divendres, 7 de maig de 2021

XIII

 


Escuálida, pequeña, negra como el carbón,

con los ojos grandes, amarillos y enfermos.

Llegó a casa de la mano de tu hermano

y la llevamos directa al veterinario.

Nos ocupamos de ella

y la gatita te eligió a ti como compañero de juegos,

como amigo con quien pasar

las horas de silencios y complicidades.

Al hacerse mayor cuidaba de ti como una madre,

la Maregata, te besaba, te lamía el cabello.

Pasaba las horas a tu lado hasta que te trasmitió

el gusto por la independencia de los felinos

y la necesidad de convencer a través de la seducción.

Te ha sobrevivido, es tan vieja como una tortuga.

A veces te llama desde la puerta de tu habitación

y al no obtener respuesta la Maregata

llora como una vieja centenaria.




dijous, 6 de maig de 2021

QUANTA PACIÈNCIA

 


Hi ha escriptors que viuen el fet literari sense pensar en ser guardonats en certàmens literaris, ni s’apunten a l’exhibicionisme exagerat que dona la sobreexposició en les diverses xarxes socials. Són individus subterranis que des de la societat civil, com un ciutadà més, amb el seu temps i el seu esforç, participen de la vida pública creant complicitats a favor de la llengua i la cultura del país. Tenen una professió que els vist, els alimenta, els dona aixopluc i l’ofici de lectors, lectors de llibres, de premsa i de la realitat que els envolta.

Sovint els trobem darrere d’una publicació, d’una associació cultural, d’un club de lectura, d’un projecte de recuperació històrica. De tant en tant publiquen un article sobre cultura popular o un llibre de versos en una petita editorial, o recorren a l’autoedició. Són persones que solen treballar la seua obra en silenci les quals, tard o d’hora, t’acabes trobant en una fira, en unes tertúlies o en un concert.

Fas una llarga conversa amb ells i et regalen un exemplar del seu darrer llibre que portaven dins d’una bossa. A casa, per a la teua sorpresa, descobrixes un poeta, un narrador amb una veu pròpia i un cert interés.

Alexandre Ros i Ros és un d’aquests escriptors subterranis. Ha estat darrere d’associacions culturals en el seu poble, Bonrepòs i Mirambell (l’Horta Nord), és membre del consell de redacció de la revista Plaerdemavida i ha publicat fins ara diversos llibres de poesia.

Trobe que cal reivindicar-lo, per la seua honestedat i la seua creativitat.

Fa unes setmanes el carter em va dur un paquet amb el seu darrer llibre: Quanta paciència. Després d’un parell d’experiències en petites editorials que potser no l’han satisfet, ha tornat a autoeditar-se.

Quanta paciència, a diferència dels anteriors llibres seus que reposen en els prestatges de la meua biblioteca, és un dietari que recull reflexions, opinions, crítiques i evocacions durant els anys que van de gener del 2016 a gener del 2019.

Va ser escrit entre el País Valencià i Lleó, ciutat, aquesta darrera, on va residir durant un temps per circumstàncies estrictament laborals.

En Quanta paciència trobem l’autoretrat d’un individu interessat pels esdeveniments polítics del moment, que llig i escolta amb atenció les notícies i opinions que apareixen en la ràdio i en la premsa escrita. Un visitant habitual de llibreries, de cines i de sales d’exposició. Un excursionista pel país lleonés i la seua capital.

Alexandre Ros és un home que busca l’activitat cultural i participa en tertúlies i clubs de lectura, que es deixa aconsellar per llibreters que saben i estimen el seu ofici sobre la literatura que es produïx en l’antic Regne de Lleó i al nord-oest de la península en general.

La mirada de Ros no és mansa, plàcida, té un punt d’acidesa i de crítica. L’acidesa que dona el fet d’haver assistit al trist espectacle que ens han oferit centenars de barruts dins del món de la política, la justícia, les finances i també els seus portaveus que es fan passar per periodistes. Desenes de centenars de poca vergonyes que hem patit durant segles i que han acabat creant escola i una manera d’entendre la política, la justícia, les finances i el periodisme que, vista amb una mirada intel·ligent i honesta, fa posar els pèls de punta. Davant d’aquest tragicòmic espectacle només ens resta carregar-nos de paciència i estar molt atents, per si de cas albirem en l’horitzó l’esperança d’un canvi real. Mentrestant, gaudim de l’art, del cinema, del teatre, de la música i de la literatura.

dimarts, 4 de maig de 2021

XII

 


Como tu hermano, nunca fuiste

de los primeros en salir de la escuela,

te costaba abandonar el aula.

Impaciente, desde la esquina asistía anónimo

al reencuentro cotidiano de los hijos con sus padres,

escuchaba las conversaciones de los diversos grupos de alumnos.

Y tú, cada tarde, eras el penúltimo en salir.

Camino de casa me pedías

que te hablara de los abuelos,

del pueblo de mi infancia,

y mis palabras las consumías goloso

como un helado de fresa.

Juntos, sin darnos cuenta de ello, íbamos esbozando

el mágico, el fascinante plano de Pouet,

una villa imaginada donde sus habitantes entre lágrimas,

la noche del siete de agosto, levantaron las vías del tren

que atravesaba de sur a norte el casco urbano.

dilluns, 26 d’abril de 2021

MULTIPLICANT GRILLS

Pere Bessó, un poeta amb un bagatge com a lector i estudiós de la poesia important, ha estat l’encarregat d’escriure el pròleg per al nou llibre de poesia de l’escriptor carletí Antoni Martínez Bonet. Bessó és un prologuista sagaç, que treballa amb un bisturí afilat amb el qual dissecciona amb perfecció cada vers del llibre. Un lector que convertix cada pàgina que escriu en una vertadera lliçó sobre literatura en general i sobre l’autor i el llibre de què ens parla, revelant les claus ocultes, les referències, els ecos ocults en cada poema.

Des de les primeres línies Bessó ens advertix sobre la importància del títol, tant del llibre com del poema, si és que en porta, perquè el lector siga capaç de captar el sentit global del text. També ens assenyala el paper que els gríl·lids (grills) han ocupat dins de la literatura. Antoni M. Bonet, segons Bessó, entre altres coses pretén amb el poemari Multiplicant grills «mostrar la menudència que som els éssers humans en comparança amb la grandesa de l’univers».

Multiplicant grills, un llibre de poesia sense cap premi al seu darrere, ha estat editat fora de col·lecció per l’editorial Neopàtria d’Alzira (no acabe d’entendre el perquè, ja que, sense cap mena de dubtes, és un dels millors llibres que l’escriptor de Carlet ens ha oferit fins ara).

La poètica de Bonet es basa en un llenguatge elaborat amb un lèxic ric, un ritme accentuat, unes imatges intenses i suggerents que inviten el lector a fer més d’una lectura del poema. Hi ha un intent de seducció per aconseguir sempre la seua complicitat.

La passió per la vida i per l’amor és una constant en la seua obra literària. Una passió que va de la mà del desig, la sensualitat, l’erotisme, i de vegades el desencontre, el desamor. Li agrada a Bonet, i en aquest llibre d’una manera especial, barrejar, comparar vessants de l’ofici d’escriptor (un escriptor sempre és un lector) amb l’ofici de viure i d’amador (que també és un ofici d’observar l’univers que t’envolta). Un amant, el nostre poeta, que es lliura en cos i ànima a l’estimada. Les mans, els llavis, la llengua són com insectes ortòpters que es van multiplicant i recorren cada plec de la pell de l’amada per a gaudi dels dos. La nit s’ompli de gemecs, com els camps del cant de centenars de grills abduïts per la llum de la lluna i els estels. La pell blanca és una pàgina sobre la qual el poeta, amb les potes dels grills, va escrivint allò que va fent, allò que sent mentre ho fa.

L’amor, el desig, la passió vessats sobre el cos són el petit però significant motiu pel qual creiem viure o que paga la pena viure. Almenys mentre som immersos dins del remolí de l’acte.

No som davant d’un llibre d’alta tensió sexual on el poeta fa un simple exercici onanista. Antoni M. Bonet va més enllà, construïx un espai íntim, un refugi contra el dolor que li provoquen els colps baixos que li va donant la vida, un escenari on trobar tantes i tantes respostes a les eternes preguntes. És conscient de la brevetat del cant, que la flama consumirà en un no res el desig, però, mentre reste vida i amor, aquest final el portarà tard o d’hora a un nou inici.

divendres, 23 d’abril de 2021

XI

 


Cada mañana tu hermano salia de casa

con la mochila llena de libros

y tu, seis años y medio más joven,

te querías ir con él a la escuela.

Lo querías con una sinceridad abrumadora.

Amar es lo que mejor que has sabido hacer

en tu breve e intensa vida.

Siempre te ha sublevado la injusticia

y la has combatido con amor.

 

No sé cuando se torció vuestra relación.

La confrontación permanente se instaló

entre ambos, un conflicto estúpido que nos hacía daño

y que no pudiste resolver de ninguna de las maneras,

a pesar de que lo intentaste hasta el final.

Lo sé, fue la última pregunta que me hiciste.

La respuesta la conozco y me resquebraja el alma

con garras de hierro al rojo vivo sólo de pensarla.




dimarts, 20 d’abril de 2021

DE PERSONES I DIMONIS

 


Edicions del Bullent ens oferix, en la col·lecció Miratges, la darrera obra guardonada amb el Premi Soler i Estruch de Narrativa Curta 2020, De persones i dimonis. El premi, que forma part del 64 Certamen Literari Castellum Ripae, ha estat patrocinat per l’Ajuntament de Castelló (la Ribera Alta).

De persones i dimonis és una novel·la de més de 150 pàgines, dividida en dos grans apartats de quatre i tres capítols cadascun. Obra de l’escriptor i doctor en Geografia i Història de la ciutat de Borriana Modest Barrera i Aymerich.

Barrera havia publicat fins ara articles i llibres d’estudi i divulgació científica, aquest de fet és el seu primer llibre de narrativa de ficció.

De persones i dimonis està escrita amb un llenguatge quasi col·loquial, té una prosa diàfana i és d’una amenitat i agilitat trepidants.

Entre l’autor i el lector, Modest Barrera situa un narrador extern, del qual durant la primera part a penes sabem res, escoltem la seua veu, però en desconeixem la identitat. El narrador dona testimoni d’uns fets ocorreguts en un poble menut durant els anys vint, trenta i quaranta del segle passat. Una època convulsa socialment i políticament, on el somni d’una societat més justa i amb igualtat d’oportunitats es va arribar a tocar amb la punta dels dits. Tot pareixia possible, fins i tot la tragèdia col·lectiva i els petits i grans drames individuals que la van acompanyar.

Aquesta primera part és un relat costumista amb el tast de la contalla, el fulletó. Un relat en què se’ns parla de les passions que desperta una jove entre diversos xicots que pertanyen a diferents classes socials. La xica és ambiciosa i s’ofega immersa en una societat rural, tancada i dominada per una família propietària de la majoria de les terres i de l’única fàbrica del poble.

Ella juga, aparentment, a tres bandes, amb els dos hereus de la fàbrica i amb un jove jornaler revolucionari, i ho fa amb l’objectiu de donar-li un colp de timó a la seua vida, ascendir en l’escala social i fins i tot anar-se’n lluny del poble. Utilitza la seua bellesa com una arma per a canviar el seu destí. El joc li ix malament i la tragèdia esclata just poc abans del colp d’estat i posterior alçament militar de l’any 1936.

En la segona part el narrador comença a prendre el protagonisme, es trau la màscara i ens revela qui és i quin és el paper que ha jugat en la història.

La novel·la va deixant enrere el to costumista per agafar un to negre. El narrador es convertix en un titellaire que mou els fils de la trama, un sociòpata que manipula els personatges, li dona intel·ligentment la volta a les situacions i improvisa amb un reflexos impressionants, per acabar executant un pla, el seu pla.

El narrador, amb permís de Barrera, només fa una concessió al lector, confessar que la protagonista no jugava amb tres pretendents, sinó que hi havia un quart home, ell.

De persones i dimonis és un relat entretingut, que es llig en dues assentades i que acaba sorprenent el lector, el qual fins al darrer moment havia oblidat que una de les grans qualitats del dimoni, del mal, és saber-se ocultar darrere d’una aparença de bondat.

dilluns, 19 d’abril de 2021

X

 


Cae el sol vertical y inclemente

sobre el camino de los Antígons,

los campos sedientos esperan la tanda de riego,

tres individuos surfean la ola de calor.

De golpe rompe el silencio el sonido de un teléfono

que anuncia el traspaso de un ser querido.

La madre, más pequeña que nunca, grita afligida y llora.

El hijo la acoge entre sus brazos,

la arrulla con ternura y la consuela.

Dieciocho días más tarde

la madre volverá a sentir

que el mundo se hunde bajo sus pies

y maldecirá dominada por la pena

sin tener su hijo a su lado para consolarla.