dilluns, 24 de juliol de 2017

UN VIATGE EMBOGIT A CUBA


L’escriptor de Cullera (Ribera Baixa) Manel Joan i Arinyó trasllada la trama de la seua darrera novel·la, Objectiu Fidel (Voliana edicions, Argentona, 2017), des del País Valencià a l’illa de Cuba.
Al llarg de la narració trobem tot un seguit de personatges caricaturitzats per la ploma sorneguera d’Arinyó, el qual té una tendència a retratar-los exagerant alguns dels seus vicis i defectes.
Manel Joan i Arinyó, un dels escriptors més prolífics del País Valencià, és un home amb una prosa dinàmica, amb un lèxic ric, amb una gran  propensió a l’humor, a la ironia, al sarcasme, té una gran debilitat per les històries surrealistes i per protagonistes als quals els falta una bullida. En aquesta ocasió, ha sabut controlar com mai aquesta tendència per tal d’oferir-nos el retrat d’un país que patix un bloqueig econòmic i que està immers en un sistema polític concret. Un país on els seus habitants s’han d’espavilar aprofitant les escletxes del sistema per a poder traure’s un sobresou que millore la seua qualitat de vida.
La trama de la novel·la és típica de la factoria d’històries inventades o no (sempre ens resta una mica de dubte) d’Arinyó: un personatge protagonista que narra en primera persona i que arribem a confondre amb el mateix autor, un individu amb un objectiu producte d’un somni i atrapat en una paranoia que el farà voltar per l’illa dins d’un grup de turistes buscant l’ocasió d’entrevistar-se amb el comandant Fidel Castro, veient conspiradors per cada racó que pretenen impedir que es trobe amb el líder de la revolució cubana.
Trobarem en escenaris tropicals personatges surrealistes típics de les narracions gore i eròtiques d’Arinyó. Encara que l’eix principal acabarà sent el relat d’un viatger que ens descobrix una realitat social, cultural i històrica d’un país comparant-la amb la nostra. Hi ha, però, també un grapat de reflexions lúcides d’un escriptor que es mostra en aquesta ocasió més madur, més reflexiu que mai, i no per això deixa d’oferir-nos un relat en alguns moments trepidant, suggerent i embogit. Un relat que des dels paràmetres als quals ens té acostumats el de Cullera s’acosta a la novel·la picaresca.

Com a viatger, vull dir com a observador d’una realitat social aliena que va descobrint a poc a poc, Arinyó té una mirada crítica que intenta allunyar-se dels estereotips que tant les ideologies d’esquerra i dreta han anat creant des de fa cinc dècades sobre Cuba i la seua revolució. Objectiu Fidel, que porta en lletres petites com a subtítol Cuba nua, és una novel·la àgil, divertida, una mica crua, on el seu autor ens acaba mostrant els vicis i les contradiccions de la Cuba socialista, però també de l’Espanya capitalista.

diumenge, 21 de maig de 2017

AMIC PACO MUÑOZ


Si poguérem adaptar el terme crooner, és a dir, eixa veu masculina que interpreta pop standards, a la tradició musical valenciana en particular i a la mediterrània en general, estic convençut que cap altre cantant valencià s’ajustaria més a la nova definició que el veterà Paco Muñoz.
Darrere d’un crooner hi ha una orquestra, músics amb els quals l’intèrpret treballa colze a colze no sols dalt de l’escenari sinó també a la taula, a la guitarra o al piano, component i arranjant cadascuna de les cançons i enregistrant-les a l’estudi. L’orquestra de Paco Muñoz la dirigix Enric Murillo, que junt amb els seus germans, José Ángel i César, s’encarreguen de la composició musical, arranjaments, del so i la masterització dels treball discogràfics, així com de tocar els teclats, les percussions, el baix i les guitarres.
La paraula crooner té connotacions semblants a les de trobador. Paco Muñoz ha estat i és reconegut més pel seu paper de joglar, vull dir com a intèrpret de textos escrits pels nostres poetes, en especial versos de Vicent Andrés Estellés i de Miquel Martí i Pol, als que ha dedicat dos cedes Amor i amor al primer i Collarets de llum al segon, però també de Toni Mestre, Lluís Guarner i Teodor Llorente. És impressionant la gran difusió que ha fet durant dècades de la nostra poesia, una difusió que ha sabut combinar a la perfecció amb obra pròpia i els deu treballs de cançons que té editats per al públic infantil.
Els darrers mesos, Paco Muñoz ha tornat als escenaris (diuen que s’havia retirat el 2008). Ho ha fet amb una banda dirigida de nou per Enric Murillo per tal d’interpretar alguns dels seus grans clàssics i les deu cançons que conformen el seu darrer disc, Amics poetes. La banda compta amb un cor de luxe on destaquen les veus de Josep Aparicio, «Apa», i d’Ina Martí.


Amics poetes (Factory Music) és un treball amb una sonoritat que ens fa navegar per la Mediterrània oriental, en especial per Grècia, i, també, per l’occidental, Itàlia, Catalunya, Andalusia i el País Valencià. Es tracta d’una antologia de deu poemes musicats per Enric i César Murillo. Poemes d’autors com ara Miquel Martí i Pol, Sé que em faig vell i Pledejo amb mi mateix; Vicent Andrés Estellés, No em moriré d’amor; el poeta andalusí Ibn Jafaya, La bellesa del riu Xúquer; Maria Ibarz, Tendror; Enric Navarro i Borràs, En el fosc espill del port; Jacint Maria Mustieles, On són les oronetes; Vicent Salvador, I vindrà l’amor; i Antoni Prats, Amb una altra claror i Anomenant els noms. Un treball amb una sonoritat càlida, lluminosa, arrelada en l’atzur més calmat i brillant de la Mediterrània. La veu de Paco Muñoz interpreta amb sensibilitat uns poemes que sap fer-se seus i transmetre’ls amb una honestedat i una calidesa aclaparadores. En dues cançons es fa acompanyar per dos magnífics cantants, Andreu Valor en I vindrà la mort, i Aitana Ferrer en Tendror.
Amics poetes és un disc suggeridor, evocador, càlid, un excel·lent vaixell de so per a navegar serenament per l’ampla mar, un passaport de luxe per a entrar en els universos personals d’un grapat de poetes notables.



dilluns, 15 de maig de 2017

SOBRE EL NAIXEMENT DE LA IDENTITAT VALENCIANA


 
Des de quan fa que existix la nació espanyola? Des de fa milers d’anys, com afirmen alguns dirigents del Partit Popular? Els termes Espanya i espanyol van nàixer en un sentit geogràfic o polític? La identitat espanyola de base castellana es va superposar a altres ja existents forjades durant l’Edat Mitjana? Perduren aquestes identitats més enllà de la simple pinzellada folklòrica o tenen un projecte polític alternatiu al del nacionalisme espanyol? Naix la identitat valenciana el 1238 amb la creació del Regne de València? Com es forja la identitat valenciana entre uns pobladors provinents d’Aragó i de Catalunya? A totes aquestes preguntes i a unes quantes més respon amb dades i arguments fonamentats i ben construïts l’escriptor i doctor en història Vicent Baydal en el llibre Els valencians, des de quan són valencians?, publicat en la col·lecció Recerca i Pensament de la prestigiosa editorial Afers.
Es tracta d’un treball que ha despertat interés en una part de la societat valenciana sempre atenta als discursos identitaris. Baydal es mostra en aquesta obra com un escriptor polièdric, ja que a mesura que llegim ens trobem amb l’assagista, el divulgador i l’investigador. Tres vessants, amb què pretén construir un llenguatge diàfan, àgil i atractiu, que han requerit de Vicent Baydal un immens esforç. Un contingent d’energia per tal de fer-nos de guia durant un intens recorregut pels entramats polítics i socials del Regne de València des de la seua creació en la primera meitat del segle xiii fins a la consolidació de la identitat valenciana entre els seus habitants ben avançat el segle xiv.
Una de les qüestions que Baydal intenta deixar clara des d’un principi és que el concepte de nació que tenim en l’actualitat naix en el segle xix, i per tant no és la mateixa que tenien a Europa en l’Edat Mitjana, més lligada a trets ètnics i culturals.
Un ciutadà valencià nascut en el darrer terç del segle xx potser pense que la identitat valenciana es va acabar forjant en contraposició a la identitat catalana, testimoni o coprotagonista com ha estat de la mal anomenada de batalla de València de i les diverses escaramusses que posteriorment s’han anat produint. Baydal ens diu que no, que la identitat valenciana es forja al voltant de la defensa dels Furs de València i en contra de l’aplicació en el nou regne dels Furs d’Aragó. La noblesa aragonesa era de l’opinió que les terres conquistades al sud del riu Sénia havien de ser una prolongació del seu regne. El rei Jaume I, des de la seua entrada triomfal a la ciutat de València, crea un nou regne al qual dota d’uns usos i costums propis amb la idea d’acotar el poder de la noblesa. Aquest fet crea un conflicte d’interessos entre estaments que perdurarà al llarg de més de cent anys i que acabarà forjant una nova identitat, la valenciana.
Vicent Baydal deixa ben clars alguns conceptes i situacions, desmunta alguns mites i denuncia les mentides que tenien com a objectiu afavorir els interessos del poder reial.
El volum l’ha dividit en diversos apartats. Una introducció, encapçalada per una pregunta: Espanyols des de temps immemorials?; una base central, on l’historiador pren les regnes del relat i ens narra amb gran quantitat de dades la creació del regne, el naixement de la nova identitat i l’extensió d’aquesta a tots els estaments; finalment torna a fer aparéixer l’assagista, per a oferir-nos una conclusió aclaridora sobre la identitat valenciana, que definix com un fenomen inclusiu que no entra en contradicció total i directa amb la catalana i aragonesa dels pobladors cristians del nou regne, i que respon a un procés d’identificació amb els Furs de València primer i després amb el regiment del comú del regne a través de les Corts. En aquesta nova identitat predominaven molts elements comuns amb els catalans, atesa la majoria demogràfica provinent de Catalunya i d’altres zones geogràfiques catalanòfobes.
Un llibre intens, aclaridor i amb un plantejament estructural emparentat amb el periodisme.



dissabte, 6 de maig de 2017

MUDANT LA PELL


KKB és el segon treball discogràfic de la banda de Gandia King Kong Boy. Un disc amb el qual, com una colobra musical, han mudat la pell, obrint una nova etapa en què han eliminat la secció de vent i es presenten com una formació clàssica del pop-rock, baix, guitarres, veu i bateria. King Kong Boy ara té un so més roquer, sense abandonar el pop, un pop divers i magnètic com el que ens oferixen a De dalt a baix, amb un sonoritat que podien haver signat alguns dels millors grups espanyols dels seixanta i primers setanta, L’incendi o Seràs gran. En aquests dos darrers temes han afegit sintetitzadors i elements electrònics. El quintet flirteja també en algun moment amb la música disco, com en A través de l’espill, i fins i tot amb la d’arrel africana en Visions de foc; la qual cosa ens parla del seu gust per utilitzar i conciliar gèneres i estils diversos.
La producció, a diferència de l’anterior treball, Alcem el vol, que va signar Mark Dassousa, ha estat a càrrec de la pròpia banda, que ha treballat junt amb Tono Hurtado, qui també ha participat en els arranjaments musicals, la mescla i l’enregistrament.
En KKB la banda ens oferix onze cançons originals més un bonus track, Plena de vida, que aparegué com a senzill el 2016 i que fou enregistrat amb els components de la formació anterior, però que assenyalava els nous camins sonors que prendria el grup.
Tots els temes han estat compostos pel tàndem format pel cantant Eduard Banyuls i el guitarra Rubén Martín. Temes amb una base rítmica que invita al ball. Hi trobem lletres personals escrites des de la primera persona (del singular o del plural): “Hem mudat...”Hem arribat...”Vaig dir d’anar al nord...” que ens parlen de l’impuls de viure la vida amb intensitat, com el James Dean de la seua cançó, que fou capaç de tocar el cel amb la punta dels dits; del desig: “Sílvia, distinta Sílvia / eterna escala del desig...”, sense oblidar la crítica social com en Filles de la tragèdia, o aquelles que ens parlen de personatges que van i vénen, que es creuen en la vida de l’autor, individus que es neguen a renunciar a la seua llibertat individual, que estimen apassionadament i que actuen com a funambulismes fent equilibris sobre la corda fluixa del drama de la vida.
El so de la banda, creat des del pop-rock, és ric en matisos, compta amb textures diverses i suggerents, té personalitat, caràcter, força i en moments, com les mateixes lletres, capacitat evocativa.


dilluns, 24 d’abril de 2017

TRIBUT


Artur Àlvarez porta treballant en el fràgil món de la música en valencià des de l’any 1978. Primer, com a membre del grup de música popular valenciana Adesiara i, des del 2004, en publicar Deixa’m dibuixar-te un espai, com a cantautor. Al seu segon disc, Castelló, triangulada plana (2007), Àlvarez ens demostrà que es trobava d’allò més còmode convertint en cançó poemes de diversos escriptors del segle xx, un fet, aquest, que ha repetit amb èxit al llarg de la seua carrera, destacant la seua predilecció pels textos dels castellonencs Miquel Peris i Segarra i Bernat Artola. Justament a aquests dos autors el 2015 els dedica un disc, magnífic, que porta per títol A ritme de blues.


A un home de la trajectòria d’Artur Àlvarez, estic convençut que li ha estat complicat triar vint-i-quatre cançons de diferents autors amb l’objectiu de retre’ls un sentit homenatge en forma de disc, Tribut (Moluscodiscos, 2017). Complicat però no impossible. Entre els que a la fi han estat elegits trobem un representant de la chanson, George Moustaki; dos de la Nueva Troba Cubana, Pablo Milanés i Silvio Rodríguez; set de les diverses fornades de cantautors hispans, Patxi Andión, Luis Eduardo Aute, J.A. Labordeta, Hilario Camacho, Luis Pastor, Joaquin Sabina i Pedro Guerra; un de la nueva ola, Antonio Vega; també Antonio Flores, que ve del pop-rock i del flamenc-pop; un del pop-rock anglés, John Lennon; un del folk rock nord-americà, Bob Dylan; un de la cançó d’autor anglosaxona, Leonard Cohen; dos de la música sud-americana, Violeta Parra i Víctor Jara; sis de la nova cançó, Raimon, Joan Manuel Serrat, Ovidi Montllor, Lluís Llach, Joan Isaac i Maria del Mar Bonet, i tanca el disc un tema del cantautor galàctic Jaume Sisa, provinent de l’efímer grup de folk.
A Tribut, sense cap mena de dubte, no hi són totes aquelles cançons que potser haurien de ser-hi. Tampoc no trobarem paritat sexual en la tria dels  noms dels compositors. Ara, no n’hi ha cap que sobre. Aquesta és una mostra representativa de les preferències d’un músic honest, infatigable i amb una gran passió pel seu ofici.
 Artur Àlvarez ha digerit pausadament cadascun dels temes, potser ho ha fet durant dècades, i tot seguit els ha dut amb sensibilitat, elegància i intel·ligència cap al seu terreny, un terreny pròxim al pop-rock, al country-rock i a la cançó d’autor, tot adaptant-les a la seua veu i a la seua manera personal d’interpretar.
El doble cedé ha estat enregistrat i mesclat a Home Studio, del qual és propietari. Ell mateix ha tingut cura de la producció, dels arranjaments, la instrumentació, la programació, la gravació, la mescla, la masterització i el disseny gràfic.


A Tribut, com en treballs anteriors, ha comptat amb la valuosa col·laboració de Carlos Àlvarez, músic i productor; el treball del qual és impossible que ens passe desapercebut per la seua qualitat com a instrumentista i pel bon feeling existent entre ell i Artur. En aquesta ocasió s’ha encarregat de tocar la guitarra elèctrica en bona part de les cançons i la guitarra espanyola en el clàssic de Serrat Paraules d’amor. Carlos aporta al disc un suplement sonor que enriquix i projecta cadascun dels temes cap a un espai on s’alcen els ecos de tradicions musicals properes al jazz, al rock o al country-rock. Hi ha moments, com ara a És tan difícil deixar de pensar o a Com un puny, que dialoga d’una manera pausada amb la veu d’Artur creant una atmosfera plena de suggeriments.
Tribut és un treball fet amb ofici i il·lusió, amb ganes d’aportar a una cançó coneguda nous matisos, noves textures sonores que ens la faça sentir no com un nou tema, això és impossible sense destruir-la, però sí amb un embolcall diferent. Encara que a la cançó Als companys si que pren una gran distancia de la versió que popularitzaren Ovidi Montllor i Toti Soler, i aconseguix, amb gran estalvi de recursos, reinventar-la.

dimecres, 12 d’abril de 2017

"PARANOIA RAONABLE"


Raül Vidal i Huerta és un escriptor que es va donar a conéixer com a especialista en narrativa infantil i juvenil. És el creador de Les aventures de l’eriçó Costumeta, on a través de huit volums Vidal escriu sobre els costums valencians; Les encantades, sobre la llegenda de les fades en la nit de Sant Joan; i a més és coautor dels llibres Rondalles valencianes replegades a la Llosa de Ranes, Conte contat i Llegendes de la Costera.
En aquesta vessant i sota la influència d’escriptors com ara Enric Valor, Bernat Capó o Ximo G. Caturla, recull i barreja la tradició oral valenciana amb una prosa personal que les recrea i actualitza.
Per al públic adult ha publicat el llibre de relats El caçador de gats, on entre la realitat i la ficció, amb grans dosis d’ironia, critica la societat actual.
Raül Vidal és un escriptor que ha tingut una experiència dramàtica i negativa en la seua relació amb la indústria editorial. (Em pregunte quin autor no ha tingut alguna experiència frustrant amb els editors). La qual cosa l’ha portat, a diferència d’altres que han decidit obrir la seua pròpia editorial, a fer una aposta important, sempre arriscada, per l’autoedició.
El 2017 ha decidit autoeditar-se un llibre de poesia, Paranoia raonable. Els perills de l’autoedició són molts i tenen a veure amb dissenys i maquetacions dolentes, correccions de textos nefastes, enquadernacions dubtoses i distribució inexistent. Raül Vidal ha aconseguit eixir-se’n de l’experiència amb nota i ens oferix un llibre digne de competir en les prestatgeries amb els publicats per una editorial.
Vidal és un home valent, intel·ligent i amb criteri propi. Paranoia raonable és un llibre de poemes de vers lliure i discursiu, de línia clara, escrit amb ironia, una mica de mala llet i humor. Els poemes naixen d’una mirada, potser una mica paranoica però enraonada, perspicaç, inicisiva i crítica. El poeta agafa elements de la vida quotidiana per a convertir-los en bisturí que dissecciona la societat i el sistema polític i econòmic en el qual aquesta és immersa, «de bon matí / vosté acaba de començar / una guerra, / però no ho sap».
La poesia de Raül Vidal, encara que crítica no és pamfletària, sinó que naix de l’observació de la realitat quotidiana. És directa, àgil, transparent, amb imatges i recursos que no destaquen ni trenquen el discurs sinó que estan ben encaixades i doten el poema d’una senzillesa només aparent.
Trobem, com ja hem dit, humor i mala llet, tendresa, homenatges a altres autors com ara Vicent Andrés Estellés: «Jo també/ m’aclame a tu / mare de mans aspres», jocs poètics en els quals utilitza elements de la tradició popular que tant coneix com ara la forma de la cançó o de les endevinalles: «No hi ha cap poema / que no tinga /, part de joc, / de terrible / endevinalla, / com per no voler/ jugar-hi».
A la claredat expositiva contraposa enginy i una certa contundència, així com un missatge que no té gens ni mica de paranoia, encara que a aquestes altures tots siguem un poc paranoics.

dimarts, 4 d’abril de 2017

ÉSSER VIU




L’any 2002 Salvador Jàfer i Sanxís, un dels poetes més originals i intensos de la generació dels setanta, publicava en Edicions 96 el llibre Desert, un poemari amb el qual poc després va obtindre el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. El desert (Edicions 96) és un llibre on l’autor de Ràfol de Salem reflexiona sobre el concepte de desert alhora que ens parla de les seues diverses experiències en aquests espais.
Jàfer, a l’igual que el seu company de generació Joan Navarro, ha tingut, sense pretendre-ho, una certa ascendència sobre diversos grups de poetes valencians de diverses generacions. La seua influència la podem trobar en poetes que s’iniciaren al voltant de la revista L’Horabaixa d’Algemesí o en un grup d’escriptors i músics de la Vall d’Albaida. Així, el desert de Jàfer comença a ser visitat i interpretat per tot un seguit d’artistes que el 2006 es conformaren en un petit grup poètic musical anomenat Gent del desert. Aquest grup, al voltant de la figura de Jesús Barranco, evolucionà amb el temps fins a constituir una de les bandes més interessants del panorama musical valencià, una banda amb un so personal que se situa entre el folk d’arrel anglosaxona i el d’arrel tradicional valenciana, el rock i la cançó, i una presència dalt de l’escenari que no deixa indiferent ningú.

Des del 2006 han publicat diversos treballs discogràfics de llarga i curta durada, treballs on demostren una evolució ascendent i positiva fins a consolidar una personalitat molt sòlida. A l’igual que el seu so, en les lletres trobem versos de marcada arrel popular, entre el fandango i el romanç, la poesia (ja des del primer disc, El pèndol i la terra, han fet magnífiques cançons de poetes com ara David Mira, Salvador Jàfer, Sergi Torró, Lluís Roda, Manel Alonso, etc.) i les adaptacions de cantautors com ara Bob Dylan, Eric Bogle, Ovidi Montllor o el guitarrista Mark Knopfler.
Enguany ens han sorprés amb la publicació d’un nou treball, Ésser viu. Un llarga durada amb quinze cançons, que fou enregistrat en directe a la sala de cinema del Centre d’Interpretació de la Serra de Mariola de Bocairent. Enregistrat en directe però no en un concert amb públic.
Totes les cançons provenen dels seus discos anteriors, ja siguen individuals o col·lectius, com ara Montserrat, que va aparéixer en el disc homenatge A l’Ovidi i Ou, ou, del disc Ara ve Nadal.
Quinze cançons representatives del que han estat els deu anys de trajectòria de Gent del desert i una invitació honesta alhora que divertida i atractiva a conéixer el treball d’una banda a la qual encara li queda molta corda.
Trobe que la idea de seleccionar aquests quinze temes i enregistrar-los de nou en directe ha estat encertada. La banda està formada per músics solvents, multiinstrumentistes sòlids que aporten una gran riquesa sonora a les cançons, i la veritat és que han demostrat el que són capaços de fer.
Ésser viu és un animal que batega amb diferents ritmes provinents de diverses tradicions musicals, units per una veu i una personalitat ara més intensa i definida que mai. És un viatge musical apassionant a través del qual Jesús Barranco i els seus companys després de visitar el desert (el desert com un espai on un es troba un a si mateix, reflexiona i es reinventa),  reinterpreten, amb ofici, un pomell de bones cançons.