge recull setze cançons a través de les quals podem fer un recorregut per la trajectòria del veterà cantautor castellonenc. És, per a aquells que ja coneixen la seua existència, l’ocasió de gaudir de nou d’unes cançons magnífiques, i per a aquells que no sabien de la seua trajectòria una excel·lent oportunitat de descobrir un cantautor d’una gran talla.
La veu càlida i vellutada d’Artur Àlvarez els seduirà des de la primera estrofa. Coneixeran un gran amant dels poetes i de la poesia, als quals ha donat sovint veu i música, se’ls revelarà una persona sensible que invita l’oient a tindre una relació intensa amb la cançó, un músic capaç de construir sons que ens ajuden a evocar espais i escenes, a despertar sentiments i emocions realment intenses.
Gràcies, Artur, pel teu treball i per la teua immensa generositat, que els déus t’ho compensen.


dilluns, 9 d’octubre de 2017

"ELS INCENDIS DE L'ÀNIMA"


L’editorial Neopàtria d’Alzira (la Ribera Alta) acaba de publicar en la col·lecció Mare Nostrum el que és el huité llibre de poesia del poeta d’Algemesí Vicent Nàcher Ferrero, Els incendis de l’ànima.
Vicent Nàcher, que va formar part del grup de poetes de la revista L’Horabaixa junt amb Francesc Viadel o Josep Manel Esteve, va iniciar la seua carrera literària l’any 1994 amb la publicació del llibre Primavera de cartrons, i al llarg d’aquests més de vint anys de trajectòria ha anat construint una veu poètica personal que emana d’una certa narrativitat amb la qual, «amb els meus versos depilats de floritures», evoca, suggerix, reflexiona sobre la condició humana i l’individu dins de la societat.
Nàcher és un dels autors valencians que més clarament practica la poesia de l’experiència i el realisme intimista, un realisme que de tant en tant salta la frontera i es convertix en realisme social, i ho fa per a denunciar la injustícia i els atacs a la dignitat de les persones i dels pobles.


Els incendis de l’ànima és un llibre amb el qual l’autor, d’una manera honesta, sincera i directa, es despulla emocionalment i es mostra com un ésser humà fràgil i sensible. Un home ferit pels colps que li ha propinat la vida, però que té la gran sort de comptar amb gent que està per ell i li fa més fàcil i amable l’existència. Un individu, també, que des de ben menut s’ha sentit atret per la lletra impresa, primer com a lector i després com a poeta i crític, una persona seduïda per les paraules convertides en poesia i fins i tot per la poesia convertida en cançó.
La passió per escriure, per inventariar personatges i també el paisatge urbà i rural que l’envolta l’ajuda a ordenar el seu món, que tendix de vegades al caos, un món on la nit pot aparéixer a deshora absorbint-lo en un remolí de dolor.
Els poemes d’Els incendis de l’ànima són llargs i marcadament discursius, amb alguna petita excepció on el poeta assaja ritmes musicals. És un llibre extens, supera les cent pàgines, dividit en tres parts encapçalades només per un número romà, però és la tercera part la que realment conforma el cos de l’obra, amb poemes d’estructura quasi idèntica.
Vicent Nàcher d’una manera pausada, va confeccionant entre versos el seu propi autoretrat com a ésser humà, però també el retrat del poeta que és. Un home, un poeta, amb una mirada atenta i reflexiva, amb una gran vida interior, que ens va descrivint el petit univers del qual forma part, un home que sent i denuncia amb ironia la part més amarga i dolorosa de la societat en què viu i que agraïx amb sentits homenatges l’amor i l’amistat, la creativitat dels músics i escriptors que acompanyen les seues hores, així com l’immens regal que és la vida, una vida que exigix digna i solidària.



dilluns, 2 d’octubre de 2017

RITMES SUGGERENTS


Besarabia és una regió del sud-est de l’Europa oriental la major part de la qual pertany actualment a l’Estat de Moldàvia i una part a Ucraïna. Però Besarabia també és el nom d’una banda que des de València ens invita a fer un viatge musical des de les costes orientals de la Mediterrània fins a les occidentals, des dels Carpats i els Balcans fins a les ribes dels rius Xúquer i Ebre.
Ritmes, trenes i gats és el primer llarga durada que han enregistrat després d’haver participat en desenes de festivals on se’ls ha reconegut per la intensitat evocativa i suggerent dels seus directes.
El trio està format per dos valencians, Jaume Pallardó i Eva Maria Domingo, i per la londinenca Heidi Erbrich, cadascun dels quals prové d’experiències musicals diverses que van des del folk-funk, el rock, el jazz fins els ritmes jamaicans, i a més a més Eva Maria Domingo combina la seua vessant musical amb la d’actriu.


Ritmes, trenes i gats ha estat enregistrat a Loopers estudis de Totana i mesclat a Primavera a l’Atlas de Múrcia. La producció ha estat a càrrec de la mateixa banda, però de les mescles s’ha encarregat Constantino López, un músic murcià que ha format part de bandes com ara els prestigiosos L’Ham de Foc.
Aquest primer treball discogràfic de Besarabia conté tretze temes, quatre dels quals de composició pròpia i la resta balls tradicionals dels Balcans, concretament de Bulgària i de Sèrbia, així com melodies Klezmer (per als no iniciats, la música dels jueus asquenasites de l’Europa oriental) i tonades otomanes del Caucàs.
El disc és intens i divers, i fa de la multiculturalitat i del multilingüisme bandera, com a mostra el títol, dissenyat de tal manera que es pot llegir en tres idiomes diferents: valencià, castellà i anglés, així com les lletres, que hi apareixen reproduïdes en aquestes tres llengües.


D’entre les quatre composicions pròpies destaca Cau la mà, la lletra de la qual és d’Eva Maria Domingo i la música del grup. Es tracta d’una cançó amb una gran càrrega lírica, escrita i interpretada amb una gran sensibilitat. Cau la mà la dediquen a les persones refugiades amb l’esperança d’un futur en pau, llibertat i prosperitat. Un clam contra la insolidaritat, un plany de dolor davant de tanta ignomínia, “Tots som refugiats/ veles esteses front del mar/ vaixells errants a la deriva,/ ofegats de mesquinesa”.
Ritmes, trenes i gats és un d’aquests treballs que no ens deixarà indiferents, ric en sonoritats, amb cançons magníficament interpretades, que ens transporten a l’altra riba de la Mediterrània i més enllà. Una invitació suggerent al ball, però també al somni.



dilluns, 25 de setembre de 2017

LA COL·LECCIÓ D'INSECTES DE FRANCESC MOMPÓ



El poeta pot nàixer o morir pels ulls. La mirada és el seu sentit primer, aquell que després de fer-lo testimoni, espectador o protagonista, el portarà a la reflexió, a l’encantament, a l’evocació, a capbussar-se en la memòria o a entrar en el complex bosc dels suggeriments. Això no vol dir que els altres sentits no siguen importants o no complisquen una funció determinant. El poeta escriu, però també llig. La lectura és la mirada que fa sobre la mirada dels altres. Mirades que el poden colpir, que el poden irritar, que li creen una necessitat de contestar-les, de contrarestar-les, mirades que el poden seduir, atrapar en una xarxa on pot morir la seua veu poètica original.
El poeta no administra més que el llenguatge i les emocions, i encara que la seua disciplina és lluny de la d’un notari, li agrada inventariar tot allò físic i eteri que es mou al seu voltant.
En la literatura hem vist inventaris de sentiments, de personatges, de realitats socials i fins i tot de bèsties amb els quals el poeta ociós recull i juga amb el llenguatge i atorga personalitat humana o quasi humana a tot un vaixell d’animals.
Entre les diverses espècies animals, hi ha en poetes de diferents tradicions literàries una certa predilecció pels insectes. Apareixen en tota mena de gèneres, des dels més populars fins els més cultes. En la nostra tradició poètica són nombrosos els poetes que han escrit sobre insectes: Maragall, Carner, Salvat-Papasseit, Brossa, Vall, Estellés, Llompart, als quals se’ls suma ara el poeta i narrador de l’Olleria (la Vall d’Albaida) Francesc Mompó. Mompó ens oferix una col·lecció d’insectes en Insectostomia (El petit editor, Cullera, 2017), un grapat d’animalons que d’alguna manera habitaren la seua infantesa, bestioles domèstiques que en la seua maduresa encara sobrevolen el seu paradís perdut.
Insectostomia recull un total de noranta-nou poemes de dos versos cadascun. Mompó, amb un artesanal exercici de contenció verbal, ens brinda un univers reduït com un bonsai, però al cap i a la fi univers, amb tots els elements necessaris per a mantindre la vida poètica, vull dir ritme, imatges, capacitat per a l’evocació, per a la seducció i fins i tot per a sorprendre el lector en un gir inesperat.
El llibre ha estat editat en un format apaïsat, que a mi personalment no m’agrada, i molt ben acompanyat per les il·lustracions de Manola Roig, les quals juguen a emmarcar alhora que dotar d’una certa atmosfera plàstica cadascun dels poemes.
També vénen a acompanyar el volum un pròleg i un epíleg. En el pròleg trobem la saviesa, la veterania, el saber fer del poeta de la generació dels setanta Pere Bessó. En l’epíleg, la frescor, la passió, la intensitat de la joveníssima Àngels Moreno. Tots dos poetes han confeccionat uns textos que per ells mateixos ja justifiquen la lectura de l’obra, i ho dic sense ànim de menysprear els poemes de Mompó, tot el contrari.
Els noranta-nou poemes d’aquest ciutadà de l’Olleria resident a Burjassot són realment interessants, però des del meu punt de vista cal dosificar i ralentir la seua lectura per tal que la brevetat no ens impedisca gaudir d’un treball escrit amb ofici i amb una bagatge cultural de l’autor que ens farà descobrir, sota aquestes bestioles sovint impertinents en el nostre àmbit domèstic, unes formes i uns comportaments d’una bellesa corprenedora, fins i tot cruel com la mateixa natura, així com una interrelació complexa amb l’humà que les contempla.


divendres, 22 de setembre de 2017

NAVEGANT



Vogant pels vents (Editorial Neopàtria, Alzira, 2017) és el primer llibre de poesia del saguntí Josep Dionís Martínez. Es tracta d’un recull extens escrit en diversos períodes de la seua vida i que ha dividit en sis apartats, Bellpuig, Arse, Euskal Herria Lokatz-Bideak, Nocturn tempora, Assaigs dels límits poètics i Barreges festives de Martiali Bilbilitanus Epigramata, als quals se suma un poema introductori que titulat Poeta on invita el literat, que també és ell, a escriure si és que alguna cosa té a dir.
Josep Dionís és un home inquiet que al llarg de la seua existència ha remat amb vents a favor i en contra que l’han dut a diversos ports. Una persona que s’ha anat formant mentre treballava, fou obrer en la indústria siderúrgica i tècnic de control de qualitat, és llicenciat en Filologia Catalana i ha treballat com a professor d’institut. Té una gran curiositat intel·lectual, que l’ha portat a publicar articles sobre qüestions tan diverses com ara la toponímia, la llengua, la demografia o la història de les immigracions humanes. També ha traduït a l’italià l’obra de Vicent Andrés Estellés.


Amb el seu vogar per la rosa dels vents, ha recalat la seua nau en diverses poblacions que li han deixat una forta petjada, Bellpuig a Catalunya, Sestao al País Basc i la valenciana Sagunt. De fet, aquests tres espais conformen l’eix inicial del llibre, la jàssena que sosté el volum. Després ha afegit poemes esparsos, amb uns quants homenatges en Nocturn tempora, el joguet avantguardista Assaigs dels límits poètics i ha tancat amb una traducció lliure dels epigrames del poeta hispanoromà Marcial.
Vogant pels vents és el quadern de bitàcola d’una navegació vital intensa, d’una persona que no s’ha resignat a deixar-se arrossegar pel temps i les circumstàncies, un individu que ha patit, que s’ha revoltat, que ha lluitat, que ha estimat amb passió, que s’ha sentit part del paisatge que ha habitat. Josep Dionís és un ésser social que ha sabut gaudir d’aquest immens regal que és l’amistat. Un home que no ha defugit la lluita política, la defensa aferrissada dels drets dels treballadors i el dret a existir del seu poble.

En la diversitat d’artefactes poètics que ens oferix Vogant pels vents trobem ecos de diversos autors, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Charles Bukowski, Jaume Pérez Montaner, alguns cantautors, ja que cap poeta no és una illa i a totes les illes arriben les onades concèntriques d’altres veus que el precediren. Dionís ha estat capaç de construir la seua veu pròpia i oferir-nos en la maduresa de la seua vida uns versos que fluïxen amb un ritme natural que emanen de la pròpia experiència.

dilluns, 18 de setembre de 2017

LA VIDA COM LES VIES PARAL·LELES D'UN TREN




Cada matí puges al metro, al tren o a l’autobús per tal d’adreçar-te al teu centre d’estudis o al teu lloc de treball. Mires al teu voltant i trobes, com cada dia, els mateixos rostres, que tenen encara la son enganxada a les parpelles. No saps res d’ells, però tampoc no t’importa molt. Podrien ser hologrames que algun déu desficiós posa per a tu. O potser, entre aquestes persones de rostres rovellats, hi ha una ànima en pena, un espectre del teu propi passat del qual desconeixies l’existència. La clau que obrirà el bagul on hi ha esperant un secret per a ser revelat.
Cada matí, Jaume, el protagonista de la novel·la Paral·leles (Onada edicions, Benicarló, 2017), amb la qual Llorenç Delgado va obtindre el XII Premi de Narrativa Vila d’Almassora, puja al trenet a l’estació de Rafel per anar a treballar a una fàbrica ubicada en un poble proper. Té quinze anys, som a finals dels anys cinquanta del segle passat. Cada dia Jaume compartix vagó amb un pelotari. La seua presència l’intriga d’allò més. Un dia el veu baixar a l’estació del poble veí, Farnals, i travessar la porta tancada del cementeri. L’escena el deixa totalment astorat. En compartir-la amb la seua mare, aquesta li narra una part del passat recent de la seua família. Un passat que l’autor, a través de diversos personatges, ens oferix en dosis que seran com peces d’un gran trencaclosques. Amb el relat familiar descobrirem també un temps, un país i fins i tot un continent atrapats per l’odi, el sectarisme polític, la violència, la guerra, la postguerra i la revenja dels vencedors sobre els vençuts.


Res en la família de Jaume és com ell creia. L’espectre del pelotari és el d’un home assassinat amb nocturnitat i traïdoria.
Paral·leles és una novel·la situada en bona part a la comarca de l’Horta Nord, entre els pobles que unix l’actual línia 3 del metro de València. Un relat eminentment oral, on personalment he trobat a faltar la presència del valencià que es parla a l’Horta Nord en igualtat amb l’estàndard més literari. Hi ha paraules en els diàlegs dels personatges que a l’Horta Nord ningú sinó els intel·lectuals saben de la seua existència, com ara quelcom, o mots que mai no s’han emprat, com fatxada, ací a la façana li diem frontera.
Llorenç Delgado ens relata amb passió com les revoltes de la història en majúscules i en minúscules afecten el nostre destí individual i ens condemnen a una vida que no és la que desitjàvem ferventment. Ens conta com el passat més o menys secret dels altres condiciona les relacions dels membres d’una família i com poden marcar el present i el futur de les noves generacions.

divendres, 15 de setembre de 2017

LA LLAR


El periodista Marc Gomar (Beniatjar, la Vall d’Albaida, 1979) ha incomplit allò que ens anunciava en el títol del seu primer llibre, No escriuré més poesia (Germania, 2016) i no sols ha recaigut en el pecat, en l’addicció, sinó que a més, amb el darrer recull de poemes La pedra i el foc (Viena edicions, 2017), ha obtingut el 36 Premi de Poesia 25 d’Abril Vila de Benissa, la qual cosa ja ens obliga a pronosticar-li que ho té malament per a deixar el vici de compondre versos.
Dins del panorama actual de la poesia valenciana, dominat per la poesia de l’experiència i pels ecos de l’obra de Vicent Andrés Estellés, la veu poètica de Marc Gomar, amb influències de Joan Brossa o de l’incansable i brillant Lluís Roda i emparentada amb la del poeta d’Ontinyent Sergi Torró, ens resulta d’allò més original. En l’obra de Marc Gomar trobem rastres de diversos moviments poètics, que ell empra sense manies per tal de construir un text en què ha anat soterrant un munt de mines amb les quals, en fer-les explotar, pretén somoure la nostra mirada complaguda del món i traure’ns, encara que siga durant uns segons, de la zona de confort.


El llibre, Gomar l’ha dividit en tres apartats, trencant d’alguna manera el que ens anunciava el títol (s’està fent un especialista en desacreditar la informació que ens dóna en lletra gran), La pedraEl foc i La llar, conformats cadascun d’ells per catorze poemes. Trobem artefactes que li han servit per a jugar amb la tipografia, versos lliures, alguns minimals (AK47H100Metròpoli, etc.) i proses d’una extensió llarga per a un llibre de poesia.
Hi ha en molts dels poemes una voluntat de dotar d’una nova definició paraules i conceptes: «Els fonemes són fotogrames», per tal de deixar-nos clara la seua mirada sobre el món, que sempre és transversal.
En tot el volum trobem una veu que busca un registre propi, un registre que, com els mateixos poemes, el construïx amb una intel·ligència mordaç, amb una agudesa producte de l’observació atenta de l’entorn. La seua poètica defuig de l’hermetisme, de la pirotècnia buida d’un excés de metàfores, del bucolisme i del fals romanticisme que envaïx internet de poemes edulcorats. La seua força està en el discurs, en la manera d’exposar-lo, en la seua capacitat de pegar-li la volta al llenguatge, en la ironia, en el domini del sarcasme i en la seua habilitat per a travessar la línia que separa la lògica de l’absurd.