dilluns, 15 de febrer de 2021

ADONISÍADA I DESPRÉS

 


Els he de confessar que, abans d’haver tingut en les mans un llibre de poesia de l’actor, rapsode i poeta de Rafelbunyol (Horta Nord) Ismael Carretero, ja coneixia part de la seua producció poètica a través de les composicions musicals del cantautor Garri Campanillo. Garri (Manuel Garrido), un dels membres de Tapineria, la banda que acompanyà en el seu moment Pep Laguarda, fa alguns anys publicà el disc Saliva canalla, sobre poemes d’Ismael Carretero. Uns anys abans havia tingut l’oportunitat de veure’l dalt d’un escenari com un dels rapsodes del grup poètic musical Oh Foll Amor! Ja aleshores em va captivar per la naturalitat i desimboltura amb què es movia en un escenari.

Ara, i després d’haver obtingut el Premi València de Poesia 2020 que atorga la Diputació Provincial de València, ens oferix el que és el seu primer llibre, Adonisíada i després, editat per Bromera. Encara que ens assegura que en el calaix té altres dos llibres inèdits.

La seua poètica és marcada per una personalitat histriònica, vital, bohèmia, desenfadada i múrria. Uns versos que naixen des del batec d’un cor amb una sang calenta de pura passió, d’una navegació vital activa i rica en experiències. Perquè Ismael ha vingut a emportar-se la vida per davant ( i que em perdone Jaime Gil de Biedma), conscient de l’escenari o dels diversos escenaris que xafa, les ciutats de València i Sevilla, alguns pobles de l’Horta Nord, els camps, els rius, una barra d’un bar, uns carrers solitaris, la nit o una séquia sobre el llit de la qual fer l’amor.

Tinc la sensació que Ismael Carretero es mou amb la mateixa alegria i desimboltura en el poema que sobre l’escenari, domina el ritme intern dels versos, sap dirigir els focus de llum, crear espais d’ombra així com un atmosfera propicia als seus interessos creatius. Ens brinda poemes en els quals la sensualitat i l’erotisme formen part d’un cant a la bellesa a la qual sempre acabem sucumbint, però és un cant amb un punt d’ironia, de sarcasme, un tant divertit a la seua manera, el cant interpretat per un pallasso que oculta sota el maquillatge un ésser sensible, potser ferit, que no vençut, que patix. Un individu que se’ns oferix en carn viva en un combat contra el pas del temps darrere del qual fugen la joventut i la bellesa.

Adonisíada i després és un llibre que m’ha fet gaudir de les diverses lectures que li he fet. Unes lectures en què el seu autor, amb una aparent  bona barra, es pren llicències que només un poeta amb una gran estima per la poesia seria capaç de prendre’s amb tanta soltesa i alegria creativa.

divendres, 29 de gener de 2021

LA VIDA PRECÀRIA

 


L’editorial de Gandia Lletra Impresa i la Institució Alfons el Magnànim Centre d’Estudis i Investigació han coeditat el darrer trimestre del 2020 el llibre La vida precària. Cròniques d’un temps d’incertesa, d’Antoni Gómez. Un volum amb una nota preliminar de Julio Monreal i un pròleg a quatre mans signat per José María Bernardo i Nel·lo Pellisser.

Antoni Gómez, saguntí soca i arrel, criat davant de l’amfiteatre romà, compta amb una interessant trajectòria com a periodista, escriptor i agitador literari, amb una destacada obra poètica que li ha valgut el Premi Senyoriu Ausiàs March o el Marià Manent; amb una trajectòria periodística que l’ha portat a formar part de la redacció de diversos mitjans de comunicació com ara el diari Levante-EMV o de diversos programes de la desapareguda televisió autonòmica valenciana Canal 9. També ha dirigit la revista de literatura Abalorio i la col·lecció de poesia Ardeas de la Fundació Caixa de Sagunt.

Durant dècades, Antoni Gómez ha anat practicant el noble art de l’article, tant de crítica literària com de reflexió politicosocial. Una forma de periodisme subjectiu emparentat en primer grau amb la literatura, on el punt de partida sempre és un fet que naix de l’actualitat, l’ascens de l’extrema dreta al món, el terrorisme gihadista, el canvi climàtic, la corrupció a les institucions públiques valencianes, el tancament de Canal 9, etc., temes que per desgràcia reapareixen cíclicament en les portades dels nostres diaris.

La vida precària. Cròniques d’un temps d’incertesa recull setanta articles que han anat apareixent en les pàgines del diari Levante durant els darrers vint anys. Ens els presenta organitzats en sis apartats de desigual extensió. Encara que cada article és datat al final, no apareixen per ordre cronològic, una qüestió que el lector oblida en obrir el llibre i posar-se a llegir.

Hi trobem un escriptor amb una mirada lúcida, amb una gran capacitat d’anàlisi social i amb una important col·lecció de referents d’obres i autors sobre els quals recolza, crea o impulsa les seues opinions i la seua argumentació.

Un autor perspicaç que va teixint l’article amb fils rojos i verds, una persona conscient del món en què viu, al qual a les incerteses existents se li sumen les mentides creades en laboratoris d’idees promogudes pel poder i distribuïdes sibil·linament a través de les xarxes socials, un món que ja no és de veritats líquides, sinó gasoses.

Antoni Gómez és un home compromés amb la vida que, a pesar de tot, creu en la bondat de l’ésser humà, però alhora és crític i un tant escèptic, i es mostra sovint preocupat pel camí que estem agafant que ens porta cap al costat més fosc de la història, la qual cosa, cal dir-ho i no de passada, és una via transitada ja massa vegades.

El llibre té una lectura amena que invita constantment a la reflexió i el diàleg amb el seu autor.

diumenge, 24 de gener de 2021

V

 



Pequeño como un ruiseñor

y ya querías aprender a tocar el violín.

¡Imposible!

La maldición de amar la música

y no saber hacerla nacer y crecer de un instrumento

también, como yo mismo, la sufriste tú.

La música popular fue nuestra pasión.

Nuestra vida ha tenido

una ubérrima banda sonora.

Las melodías, que han amortiguado los golpes de la tristeza.

Las baladas que han ensalzado la esperanza del amor.

El rock, el reggae, el ska, el rap que nos han atrapado

y nos han hecho saltar, bailar, sudar, disfrutar.

 

Nunca me podré perdonar

que en la última despedida

me olvidará de ofrecerte,

como una rosa blanca, una canción,

y el templo lleno de músicos esperando

un gesto para ponerse a tocar.

dijous, 21 de gener de 2021

PROSCENI BLAU

 


El teatre es representa en una caixa en què l’espectador, des del pati de butaques, veu tres parets aparentment físiques i una quarta invisible que el separa d’allò que està passant sobre l’escenari, una paret que s’inicia justament on cau el teló i acaba en la fossa de l’orquestra. Aquesta quarta paret, on hi ha l’espai de l’apuntador i les llums, és el prosceni.

Francesc Mompó construïx en la seua darrera novel·la un prosceni al seu gust i mesura, un pub, i des d’una taula discreta però amb una àmplia panoràmica visual s’asseu davant un got de bourbon, un gintònic o unes cerveses i comença un dels exercicis literaris per excel·lència, recordar.

Per la fossa de l’orquestra van passant un grapat de músics i cantants de blues, amb l’harmònica o la guitarra, amb què inicien el seu diàleg característic, Sony Boy Williamson, B.B. King, Janis Joplin, Joe Bonassa... I fins i tot de rock, com John Fogerty i els Credence, els quals van creant l’atmosfera que cada capítol reclama.

La llum que il·lumina el prosceni és blava, blue en anglés, blues que ve a prendre també la significació de tristesa.

Francesc Mompó s’erigix en narrador i s’adreça a un tu narrat que en part és ell. Narrativa del jo, convertida en narrativa del tu, i el tu no és més que el reflex del jo que Mompó s’ha construït en la seua justa mesura. Un jo amb el cos ple de blaus i d’ànima esguitada de tristesa.

El títol de la novel·la és Prosceni blau i ha estat editada en la col·lecció Narratives per Onada edicions. Compta amb un ben fonamentat i aclaridor pròleg de Josep Mir.

Si la meua opinió és necessària, els diré que és el millor llibre de narrativa que ha publicat en la seua extensa i variada trajectòria el de l’Olleria, resident a Burjassot i ciutadà declarat dels Països Catalans.

La prosa que empra és d’una gran riquesa lèxica i d’una notable potència lírica, hi ha alguns moments en què el lector es despista una miqueta i creu que és davant d’un llibre de poesia, pel ritme interior de cada frase, la presència de metàfores i imatges amb una gran càrrega de profunditat. I no per això la novel·la té una lectura complicada, ni carregosa, ni li falta frescor, tot el contrari, és àgil i amena.

El pensament, que sempre tendix a la dispersió, l’obliga a encadenar amb destresa els records, a oferir-nos-els amb reflexions punyents, sobre la vida, la literatura, la música, les relacions humanes, el pas del temps, l’amistat i la pròpia memòria, també sobre política i identitat nacional. I ho fa des d’una posició clara, nítida i radical a la qual mai no ha renunciat. En això, com en altres coses, Mompó sempre ha estat d’una coherència de pedra picada.

La novel·la és el repàs d’un temps que s’inicia a finals del franquisme i encara no està tancat, ambientada en una ciutat sensual, oberta i de vegades obscura i intolerant. Una ciutat que cal viure amb intensitat, com ho fa i ho ha fet sempre Francesc Mompó.

Hi ha en el llibre reflexions sobre la literatura, els seus poetes de capçalera, els simbolistes francesos, els seus poetes amics de la tertúlia La Forest d’Arana, la literatura nord-americana, he vist en algun capítol com s’asseia al seu costat Bukowski i es feia tres o quatre cerveses amb ell. La música, Brassens, i els que són en la fossa de l’orquestra.

Prosceni blau és el cant d’un home realista, que ha rebut un bon grapat de pals en les costelles, que ha lluït blaus en la cara, però que en cap moment s’ha desencantat i menys encara ha presentat la renúncia de les seues fermes i sòlides conviccions davant de ningú, ni tan sols de la Parca, que temps enrere li pegà un fort pessic en el pit.



 

 

dimecres, 30 de desembre de 2020

I, II i III

 


I

El cáliz materno se te hacía pequeño

y te rebelabas agitando los pies

convirtiéndolo en un piélago de olas

hasta que un mediodía

se derramó por el suelo de la casa.

No te esperábamos aún,

el médico te retuvo durante horas.

Mientras tanto, en soledad,

vi como moría la tarde

deshaciéndose como una naranja sanguina

sobre el castillo de Morvedre.

En encontrarnos por primera vez

tenías los ojos abiertos de par en par

y escrutabas curioso el entorno,

una curiosidad que no te abandonaría nunca jamás.


II

En despertar, después de la cesárea,

tu madre me rogó que te contara

uno a uno los dedos de las manos.

La obsesión que te faltara

un miembro del cuerpo la tenía agobiada.

La luz era escasa.

Te cogí la mano diestra y luego la siniestra:

pulgar, índice, corazón, anular y meñique.

Los volví a contar y entonces descubrí el esbozo de un anillo.

Lo miré con más atención,

era un lunar oscuro que sobre tu piel

dibujaba el mapa de la isla del tesoro que acababa de nacer.


 

 

Somos

como todo lo

que no somos

deviene

y es.

Advertimos

solemnemente ahora

la unión

que compartimos

con todos

y todo.

MANUEL NOVELLA

 

III

Vagando un día por la montaña

entre matorrales de brezo, romero y tomillo

me encontré con una carrasca pequeña

de madera ideal para herramientas de trabajo.

Acaricie su corteza

y en sus entrañas descubrí

que había nacido una perla.

Quise encastarla y unirla a una cadena,

hecha con los rayos dorados del sol,

pero la perla no había nacido para ser colgante,

lagrimas de tinta brotaron de sus ojos y con las manos

dibujó con ellas una puerta en la pared

y en traspasarla  se liberó.

No, no woman, no woman no cry.



(Del libro "Quadern per al meu fill Arnau" Manel Alonso i Català  -Alzira, 2020- Traducción al castellano del propio autor)

dimarts, 29 de desembre de 2020

EL TEMPS EN ORDRE

  


La Institució Alfons el Magnànim Centre Valencià d’Estudis i Investigació porta des del 2016 publicant amb un destacable èxit de vendes la poesia completa de diversos poetes valencians de la generació dels setanta.

L’edició, de tall clàssic, és d’una gran dignitat i d’un preu assequible a les butxaques de tot amant de la poesia, siga funcionari, autònom, pensionista, assalariat, o aturat de llarga durada. Els llibres, sovint, compten amb un prefaci i un epíleg, escrits per especialistes en l’obra de l’autor o autora protagonista.

La col·lecció està sota la direcció d’un intel·lectual que des del meu punt de vista és un dels millors editors de poesia que ha donat les darreres dècades el País Valencià: Vicent Berenguer, creador en el seu moment d’Edicions de la Guerra i poeta de vol disciplinat i bell.

Fins ara han aparegut Poesia Completa 1976-2016, de Marc Granell; Defensa d’una forma. Poesia Completa 1976-2019, de Jaume Pérez Montaner; i Poesia Completa 1971-2018, de Josep Piera. Tots tres membres de l’anomenada generació dels setanta i antologats en la imprescindible La vella pell de l’alba d’Antonia Cabanilles.

Aquest 2020 s’ha lliurat a la impremta El temps en ordre. Poesia reunida 1988-2019, de la poeta del Grau de Gandia Teresa Pascual. La de la Safor, que per edat (va nàixer el 1958) podia haver estat inclosa en la generació dels setanta, ho ha estat en la dels huitanta i apareix en l’antologia Camp de Mines no surt a les llibreries fins al 1988.

Teresa Pascual, una dona amb una gran personalitat, d’una honesta perseverança, al llarg de tots aquests anys ha sabut combinar a la perfecció la seua vessant poètica amb la de traductora, en especial d’Ingeborg Bachmann, que l’ha influïda notablement, i la seua formació com a filòsofa.

Des del 1988 fins al 2019 ha publicat deu llibres de poesia. Un dels quals, Herències, amb la poeta d’Oliva Àngels Gregori, del qual en aquesta antologia només apareixen els poemes de Teresa.

En la poesia de Teresa Pascual trobem una dona amb una mirada intensa, personal, reflexiva. Els seus versos ens suggerixen i creen espais des d’on s’esbossen sensacions i pensaments. HI ha, però, també una gran preocupació per la paraula, la matèria primera per a bastir l’edifici personal del seu art poètic, com també per a expressar el seu món interior. Hi ha un diàleg permanent amb el silenci i amb altres poetes.

Teresa Pascual, junt amb Anna Montero, és la poeta valenciana que ha anat obrint pas en silenci a una llarga llista de noves veus poètiques femenines que s’han anat incorporant al panorama poètic valencià les darreres dècades, com ara Maria Josep Escrivà, Àngels Gregori, Mercè Claramunt, Begonya Mezquita, Isabel Robles, Àngels Moreno, Aina García Carbó, Mercè Climent, Almudena Puchol, Maria Carme Arnau...

Teresa Pascual és una autora que cal conéixer i reconéixer, amb qui com a lector de poesia abellix dialogar i debatre. Una orfebre del llenguatge sempre a la recerca de la paraula justa per tal de muntar amb seguretat la maquinària del poema, en el qual batega amb força la bellesa i la passió per la vida.

dilluns, 21 de desembre de 2020

LA CANÇÓ DEL MAG MERLÍ

 

Ivan Carbonell (València, 1979), en la seua darrera novel·la, La cançó del mag Merlí, Premi Isabel de Villena. XXXVII Premis Ciutat de Valènen companyia dels seus amics i amigues.

Evian és l’alter ego de l’autor, un home amb qui Ivan Carbonell compartix la passió per la literatura i les llegendes de l’Europa medieval.

La novel·la té una estructura complexa a través de la qual ens oferix diverses històries grans i menudes que transcorren en diferents èpoques i espais. Històries que acaben convergint i encaixant a poc a poc d’una manera que ratlla la perfecció. Evian busca respostes, però com Perceval al castell del rei Pescador, és incapaç de veure el sant calze tenint-lo davant dels nassos.

Ivan Carbonell ens relata els detalls d’una nit a Bretanya on hi ha un assassinat i un intent d’assassinat; la història d’un personatge estrany que a Cullera, com un flautista d’Hamelín, atrau les criatures amb una cançó; la d’un poeta inèdit, però membre actiu i fonamental de la generació valenciana dels cinquanta, un individu sobre el qual es comença a alçar la sospita que era un delator de la policia i de la premsa més reaccionària valenciana.

Les llegendes celtes i en especial les artúriques es donen la mà amb les valencianes de les comarques del Comtat i de les Riberes. Merlí, Lancelot, Artús, Perceval amb fades i pirates barbarescos...

La novel·la també és una galeria extensa de personatges reals de la cultura valenciana, des del folklorista Joaquim Martí i Gadea a Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés o Carmelina Sánchez-Cutillas, o de més recents com Joan Olivares.

D’altres disfressa el seu nom, com és el cas d’Èric Tarradelles, que no és un altre que Enric Tàrrega, i com que no en té prou, utilitza com un personatge real el pseudònim d’un escriptor valencià que ha publicat una petita part de la seua obra sota el nom de Mateu Lluís Vives.

El llibre és com un puzle en què posar-se a encaixar peces resulta tota una aventura intel·lectual. Carbonell, amb una prosa àgil, plena de girs col·loquials, a banda d’allò tan repetit de captar l’atenció del lector, mantindre la tensió narrativa, etcètera, aconseguix enllaçar la cultura popular valenciana amb la del centre d’Europa, així com convertir el minúscul i pobre món dels lletraferits valencians dels cinquanta, seixanta i primers setanta del segle passat en un espai suggerent de ficció, com en altres tradicions literàries més sòlides i sense complexos s’ha fet.