CIMS I ABISMES

 

En el darrer llibre de l’escriptor Vicent Penya, Cims i abismes (Voliana edicions, Argentona, 2023), hi ha entre moltes altres coses una clara voluntat de retre homenatge a un dels cantants amb més carisma que ha tingut el País Valencià, em referisc al desaparegut Pep Laguarda, i també al seu treball discogràfic Brossa d’ahir, una de les joies musicals que ha donat la música pop en valencià. El títol així ens ho anuncia, ja que està tret d’aquells versos que diuen: «pujant els cims de boira m’acompanyes / també descendint a abismes de llum» o amb el d’un poema Brossa d’ahir on Penya escriu sobre aquella colla de joves que pujaven a La Caseta del Plater a recobrar una llibertat que el món els negava.

Cims i abismes, que l’obri un esplèndid pròleg de Carles Duarte, és una col·lecció de sonets d’art major i d’art menor, en els quals, de vegades, l’autor trenca una paraula, però és un fals trencament, ja que la convertix en una baula que lliga amb força un vers amb el següent. En altres ocasions, afegix entre parèntesis nous versos que venen a subratllar o acabar de definir un missatge.

Per a escriure un llibre com Cims i abismes es necessita tindre un vast coneixement de la llengua, i ser un orfebre de la mètrica i un artesà de la rima. Vicent el té i ho és.

El poeta de Rafelbunyol és un home amb una mirada curiosa i reflexiva, res no li és alié, li agrada centrar-se en el detall. És un individu que en soledat s’ha endinsat pels escarpats camins que l’han portat als cims de les muntanyes i a les valls més fondes. Camina i es fon amb el paisatge perquè, a més de tindre una voluntat de descobrir nous racons, d’assaborir la bellesa, s’ha sabut i sentit part d’eixe territori, el territori viscut i la llengua conformen la seua identitat i són dues de les raons que li donen sentit a la seua vida.

L’autor porta en la motxilla la saviesa popular heretada dels seus ancestres i en els seus poemes la trobem com un element més que en cap moment els distorsiona. Penya és d’aquells escriptors que gaudixen jugant amb l’eco de les cançonetes i els jocs infantils, amb els refranys i les frases fetes.

A través d’aquesta col·lecció de sonets, perfectament compartimentada en quatre apartats, Vicent Penya ens posa en la complicada aventura d’explorar l’interior del cor i la ment humana, d’esbrinar com l’ésser humà es relaciona amb el seu entorn natural més pròxim. Hi ha en la poesia de Penya la recerca d’un individu natural, vull dir desconnectat de la tecnologia.

En la seua poesia hi ha una barreja de passió, d’ingenuïtat, de bonhomia, però també d’ironia, d’humor i de sarcasme que amb el pas del temps se li ha accentuat, la qual cosa dota els seus poemes d’una força, una sensibilitat i una intensitat reveladores.

TOTES LES PORTES

 

La periodista d’Alfara del Patriarca (Horta Nord) Núria Garcia Berga publica la seua primera novel·la, Totes les portes, després d’haver obtingut el Premi Rafael Comenge Dalmau que convoca l’Ajuntament d’Alberic (Ribera Alta).

Totes les portes ha estat editada per la petita editorial d’Alzira Reclam editorial. Núria és una dona polièdrica, fa ràdio i televisió, dirigix una revista d’informació cultural i a més és youtuber. En la seua vessant com a escriptora, utilitza l’exòtic pseudònim de Naskunur Garberga. Fins ara sabíem que havia escrit narrativa curta i poesia, gèneres amb els quals ha obtingut guardons com ara el Premi Beatriu Civera de Narrativa que convoca l’Ajuntament de València i el I Premi de Poesia de La Nucia.

Naskunur Garberga, en la novel·la Totes les portes, ens oferix un relat complex, laberíntic, marcat per la psicologia dels personatges que interactuen entre ells. Una narració sobre les relacions humanes, les de parella, les d’amistat, les familiars, que acaben d’una manera o altra marcant les nostres vides.

Si la cosa ja és complicada de per si amb individus que tenen una bona salut mental, què passa quan algun d’ells se n’ix dels paràmetres d’allò que molt a la lleugera anomenem normalitat? Naskunur crea un personatge central una mica difícil, Marisa la Tururu. Filla d’una drogodependent que un dia desapareix sense deixar rastre, criada per una àvia amb una personalitat força peculiar que la deixarà sola ben jove. A pesar que pareix ser un tant bipolar, amb uns canvis d’humor brutals, és una persona laboriosa, seductora, capaç de triomfar en el treball i d’enamorar tant homes com dones.

Si la seua vida és complicada, quina no ho és?, més ho és la de la seua filla que intuïx que alguna cosa passa sense acabar d’entendre res.

La complicada relació entre mare i filla, entre la filla i el seu cosí del qual està enamorada, va teixint un relat on els personatges sagnen per unes ferides que no saben exactament què o qui les ha infligides. Només quan la mare és en el llit de mort es revelarà el secret, un secret que serà com la clau que obrirà el pany de totes les portes, darrere d’algunes de les quals també hi haurà altres secrets.

Històries d’amor, de desig heterosexual i lèsbic, històries de desencontres, d’odis i de l’anhel frustrat i intens per la maternitat. De tot això escriu Naskunur Garberga, abocant sobre la taula les peces d’un puzle que capítol a capítol anirà conformant aquesta novel·la sobre unes vides com n’hi ha tantes. 

FUSTER INSTANTANI

 

L’aventura literària de Joan Fuster va acompanyada amb el combat d’un intel·lectual pel redreçament d’un país derrotat, per la dignitat de la seua literatura, per la creació de ponts entre la tradició i els creadors del present, i entre els diversos territoris que parlen la mateixa llengua. Tot en uns anys complicats per a l’activisme cultural i polític, fins i tot per a l’ús social de la llengua i el conreu d’una literatura en català. Era el temps de la dictadura feixista del general Franco, i a més hi havia la dificultat afegida d’un ambient dins del valencianisme cultural caïnita.

Joan Fuster, com a creador, és polièdric. Tenim la seua vessant de poeta, la d’assagista, la d’estudiós de l’art i de la literatura, la d’agitador polític i cultural que escriu els seus pamflets, la de dibuixant, la de tertulià, la de lector que opina sobre les seues lectures...

Per a descobrir o redescobrir la seua obra, l’escriptor d’Alzira Josep Ballester ens ofereix a Fuster instantani (Edicions 3i4) la proposta d’un itinerari a seguir, un camí diàfan a través de la vida i obra de Joan Fuster, tot recolzant-se en fragments de poemes, proses i fins i tot cartes privades de l’autor i dels seus corresponsals.

La proposta de Ballester és intel·ligent i reflexiva. Ens oferix, sense embafar, les dades, les situa en un temps i en una societat, i ho fa amb cura, evitant l’hagiografia, no fer-ho seria com trair Fuster. Estructura amb capítols de diversa extensió les etapes, els interessos i les relacions que manté amb altres intel·lectuals, com ara José Albi, Josep Pla, Xavier Casp o Carles Riba.

La mirada de Josep Ballester és la d’un estudiós que coneix i ha escrit diversos volums sobre l’època, el protagonista i alguns dels personatges que apareixen en el llibre, però també és la mirada d’un escriptor que sap de les dificultats de viure, escriure i editar en llengua catalana al País Valencià, que ha conegut Joan Fuster i ha compartit amb ell, a pesar de la distància generacional, converses i inquietuds. Josep Ballester no és un guia qualsevol, és un assagista que fila prim.

Fuster instantani és a més un llibre d’una gran amenitat, Ballester es fa de llegir. Escriu amb ofici, amb una prosa bella i eficaç. Quan el lector arriba al final de l’itinerari té la sensació no sols de tindre clares les fites referencials de l’obra i la vida del pensador de Sueca, sinó també sobre el moviment cultural i literari del País Valencià d’aleshores i quina era la relació d’aquest i el nostre protagonista amb la resta dels Països Catalans i fins i tot amb els intel·lectuals de l’exili.

La lectura d’aquest assaig ens deixa una cosa molt clara: Joan Fuster no és arqueologia literària, com poden ser altres intel·lectuals de l’època, les seues reflexions i els seus plantejaments no han caducat, continuen igual de vigents que quan es van escriure.

LA CASA SOTA LA LLUNA

 

L’editorial lleidatana Pagès editors ha publicat, dins de la col·lecció Biblioteca de la Suda. Tria personal, la primera antologia de poesia de la poeta del Grau de Gandia (la Safor) Maria Josep Escrivà, La casa sota la lluna.

El llibre recull huitanta-huit poemes dels sis llibres que fins ara ha publicat Escrivà des que l’any 1993 obtinguera el Premi Senyoriu d’Ausiàs March pel recull Remor Alé. Com també dos poemes inèdits.

Maria Josep Escrivà, que es va doctorar amb la tesi Una poètica dels sentits. Josep Piera: Poesia 1971-1991, es declara deixebla del recent Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, però la seua obra rep moltes altres influències, que van des d’Ausiàs March fins a Alejandra Pizarnik. Escrivà és una poeta versàtil, que coneix i assumix la tradició lírica que han creat les dones al llarg de la història, no sols en llengua catalana, sinó de les diverses tradicions occidentals, des de Safo a Maria Mercè Marçal.

És una creadora exigent i continguda, en vint anys només ha publicat sis reculls, tots els quals reconeguts per la crítica amb premis com ara el Marià Manent, els Jocs Florals de Barcelona, el de la Crítica dels Escriptors Valencians, el Miquel de Palol o el de la Crítica de Poesia en Català.

Els huitanta-huit poemes de La casa sota la lluna venen acompanyats per les il·lustracions de Marta R. Gustems, en les quals el dibuix s’ompli de colors vibrants; una introducció de l’autora, sota el títol Una casa en els nostres exilis, on, amb una prosa carregada de lirisme, diu: «Una casa hospitalària en els nostres exilis. Alberg dels humils. Recer i conhort sota la lluna. El poema. Epitafi»; tanca el llibre un llarg epíleg de la professora Olívia Gassol Bellet, un text on ens revela les claus de la poesia d’Escrivà: «La seua obra compensa els extrems buscant d’estabilitzar-se en el punt exacte entre el dolor i el desig, la pena i la celebració, el neguit interior i l’observació del món que queda fora».

Per a Maria Josep Escrivà, la poesia mai no ha estat un simple passatemps de cap de setmana o vacances, ni un joc per a funcionaris o burgesos desvagats. Per a ella, ser poeta és la seua manera de ser al món, té una relació íntima i apassionada amb la llengua i la creació. La poesia és el seu habitatge, i pot ser que en algun moment refugi, però mai un amagatall, una torre de vori, sinó un punt d’observació de la realitat.

La poesia és joc i és diàleg amb si mateix i amb altres poetes vius i morts. La poesia és filla de la mirada de la poeta, però també de la resta dels sentits. És recerca de la llum.

He retrobat en els poemes de Maria Josep Escrivà el pit-roig que visita el seu pati d’hivern. Ella no ho diu, no té per què fer-ho, però tinc la impressió que aquest petit ocell és el mateix que va visitar el poeta Joan Baptista Campos mentre era convalescent d’una greu malaltia i que un dia va vindre al meu terrat. Això és la poesia, un ocell humil que ens visita de tant en tant i que amb les seues potetes ens brinda un alfabet que ens veiem empesos a utilitzar.

La casa sota la lluna. Antologia (1992-2022) és un llibre ideal per a descobrir o redescobrir l’obra d’una autora contemporània imparable.

EL CRIT

 

La poeta i periodista de Vila-real (la Plana Baixa) Susanna Lliberós entén el crit com la veu de la consciència, com el fil tens en el pont que uneix la vida i la mort, com la pròpia supervivència. El crit és l’interruptor de la llum del far que il·lumina la nostra navegació.

Però el crit també és el seu darrer llibre de poesia, editat per Onada edicions després d’haver obtingut el XXV Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal-Ciutat de Sagunt.

El llibre està dividit en dos apartats amb títols ben explícits, Intempèrie, amb 23 poemes, i El crit de la realitat, amb 16, tots els quals de vers lliure, d’extensió diversa i amb un ritme intern tan marcat que alguns, com ara Oficis, s’emparenten d’una manera natural amb la lletra d’una cançó, encara que també n’hi ha que, com ara Víric, estarien més a prop de la família dels aforismes.

Susanna Lliberós ens condueix amb naturalitat cap al seu univers personal, un espai marcat per la incertesa, que no pel pessimisme, oferint-nos una mirada descomplexada sobre el moment que viu i la societat en què està immersa, una mirada desencantada per la decepció constant produïda per la mediocritat i la hipocresia que ens enganyen i retallen les ales de la nostra llibertat.

El seu és el crit d’una dona inconformista, rebel. «La rebel·lió com una manera de ser al món». Rebel i lúcida, honesta i coherent. Sé sap una persona fràgil, però reivindica la força d’aquesta fragilitat que dona enteresa al seu crit, electricitat a la llum que il·lumina el seu camí.

Hi ha en els seus poemes una reivindicació de la vida i d’aquella cosa meravellosa que és la bellesa. Una bellesa que no es troba en els moments grandiloqüents i en la monumentalitat, sinó en els petits detalls com ara el joc innocent d’una mare i una filla, en la corrua d’unes notes musicals sobre un pentagrama, o en dos versos d’un poema de dues línies.

El crit és una col·lecció de poemes que ens parlen d’una realitat íntima, una navegació en la nit entre esculls capaços de fer-nos naufragar i que només la llum del far, el nostre ànim i la nostra destresa com a navegants faran possible que en trencar l’alba continuem avançant.

Però també té moments per a la reflexió sobre el temps històric que ens ha tocat viure, com ara en el poema Europa: «Hi ha la immoralitat palplantada als portals de les cases decents».

El crit és una aposta clara per la vida, pel combat pel nostre dret a eixir cada dia a la recerca de la felicitat. Ell és el poema, el seu batec intern, la lucidesa balancejant-se entre línies. És la necessitat d’escriure i de fer memòria des de la innocència, que no des de la ingenuïtat. És la veu profunda de qui reclama la llum de l’esperança.

LES PUCES

 

Sovint, quan es parla del segle XIX apareix, just al seu costat, el qualificatiu de convuls, com si la resta de segles hagueren sigut basses d’oli. Al llarg de la història no hi ha hagut un segle sencer de pau que no es basara en el poder d’una tirania. La gallina de dalt ha cagat tota la vida sobre la de baix, ho diu el poble, i el poble en qüestions com aquestes poques vegades s’equivoca. El segle XIX comença amb la invasió de les tropes de Napoleó, es perden totes les colònies espanyoles d’ultramar, hi ha diversos canvis dinàstics, Borbons, Bonapartes, Savoies, es proclama una república que acaba sent efímera, diversos alçaments militars, diverses guerres civils, revoltes civils... La inestabilitat política, social i econòmica empobrix la societat i en especial les classes populars. És, però, també el segle en què es desenvolupen ideologies com ara el socialisme, l’anarquisme i el nacionalisme, vehicles amb els quals construir una societat més justa i igualitària, o aglutinar la societat al voltant de la paraula pàtria. El País Valencià pren un cert protagonisme a l’Estat Espanyol amb les diverses revoltes contra el poder bonapartista, la revolució del petroli a Alcoi, la revolució del 68 a València, la proclamació a Sagunt d’Alfons XII...

En cada bugada es perd un llençol i vides que naixen amb un destí marcat veuen canviat el seu rumb amb un inesperat colp de timó.

És també el temps de la Renaixença, de la posada de les primeres pedres en la recuperació de la llengua i la literatura pròpies del País Valencià.

Les gallines de dalt veuen les de baix com a paràsits que viuen gràcies al treball en les seues terres o a la inversió econòmica que han fet en les seues fàbriques. Són com puces que els trauen la seua sang i que de tant en tant els piquen i els importunen, i quan ho fan les han d’esclafar. Les de baix pensen que els paràsits són les de dalt, les riques i poderoses que es caguen en la seua dignitat com a éssers humans.

L’escriptor de Bonrepòs i Mirambell (Horta Nord) Manel Hurtado, en la novel·la amb la qual va obtindre el Premi Isabel de Villena-Premis Ciutat de València, Les puces (Bromera) se situa al País Valencià en el darrer terç del segle XIX per a oferir-nos el relat de les vides de diversos personatges d’origen humil. Gent que ve de les comarques de Castelló, de les ciutats d’Alacant, Xàtiva i València. Un home i dues dones, puces, paràsits els diuen, que no accepten el lloc que el destí els ha reservat en la societat i acaben inventant-se l’oportunitat de canviar-lo. No es tracta d’anar pegant bacs, acatxar el cap i humiliar-se davant del cacic o del ric prepotent per tal de sobreviure, sinó de construir, encara que siga robant i fent trampes, la circumstància adequada per a eixir del fang, burlar el destí i agafar les regnes de la pròpia vida.

Els diversos personatges acabaran coincidint a la ciutat de València i junts uniran els seus esforços per aconseguir el seu objectiu.

Manel Hurtado deixa que aquests personatges s’apropien de la veu narrativa per a relatar-nos la vida i circumstàncies dels uns i dels altres. Recrea una ciutat de València revolucionària, assetjada per l’exèrcit en algun moment, amb figures de ficció i altres històriques. Reivindica els valencianistes d’aleshores, Jacint Labaila, Constantí Llombart, Manuela Agnés Raussell i fins i tot Teodor Llorente, i ens dona l’oportunitat de llegir els seus versos, així com els d’un jove poeta de Folgueroles, Jacint Verdaguer.

La novel·la té la flaire del fulletó literari del segle XIX, però està escrita amb força i agilitat descriptives, tant de llocs com de personatges del segle XXI. És un cant a l’inconformisme, però també a la importància de l’accés a l’educació i a la cultura en la formació i en el futur d’una persona. És una reivindicació subtil dels poetes de la Renaixença.

Amb Les puces Manel Hurtado assolix la seua maduresa com a narrador i nosaltres, els seus lectors, ho celebrem.

AURÈLIA OCULTA

 

La mallorquina Moll Nova Editorial ens oferix el llibre Aurèlia oculta, amb el qual debuta com a novel·lista l’escriptora de Cocentaina (el Comtat) Éncar Reig Oltra. Es tracta d’un relat situat en una pensió del barri valencià de Russafa que conté elements del realisme màgic.

Éncar Reig Oltra és una escriptora que ha anat madurant lentament, l’any 1997 va obtindre el Premi Relats Sara Llorens de Pineda de Mar i des d’aleshores ha anat oferint-nos pausadament la seua obra poètica i narrativa. L’any 2014, en col·laboració amb la ballarina Lorenza Di Calogero, va crear un espectacle de poesia, dansa i música basat en el seu Llibre de l’ànima i de les coses salvatges.

En Aurèlia oculta trobem, per una banda, una galeria de personatges d’allò més peculiars: ballarines, titellaires, músics, fotògrafs, dentistes amb un trastorn obsessiu convulsiu, no sols humans sinó també animals, dos gats i un gos que atén al nom de Perquè?, que viuen en una vella pensió, que és també veu narrativa i personatge cabdal del relat.

La història comença amb la fugida del poble on residix d’una dona jove que afirma haver enverinat la seua parella, per a convertir-se posteriorment en una narració on els traços fantàstics es combinen amb els psicològics i en els quals també tenen una gran importància mites i símbols, amb un cert protagonisme del mateix dimoni. No el dimoni que ens pinta l’Església, sinó com una mena de missatger o intermediari entre la realitat i el desig.

El temps és un invent del dimoni. Éncar Reig Oltra sap que som temps i que aquest ens acabarà devorant, però, tot i això i gràcies a la literatura, una mateixa persona en dos edats diferents de la seua existència conviu i es relaciona en aquesta pensió.

A mesura que avancem en la lectura, ens preguntem per què aquesta dona que s’oculta sota el nom d’Aurèlia ha matat la seua parella. Ella ens en dona un motiu: perquè no ha respectat el seu espai, perquè ha envaït i qüestionat l’univers íntim on guarda els seus secrets. Un univers que s’ha creat i que ha fet engelosir la parella per les hores i l’energia que li dedicava. Un espai propi de llibertat creativa on poder realitzar-se, un petit santuari que ell, a pesar de la seua promesa, no ha respectat.

Mentre Éncar Reig Oltra ens proporciona les diverses peces d’aquest trencaclosques una mica esbojarrat i fantasiós, també ens regala, juganera, tot un seguit de referències literàries i una llarga llista de cançons que venen a subratllar diversos passatges de la trama. Així, el lector té entre mans una novel·la amb banda sonora pròpia.

L’orde temporal s’ha trencat, alguns personatges s’han desdoblat amb el seu jo infant i el seu jo adult i es relacionen entre ells per acabar reconeixent-se. I trobem la figura del dimoni, capaç d’aturar el temps, expert en la manipulació, així com la pensió encantada on els propietaris i els hostes conformen una estranya família. Una pensió que posseïx els secrets que tots guarden i que té la clau del relat.