dimecres, 12 de juny de 2019

LA GEOMETRIA DE MIQUEL GIL


 
Des que vaig descobrir la seua veu trencada afegint-li força i profunditat a les cançons d’arrel tradicional del grup Al Tall, que m’he sentit seduït i atrapat per Miquel Gil. L’any 1986 abandonà el grup de Vicent Torrent i Manolo Miralles per a formar Terminal Sur, un projecte brillant però amb un ressò insuficient. En Terminal Sur ja trobem ben traçats els camins musicals per on pretén avançar en la seua carrera en solitari, i l’aparició el 2001 del disc Orgànic iniciaria una etapa creativa realment poderosa i respectable.
Poesia, replantejament i desconstrucció de la música popular valenciana i mediterrània en general i la seua barreja amb diversos ritmes provinents de la música llatina i anglosaxona. A Miquel Gil, i perdoneu-me pel tòpic, cap música no li és aliena.
Aquest 2019 ha publicat el disc Geometries, un treball amb deu cançons produïdes en bona part per Borja Penalba, qui també s’encarrega de la guitarra acústica, el llaüt i l’acordió en sis cançons. Tres han estat produïdes pel mateix Miquel Gil i una darrera per Ivan X.
Geometries compta amb col·laboracions de luxe, com ara les veus de Josep Gimeno el Botifarra, Rafa Arnal, Mireia Vives i Esteve Tortosa, de la banda de reggae Auxili, a més de la violinista Marta Margalls, o la seua pròpia banda, on destaquen noms com el d’Eduard Navarro o Abraham Rivas.


En aquest nou treball tornem a trobar poemes del seu autor fetitxe, Enric Cassasas, Llei horària, que obri el disc, i Canvi de clima, però també d’Anna Montero, Vicent Andrés Estellés, Imma Mànyez, Joanjo Garcia o Begonya Pozo, el poema de la qual li dona nom al disc i el tanca. A més, hi ha una lletra tradicional, La que diu, i una altra del mateix Miquel Gil, Copeo. La música de nou de les cançons ha estat composta per ell menys #Copla42, que és de Borja Penalba.
El disc és d’aquells que per la seua qualitat no haurien de passar desapercebuts. Un treball que fa del mestissatge bandera. Un viatge sonor que ens porta des de la ribera de la Mediterrània fins a la del Carib amb el segell personal d’aquest músic i cantant de Catarroja.
Ritme, passió per la música i la vida, sensibilitat, profunditat, intensitat musical i poètica, amb unes lletres que tenen una gran capacitat per a evocar, suggerir, invocar i descriure emocions, sensacions i sentiments.
M’agradaria destacar una cançó sobre les altres, però no puc, Geometries és un tot divers, precís, exquisit.

divendres, 31 de maig de 2019

ELS CAMINS DE DULCAMARA




En els Premis de la Crítica, almenys en els que jo he estat membre del jurat, hi ha una llei no escrita que fa molt difícil, quan no impossible, que una obra provinent de l’autoedició s’emporte el guardó. En els Premis Anuals de la Crítica dels Escriptors Valencians només un autor i la seua obra ho han aconseguit, va ser l’any 2010, i l’autor Andreu Sevilla amb la seua primera novel·la, La penombra de la coloma, un relat històric amb tocs de novel·la detectivesca, en el qual la trama gira al voltant de la recerca d’un manuscrit del Tirant lo Blanch.
Andreu Sevilla és un out-sider de les lletres valencianes, un escriptor molt autoexigent, els interessos literaris del qual l’allunyen d’una narrativa que té en el lector anomenat captiu la seua raó de ser. Un home que només fa concessions als seus interessos ètics i estètics. La seua segona novel·la, Camins de dulcamara, a diferència del que seria normal, tampoc no ha estat publicada per una empresa editorial, sinó per l’Associació d’Amics Cristòfor Aguado.
Camins de dulcamara, com l’anterior, és un relat extens (té 267 pàgines), però a diferència de l’altra novel·la aquesta s’allunya dels esquemes del gènere històric i detectivesc per a oferir-nos, amb l’aparença d’una novel·la juvenil d’aventures, un relat sobre la capacitat de recordar a través de l’escriptura, un fet del qual fins i tot el protagonista, que també fa de veu narrativa, ben prompte s’adona i ho diu: «... vivíem unes vides estranyes, com personatges de llibres, en llocs i paisatges desfigurats per l’al·lucinació però alhora nítids, com el que es veu a la llum del dia. En eixe estat febril, sentia com si a través de mi algú estiguera ajustant comptes amb el destí».
Andreu Sevilla ens narra l’aventura d’un grup de preadolescents de finals de la dècada dels seixanta del segle passat. Són xiquets bruts, malparlats, endurits pels colps baixos que la vida els ha donat i ha donat a les seues famílies. Xiquets allunyats dels esquemes de colla literària de la narrativa juvenil, que parlen de sexe, practiquen la violència verbal i física, són lladres i cruels i, a pesar de tot, en cap moment no deixen de ser infants.
Un estrany afer amb una colla del poble del costat (ja se sap, la rivalitat gairebé mítica entre els pobles valencians), el poble de l’altra banda del barranc que dividix fins i tot les famílies, serà l’excusa que els farà prendre la decisió de fugir de casa un fred 28 de desembre del 1969. El dia no ha estat elegit per Andreu a l’atzar, és el Dia dels Innocents, però, amb tot i això, ningú no seria capaç de negar la innocència d’aquests xiquets, fills d’aquells que patiren la repressió d’una postguerra i d’una dictadura cruentes que malaguanyà tantes vides i que assenyalà amb ferro roent els fills i els néts dels perdedors.
Els protagonistes gelats i famèlics recorren els camins, els barrancs, els racons de l’Horta Sud, un territori sentenciat que amb el pas dels anys desapareixerà sota l’asfalt i el ciment. Ho faran també immersos, en una al·lucinació, al bell mig d’escenes amb un toc surrealista o en un somni, enfebrats, o presos per la febre de la memòria que pren ara al seu autor.
La prosa d’Andreu Sevilla –dura, contundent, capaç de crear, d’esculpir imatges sòlides en la ment del lector– acompanya la veu dels protagonistes, que se’ns mostra en forma de constants diàlegs. Diàlegs sovint irats, perquè hi ha ràbia, desencant i por en les seues ànimes.
Camins de dulcamara és una novel·la intensa, no recomanable per als habituals a una literatura de best-seller, que ens mostra una nova vessant d’aquest autor que va per lliure i que cerca en la literatura un espai de creació i recreació en plena llibertat.

ABANS DE CALLAR



Andreu Sevilla ho ha tornat a fer, ha tornat a emprar la fórmula de l’autoedició per tal d’oferir-nos un nou treball literari, Abans de callar. Un dia algú haurà d’estudiar i després explicar-nos per què un grapat dels millors escriptors valencians, com ara el poeta castellonenc Josep Porcar o el xativí Toni Cucarella, estan emprant aquesta fórmula, ja siga en la seua vessant en paper ja en format digital, per a oferir al públic lector les seues darreres creacions, totes elles amb una notable qualitat.
L’elecció d’Andreu Sevilla no és nova, ja que ha estat la manera com sempre ens ha oferit la seua obra des de l’aparició de la seua primera novel·la, La penombra de la coloma, amb la qual va obrindre l’any 2010 el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.
En Abans de callar, Sevilla després de dues novel·les, la segona és Camins de Dulcamara (2012), s’estrena com a contista, amb un recull de nou relats d’extensió diversa, alguns dels quals podien haver estat l’embrió d’una nova novel·la per la força de la història narrada i el caràcter i personalitat de la galeria de personatges que hi apareixen. Els nous relats que conformen aquest volum tenen en comú que són històries contades per un dels personatges a l’autor que apareix amb el seu propi nom i cognom i no com un alter ego, i que acabarà en alguns moments formant part del mateix relat.
Algunes d’aquestes narracions són d’aquells relats que un bon narrador, un narrador experimentat que va sempre amb l’antena posada, capta al vol i tenen la frescor i la força que els dóna la senzillesa, però anem amb compte, només són petits diamants en brut que després cal que un destre tallador sàpiga donar-los forma i descobrir la intensitat de la seua bellesa, en aquest apartat entrarien els contes La mamma mia o Amor de mare. I altres més elaborats i amb una intensitat aclaparadora aconseguida gràcies al fet que l’autor ha estat capaç de crear una atmosfera densa on transcorre el drama del viure (omnipresent en tot el volum), com ara en Germà silenci o Suni Grey.
Tanca el llibre un llarg relat que dona títol al recull, on l’autor fa un exercici de metaliteratura i on un dels personatges, una dona desconeguda, culta, viscuda i carregada d’enigmes, reflexiona en veu alta sobre el fet creatiu i sobre la postura ètica i estètica del mateix autor, fent una crítica dura, de vegades injusta sobre la seua obra anterior.
Estem davant d’un llibre dels que no trobarem en les prestatgeries de la nostra llibreria habitual. Un llibre que als bons lectors ens obligarà a eixir a buscar-lo (i aquesta i no altra és la pretensió de l’article que escric). Un llibre que després ens demanarà tindre una actitud activa, ja que ens farà reflexionar sobre la condició humana.

dissabte, 18 de maig de 2019

AMOR I FUM




Coincidint amb la publicació del disc 10 Poetes contemporanis, el cantautor de Castelló Artur Àlvarez edita el llibre de poesia Amor i fum. Un recull de cinquanta-quatre poemes, amb una tirada numerada i oferit com a recompensa a tota aquella gent que mitjançant el micromecenatge va fer possible el finançament del disc.
El volum compta amb un pròleg del poeta de Vila-real Manel Pitarch, el qual d’una manera aguda i brillant posa el lector en antecedents sobre allò que es va trobar en travessar el Pòrtic i entrar de ple en el gruix del poemari: «El text d’aquestes pàgines ens presenta el contrast entre dos escenaris vitals: l’amor, que satisfà els objectius del desig, contra el fum, la marca negativa que representa la vilesa i la boira que contamina el camí del futur». Res més a afegir.
La poesia d’Artur Àlvarez defuig l’hermenèutica i l’hermetisme, és una poesia clara, vinculada al realisme intimista, una poesia que reflectix la seua experiència vital, la qual en plena maduresa es mostra lúcida i sense la candidesa, la ingenuïtat de la joventut.
Artur té una propensió al vers lliure, un vers sempre amb un ritme interior nítid. A diferència de molts poetes actuals que travessen amb més o menys gràcia la fina línia que actualment hi ha entre poesia i prosa (una prosa on s’inclou la narrativa de ficció, l’apunt filosòfic, la nota biogràfica o el minúscul assaig), la seua poesia s’acosta a la lletra de cançó. No debades apareixen citats, junt amb Pablo Neruda i Vicent Andrés Estellés, cançons d’alguns dels cantautors que l’han influenciat al llarg de la seua trajectòria com a intèrpret i compositor: Joan Manuel Serrat, Joan Isaac, Leonard Cohen, Raimon, Ovidi Montllor i, sobretot, Luis Eduardo Aute, que li ha inspirat el títol del llibre mitjançant aquest versos «... l’única raó que encara assumisc / és l’improcedent desraó / d’estimar i estimar i estimar.../ i només estimar, la resta és fum».
El llibre l’acompanyen diverses il·lustracions del mateix autor, que suma la vessant de pintor a la de músic i escriptor.
Tenim moltes raons per a la desesperança, només cal obrir les pàgines d’un periòdic per adonar-nos-en. Costa veure el camí i el paisatge que l’envolta entre aquesta boira espessa, que en realitat no és més que fum, un fum que no hem d’aspirar per a no intoxicar-nos i caure malalts de tristesa. Però només és fum que el vent s’emportarà.
Davant de tant falsedat, avarícia i egoisme, hem d’apuntalar la bastida de l’amor per a superar l’asfíxia que vol acabar amb tot.

dilluns, 15 d’abril de 2019

LA DONA DEL BOSC


Quan u ha escrit el pròleg a un llibre i li toca presentar-lo, té almenys dues opcions. La primera, llegir el pròleg conscient que hi ha lectors que en passaran de llarg; la segona, escriure un segon text, amb el perill de contradir algunes afirmacions que ha fet en el pròleg o d’assenyalar aspectes del llibre que no havia tingut en compte. Jo he decidit arriscar-me. Ja em perdonaran. Ara, seré breu. La dona del bosc és bàsicament un recull de trenta-nou poemes, dividit en tres apartats de desigual extensió. El primer, Poemes escolats, compila dèsset poemes; el segon, Llibre de viatges, catorze; i el tercer, Malgrat tot, huit. Trobem poemes de vers lliure i poemes en prosa, i també algun que altre joc de rimes que l’acosta al redolí. Poesia diàfana, realisme sovint de caràcter intimista, reflexiu, confessional, i altres vegades de caràcter social.

Els títols de cadascuna de les parts han estat ben trobats, ja que amb una gran concisió Miquel informa el lectorat de la temàtica dels poemes que llegirà a continuació.
Escolar és un verb que té diversos significats. Seguint alguns d’ells, podem arribar a diverses conclusions sobre el perquè del títol del primer apartat. Potser són poemes que per una raó o altra s’han escolat d’altres llibres i que l’autor ha continuat treballant i col·leccionant. La segona, que són poemes d’un home ferit per la vida i que es dessagna sobre el paper. Un individu que busca la veritat i assumir qui és realment. El mouen a escriure l’amor, l’ànsia de llibertat, la joia de viure i l’atracció que sent per la bellesa.
Llibre de viatges és com un petit quadern de bitàcola dels seus desplaçaments, ja siga a llocs pròxims com ara Carrícola, com més allunyats com ara Àfrica. En aquest grup de catorze poemes ens oferix una llarga llista d’allò que s’ha anat trobant en els seus viatges i que emocionalment l’ha colpit. Com en quasi tota la poesia de Miquel, hi apareixen la força cromàtica de la natura i l’encant de la sensualitat femenina. Però també trobem poemes en què, davant de la injustícia, de la violència gratuïta, del menyspreu per la vida humana i animal, esgrimix l’arma de la paraula feta art i alça la seua veu indignada per tal de denuncia-ho.
Malgrat tot, a pesar de la mort, de la por, del desencontre, del pas dràstic i irremeiable del temps, del poder i la seua avarícia, a pesar de la vida, de la joia, de l’encontre, de les noves primaveres i amb aquestes de l’arribada de noves collites, a pesar d’u mateix, dels seus errors, la vida continua, el poeta continua escrivint versos en soledat, buscant desesperadament la mirada de la dona del bosc que faça moure els seu petit univers.


Aquest text va ser llegit el dia  10 d'abril durant la presentació a Alzira del llibre La dona del bosc de Miquel Català.

divendres, 12 d’abril de 2019

EVOCANT UNA AMISTAT



Vaig conèixer Joan Baptista Campos Cruañes l’any 2001, quan encara jo dirigia les col·leccions literàries de 7 i mig editorial de poesia.  Joan, aleshores,  acabava d’obtindre el Premi de Poesia de Vila-real amb el llibre Istanbul, on recollia les emocions, els sentiments i les evocacions literàries que li va provocar la seua estança en la ciutat de l’estret del Bòsfor.
Feia uns mesos que, junt amb un trio de vertaders impresentables, jo havia ajudat a crear una petita editorial, en la qual em vaig encarregar de la direcció literària, Brosquil Edicions, i quasi al mateix temps  li editàrem Quadern de l’Índia (Premi de Poesia Jordi de sant Jordi de la Vall d’Uixó). El 2005, en la mateixa col·lecció, publicà Aquesta estranya quietud (Premi de Poesia Antoni Matutano) i el 2010, en la col·lecció de narrativa, el recull de relats Històries naturals (Premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado).
Una dècada en què Joan es va trobar en un període intens d’una gran maduresa creativa. Prop deuinze anys en els quals el que era en un principi una relació professional va quallar en una bona amistat.


Joan fou un home de tracte amable, educat, culte, sensible, bon conversador, i a més tenia el do de saber seduir el seu interlocutor quan narrava alguna de les seues experiències com a metge del SAMU o com a viatjant.
Amb ell vaig compartir lectures de poemes, decisions en jurats de premis literaris, presentacions de llibres i converses.
La nostra amistat es va acabar de forjar en la carretera. El gestor cultural de Pedreguer (la Marina Alta) va proposar a l’editorial de fer un seguit de taules redones a la Casa de Cultura. A mi em va tocar fer de xofer. Una de les taules redones estava formada per Pasqual Mas, Joan i jo mateix. Els cent vint quilòmetres que hi ha entre Puçol i Pedreguer d’anada, més els de després de tornada, Joan els passà parlant-nos dels seus viatges. Ho feia amb tanta passió que era impossible no sentir-se partícips de la seua aventura.
A finals de la tardor del 2010, un col·lectiu del meu poble organitzà un recital de poesia on Joan havia de participar, però a darrera hora va informar l’organització que estava malalt i que no vindria.

A l’endemà li vaig telefonar i em va dir el que li passava. Encara que ell era una persona amb un tarannà positiu, jo vaig sentir com si algú em pegara una puntada de peu en el fetge.
Durant el temps de la seua malaltia vam parlar per telèfon, ens vam trobar a la llibreria Babel, però sobretot sabia d’ell a través del seu blog, La garfa dels dies, on vaig començar a contestar alguns dels seus posts en forma de poemes amb poemes meus amb la clara voluntat de reconfortar-lo i de fer-li una mica de companyia.
Joan és el gran poeta valencià del viatge, però també el poeta que per raons professionals més s’ha trobat cara a cara amb la mort, amb les febleses del cos i de l’ànima humana.
Joan fou un gran apassionat de la literatura. Un home que estimava profundament la seua família, les seues ciutats, Castelló, Benicàssim, el seu país. Un home amb una gran curiositat intel·lectual, que en els diversos paisatges que va recórrer buscava l’ànima dels éssers humans que l’habitaven.



Text llegit a l'homenatge a Joan Baptista Campos que es va realitzar el dia 11 d'abril de 2019 a L'Espai Cultural Vil·la Ana de la platja de Benicàssim.

dimarts, 2 d’abril de 2019

SECUNDARIS



L’editorial Camanegra ens oferix un projecte literari amb la participació de set autors: Ada Castells, Susanna Rafart, Julià de Jòdar, Jordi Coca, Mar Bosch, Miquel de Palol i Núria Cadenes amb una novel·la cadascun. Llibres que tenen una lectura individual i una altra col·lectiva. La col·lecció porta per títol Matar el Monstre i és una idea d’Alba Cayón i Jordi Puig. Cada narració està ambientada en una any en concret, la primera el 1918 i la darrera el 2018, l’escenari la ciutat de Barcelona, a més totes inclouen en un moment donat l’aparició d’un mateix personatge secundari que viu una situació concreta i que acabarà construint el huité relat.
Abans de continuar, però, he de deixar clar que no he tingut l’oportunitat de llegir les set novel·les, només ha caigut en les meues mans la corresponent a l’any 1992, escrita per la periodista, agitadora cultural i política, llibretera i escriptora resident a la ciutat de València Núria Cadenes, titulada Secundaris.
Cadenes situa el seu relat al turó de la Peira, just després d’haver-se celebrat les Olimpíades. Els seus protagonistes són una llarga galeria de perdedors, de marginats, d’homes i dones que treballen, lluiten i patixen els colps baixos d’un sistema inhumà, i que es troben atrapats en un barri on l’aluminosi amenaça les seues vides i vivendes. La droga, el fracàs i l’abandonament escolar, així com la falta de perspectives, llastren la vida i les esperances dels habitants del barri.
Cadenes dibuixa una postal en gris d’un paisatge de l’extraradi on trobem individus que en el fons només demanen algú que els estime, algú que els respecte, algú que els tinga en consideració. Hi ha qui estima i és rebutjat, hi ha qui estima i paga els delictes de l’ésser estimat. Hi ha qui no vol sentir cap mena d’emoció per un altre, ni que la senten per ell.
Es tracta d’un relat dur, amb escenes intenses i crues, en escenaris com ara la presó de dones o un pont qualsevol sota una autopista on es van a punxar els drogoaddictes.
Secundaris és una novel·la que a Cadenes li servix per a oferir-nos una altra cara de la ciutat, una ciutat que s’ha convertit en un gran aparador, i a la qual li han fet una gran rentada de cara però sota el brillant maquillatge oculta realitats dramàtiques.
Núria Cadenes escriu amb solvència amb una prosa descarnada i directa. Situa els personatges al bell mig d’una cruïlla que pot canviar la direcció de les seues vides, encara que alguns d’ells pareix que no tinguen ni temps ni ganes per a prendre una decisió.