EL CARRER DELS BONSAIS (Microcontes)

UNA TRUCADA

Deixà de nou el telèfon mòbil sobre la taula on jugava una partida de truc amb el fuster, l’escriptor de novel·les barates i Joan Casanova i agafà les cartes. Tot d’una el fuster li preguntà:
–Qui era?
–La mort –contestà el propietari del bar de la Cantonada– No recordava el dia i l’hora de la nostra cita.
–Caram, podies haver-la enganyada.
–Em sabia greu, va la pobra tan atrafegada...

(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999)

QUADERN DE RAFALELL (Antologia)

Sorneguer, el meu pare insinuava
que m’havia comprat una nina.
Orb, no veia, no entenia que tenies
l’estatura exacta del desig,
de l’amor, de la joia,
de la meua felicitat d’adolescent.
Tu no saps com t’estimava,
com t’estime encara.
Sent, entre la boirina del temps,
el teu taloneig trencant el silenci i la nit
dels estrets carrers del poble.
Sol·lícits buscàvem
a la casa del meu avi Joaquim,
que anys avenir seria la nostra llar,
l’encontre voraç dels nostres cossos.
Veig, també, el teu sexe obert,
acariciat per la intangible llum de la lluna,
jèiem sobre el marge del roll del Puig,
entre els tarongers del tio Caferro,
passaven alguns cotxes pel camí dels Antígons,
mentre assajaven cert nombre de tints eròtics
i el cor em bategava com un timbal entre l’herba fresca.
Em vaig escórrer sobre els teus cabells rulls
tot just quan les campanes de l’església dels sants Joans
tocaven les dotze de la nit. Passava un tren,
ho recorde amb nitidesa perquè el soroll va ofegar
els teus primers crits de goig amb mi.
Era festa al poble
i era festa per a mi veure’t a la meua vora
i poder-te besar i abraçar
pels parcs, pels horts,
rebolcar-nos en la sorra de la platja.
Era el temps en que la meua vida
només era l’ànsia de ser amb tu.
Era el temps de l’amor;
un amor que encara conservem
malgrat l’erosió dels anys que van passant
i arrosseguen tantes coses
i, a la fi, gra a gra, s’ho emportaran tot:
el batec de la carn blanca i trèmula,
el país entranyable de la nostra adolescència,
i el meu pare que marxà un capvespre
amb Caront camí del Port i no va tornar mai més.
Algunes nits encara sent el seu espectre:
–Fill, t’has comprat una nina.
–No, pare, vaig trobar l’amor.

(Publicat dins de l’antologia El llibre de l’amor valencià. València, 1999)

LA POESIA COM A RETRET, COM A VENJANÇA

Anticrístic és un poema de David Jiménez Cot (Sant Celoni, 1987), del llibre inèdit L’escata i el vers, que s’inclou en l’apartat La ferida en el vent, el qual he pogut llegir junt amb tres poemes més en la web Daltabaix poètic! de l’escriptor Lluís Calvo. Es tracta d’una oració destinada a un déu que se suposava que era gran, sapientíssim, honest, respectable, just, equànime i amb una gran capacitat per a exercir el mestratge. Però un dia el poeta descobrix que aquesta aparença no és sinó una màscara que oculta les misèries d’un déu menor, la prepotència cruel d’un mandarí ebri de poder sobre els creadors, un diable, l’anticrístic, l’antimestre.
Anticrístic no és un poema hermètic, els seus versos són diàfans, marcats per la ironia i el sarcasme, en les seues línies habita el dolor i fins i tot la ràbia que el desencant ha estat capaç de provocar en el poeta, com també el maltractament que li ha infligit el déu mesquí.

La poesia com a retret, com a venjança.

UNA MIRADA A L'OBRA DE RAMON GUILLEM EN INICIAR-SE EL NOU SEGLE

Sempre he estat una rata de biblioteca, una rata estranya, ja que he passat hores alimentant-me entre les prestatgeries dedicades a la poesia. Fa més d’una dècada em vaig trobar a la biblioteca del meu poble Ramon Guillem. O millor dit, el que era el seu primer llibre de poesia en valencià, D’on gran desig s’engendra. En obrir-lo vaig ensopegar amb alguns poemes que realment em van agradar, tant que fins i tot en vaig reproduir un en un periòdic local que aleshores dirigia.
Mesos més tard, en una tertúlia que es feia a les quatre de la vesprada al café Rialto de València, on eren habituals Marc Granell, Vicent Alonso, Francesc Calafat, Vicent Berenguer, Enric Sòria i Lluís Roda, entre altres, el vaig poder conéixer. Des d’aleshores que d’una manera o altra hem estat sempre en contacte.
Ramon era un home prim, d’una estatura mitjana alta, de cabells bruns i en retirada, barba fina i cuidada, nas recte i mesurat, una mica nerviós, d’intel·ligència desperta i amb una manera d’expressar-se que em recordava la d’un xiquet gran.
A aquell primer llibre li va seguir un segon, que en la meua modesta opinió és un dels millors treballs no sols de l’autor sinó dels publicats per autors valencians en la dècada dels huitanta, un treball d’una gran bellesa, amb magnífics versos, el qual em va colpir, em referisc a L’hivern remot (Gregal, 1987).
Un llibre amb el qual Guillem ens feia una promesa:
...
Des d’ara, agost de no sé quin any,
jure consagrar la meua vida
a la bellesa. Cisellar amb rou
les arestes dels diamants,
i beure, quan els ulls es perden a l’abís,
del calze més reblert, la vida més pregona,
degotim al coltell.

L’hivern remot va ser seguit per Les ombres seduïdes (Bromera, 1990) i aquest per Terra d’aigua (Edicions 62, 1993), el qual ha estat una fita fonamental en el reconeixement de l’obra poètica de l’autor de Catarroja, ja que amb ell va obtindre el Premi Ausiàs March de Gandia, el de la Crítica Serra d’Or i el dels Escriptors Valencians.
L’any 1998 publicava, sota el títol de L’íntima realitat (Set i mig editorial de poesia), una tria personal de la seua obra editada fins aleshores, acompanyada d’uns quants poemes inèdits. En l’epíleg Ramon Guillem ens confessava els motius que l’impulsen a escriure: ... «escric per una íntima necessitat, per fugir de la realitat absurda que ens toca patir, per captar la bellesa i jugar a fer-la eterna com una llança contra el pas fugisser del temps, perquè és així com em trobe a mi mateix».
Però també ens donava les claus per a endinsar-nos en els seus llibres: «La meua concepció dels llibres com una unitat, com un tot on la major part dels meandres tenen la seua justificació. Això seria aplicable als mateixos títols dels volums els quals no són mai un exercici estètic ni gratuït: pretenen expressar el vertader tema del llibre. Fins i tot les citacions que afecten tant al conjunt com alguna de les parts tenen la seua importància... De la mateixa manera, sempre el primer poema ha fet sempre la funció d’una introducció al llibre, com un avís als caminants o una indispensable porta d’entrada».
Els temes de la seua poesia han estat els universals: el desig, l’amor, el pas del temps, el mateix fet poètic, la memòria, etc.
La seua poesia ha anat evolucionant, tot seguint el pas i els interessos creatius que ha tingut en cada etapa de la seua vida creativa, ell mateix ens ho explica: «En poesia m’agrada com a creador la sorpresa i sorprendre’m. És així com entenc el salt dels primers assaigs de retindre la imatge de D’on gran desig s’engendra als poemes més discursius de L’hivern remot o l’intent extremat de Terra d’aigua després d’un poemari d’una forta intensificació metafòrica».
Ell 1999 va editar Solatge de sols (Bromera), sobre el qual (i perdonen que m’autocite) un article editat en la revista L’Illa vaig escriure: «Guillem ens ofereix el seu univers d’imatges poètiques per a dir-nos que ha signat un pacte amb la mort per tal d’oblidar-se l’un de l’altre per un temps, ja que el poeta en el seu esguard ha recuperat l’avidesa per la vida a través del desig. Un desig de llum i d’aigua que deixa de costat la soledat, l’ombra i el dolor. És un desig per l’amor i per la vida. És un desig carnal plenament eròtic, on el paisatge és utilitzat per a descriure el cos estimat. Encara que, en alguns moments, el poeta, malgrat eixa fam de viure, el trobem dubtant entre la memòria i l’oblit, com si tinguera a més la necessitat de tancar alguna porta».
Guillem i jo, he de confessar-ho, hem ajudat a consolidar els beneficis de les companyies telefòniques a través de les nostres llargues converses. Converses en les quals sovint em parla sobre la seua falta de traça per a escriure narrativa, una gran fal·làcia que el temps ha acabat per descobrir. Com aquell que diu que no pot i no vol, ens ha anat delectant amb dietaris com ara La cambra insomne (Tres i Quatre), llibres de contes com Ahir van ploure granotes (Bromera), de narrativa infantil com El país dels dos sols (Bromera) que vénen a arredonir l’obra d’un dels escriptors valencians de la generació dels huitanta més interessants, i això ja és mèrit perquè aquesta generació és una de les més brillants de la literatura catalana feta al País Valencià.
Durant aquests anys Guillem ha tingut una altra vessant, molt menys coneguda, la d’animador cultural des del seu càrrec de bibliotecari de Catarroja, ja siga organitzant el certamen literari, la fira del llibre o diversos encontres amb els nostres escriptors, com també des de les diverses associacions en les quals ha ocupat càrrec com ara l’Associació d’Escriptors i la de Bibliotecaris Valencians. També ha format part del consell de redacció de la desapareguda revista de literatura Daina.

(Text llegit al café Carme sui generis de la ciutat de València el 26 d'abril de 2001 com a introducció a una lectura de poemes de Ramon Guillem)

PROSAS MERIDIONALES

Els escriptors valencians, tant si són d’expressió castellana com si són d’expressió catalana, ens solen ubicar en la perifèria dels dos grans centres culturals de l’Estat. Un home com Josep Igual, que repartix el seu temps entre Benicarló i Sant Carles de la Ràpita, sofrix en major mesura encara tots els greuges i inconvenients que li toca patir al perifèric. Així i tot, a pesar dels silencis als quals és sotmés ell i la seua obra, no defallix i repartix la seua energia i la seua creativitat entre diversos gèneres literaris.
Josep forma part d’una generació de benicarlandos que com a creadors estan oferint-nos obres de qualitat i com a agitadors culturals han encés i mantingut un col·lectiu com Alambor, que és un far de cultura al nord del país.
Després del dietari L’any de la fi del món (Brosquil Edicions, 2002), el 2004 Igual ens va sorprendre amb un recull d’articles publicats en castellà, Prosas meridionales, que van aparéixer en l’edició valenciana i altres en l’estatal del diari ABC.
Per a sorpresa d’uns quants, la prosa de Josep Igual no se’n ressent en cap moment pel canvi de llengua, el seu castellà és net i elegant. La prosa del benicarlando, ja ho vam comprovar en L’any de la fi del món, té influències de Josep Pla, de Joan Sebastià Arbó, de Gaziel..., la qual cosa no és poc i el llibre no els desmereix. Els temes tractats són el Maestrat, el País Valencià, la literatura, allò que envolta, que interessa l’autor, que ho coneix i viu en primera persona, i ens ho narra sense visceralitat ni falsa passió.
Josep Igual no oblida en cap moment una de les dites d’un dels seus mestres: «La primera obligació d’un escriptor és fer-se llegir» i el llibre té una redacció fluïda però sense concessions; la literatura és la recerca de la bellesa i ell, un experimentat animal de ploma, ho sap i ens ho demostra.

EL CARRER DELS BONSAIS (Microcontes)

INTEL·LIGÈNCIA O INSTINT?

Pel Bar de la Cantonada solia vindre un individu, que vivia al número divuit desè, el qual es guanyava la vida escrivint novel·les barates. Sovint s’ajuntava a esmorzar amb el fuster, el propietari del local i un servidor. Era un personatge xarraire, ple d’acudits, al qual li agradava contar històries de la seua pròpia collita. La majoria de les vegades eren contes d’escriptors estrangers adaptats a les circumstàncies del moment, però de tant en tant ens narrava algun d’original. D’entre els de collita pròpia, en recorde un en especial per la seua ironia.
–La gosseta de Josep Maria Sorribes, un animal afectuós, espavilat de mena i magnífic caçador havia entrat en zel. Així que Sorribes, més content que unes pasqües, es va posar a buscar un gos de la mateixa raça que la cobrira. Un bell conegut li va parlar d’un mascle propietat d’un caçador d’un poble veí.
»Després d’haver contactat i haver arribat a un acord amb l’amo del gos, una vesprada es va decidir a anar a buscar el company ocasional de la seua gossa. Però el gos de cap de les maneres se’n volia anar amb ell, tot un estrany. L’escridassà l’amo, l’arrossegaren per terra, el lligaren de potes i li posaren un morrió per poder-lo pujar dalt del cotxe. En resum un drama per al pobre animal.
»Als pocs dies el dubte que si la gossa s’hauria quedat prenyada amb el disgust que duia el seu partenaire començà a preocupar el caçador. Així que per a curar-se en salut es va posar de nou en contacte amb el propietari del gos per tal d’emportar-se’l a casa per a una nova sessió.
»Va aparcar el seu cotxe a la porta, va trucar al timbre i en sentir l’animal la veu de Josep Maria Sorribes, es va posar a bordar, a donar salts i a bellugar la cu de pur content que estava. No caldre lligar-lo en obrir la porta del maleter l’animal s’instal·là tot solet.
»–Mira Josep Maria si el gos sap on va.
»–I encara diuen que no tenen coneixement aquests animalets.
D’aquests esmorzars en van eixir més contes. Si més endavant en recorde algun més, jo mateix, amb permís del seu propietari, us els narraré.

(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999)

QUADERN DE RAFAELL (Antologia)

III
Caminàvem plegats,
companys de senderes,
a la recerca del lloc màgic
on es perd el temps
escenari de la imaginació.
Caminàven, company,
i sovint em convertia
en espectador improvisat
del teu deambular
juganer i divertit.
Caminàvem, company,
i em converties sempre
en objectiu apassionat
del teu esguard.
Caminàvem, company,
només caminàvem.
Ara que has aparcat
a la vora del camí sense retorn
palpe un buit immens
al meu costat
i camine, camine company
amb tot el pes de la soledat al cor
cercant el lloc màgic
on es perd el temps
i es recuperen els comiats.

(Del poemari Camí sense retorn, editat dins del llibre col·lectiu Del camí. Quaderns Literaris. Germania, 1996)