dissabte, 18 de maig de 2019

AMOR I FUM




Coincidint amb la publicació del disc 10 Poetes contemporanis, el cantautor de Castelló Artur Àlvarez edita el llibre de poesia Amor i fum. Un recull de cinquanta-quatre poemes, amb una tirada numerada i oferit com a recompensa a tota aquella gent que mitjançant el micromecenatge va fer possible el finançament del disc.
El volum compta amb un pròleg del poeta de Vila-real Manel Pitarch, el qual d’una manera aguda i brillant posa el lector en antecedents sobre allò que es va trobar en travessar el Pòrtic i entrar de ple en el gruix del poemari: «El text d’aquestes pàgines ens presenta el contrast entre dos escenaris vitals: l’amor, que satisfà els objectius del desig, contra el fum, la marca negativa que representa la vilesa i la boira que contamina el camí del futur». Res més a afegir.
La poesia d’Artur Àlvarez defuig l’hermenèutica i l’hermetisme, és una poesia clara, vinculada al realisme intimista, una poesia que reflectix la seua experiència vital, la qual en plena maduresa es mostra lúcida i sense la candidesa, la ingenuïtat de la joventut.
Artur té una propensió al vers lliure, un vers sempre amb un ritme interior nítid. A diferència de molts poetes actuals que travessen amb més o menys gràcia la fina línia que actualment hi ha entre poesia i prosa (una prosa on s’inclou la narrativa de ficció, l’apunt filosòfic, la nota biogràfica o el minúscul assaig), la seua poesia s’acosta a la lletra de cançó. No debades apareixen citats, junt amb Pablo Neruda i Vicent Andrés Estellés, cançons d’alguns dels cantautors que l’han influenciat al llarg de la seua trajectòria com a intèrpret i compositor: Joan Manuel Serrat, Joan Isaac, Leonard Cohen, Raimon, Ovidi Montllor i, sobretot, Luis Eduardo Aute, que li ha inspirat el títol del llibre mitjançant aquest versos «... l’única raó que encara assumisc / és l’improcedent desraó / d’estimar i estimar i estimar.../ i només estimar, la resta és fum».
El llibre l’acompanyen diverses il·lustracions del mateix autor, que suma la vessant de pintor a la de músic i escriptor.
Tenim moltes raons per a la desesperança, només cal obrir les pàgines d’un periòdic per adonar-nos-en. Costa veure el camí i el paisatge que l’envolta entre aquesta boira espessa, que en realitat no és més que fum, un fum que no hem d’aspirar per a no intoxicar-nos i caure malalts de tristesa. Però només és fum que el vent s’emportarà.
Davant de tant falsedat, avarícia i egoisme, hem d’apuntalar la bastida de l’amor per a superar l’asfíxia que vol acabar amb tot.

dilluns, 15 d’abril de 2019

LA DONA DEL BOSC


Quan u ha escrit el pròleg a un llibre i li toca presentar-lo, té almenys dues opcions. La primera, llegir el pròleg conscient que hi ha lectors que en passaran de llarg; la segona, escriure un segon text, amb el perill de contradir algunes afirmacions que ha fet en el pròleg o d’assenyalar aspectes del llibre que no havia tingut en compte. Jo he decidit arriscar-me. Ja em perdonaran. Ara, seré breu. La dona del bosc és bàsicament un recull de trenta-nou poemes, dividit en tres apartats de desigual extensió. El primer, Poemes escolats, compila dèsset poemes; el segon, Llibre de viatges, catorze; i el tercer, Malgrat tot, huit. Trobem poemes de vers lliure i poemes en prosa, i també algun que altre joc de rimes que l’acosta al redolí. Poesia diàfana, realisme sovint de caràcter intimista, reflexiu, confessional, i altres vegades de caràcter social.

Els títols de cadascuna de les parts han estat ben trobats, ja que amb una gran concisió Miquel informa el lectorat de la temàtica dels poemes que llegirà a continuació.
Escolar és un verb que té diversos significats. Seguint alguns d’ells, podem arribar a diverses conclusions sobre el perquè del títol del primer apartat. Potser són poemes que per una raó o altra s’han escolat d’altres llibres i que l’autor ha continuat treballant i col·leccionant. La segona, que són poemes d’un home ferit per la vida i que es dessagna sobre el paper. Un individu que busca la veritat i assumir qui és realment. El mouen a escriure l’amor, l’ànsia de llibertat, la joia de viure i l’atracció que sent per la bellesa.
Llibre de viatges és com un petit quadern de bitàcola dels seus desplaçaments, ja siga a llocs pròxims com ara Carrícola, com més allunyats com ara Àfrica. En aquest grup de catorze poemes ens oferix una llarga llista d’allò que s’ha anat trobant en els seus viatges i que emocionalment l’ha colpit. Com en quasi tota la poesia de Miquel, hi apareixen la força cromàtica de la natura i l’encant de la sensualitat femenina. Però també trobem poemes en què, davant de la injustícia, de la violència gratuïta, del menyspreu per la vida humana i animal, esgrimix l’arma de la paraula feta art i alça la seua veu indignada per tal de denuncia-ho.
Malgrat tot, a pesar de la mort, de la por, del desencontre, del pas dràstic i irremeiable del temps, del poder i la seua avarícia, a pesar de la vida, de la joia, de l’encontre, de les noves primaveres i amb aquestes de l’arribada de noves collites, a pesar d’u mateix, dels seus errors, la vida continua, el poeta continua escrivint versos en soledat, buscant desesperadament la mirada de la dona del bosc que faça moure els seu petit univers.


Aquest text va ser llegit el dia  10 d'abril durant la presentació a Alzira del llibre La dona del bosc de Miquel Català.

divendres, 12 d’abril de 2019

EVOCANT UNA AMISTAT



Vaig conèixer Joan Baptista Campos Cruañes l’any 2001, quan encara jo dirigia les col·leccions literàries de 7 i mig editorial de poesia.  Joan, aleshores,  acabava d’obtindre el Premi de Poesia de Vila-real amb el llibre Istanbul, on recollia les emocions, els sentiments i les evocacions literàries que li va provocar la seua estança en la ciutat de l’estret del Bòsfor.
Feia uns mesos que, junt amb un trio de vertaders impresentables, jo havia ajudat a crear una petita editorial, en la qual em vaig encarregar de la direcció literària, Brosquil Edicions, i quasi al mateix temps  li editàrem Quadern de l’Índia (Premi de Poesia Jordi de sant Jordi de la Vall d’Uixó). El 2005, en la mateixa col·lecció, publicà Aquesta estranya quietud (Premi de Poesia Antoni Matutano) i el 2010, en la col·lecció de narrativa, el recull de relats Històries naturals (Premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado).
Una dècada en què Joan es va trobar en un període intens d’una gran maduresa creativa. Prop deuinze anys en els quals el que era en un principi una relació professional va quallar en una bona amistat.


Joan fou un home de tracte amable, educat, culte, sensible, bon conversador, i a més tenia el do de saber seduir el seu interlocutor quan narrava alguna de les seues experiències com a metge del SAMU o com a viatjant.
Amb ell vaig compartir lectures de poemes, decisions en jurats de premis literaris, presentacions de llibres i converses.
La nostra amistat es va acabar de forjar en la carretera. El gestor cultural de Pedreguer (la Marina Alta) va proposar a l’editorial de fer un seguit de taules redones a la Casa de Cultura. A mi em va tocar fer de xofer. Una de les taules redones estava formada per Pasqual Mas, Joan i jo mateix. Els cent vint quilòmetres que hi ha entre Puçol i Pedreguer d’anada, més els de després de tornada, Joan els passà parlant-nos dels seus viatges. Ho feia amb tanta passió que era impossible no sentir-se partícips de la seua aventura.
A finals de la tardor del 2010, un col·lectiu del meu poble organitzà un recital de poesia on Joan havia de participar, però a darrera hora va informar l’organització que estava malalt i que no vindria.

A l’endemà li vaig telefonar i em va dir el que li passava. Encara que ell era una persona amb un tarannà positiu, jo vaig sentir com si algú em pegara una puntada de peu en el fetge.
Durant el temps de la seua malaltia vam parlar per telèfon, ens vam trobar a la llibreria Babel, però sobretot sabia d’ell a través del seu blog, La garfa dels dies, on vaig començar a contestar alguns dels seus posts en forma de poemes amb poemes meus amb la clara voluntat de reconfortar-lo i de fer-li una mica de companyia.
Joan és el gran poeta valencià del viatge, però també el poeta que per raons professionals més s’ha trobat cara a cara amb la mort, amb les febleses del cos i de l’ànima humana.
Joan fou un gran apassionat de la literatura. Un home que estimava profundament la seua família, les seues ciutats, Castelló, Benicàssim, el seu país. Un home amb una gran curiositat intel·lectual, que en els diversos paisatges que va recórrer buscava l’ànima dels éssers humans que l’habitaven.



Text llegit a l'homenatge a Joan Baptista Campos que es va realitzar el dia 11 d'abril de 2019 a L'Espai Cultural Vil·la Ana de la platja de Benicàssim.

dimarts, 2 d’abril de 2019

SECUNDARIS



L’editorial Camanegra ens oferix un projecte literari amb la participació de set autors: Ada Castells, Susanna Rafart, Julià de Jòdar, Jordi Coca, Mar Bosch, Miquel de Palol i Núria Cadenes amb una novel·la cadascun. Llibres que tenen una lectura individual i una altra col·lectiva. La col·lecció porta per títol Matar el Monstre i és una idea d’Alba Cayón i Jordi Puig. Cada narració està ambientada en una any en concret, la primera el 1918 i la darrera el 2018, l’escenari la ciutat de Barcelona, a més totes inclouen en un moment donat l’aparició d’un mateix personatge secundari que viu una situació concreta i que acabarà construint el huité relat.
Abans de continuar, però, he de deixar clar que no he tingut l’oportunitat de llegir les set novel·les, només ha caigut en les meues mans la corresponent a l’any 1992, escrita per la periodista, agitadora cultural i política, llibretera i escriptora resident a la ciutat de València Núria Cadenes, titulada Secundaris.
Cadenes situa el seu relat al turó de la Peira, just després d’haver-se celebrat les Olimpíades. Els seus protagonistes són una llarga galeria de perdedors, de marginats, d’homes i dones que treballen, lluiten i patixen els colps baixos d’un sistema inhumà, i que es troben atrapats en un barri on l’aluminosi amenaça les seues vides i vivendes. La droga, el fracàs i l’abandonament escolar, així com la falta de perspectives, llastren la vida i les esperances dels habitants del barri.
Cadenes dibuixa una postal en gris d’un paisatge de l’extraradi on trobem individus que en el fons només demanen algú que els estime, algú que els respecte, algú que els tinga en consideració. Hi ha qui estima i és rebutjat, hi ha qui estima i paga els delictes de l’ésser estimat. Hi ha qui no vol sentir cap mena d’emoció per un altre, ni que la senten per ell.
Es tracta d’un relat dur, amb escenes intenses i crues, en escenaris com ara la presó de dones o un pont qualsevol sota una autopista on es van a punxar els drogoaddictes.
Secundaris és una novel·la que a Cadenes li servix per a oferir-nos una altra cara de la ciutat, una ciutat que s’ha convertit en un gran aparador, i a la qual li han fet una gran rentada de cara però sota el brillant maquillatge oculta realitats dramàtiques.
Núria Cadenes escriu amb solvència amb una prosa descarnada i directa. Situa els personatges al bell mig d’una cruïlla que pot canviar la direcció de les seues vides, encara que alguns d’ells pareix que no tinguen ni temps ni ganes per a prendre una decisió.

dimecres, 27 de març de 2019

"SEMPRE QUE ESTAVES SOLA"




Durant la segona meitat de la dècada dels noranta del segle passat el panorama de la música en valencià passava per una etapa obscura, plena de silencis, quasi subterrània. Entre aquells que mantenien viva a contracorrent la flama hi havia una banda de rock de la ciutat de València, Dropo. Sens dubte un dels grups de rock més consistents del moment i amb uns interessos eclèctics que els feien musicar a ritme de pop-rock poemes d’autors de diverses generacions com ara Miquel Duran de València o Vicent Andrés Estellés. Dropo fou fundat pels guitarristes Joan Blasco i Francesc Pedroche, als quals més endavant se’ls sumaren el bateria Diego López i el guitarra Borja Penalba.
En acabar-se el segle es desfeu el grup i cadascú continuà el seu propi camí. Francesc Pedroche inicià carrera en solitari, signant els seus primers treballs amb el seu primer cognom i més endavant amb el sobrenom de Doctor Dropo.
L’escriptor, traductor, crític i cantautor Miquel Pujadó fa uns anys definí en un article d’una manera molt encertada el Doctor Dropo: «És un dels cantautors més curiosos que s’han donat a conéixer darrerament» i afegia: «Imaginatiu i eclèctic, amant de les guitarres elèctriques i els jocs rítmics», en Pedroche ( i aquesta és una afirmació de la meua collita), confluïxen diverses influències que van des del blues i el jazz fins a la cançó d’autor.
Enguany Doctor Dropo ens oferix el seu cinqué treball discogràfic en solitari, Sempre que estaves sola (Microscopi). Un EP amb cinc cançons produït, mesclat i masteritzat per Vicent Tormo a l’estudi PepeGas record de Rafelbunyol i en el qual han col·laborat Pedro Alarcón al contrabaix, Jorge Medina a la bateria i Vicent Tormo a les programacions i els òrgans Hammon. La veu i les guitarres les ha posades Francesc Pedroche.
Estem davant d’un dels discos més personals i més cuidats en tots els sentits de Doctor Dropo. Les lletres, que en cert moment arriben a tindre una gran càrrega lírica, i la música són de la seua autoria.
Doctor Dropo partix de la cançó d’autor per acostar-se amb seguretat i ofici als diversos sons del pop-rock, del jazz i fins i tot del blues.
Francesc Pedroche és un gran instrumentista, un guitarrista excepcional que deixa una petjada brillant en cada tema.
És un lletrista capaç de crear cançons amb una gran sensibilitat lírica i emocional, però també de dotar-ne altres d’humor i d’una ironia afilada.
En aquest nou disc trobem cançons de ritme trepidant com ara Veig totes les flors i altres que ens inviten a entrar a l’univers personal de l’autor com ara la magnifica Sempre estaves sola, sense menysprear altres com Ara que, en aquests dos temes he trobat més madur i més segur el vocalista, i més intens i viu, més lluminós el guitarra.



dilluns, 18 de febrer de 2019

EL FRACÀS DE CERTS ENCANTERIS



La traductora i novel·lista Carme Manuel, des de fa unes dècades, treballa amb una perseverança notable per tal de donar-nos notícies sobre les diverses cultures –i les seues corresponents literatures– eclipsades dins del món que anomenem anglosaxó, com ara la literatura gal·lesa, la poesia de les dones esclaves afroamericanes dels segles xviii i xix, la dels chicanos nord-americans, en concret part de l’obra de Nephtalí León, sense oblidar les traduccions que ha fet de poemaris de Herman Melville i Anne Bradstreet. Ara ens oferix un tastet de la poesia dels indis nord-americans, en concret un volum de poesia de Gordon Henry Jr.
La capacitat de treball i la sensibilitat de Carme Manuel només és comparable a la voluntat que té d’oferir-nos amb rigor i solvència les diverses peces d’un complicat trencaclosques que ens obliguen a canviar la percepció que tenim sobre la literatura anglosaxona i sobre les minories nacionals.
La seua aportació com a traductora a la literatura catalana té un valor considerable que s’accentua encara més si pensem que ho fa des del País Valencià i en la modalitat lingüística valenciana.
Els chippewa de l’estat nord-americà de Minnesota són una nació índia que en un temps ocupava part del nord-est dels EUA i una part del Canadà. Una nació de caçadors. En l’actualitat les tribus que la conformen viuen en diverses reserves. White Eart és la tribu d’on és originari l’escriptor Gordon Henry Jr., considerat un dels més interessants escriptors indis nord-americans.
La valenciana Balandra Edicions ha publicat el volum de poesia El fracàs de certs encanteris i altres senyals dispars de vida traduït per Carme Manuel. Un llibre on el seu autor, Gordon Henry Jr., que també és professor de literatura a la Michigan State University, ens parla del temps, no debades cadascun dels quatre apartats en què està dividit l’encapçala un calendari, un poema breu ple d’ironia i desencís. Ens parla també dels espais per on ha transcorregut la seua vida, el poeta ha estat un viatger que retorna al seua lloc d’origen, White Eart, i allí es retroba amb les tradicions, amb la seua gent i la manera què tenen aquest d’entendre la vida. Hi ha humor en els seus versos, però també melangia.
El fracàs de certs encanteris i altres senyals dispars de vida és un llibre on el vers lliure es marida amb la prosa poètica, on un present de destrucció, destrucció de l’entorn i de l’individu, es barreja amb la memòria col·lectiva i la biografia de l’autor. Els indígenes nord-americans, com els aborígens australians, els darrers segles han patit diversos tsunamis que els han portat quasi a desaparéixer. Els individus que conformen les reserves índies són hereus d’un poble lliure que ha vist com es reduïa el seu espai vital, com se’ls menyspreava, se’ls enganyava, se’ls marginava i se’ls robava les terres, la dignitat i la llibertat. Sobreviure sense cap ferida emocional en un present tan obscur com aquest és força complicat.
En la poètica de Gordon Henry Jr. les cançons tradicionals i les cerimònies del poble chippewa són fonamentals, també les històries i les veus d’alguns personatges.
La lectura d’aquest llibre intens, a pesar del que es puga pensar, és amena, enriquidora, la seua màgia no està en els encanteris sinó en la veu personal del seu autor.

divendres, 1 de febrer de 2019

ELS DIES GLORIOSOS




Josep Manuel San Abdon és un obrer de la cultura, un individu honest, constant, que al llarg de la seua vida ha estat al peu d’obra, defenent, construint, creant ja siga en la seua vessant d’agitador cultural (és membre fundador de revistes literàries com ara Llombriu, 1978 i Passadís, 1987), ja siga com articulista i entrevistador sempre pendent de les novetats més interessants del percari mercat cultural valencià, ja siga com a antòleg o escriptor.
San Abdon és membre d’una minoria de ciutadans cultes i crítics. L’interés per la creació artística i literària ompli les seues hores, i dona combustible a les seues converses i els seus articles. Uns articles que ha publicat en diversos mitjans de comunicació com ara les revistes Saó i El Temps i diaris com l’Avui.
Ara ens oferix Els dies gloriosos (Onada edicions, 2018), un dietari que s’inicia a finals de març del 2001 i es tanca el 31 de desembre del 2016. Un dietari que abasta quinze anys de la vida del nostre autor i en el qual, d’una manera intermitent, reflexiona i fa comentaris sobre l’actualitat cultural.
En les pàgines d’Els dies gloriosos trobem a penes quatre frases sobre la intimitat de l’autor. No estem per tant davant d’un espill que ens dona un retrat o la màscara més o menys convincent de l’autor, encara que d’una manera assossegada anirem descobrint les seues passions i dèries, la seua mirada personal.
Som davant d’un individu apassionat per la literatura, pel cinema, la música, les arts plàstiques, pel teatre i fins i tot per la bona televisió, que també n’hi ha. Un home capaç de fer centenars de quilòmetres per tal de veure una obra teatral o dedicar un dia sencer a fer un llarg circuit d’exposicions, i que opina amb solvència sobre les capacitats interpretavites d’una actriu o el llenguatge líric de cert poeta.
San Abdon escriu des del rigor i l’honestedat, no va mai amb mitges tintes, no pretén quedar bé amb ningú, quan opina es mulla de cap a peus. Els dies gloriosos es fa de bon llegir, és amé i té una exposició d’arguments sòlida i un punt didàctica. Cada entrada és una invitació a la conversa. Ell és conversador sense urgències ni estridències, un home tolerant i liberal que defuig els dogmes. Un individu que gaudix amb els cinc sentits dels moments gloriosos que li oferix la creació humana.