dimecres, 18 de juliol de 2018

T'HO DONARÉ TOT



Si en la seua anterior novel·la, Temps de llum (Columna edicions, 2016), Sílvia Tarragó ens oferia una història que abastava quatre dècades de la segona meitat del segle XX a la ciutat de Barcelona, en la seua segona novel·la, T’ho donaré tot (Columna edicions, 2017), Tarragó ho fa dels trenta primers anys de la mateixa centúria. En aquesta ocasió l’excusa són els orígens de la urbanització de la muntanya del Tibidabo.


La imatge que ens oferix de Barcelona la nostra autora és la d’una ciutat cosmopolita, capdavantera i un tant bohèmia, una ciutat immersa en grans transformacions urbanes i socials, centre de reivindicacions nacionals i de lluita de classe. Una ciutat en constant creixement on els emprenedors gaudixen de grans oportunitats per a dur a bon port els seus somnis.
Aquesta transformació imparable corre paral·lela a la vida dels protagonistes de la narració, dues bessones, Àngela i Aurora, que naixen just quan l’impulsor del projecte d’urbanització de la muntanya del Tibidabo fa un brindis l’últim dia de l’any.
La novel·la, que en els primers capítols aporta un munt de dades sobre el Tibidabo, la urbanització i els seus impulsors, a mesura que avança i els personatges van prenent cos i creixent en edat i en protagonisme, crea un seguit d’històries que acabaran convergint. Encontres i desencontres, amor i desamor, intriga, passió, trencaments, reconciliació, bogeria i maldat, drama, però també final feliç, encara que no del tot, ja que hi ha dues relacions que per a poder ser han d’emigrar, i a una tercera li espera en menys d’una dècada el drama de la guerra civil.
Estem davant d’un relat sòlid, on l’autora ha creat una tensió narrativa que ha sabut mantindre i fer créixer. Un relat universal que ens parla d’algunes de les grans qüestions que de sempre han interessat l’ésser humà. Un relat intens emmarcat a la ciutat de Barcelona en el moment que es posava en marxa una gran empresa.

divendres, 13 de juliol de 2018

CARAGOLA



L’any 2017 es va commemorar el centenari del naixement de Miquel Peris i Segarra, un dels més grans i reconeguts poetes de Castelló del segle xx junt amb Bernat Artola, de qui es declarava admirador. La poesia de Peris i Segarra s’inicia dins dels cànons estètics del paisatgisme sentimental per a evolucionar cap a una poesia de caràcter més intimista. En homenatge a la seua memòria, des de fa vint-i-cinc anys l’Ajuntament de Castelló, en col·laboració amb l’Associació Cultural La Barraca, convoca un premi de poesia per a adults de temàtica marinera amb el seu nom, acompanyat d’un segon premi per a joves menors de setze anys dedicat a la memòria del desaparegut poeta Manuel Garcia i Grau. En la vint-i-quatre edició va obtindre el premi el llibre Caragola, del poeta i cantautor Artur Àlvarez Boix. Es dóna la casualitat que Àlvarez Boix és un dels majors difusors de l’obra de Miquel Peris i Segarra i també de la de Bernat Artola, als quals ha dedicat alguns dels seus treballs discogràfics.
Caragola ha estat publicat enguany per l’ajuntament de la capital de la Plana en la col·lecció Biblioteca de la Ciutat de Castelló. Acompanyant els vint poemes de vers lliure que conformen el recull, trobem una altra de les diverses vessants d’aquest autor polièdric, la d’artista plàstic, amb la reproducció a color de huit il·lustracions creades a partir de diverses imatges poètiques dels seus poemes.
Caragola porta com a subtítol Poemes d’amor i mar, que des del meu punt de vista està de sobra, amb el qual d’una manera exageradament explícita se’ns anuncia allò que ens trobarem en el seu interior. Els textos d’Artur Àlvarez Boix els acompanya un pròleg del poeta de la Vall d’Uixó Josep-Lluís Abad, El Príncep de les milotxes, el qual entre altres coses afirma “Un poemari triangular,..., entre la mar que esdevé catalitzador dels dos amants”.
Caragola és un poemari breu, de marcat realisme intimista, amb versos que naixen de l’experiència vital de l’autor. De fet, Àlvarez Boix és en el centre del poema, la seua actitud no és com la d’un mol·lusc tombat a vora mar, si no la d’un individu que viu amb intensitat el moment, la de l’esponja que xupla la bellesa que l’aclapara i l’envolta. Àlvarez Boix ha escrit vint poemes sensuals, suggerents, càlids i diàfans, que són travessats de dalt a baix per la llum i el color de la mar Mediterrània, i en els quals evoca, rememora, reflexiona sobre l’amor i el desig viscut i compartit.
El poeta es mostra preocupat pel ritme interior de cada poema, un ritme que ha de transcórrer d’una manera subterrània i que a ell de tant en tant, molt de tant en tant, li ix a la superfície, aproximant el poema a la lletra d’una cançó.
En la seua lectura trobem imatges poètiques ben aconseguides, algunes de les quals són d’una senzillesa aclaparadora i bella.
Aquest breu recull és com una caragola que ens acostem a l’orella per a escoltar la mar i tot l’amor i el desig que el poeta va viure amb intensitat a la seua vora.


dilluns, 9 de juliol de 2018

TEMPS DE LLUM



L’any 2016 Sílvia Tarragó publicava la seua primera novel·la per a adults, Temps de llum (Columna edicions), fins aleshores ens havia oferit un parell de poemaris i diversos llibres de narrativa infantil.
En Temps de llum, Sílvia inicia una nova etapa com a escriptora en la qual se’ns mostra més madura i amb més ofici. La novel·la està situada a la ciutat de Barcelona, concretament en les que van ser les primeres galeries comercials subterrànies d’Europa, l’avinguda de la Llum. Allí es troben les tres joves que protagonitzen el relat. Seguint el batec de les seues vides, Sílvia ens fa un retrat de la ciutat de Barcelona durant la dictadura franquista. Però el relat va més enllà, ja que l’autora, amb una prosa fresca i dinàmica ens oferix un esbós fet a carbó de la condició humana, mostrant-nos d’una manera descomplexada fins a quin grau d’acarnissament pot arribar l’ésser humà contra aquells que més estima, i no és que els personatges de Sílvia Tarragó siguen una colla de psicòpates sense cap mena d’empatia pel dolor que causen, tot el contrari, però l’orgull ferit arriba a confondre’ls i a encegar-los de tal manera que acaben convertint l’estima en un odi que només busca fer mal a aquells que estimaven.
Sílvia Tarragó ens narra també  la terrible capacitat que tenim els humans per aprofitar-nos dels més febles, per a traure suc a les circumstàncies favorables passant per damunt de tantes i tantes coses. Així i tot, i a pesar del mal fet, l’autora caracteritza uns personatges que amb el pas del temps han sabut madurar i han estat capaços de reconéixer els seus errors, de demanar perdó, de no rendir-se i de retrobar l’oportunitat per a tancar el dolorós i trist parèntesi de l’odi i reprendre l’estima que es professaven.

divendres, 6 de juliol de 2018

RECORDANT LES NITS QUAN VAM SER GRANS



El cantant i músic Carles Pastor acaba de publicar un nou treball discogràfic: Andròmina (La Casa Calba, 2018). Un disc amb deu cançons més un cover enregistrat a Z Estudis de Mislata i mesclat, masteritzat i produït per Tony García i Josep Pérez (Ona nua), que deixa la seua petjada personal en alguna de les cançons.
En aquesta nova aventura ha comptat amb la col·laboració d’una banda de luxe formada pel ja esmentat Ona nua, que s’encarrega de la bateria i les percussions, i els cantautors Òscar Briz, que posa veu i guitarra elèctrica en Fràgil, i Abraham Ribas, que s’ha encarregat del piano i els teclats, així com el violinista Jordi Silvestre, el guitarra Ivan Espí i el baixista Nacho Villanueva, sense oblidar-nos de Sílvia Pérez Miret, que posa la veu a la versió enregistrada en directe d’Agárrate fuerte a mí, María, de Los Secretos, un tema que també interpretà Antonio Vega i a qui li l’ha dedicat.
Carles és un músic que ha rebut una notable influència de la música nord-americana, sobretot del blues, del soul, del rock, del pop i fins i tot del folk, una influència que després d’haver passat per les illes britàniques i en especial per Irlanda posa rumb a la Mediterrània. Hi ha dos personatges dels quals d’una manera o altra se sent deutor: Bob Dylan al que li fa una picada d’ull al tema Fràgil i Antonio Vega, i encara que no ho reconega, també hi ha en ell alguna cosa de l’Enrique Urquijo.
En Andròmina trobem un so més elèctric que en el seu anterior Dies de ràdio, un so que l’acosta en alguns moments en temes com ara T’acarone a un pop-rock que invita al ball, però a mesura que anem sentint el disc evoluciona cap al blues, el soul i el folk.
Andròmina, a més de la versió del tema de Los Secretos, conté una versió d’una cançó de la cantautora de Lousiana Lucinda Willians Concret and Barberd Wire, traduïda com Vaig fent camí. Un tema amb una lletra i una música emparentades directament amb la resta del disc i amb aires deliciosament country. També ens oferix en forma de blues una versió musical d’un poema de Vicent Andrés i Estellés, L’Hotel París.


La resta de les cançons són seues, i en elles ens retrobem el solitari de mirada trista, l’individu tendre i dur, vull dir endurit pels colps rebuts en el seu deambular per la vida i el món. Un home que, a pesar que està tocat per la nostàlgia i els records d’un temps on compartia l’entrepà de l’amor i de la passió, una passió que s’ha volatitzat, ha sabut alçar-se del terra després d’haver rebut un colp brutal, cordar-se fort els cordons de les sabates, agafar la seua inseparable guitarra i continuar el seu camí cap al seu sud mentre ella se’n va cap al nord.
El disc m’ha agradat molt. Tinc una certa debilitat per aquest cantautor. I entre les deu cançons m’han colpit d’allò més Teatres, Fràgil o Porto.
Carles Pastor no enganya ni s’enganya, no es deixa seduir pels llums de neó ni les vanitats pròpies d’una vedet, és un músic honest a qui li brollen les cançons en cada corba del camí, mentre es beu a glops lents una cervesa. És un home que a pres partit per la vida i per la música popular. La seua única pretensió és encendre una foguera que ens il·lumine en les nits fosques quan ens pega per recordar que un dia vam o poguérem ser grans. No, en realitat mai no ho van ser, és pura il·lusió. Ho sabem. Millor ser grans o sements de l’esperança, com ho és Carles Pastor.


dilluns, 25 de juny de 2018

L'EFÍMER I L'ETERN



L’ésser humà, quan té l’oportunitat de reduir la velocitat en la cursa cap a enlloc que l’obliga a estar tens, estressat, ansiós i troba un lloc tranquil on aparcar, si encara se’n recorda, respira a fons i reflexiona sobre la pròpia existència. És en eixos moments que arriba a la conclusió de com d’efímera és la vida i com d’intranscendent és la lluita quotidiana per sobreviure, aleshores sent la necessitat espiritual d’agafar-se a la roca de la transcendència i aspira a acariciar la idea de l’eternitat.
Entre l’efímer que palpa a cada instant i l’etern que s’imagina hi ha un espai colossal, laberíntic, on l’únic que realment és segur és allò del que es té una constatació diària.
L’autor de Rafelbunyol Vicent Penya, en el seu darrer llibre de poesia, L’efímer i l’etern (Onada edicions, 2018), un poemari amb el qual va obtindre el Premi de Poesia Antoni Matutano-Vila d’Almassora, reflexiona des d’un punt de vista subjectiu i basant-se en la seua experiència vital sobre la quotidianitat en la qual vivim, una rutina que ens atrapa de vegades i que en altres hem convertit en el nostre refugi davant d’una societat farcida de discursos agressius. També reflexiona sobre l’afany de transcendir, de perpetuar-se i de buscar desesperadament una incerta glòria.
Vicent Penya, des del seus primers llibres de poesia, ha estat un poeta que des del realisme intimista ha tingut una constant preocupació per deixar constància d’un univers en profund i veloç procés de transformació, destinat a desaparéixer sense a penes deixar rastre, el de la ruralia al voltant d’una gran ciutat en constant procés d’expansió, el d’una cultura i una llengua que són engolides i reduïdes a no res.


En L’efímer i l’etern, el poeta, més madur, amb un domini clar del seu ofici, es mostra més que mai com el subjecte del poema. De vegades ens parla amb un cert to sorneguer, altres apassionat, sovint amb tendresa i també amb una honestedat directa i crua sobre la fugacitat de la vida i com ens deixem arrossegar d’una manera covarda per la quotidianitat provocada per un sistema que ens vol productius. També ens parla sobre la lluita per dotar de color, de transcendència i de sentit la nostra vida. El poeta es despulla, es mostra tal com realment és, tal com verdaderament viu, tal com sent. Trobem entre versos l’home que treballa, que estima, que somnia, que patix, però també ensopeguem amb el lector i l’aficionat a la música que ret homenatge més o menys ocult a les obres que l’han colpit al llarg de la seua vida.
Vicent Penya, en aquest llibre que ha dividit en cinc apartats, es mou entre el sonet i la tanka, sense oblidar altres fórmules com ara el haiku. Fa temps que Penya va envidar, sense renunciar a res, per deixar una mica de costat el vers lliure i la prosa poètica, on tants i tants poetes s’han instal·lat confortablement, i decidí sotmetre la seua poètica a disciplines més exigents. En L’efímer i l’etern trobem un autor que ha aconseguit no sols dominar-les, sinó que s’hi troba a gust i construïx un discurs poètic amb una gran soltesa i naturalitat.


divendres, 15 de juny de 2018

VESTALS DE ROMA



L’any 1985 l’escriptora de Tavernes de la Valldigna Encarna Sant-Celoni rebia el prestigiós Premi de Narrativa Joanot Martorell, que atorga l’Ajuntament de Gandia, per la novel·la Vestals de Roma.
Trenta-tres anys més tard, i després d’haver conformat una obra sòlida en el camp de la novel·la, la narrativa breu, la poesia i fins i tot de la traducció literària, Encarna Sant-Celoni reedita en la col·lecció Lo Marracó, de l’editorial ilerdense Pagès editors, Vestals de Roma, una novel·la breu, intensa, carregada de sensualitat i de lirisme on el tractament del llenguatge és un dels principals protagonistes.
Sant-Celoni és una dona de fermes conviccions feministes que al llarg de la seua trajectòria com a ciutadana, com a activista cultural, com a escriptora i traductora, ha lluitat d’una manera permanent i decidida per visibilitzar l’aportació que les dones han fet a la societat i en especial a la cultura, reivindicant la seua obra i el lloc que es mereixen en la història de la literatura. L’any 2016 l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana va reconèixer la seua tasca, la seua dedicació, el seu esforç com a escriptora i com a lluitadora en la defensa de la igualtat de gèneres atorgant-li la Lletra Lila.
Aquesta preocupació pel paper que les dones han ocupat en la societat l’ha duta primer a prendre consciència i després a revoltar-se i lluitar amb totes les armes al seu abast per tal de revertir-lo. Una lluita, un interés que és present en tota la seua literatura i d’una manera especial en Vestals de Roma, un relat en el qual la seua protagonista, Eumàquia Fúlvia Crocina, una patrícia de la Hispània Citerior, ens mostra els diversos papers que la societat romana feia interpretar a les dones, segons la seua classe i condició.
Com a espectador privilegiat, el lector assistirà a diferents moments de la vida d’Eumàquia i serà testimoni de la seua relació amb el pare, el marit, la família, amb l’imperi. La novel·la, per una banda, és el relat d’un viatge temporal, el que va des de la infància a la maduresa de la protagonista, però també de diversos viatges geogràfics que la portaran de Diànum a Tàrraco, passant per Saetabis, Valentia, Sagúntum i Dertosa. Pel camí, Sant-Celoni ens explicarà detalladament aspectes dels usos i costums de la societat hispanoromana. Subratllant la situació de les dones que es troben sotmeses als capritxos d’un llarg escalafó de patriarques que arriba fins a l’emperador, homes que juguen amb elles i amb les seues vides com si foren simples objectes.
Eumàquia es rebel·la i busca la manera de viure sentint el menys possible el pes del poder patriarcal. La novel·la, marcadament historicista, està impregnada d’una gran sensualitat i erotisme que arriba a coprotagonitzar gran part del relat. En cada escena descrita hi ha força, intensitat, passió per la la bellesa, amor a la llibertat i una voluntat manifesta de gaudir amb intensitat dels petits i grans plaers que ens oferix la vida, que van des de la gastronomia fins al sexe.

divendres, 8 de juny de 2018

CANTA CANALLA



Havia sentit parlar de cinema familiar, una etiqueta sota la qual se’ns oferix tot un seguit de pel·lícules de diferent gènere que poden gaudir les diverses generacions d’una mateixa família. Relats sovint festius i on l’absència de sexe i violència respecta la innocència dels més menuts de la casa. Mai, però, no havia sentit parlar de música familiar, supose que, com las «meigas, haberlas, haylas». Música que com altres disciplines, com ara la literatura, està emparentada amb productes pensats per als infants però que també té components que atrapen i seduïxen als adults, fins i tot els més seriosos i exigents.
Amb aquest objectiu s’ha presentat enguany en públic el quintet musical valencià Canta Canalla i ho ha fet amb un primer cedé amb el mateix nom.
Al capdavant del grup trobem dos escriptors, el poeta Eduard Marco, amb una obra sòlida al seu darrere, i el narrador, especialitzat en literatura infantil, Ferran Bataller, tots dos responsables de les lletres dels diversos temes que conformen aquest primer treball discogràfic. Completen la banda Paco Arroyo, un home amb una llarga trajectòria com a sonidista, cantautor i electroluthier i responsable, junt amb Edu Marco, de la composició i adaptació musical, Javi Vega, que ha estat vinculat a creacions originals de teatre, dansa i circ, i Carme Laguarda, que fins ara ha estat la gerent del desaparegut segell discogràfic Mésdemil i que actualment col·labora amb el programa Territori Sonor d’À Punt ràdio.


Canta Canalla és un grup musicalment eclèctic, no té cap dèria més que la d’entretindre, divertir, fer ballar un públic intergeneracional, tant capaç de crear el tema principal d’una sèrie de superherois com un bolero suggerent, enyoradís, que invita a un ball lent, un tema perfecte per a un crooner hortolà que sota els fanalets canta al bell mig de la plaça del poble a la lluna de València.
En aquest primer disc podem trobar adaptacions personals del famós Bolero de l’Alcúdia, tangos, cançons amb tocs de pop, de rock, pop, country, balades i fins i tot una cançoneta de bressol en la qual qui demana poder dormir és el pare.
Cançons escrites amb un gran sentit de l’humor, un humor amb picades d’ull als infants, però també als adults. Un humor per a tots els públics amb concessions a la ironia i, com no podia ser d’una altra manera, a la tendresa.