dimecres, 14 d’abril de 2021

FAREM UN PENSAMENT

 


L’alcoià Manel Rodríguez-Castelló fou l’autor més jove que la professora Antònia Cabanilles va incloure en La vella pell de l’alba (un llibre que recomane a tot bon lector de poesia), l’antologia per excel·lència de l’anomenada generació poètica valenciana dels setanta.

Encara que Rodríguez-Castelló compta a hores d’ara amb una obra poètica valorada per la crítica i reconeguda amb diversos premis, ha publicat també teatre, estudis filològics, assajos literaris i columnes d’opinió recopilades bona part de les quals en diversos volums.

L’editorial de Gandia Lletra Impresa edicions, amb el suport de la Delegació d’Alacant de l’Institut d’Estudis Catalans, acaba de publicar-li en la col·lecció Rara avis el llibre Farem un pensament (Metaforismes i Saials). Com bé assenyala l’autor entre parèntesis, el llibre és dividit en dues parts, unides per la mirada madura, incisiva, d’un escriptor capaç de veure entre els plecs del vestit amb què es disfressa el poder les vergonyes que li pengen plenes de berrugues i tumors. Rodríguez-Castelló és un autor que coneix l’ofici d’escriure, que té una veu i un accent propis, un registre lèxic ric i una llengua esmolada.

Hi ha molts dels metaforismes que apareixen en aquest volum que podien haver estat inclosos en un llibre de poesia, ja que contenen una càrrega lírica intensa que no oculta ni dissimula en cap moment. Són construccions breus que naixen de l’observació, de la reflexió, fins i tot de la lectura i que venen a pintar de realitat les parets de la ciutat-llibre, de vegades amb ironia, altres amb una certa perplexitat; són pensaments d’un ciutadà que exercix el dret a dir la seua en un estat on hi ha massa gent que calla o que només sap trencar el silenci amb brams d’ase o amb estupideses d’albardà.

La segona part, els Saials, continua sent allò que es diu escriptura fragmentària, però ací cada fragment acaba unint les peces com en un trencaclosques dins del marc d’un article. Aquest apartat és germà del dietari, no debades cada saial ve datat.

Trobem homenatges d’una bellesa i d’una emotivitat exquisides, d’altres recullen el deambular del viatger i la majoria giren al voltant de la situació social i política dels anys en què foren escrits (2017, 2018 i 2019).

Manel Rodríguez-Castelló és un radical, vull dir, en el sentit que va a l’arrel de les qüestions sobre les quals opina, i ho fa sense màscares, disfresses i subterfugis. Sap en quin temps i país viu, quin tipus de premsa es troba quan va al quiosc físic o digital, quina classe política patim. Com a bon poeta, coneix els paranys del llenguatge, un llenguatge amb el qual els publicistes i estrategs del règim oculten polítiques mentideres planificades per gent a qui només li interessa mantindre la clau que obri la caixa dels pressupostos públics.

Farem un pensament és un llibre fragmentari que invita a la reflexió, al diàleg i a traure’ns les lleganyes dels ulls. Unes lleganyes que el discurs soporífer del poder ens hi ha posat per a distorsionar la realitat que ens envolta. El cant honest d’un esperit crític i lliure.

dissabte, 10 d’abril de 2021

IX

 


La mitad de mi vida

he estado enfadado con mi padre

y la otra mitad me la he pasado

intentando entenderlo

con el fin hacer las paces con su espíritu.

Más que padre, fue patrón de un barco sin rumbo,

su boca un hacha y su lengua un cuchillo.

Tú has sido el hijo de un hombre lleno de cicatrices emocionales.

Generoso, me ofreciste tu ayuda,

tu consejo de chiquillo sabio.

En tus aventuras contabas conmigo

y exigías enrolarte en mis barcos,

algunos destinados al más infructuoso naufragio.

 

Estoy tan lleno de ira que pienso que nunca te podré perdonar.

dimarts, 6 d’abril de 2021

LA CASA BUIDA

Juli Capilla és, dins de les lletres valencianes, un personatge singular, narrador, assagista, poeta, crític literari, ha estat director de diverses revistes literàries, professor i fins i tot editor. Un treballador infatigable que va construint una obra amb rigor i intel·ligència. L’any 2020 va obtindre el Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera, amb l’obra La casa buida.

Edicions Món de Llibres, una petita editorial manacorina, ha estat l’encarregada de publicar aquest llibre que possiblement siga el més dur, però no per això menys bell, d’aquest autor nascut a la ciutat de València l’any 1970.

La casa buida se’ns presenta com una col·lecció de poemes dividida en cinc apartats d’extensió diversa: Llindar, Estances sordes, Sang a la cambra, Ombres al rebost i El corredor fosc, encapçalades per un poema introductori Pòrtic, un sonet de bona factura i de gran musicalitat, i una cloenda A la manera d’epíleg, en format de vers lliure, una forma on trobem més solt i còmode Juli Capilla en aquest volum.

El Pòrtic s’inicia amb uns versos en què la imatge d’un arbre revestit amb l’escorça, o dit amb altres paraules, un home amb la cuirassa de la rutina, ens parla d’un temps passat, convertint aquest poema en la façana de la casa en la qual després entrarà físicament i emocionalment. En l’epíleg torna la imatge de l’arbre, però dins la casa s’han despertat, s’han sentit, s’han evocat vivències, emocions i l’arbre apareix sense escorça, nu i sotmés a les inclemències que ens reserva la vida.

La casa buida a la qual torna Juli Capilla és la dels pares després que els dos faltaren. Una casa on només la presència viva dels que l’habitaren li donà sentit de llar a un simple edifici.

A pesar que ara no hi són, el poeta sent encara l’eco del pretèrit compartit.

Traspassar el llindar de la porta i recórrer habitacions, passadissos, retrobar les belles fotografies amb els rostres dels absents el porta a evocar però sobretot a reflexionar sobre el pas del temps, un camí que ens porta a la mort. També sobre quin sentit té la vida, la relació amb els progenitors, sempre canviant i que el va acabar convertint en espectador de la decadència d’aquells que en un temps foren els seus herois.

La casa buida, el xiuxiueig dels difunts que s’allunya com un tren en la nit camí de l’estació de l’oblit.

L’oblit, al qual es resistix i que l’acaba obsessionant fins arribar a preguntar-se en un dels poemes que més m’han colpit, Naufragi, «Si els éssers han de pagar un delme, / la prerrogativa pura de l’oblit, / quin sentit té fer memòria, / recompte i inventari del naufragi?». Una pregunta que posa en entredit la mateixa funció del poeta i de la literatura.

Fa poc, en una xarxa social, un amic, citant un crític nord-americà del qual ara no recorde el nom afirmava: «Els escriptors som els secretaris dels morts». Doncs això, el poeta és en combat continu contra l’oblit, construïx un àmbit perdurable i es convertix en guardià de la memòria, encara que aquesta l’òmpliga de dolor i de ferides.

dissabte, 3 d’abril de 2021

VIII

 


Vivo en el barrio viejo

donde la memoria es un espectro

que me ofrece en cada esquina

rancias postales con escenas,

escenarios y personajes del pasado.

En los tejados anidan mirlos, gorriones.

Cada año, a las puertas del verano,

los pollitos se sienten con fuerzas

para abandonar de un salto el nido.

Hay quien consigue volar.

Otros caen en la calle

y aunque la madre está a su lado,

vigilándolos y protegiéndolos de los depredadores,

las fuerzas los abandonan y se rinden.

Al día siguiente aparecen muertos.

Son días que siempre he temido

y a menudo me encierro en casa

para evitar asistir a la tragedia.

 

Yo tenía un hijo fuerte y inteligente

que al saltar del nido no pudo alzar el vuelo.

divendres, 2 d’abril de 2021

LA IDENTITAT NARRATIVA VALENCIANA EN EL SEGLE XX

 

 


Sense cap mena de dubte, Adolf Piquer (Vila-real, la Plana Baixa, 1962) és un dels millors especialistes en narrativa valenciana de tot el món. Ha publicat una llarga llista de llibres i articles tant en català com en anglés sobre la qüestió, en què ha analitzat en profunditat el discurs literari i la sociologia de la literatura.

Fa uns mesos, la col·lecció Estudis Universitaris de la Institució Alfons El Magnànim Centre d’Estudis i Investigació va publicar el seu darrer llibre, La identitat narrativa valenciana en el segle XX. Una obra ben estructurada, amb una introducció, una bibliografia crítica i teòrica i un apèndix d’obres i d’autors, a més de cinc apartats en què analitza cronològicament el primer terç de segle, l’aturada que provoca la guerra civil i la postguerra i la lenta represa fins a la dècada dels setanta, una visió de conjunt, un aprofundiment a quatre dels principals narradors del darrer terç de segle, Joan Francesc Mira, Josep Lozano, Ferran Torrent i Isabel-Clara Simó, així com un balanç provisional on Piquer es fa dues preguntes fonamentals: On érem? On som?

Adolf Piquer, com a estudiós, a banda del rigor i del sentit crític, té una altra qualitat que és d’agrair quan un s’enfronta al seu treball, sap ser àgil i amé, per atrapar l’atenció d’un lector no especialista. L’agafa de la mà, el situa en un segle convuls, de grans canvis i revolucions, el XX, en una narrativa determinada, la que es fa en llengua catalana al País Valencià, i com des de quasi el no-res, —un grapat d’autors la majoria influenciats pel costumisme i el romanticisme del segle XIX, o simples epígons del modernisme o el noucentisme que es fa a Catalunya—, aquesta narrativa, a pesar dels esculls que la història social i política posa al seu davant, aconseguix evolucionar i posar-se al nivell d’altres narratives. No tan sols de les que es fan en altres territoris amb la mateixa llengua, sinó d’altres cultures del món.

Al llarg de les deu dècades que conformen el segle XX, trobem narradors amb una obra escassa, altres, com ara Blasco Ibáñez, que escriuen en castellà però que van fer incursions primeres en el valencià amb algunes narracions breus, i altres que en els darrers anys de la seua vida, aprofitant temps més propicis, ens han oferit el gruix més interessant de la seua obra, com ara Enric Valor.

Després assistim a l’esclat que va significar els anys setanta amb algunes propostes estètiques arriscades, i més tard sospesem el que va suposar l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del valencià. Una llei que va propiciar l’aparició d’especialistes en i obres destinades als més joves de la casa.

En cent anys, els autors i autores valencians aconseguixen amb un gran esforç situar-se durant les dues primeres dècades del segle XXI en una bona posició, a pesar del canvis tecnològics i d’algunes assignatures que resten pendents, com ara la necessitat de més lectors amb els quals mantindre l’engranatge de la indústria editorial valenciana.

M’ha agradat i fins i tot commogut que un home seriós com Adolf Piquer haja escrit també sobre quines són les motivacions que porten les valencianes i els valencians a treballar en favor de la narrativa valenciana, construint una obra individual ressenyable, i la seua resposta la subscric, no ha estat per diners, sinó per estima i el compromís amb una llengua (i açò que ve és meu), ja que sense amor no es pot alçar, edificar res.

La identitat narrativa valenciana en el segle XX és un llibre de lectura recomanable, amb el qual en alguns moments pots estar en desacord per una tria o altra que ha fet l’autor (ell ho assumix amb claredat), però que és el millor retrat que he vist (llegit) sobre el tema. I que, a més, té la virtut de posar-nos davant de la cruïlla que representa el futur.

 

 

dimecres, 24 de març de 2021

VII


Nómadas, como el viento,

ningún desierto, ningún oasis nos era extraño.

Y al encontrarnos pisando los adoquines

de cualquier plaza o calle

siempre me preguntabas:

—¿Dónde vas, pare?

Aún por las calles, donde baila hip-hop la suciedad,

lo sigo escuchando, no es un espejismo del dolor.

—¿Dónde vas, pare?

—Al cementerio, hijo. Se me murió la alegría.


¡Madre mía, frente a la ausencia qué solos nos quedamos los vivos!

dilluns, 22 de març de 2021

PAC QUI DEU

 


El mallorquí Antoni Rodríguez Mir torna a la creació literària, si és que alguna vegada la va deixar del tot, amb l’aparició del seu tercer llibre. Pac qui deu (Lleonart Muntaner editor, Palma, 2020). Fa dues dècades, en la desapareguda editorial valenciana 7 i mig, publicà el llibre de poesia Cub de silencis i el recull de relats Nòmades, des d’aleshores ha participat en diverses antologies i en una carpeta d’art de la qual és coautor junt amb el pintor Pep Alaminos. La gestió política i el compromís amb el benestar del seu poble, Inca, i de les Illes Balears a nivell autonòmic li ha absorbit bona part del seu temps i de les seues energies.

Pac qui deu és una novel·la històrica, escrita des de la maduresa amb mestria i ofici. Un text ben documentat sobre el Regne de Mallorca en la segona dècada del segle xvi que ens descriu amb precisió de cirurgià les diverses raons de l’esclat de la revolta agermanada a l’illa de Mallorca, i que es venen a resumir en una mala administració, en la fallida econòmica, la fam de les classes més humils i el malestar social. Però Rodríguez Mir no ho tracta com un fet aïllat, sinó com una més de les revoltes que tingueren lloc durant el regnat de l’emperador Carles I en els diversos regnes hispànics, en especial a Castella, amb els comuners de Padilla, Bravo i els Maldonado, i el Regne de València, amb la Germania de Vicent Peris i l’Encobert.

El relat, un tant coral, té a través dels diversos protagonistes un component de narració d’aventures. Els personatges estan ben dibuixats, no sols amb els seus traços físics, sinó amb el seu caràcter i personalitat. Les escenes i els escenaris prenen els colors escaients i creen una atmosfera de vegades opressiva. Fins i tot no s’estalvia les tonalitats més vermelloses i crues provocades per una crueltat venjativa i psicopàtica, producte de l’ambició personal o de la defensa d’un poder absolut que se sent ferit.

Pac qui deu té diverses trames, la història de cadascun dels protagonistes, que transcorren paral·leles les unes a les altres i que de vegades arriben a confluir i d’altres a xocar d’una manera brutal. Cap cap de fil deixa penjat l’autor, i al final ens oferix un brillant tapís d’un temps i d’un país, la Mallorca del temps de la Germania.

Un relat intens i amé, que no patix com altres del mateix gènere d’un excés d’informació, que conté les dosis imprescindibles d’aventura, d’amor i tendresa, de complicitats, de misèries humanes i, sobretot, amb una tensió narrativa que atrapa el lector des de la primera a l’última pàgina.

La seua lectura m’ha fet pensar en l’obra de l’escriptor valencià Josep Lozano i el seu El mut de la campana, que com molt bé apunta el professor castellonenc Adolf Piquer «en les seues obres històriques recupera un model de llengua que s’emmiralla en el segle xvi». Rodríguez Mir ho fa també, sobretot a través dels diàlegs.

En el relat hi ha una gran versemblança, però també un intent gens ocult d’explicar a través d’uns fets del passat els vicis dels diversos poders hispans a través del temps fins al present.