diumenge, 24 de gener de 2021

V

 



Pequeño como un ruiseñor

y ya querías aprender a tocar el violín.

¡Imposible!

La maldición de amar la música

y no saber hacerla nacer y crecer de un instrumento

también, como yo mismo, la sufriste tú.

La música popular fue nuestra pasión.

Nuestra vida ha tenido

una ubérrima banda sonora.

Las melodías, que han amortiguado los golpes de la tristeza.

Las baladas que han ensalzado la esperanza del amor.

El rock, el reggae, el ska, el rap que nos han atrapado

y nos han hecho saltar, bailar, sudar, disfrutar.

 

Nunca me podré perdonar

que en la última despedida

me olvidará de ofrecerte,

como una rosa blanca, una canción,

y el templo lleno de músicos esperando

un gesto para ponerse a tocar.

dijous, 21 de gener de 2021

PROSCENI BLAU

 


El teatre es representa en una caixa en què l’espectador, des del pati de butaques, veu tres parets aparentment físiques i una quarta invisible que el separa d’allò que està passant sobre l’escenari, una paret que s’inicia justament on cau el teló i acaba en la fossa de l’orquestra. Aquesta quarta paret, on hi ha l’espai de l’apuntador i les llums, és el prosceni.

Francesc Mompó construïx en la seua darrera novel·la un prosceni al seu gust i mesura, un pub, i des d’una taula discreta però amb una àmplia panoràmica visual s’asseu davant un got de bourbon, un gintònic o unes cerveses i comença un dels exercicis literaris per excel·lència, recordar.

Per la fossa de l’orquestra van passant un grapat de músics i cantants de blues, amb l’harmònica o la guitarra, amb què inicien el seu diàleg característic, Sony Boy Williamson, B.B. King, Janis Joplin, Joe Bonassa... I fins i tot de rock, com John Fogerty i els Credence, els quals van creant l’atmosfera que cada capítol reclama.

La llum que il·lumina el prosceni és blava, blue en anglés, blues que ve a prendre també la significació de tristesa.

Francesc Mompó s’erigix en narrador i s’adreça a un tu narrat que en part és ell. Narrativa del jo, convertida en narrativa del tu, i el tu no és més que el reflex del jo que Mompó s’ha construït en la seua justa mesura. Un jo amb el cos ple de blaus i d’ànima esguitada de tristesa.

El títol de la novel·la és Prosceni blau i ha estat editada en la col·lecció Narratives per Onada edicions. Compta amb un ben fonamentat i aclaridor pròleg de Josep Mir.

Si la meua opinió és necessària, els diré que és el millor llibre de narrativa que ha publicat en la seua extensa i variada trajectòria el de l’Olleria, resident a Burjassot i ciutadà declarat dels Països Catalans.

La prosa que empra és d’una gran riquesa lèxica i d’una notable potència lírica, hi ha alguns moments en què el lector es despista una miqueta i creu que és davant d’un llibre de poesia, pel ritme interior de cada frase, la presència de metàfores i imatges amb una gran càrrega de profunditat. I no per això la novel·la té una lectura complicada, ni carregosa, ni li falta frescor, tot el contrari, és àgil i amena.

El pensament, que sempre tendix a la dispersió, l’obliga a encadenar amb destresa els records, a oferir-nos-els amb reflexions punyents, sobre la vida, la literatura, la música, les relacions humanes, el pas del temps, l’amistat i la pròpia memòria, també sobre política i identitat nacional. I ho fa des d’una posició clara, nítida i radical a la qual mai no ha renunciat. En això, com en altres coses, Mompó sempre ha estat d’una coherència de pedra picada.

La novel·la és el repàs d’un temps que s’inicia a finals del franquisme i encara no està tancat, ambientada en una ciutat sensual, oberta i de vegades obscura i intolerant. Una ciutat que cal viure amb intensitat, com ho fa i ho ha fet sempre Francesc Mompó.

Hi ha en el llibre reflexions sobre la literatura, els seus poetes de capçalera, els simbolistes francesos, els seus poetes amics de la tertúlia La Forest d’Arana, la literatura nord-americana, he vist en algun capítol com s’asseia al seu costat Bukowski i es feia tres o quatre cerveses amb ell. La música, Brassens, i els que són en la fossa de l’orquestra.

Prosceni blau és el cant d’un home realista, que ha rebut un bon grapat de pals en les costelles, que ha lluït blaus en la cara, però que en cap moment s’ha desencantat i menys encara ha presentat la renúncia de les seues fermes i sòlides conviccions davant de ningú, ni tan sols de la Parca, que temps enrere li pegà un fort pessic en el pit.



 

 

dimecres, 30 de desembre de 2020

I, II i III

 


I

El cáliz materno se te hacía pequeño

y te rebelabas agitando los pies

convirtiéndolo en un piélago de olas

hasta que un mediodía

se derramó por el suelo de la casa.

No te esperábamos aún,

el médico te retuvo durante horas.

Mientras tanto, en soledad,

vi como moría la tarde

deshaciéndose como una naranja sanguina

sobre el castillo de Morvedre.

En encontrarnos por primera vez

tenías los ojos abiertos de par en par

y escrutabas curioso el entorno,

una curiosidad que no te abandonaría nunca jamás.


II

En despertar, después de la cesárea,

tu madre me rogó que te contara

uno a uno los dedos de las manos.

La obsesión que te faltara

un miembro del cuerpo la tenía agobiada.

La luz era escasa.

Te cogí la mano diestra y luego la siniestra:

pulgar, índice, corazón, anular y meñique.

Los volví a contar y entonces descubrí el esbozo de un anillo.

Lo miré con más atención,

era un lunar oscuro que sobre tu piel

dibujaba el mapa de la isla del tesoro que acababa de nacer.


 

 

Somos

como todo lo

que no somos

deviene

y es.

Advertimos

solemnemente ahora

la unión

que compartimos

con todos

y todo.

MANUEL NOVELLA

 

III

Vagando un día por la montaña

entre matorrales de brezo, romero y tomillo

me encontré con una carrasca pequeña

de madera ideal para herramientas de trabajo.

Acaricie su corteza

y en sus entrañas descubrí

que había nacido una perla.

Quise encastarla y unirla a una cadena,

hecha con los rayos dorados del sol,

pero la perla no había nacido para ser colgante,

lagrimas de tinta brotaron de sus ojos y con las manos

dibujó con ellas una puerta en la pared

y en traspasarla  se liberó.

No, no woman, no woman no cry.



(Del libro "Quadern per al meu fill Arnau" Manel Alonso i Català  -Alzira, 2020- Traducción al castellano del propio autor)

dimarts, 29 de desembre de 2020

EL TEMPS EN ORDRE

  


La Institució Alfons el Magnànim Centre Valencià d’Estudis i Investigació porta des del 2016 publicant amb un destacable èxit de vendes la poesia completa de diversos poetes valencians de la generació dels setanta.

L’edició, de tall clàssic, és d’una gran dignitat i d’un preu assequible a les butxaques de tot amant de la poesia, siga funcionari, autònom, pensionista, assalariat, o aturat de llarga durada. Els llibres, sovint, compten amb un prefaci i un epíleg, escrits per especialistes en l’obra de l’autor o autora protagonista.

La col·lecció està sota la direcció d’un intel·lectual que des del meu punt de vista és un dels millors editors de poesia que ha donat les darreres dècades el País Valencià: Vicent Berenguer, creador en el seu moment d’Edicions de la Guerra i poeta de vol disciplinat i bell.

Fins ara han aparegut Poesia Completa 1976-2016, de Marc Granell; Defensa d’una forma. Poesia Completa 1976-2019, de Jaume Pérez Montaner; i Poesia Completa 1971-2018, de Josep Piera. Tots tres membres de l’anomenada generació dels setanta i antologats en la imprescindible La vella pell de l’alba d’Antonia Cabanilles.

Aquest 2020 s’ha lliurat a la impremta El temps en ordre. Poesia reunida 1988-2019, de la poeta del Grau de Gandia Teresa Pascual. La de la Safor, que per edat (va nàixer el 1958) podia haver estat inclosa en la generació dels setanta, ho ha estat en la dels huitanta i apareix en l’antologia Camp de Mines no surt a les llibreries fins al 1988.

Teresa Pascual, una dona amb una gran personalitat, d’una honesta perseverança, al llarg de tots aquests anys ha sabut combinar a la perfecció la seua vessant poètica amb la de traductora, en especial d’Ingeborg Bachmann, que l’ha influïda notablement, i la seua formació com a filòsofa.

Des del 1988 fins al 2019 ha publicat deu llibres de poesia. Un dels quals, Herències, amb la poeta d’Oliva Àngels Gregori, del qual en aquesta antologia només apareixen els poemes de Teresa.

En la poesia de Teresa Pascual trobem una dona amb una mirada intensa, personal, reflexiva. Els seus versos ens suggerixen i creen espais des d’on s’esbossen sensacions i pensaments. HI ha, però, també una gran preocupació per la paraula, la matèria primera per a bastir l’edifici personal del seu art poètic, com també per a expressar el seu món interior. Hi ha un diàleg permanent amb el silenci i amb altres poetes.

Teresa Pascual, junt amb Anna Montero, és la poeta valenciana que ha anat obrint pas en silenci a una llarga llista de noves veus poètiques femenines que s’han anat incorporant al panorama poètic valencià les darreres dècades, com ara Maria Josep Escrivà, Àngels Gregori, Mercè Claramunt, Begonya Mezquita, Isabel Robles, Àngels Moreno, Aina García Carbó, Mercè Climent, Almudena Puchol, Maria Carme Arnau...

Teresa Pascual és una autora que cal conéixer i reconéixer, amb qui com a lector de poesia abellix dialogar i debatre. Una orfebre del llenguatge sempre a la recerca de la paraula justa per tal de muntar amb seguretat la maquinària del poema, en el qual batega amb força la bellesa i la passió per la vida.

dilluns, 21 de desembre de 2020

LA CANÇÓ DEL MAG MERLÍ

 

Ivan Carbonell (València, 1979), en la seua darrera novel·la, La cançó del mag Merlí, Premi Isabel de Villena. XXXVII Premis Ciutat de Valènen companyia dels seus amics i amigues.

Evian és l’alter ego de l’autor, un home amb qui Ivan Carbonell compartix la passió per la literatura i les llegendes de l’Europa medieval.

La novel·la té una estructura complexa a través de la qual ens oferix diverses històries grans i menudes que transcorren en diferents èpoques i espais. Històries que acaben convergint i encaixant a poc a poc d’una manera que ratlla la perfecció. Evian busca respostes, però com Perceval al castell del rei Pescador, és incapaç de veure el sant calze tenint-lo davant dels nassos.

Ivan Carbonell ens relata els detalls d’una nit a Bretanya on hi ha un assassinat i un intent d’assassinat; la història d’un personatge estrany que a Cullera, com un flautista d’Hamelín, atrau les criatures amb una cançó; la d’un poeta inèdit, però membre actiu i fonamental de la generació valenciana dels cinquanta, un individu sobre el qual es comença a alçar la sospita que era un delator de la policia i de la premsa més reaccionària valenciana.

Les llegendes celtes i en especial les artúriques es donen la mà amb les valencianes de les comarques del Comtat i de les Riberes. Merlí, Lancelot, Artús, Perceval amb fades i pirates barbarescos...

La novel·la també és una galeria extensa de personatges reals de la cultura valenciana, des del folklorista Joaquim Martí i Gadea a Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés o Carmelina Sánchez-Cutillas, o de més recents com Joan Olivares.

D’altres disfressa el seu nom, com és el cas d’Èric Tarradelles, que no és un altre que Enric Tàrrega, i com que no en té prou, utilitza com un personatge real el pseudònim d’un escriptor valencià que ha publicat una petita part de la seua obra sota el nom de Mateu Lluís Vives.

El llibre és com un puzle en què posar-se a encaixar peces resulta tota una aventura intel·lectual. Carbonell, amb una prosa àgil, plena de girs col·loquials, a banda d’allò tan repetit de captar l’atenció del lector, mantindre la tensió narrativa, etcètera, aconseguix enllaçar la cultura popular valenciana amb la del centre d’Europa, així com convertir el minúscul i pobre món dels lletraferits valencians dels cinquanta, seixanta i primers setanta del segle passat en un espai suggerent de ficció, com en altres tradicions literàries més sòlides i sense complexos s’ha fet.

divendres, 18 de desembre de 2020

COR OBERT



A Manel Alonso i família.
 
Pròleg de llàgrimes, sincer, d'una vida compartida. Lliçó, asfíxia, despullament. Ferida en carn viva. L'ésser i la complanta. Del naixement d'uns ulls oberts. Una illa en la mà esquerra. Una perla en les entranyes d'una Carrasca que volia llibertat. La paraula pare sols pot venir d'un fill. La banda sonora de la vida, la rosa blanca. Bàlsam evocador d'abraçades. De carícies. On vas, pare? Solitud punyent, destructora, memorar un ésser estimat. Drama en alçar el vol. Els vaixells, els naufragis, la ira, el perdó. Sona el telèfon. El plor de la mare, esqueixada, desconhortada. Amor fraternal. Aflicció roent. Serà millor no cercar respostes. Més bé recordar el plànol màgic. La felina independència. Miols planyívols de Maregata. L'home més sol de la terra. La crueltat. L'atrocitat. Desolació. Les cròniques dels partits d'handbol. El més petit i tendre. La descoberta de l'amor adolescent. El dau, de bot i braç, de manró, de bolea. Empatia felina. Caminant addicte a la bellesa. Fortesa interna del ritme, gaudir del trajecte, desdenyar la meta. Hereu de l'aixada, menyspreava el postureig, la vanitat. Diàleg sincer del pare amb el fill. Confessions de perruqueria amb Bukowski incardinat, timoner de l'autodefinició. Memòria d'hores fràgils umbilicals. Un entre tants per la llibertat. La solidesa fa pagar un alt preu. Uniformes i togues no perdonen. El pes de l'imperi. El col·lapse. El sentit de la vida. La tristesa en els ulls. La ferocitat de la mort. Els versos més tristos en la cort de Neruda, Hernández i Estellés. Solsida, ira, culpa, dolor, estima. Punyent cant elegíac.
 
                                                                                                              Miquel Català




“No em veig amb corpenta per ressenyar el teu Quadern per al meu fill Arnau. Solament he gosat traure algunes coses, al meu parer, essencials del llibre, i he confeccionat, a manera de prosa poètica, el que ací et deixe.”  
Miquel Català. Guadassuar, 17 de desembre de 2020.

dijous, 17 de desembre de 2020

CEL DE FANG

Marc Granell és, a hores d’ara al País Valencià, un dels poetes més coneguts i reconeguts tan per la crítica com pel públic. Un d’aquells estranys personatges valencians que concita adhesions dins i fora del gremi dels lletraferits.

La Institució Alfons El Magnànim Centre d’Estudis i d’Investigació li publicà fa un temps el volum Poesia completa (1976-2016) i aquest passat 9 d’Octubre la Generalitat li va concedir el Premi de les Lletres Valencianes.

Marc és un home aparentment fràgil, però darrere d’aquesta aparença hi ha un dels dinamitzadors literaris més influents de les darreres dècades. Marc, que sovint es retrata com un pessimista, com un desencantat de la vida, ha estat un dels poetes que més han recolzat els joves valors de la poesia valenciana, fent una aposta pel futur d’una literatura amb un passat brillant i un present viu. Algunes de les veus actualment consolidades li deuen a Marc Granell els primers passos dins del complicadíssim món de l’edició.

Com a poeta, té una vessant que pocs a València practiquen amb la barreja justa de dignitat i saviesa. Vull dir la poesia destinada al públic infantil i que li ha valgut reconeixements com ara el que atorguen els bibliotecaris valencians, el Premi Samaruc al Millor Llibre Infantil l’any 2010.

Sobre la seua obra s’han escrit estudis i ha aparegut en desenes d’antologies, i a més se’l reconeix com un dels capdavanters d’aquella magnífica i revolucionària generació poètica que fou la dels setanta.

Ara, quan pareixia que havia arribat al final del camí, Bromera, en la seua col·lecció de poesia, li edita un nou recull de poemes, Cel de fang, escrit entre el 2017 i el 2020. Un llibre on trobem un autor amb una maduresa plena, una personalitat ferma i consistent, amb una poètica personal, filla de l’experiència i de l’ofici de viure, escriure i llegir. Marc és company d’una generació de poetes que saben de poesia perquè han estat uns lectors apassionats, exigents i oberts a tradicions pròpies i alienes.

En Cel de fang trobem l’individu que ha superat les darreres línies que demarquen les diverses edats de l’ésser humà. Un poeta que ha sigut conscient de la seua fragilitat física i de les mancances i crueltats d’una societat injusta, patriarcal, on només es valora allò que es paga amb diners i no amb tendresa, amistat o estima.

El cant de Marc sovint arranca del desencant propi o d’un diàleg que com a gran lector manté sempre obert amb altres poetes. Un desencant on, a pesar que sovint ho negue, hi ha encés el cresol de l’esperança.

Cel de fang té una escriptura diàfana, senzilla, plena de versos on prima el sentit comú i alhora plena d’imatges d’una solidesa aclaparadora.

Un llibre que es fa de llegir, que t’obliga a rellegir-lo, ja que sota una aparent espontaneïtat, una certa franquesa, Marc ha sembrat un camp de mines en forma de reflexions sobre la vida, el pas del temps, la mort, que ens sacsegen de dins cap a fora.

Un llibre que deixa una porta oberta a nous treballs que tard o d’hora ompliran un segon volum de la seua obra completa.