dijous, 17 de juny de 2021

XVIII

 



De blanco como un panadero,

amasando bolas de piel de ternera.

La calle tomada por el juego ancestral de la tierra.

Seis individuos con fajas rojas y azules.

Saca el feridor  lanzando la pelota 

por encima de la cuerda y cae en el dau,

la golpea de volea el mitger

y de bot i braç la devuelven los azules.

Cruza el aire como una golondrina

y llega hasta el extremo de la calle,

parece inalcanzable.

Y de buenas a primeras el resto la saca

con más amor propio que técnica

dejando los adversarios paralizados

viendo como despega una cometa

imposible de atrapar.

-Quinze pa'ls rojos! -grita el que lleva la cuenta.

Y yo sonrío desde debajo de la cuerda

orgulloso de tener un hijo que no da ni media por perdida.

 

dimarts, 15 de juny de 2021

PARENTS LLUNYANS

 


Sovint em pregunte on són els límits entre la narrativa juvenil i la narrativa per a adults. Què les diferencia? Hi ha relats pensats per a un públic concret, en aquest cas els joves, que en realitat agraden a lectors de diferents edats, gèneres i nacionalitats, encara que siga com a simples entreteniments. N’hi ha altres que són editats en una col·lecció per a adults, els quals, per la seua temàtica, haurien de ser d’obligada lectura per als més joves.

Salvador Lauder (Carcaixent, Ribera Alta), poeta, narrador, agitador cultural i tantes altres coses, ha escrit una novel·la de ficció històrica d’una crueltat i d’una duresa terribles, pensada per a un públic adult. L’amenitat i claredat de la seua prosa, la tensió narrativa aconseguida i, sobretot, la seua temàtica han fet possible que fins i tot el jurat del XVIII Premi de Narrativa Juvenil Ciutat de Torrent considerara oportú guardonar-la.

La novel·la porta com a títol Parents llunyans i l’ha editada Tabarca Llibres.

Salvador Lauder situa la història durant la dècada dels quaranta a Europa. Un continent immers en una guerra brutal. On els alemanys i els seus aliats lluiten contra diversos enemics externs, i on hi ha una guerra interna en què els nazis intenten desfer-se de tots aquells que consideren que embruten la puresa de la raça ària: jueus, gitanos, eslaus, però també els opositors polítics, els homosexuals i diverses minories religioses.

Salvador Lauder no ens parla del naixement i de l’ascens fins al poder absolut del nazisme i els seus líders. La guerra a Europa ha començat fa uns anys, els camps de concentració estan en ple funcionament. Som a les portes d’allò que es va anomenar la solució final. L’exèrcit alemany pareix indestructible, els seus comandaments, els seus soldats estan dopats amb Pervitin, una metamfetamina recomanada pel govern.

Som al camp de Dachau. En cada camp de concentració hi ha una orquestra de presoners. Els músics de Dachau, junt amb altres presoners, acabaran formant part d’un nou projecte secret del règim, realment maquiavèl·lic. La manera com aconseguiran canviar el seu destí uns homes que han estat destruïts com a humans, als quals només els resta com a única eixida la mort, servirà a l’autor per a crear un relat ple d’acció, lluita i esperança.

Huitanta anys més tard, el feixisme intenta seduir de nou la ciutadania europea. Ho fa utilitzant canals democràtics i sovint en nom de la llibertat. Té, com en els anys vint i trenta del segle passat, aliats polítics i còmplices econòmics importants. El seu objectiu, una vegada dins de les institucions, és buidar de contingut la democràcia, destruir els diversos equilibris entre els diferents poders que conformen l’estat de dret i imposar la seua idea totalitària del món.

En aquest sentit, en Parents llunyans Salvador Lauder ens alerta sobre on conduïx el feixisme i ens dona claus per a enfrontar-nos-hi. A més, ens deixa ben clares les diverses formes que a Europa prengué el feixisme, incloent-hi Espanya, on el feixisme mai no va ser derrotat en el camp de batalla i on és capaç d’adaptar-se amb gran facilitat als canvis com un camaleó.

dijous, 10 de juny de 2021

XVII

 


El sol se alejaba por los senderos de la Calderona,

en nuestro viejo coche te acercan hasta Sagunto,

y te dejaba en la puerta del polideportivo

donde una hora más tarde te recogería.

En el bolsillo llevabas tu acreditación,

un bolígrafo mordisqueado y una libreta medio estrujada.

Entrabas y seguro de ti mismo te sentabas

junto a los profesionales con sus ordenadores,

unos profesionales que iban haciendo crecer

con oficio los diversos párrafos de su artículo.

Tú tomabas notas, como lo hacías en clase.

Eres el más pequeño de todos,

demasiado tierno para el trabajo,

deberías estar en casa.

Disfrutabas del partido jugando a hacer de cronista deportivo

de un club de balonmano de la división de honor.

El más pequeño de todos,

demasiado tierno para la vida,

elevaba la bandera de la libertad de expresión.

Ram, ram, pataplam.

diumenge, 6 de juny de 2021

UNA NIT SENSE VENT

 


L’any 2018 una poeta quasi inèdita va obtindre, per a sorpresa d’uns quants, el Premi de la Crítica dels Escriptors i les Escriptores Valencians. El llibre, Insomne vida sonora, havia sigut publicat en una editorial petita i sense l’aval d’un premi literari, una aposta arriscada que va tindre la seua merescuda recompensa.

Aquest primer llibre reflectia la maduresa creativa d’una autora que es va agafar un temps, des del meu punt de vista excessivament llarg, per a oferir-nos la seua primera col·lecció de poemes. Insomne vida sonora és una obra amb una gran preocupació per la forma que d’alguna manera contenia la força creativa de la seua autora, Mercè Claramunt.

Dos anys més tard, la poeta de Puçol ens torna a sorprendre en guanyar el Premi de Poesia Maria Beneyto dels 38 Premis Ciutat de València, amb el llibre Una nit sense vent (Bromera, Alzira, 2021). Un fet remarcable perquè ens confirma que Insomne vida sonora no fou cap xamba i que l’obra de Mercè Claramunt té continuïtat i una evolució positiva.

Una nit sense vent és un llibre on trobem més clara i definida la veu poètica de la seua autora, que ha assumit l’ofici amb seguretat i fa nàixer el versos amb fluïdesa i amb una marcada musicalitat. La seua veu és més càlida, menys artificiosa. La seua mirada denota sensibilitat, passió i experiència. Té un desig brutal d’atrapar l’instant.

Una de les diverses i grans virtuts d’aquest llibre és que ens parla del potencial que com a escriptora té Mercè Claramunt. La seua notable capacitat per a la descripció, per a la creació d’atmosferes, el to de complicitat i confidencialitat que apareixen en alguns poemes ens anuncien per al futur una novel·lista o una dietarista a tindre molt en compte.

Una nit sense vent és un llibre ben estructurat, amb un proemi i huit parts que ella anomena causes cadascuna de les quals porta un títol. Hi abunden el vers lliure i els poemes en prosa. Hi ha referències musicals, cinematogràfiques, fotogràfiques, de fet alguns versos són un seguit d’instantànies, un conjunt de plànols generals, de picats i contrapicats, de primers plànols: una poètica on es combina la narrativa de la imatge i del so.

És un llibre on la protagonista és la poeta, però la coprotagonista és la ciutat, la ciutat per on passeja, on recorda, on estima, una ciutat viscuda. Mercè Claramunt es vol una ciutadana anònima, independent, lliure. Té una set de vida incommensurable.



Una nit sense vent és aparentment més senzill que l’anterior, i dic aparentment perquè això no és cert, té un gran treball darrere. La seua claredat expositiva va acompanyada d’imatges bellíssimes que cal assaborir amb un ritme de lectura pausat. Fer-ho d’una manera ràpida o superficial seria des del meu punt de vista un sacrilegi.

En les prestatgeries de les biblioteques hi ha llibres de poesia escrits amb una gran tècnica que fan bavejar alguns, però aquest llibre té cor, un cor que batega amb força i convertix cada vers en una línia del pentagrama de la vida.

dilluns, 31 de maig de 2021

XVI

 


Te tengo todo el día en la cabeza,

mi corazón lo sabe.

ARNAU ALONSO Y SANTOS

(Poema escrito a los quince años)

 


Era otoño y el verano todavía

se paseaba como un anciano por los parques,

y de buenas a primeras bajo una mirada y una sonrisa

el amor  te agarró de los brazos

y te hizo dar vueltas como en un carrusel enloquecido.

Para ti el amor nunca rimó con dolor,

¡qué bobos que a veces son los poetas!

Te entregaste a él con nobleza, con emoción.

El amor te brotaba de la palma de las manos,

y tenías de sobra y en cada caricia

la envolvías de ternura y cariño.

Era el amor y con él se despertó el deseo.

Tu cabeza era un escenario donde se movía, donde hablaba

a todas horas la misma actriz.

Pensabas que aquel manantial nunca se secaría.

 

Como otros que vinieron más tarde,

no desembocó en las aguas

torpes, amargas, oscuras del desencuentro,

sino en el lago afable y cordial de la amistad.

dimecres, 26 de maig de 2021

NO SÉ QUE MOR

 

L’any 2014 el poeta Ramon Ramon inaugurava, amb la publicació del llibre Dins el camp d’herba (Perifèric edicions), una nova vessant creativa, la de dietarista. Aquest primer volum recollia textos escrits entre els anys 2009 i el 2012. El llibre va ser ben acollit per la crítica i per l’escàs però exigent públic lector d’aquesta mena d’artefactes literaris. Hi havia qui pensava que l’autor no no tindria continuïtat en aquest gènere. El també catarrogí Ramon Guillem va publicar el dietari La cambra insomne (editorial 3i4, 1992), que fins ara ha estat l’únic que ha donat a imprimir. Però Ramon Ramon va obtindre el Premi d’Assaig de la Mancomunitat de la Ribera amb Llum a l’atzucac (dietari 2012-2016) i Bromera edicions el publicà l’any 2018. Entre els dos llibres va traure el poemari El temps interromput (Edicions del Buc, 2016).

L’any 2020 Ramon Ramon guanyà el Premi Octubre Andròmina de Narrativa pel seu tercer dietari, No sé què mor (2017-2019), publicat per 3i4. Entre els tres recullen una dècada de memòria personal i que ens demostren la continuïtat posada en dubte.

En No sé què mor Ramon Ramon es consolida com un prosista sòlid, brillant, intel·ligent i sagaç, amb una veu literària ben definida producte d’una bona formació acadèmica, una gran curiositat intel·lectual i un ofici de lector ben aprés i mantingut, engreixat al llarg del temps.

La seua mirada és incisiva, clara, allunyada de la de l’intel·lectual que es reclou dins de la seua torre d’ivori. Una mirada que no defuig, si és necessari, el combat dialèctic, encara que s’haja de posar al nivell d’un saltamarges.

El món en què es mou Ramon Ramon és el d’una ciutat petita que és a l’extraradi d’una ciutat que amb les seues gargamelles de ciment va devorant tot allò que l’envolta.

Ramon Ramon és membre de la darrera generació que va conéixer l’antiga manera de viure vinculada al cicle anual agrari i que ha vist com les noves maneres de sobreviure de l’individu urbà colonitzaven les nostres vides.

La seua condició d’intel·lectual, d’esquerrà sense carnet de partit, de catalanista, el convertix en un rara avis i en peça de cacera per a la fanfarroneria feixista local, obscena i prepotent en la seua ignorància.

El llibre és dens i intens, però amé, he de confessar que he gaudit fins i tot més que en els seus anteriors dietaris (que ja és dir). Conté descripcions, evocacions, reflexions, impressions i opinions d’un alt voltatge.

Qualsevol excusa li és bona per a escriure. Hi ha contundència en les seues opinions, i eixa contundència se l’aplica a ell mateix. Escriu sobre l’obra d’altres escriptors, pren el pols a l’actualitat política, fa esbossos de paisatges naturals i urbans. I descriu i definix magníficament la societat en què li ha tocat viure.

Als llargs d’aquests tres dietaris hem anat coneixent l’home i la seua família, el pare ramader, l’àvia republicana, la mare que sobreviu a l’extinció del seu món, la parella i els fills. Un univers aparentment petit que condensa els anhels i les frustracions d’un individu del seu temps, que nada sovint contracorrent i que veu com el món que ha conegut fins ara se li escapa com aigua en cistella.

Escriu sobre el suïcidi i la mort, són pàgines que m’han colpejat per la manera en què s’hi enfronta.

Fa unes reflexions lúcides sobre literatura, però també sobre el món editorial valencià que ell coneix de primera mà i que subscric.

Personalment, crec que Ramon Ramon sap el que se li mor, se’ns mor, i no és altra cosa que un país, una societat que no hem sigut capaços de construir, se’ns mor la llengua, la memòria se’ns va diluint i el món dels nostres pares s’acaba mentre s’inicia el principi de la fi del nostre.

diumenge, 23 de maig de 2021

XV

 

Entendías el equipo como una unidad en la diversidad.

Siete jugadores sobre la pista de balonmano,

cada uno con un espacio, una misión,

portero, extremo, lateral, central y pivote.

Atacar haciendo volar la bola de una a otra mano.

Defender, retroceder, avanzar

leyendo en el gesto o en una mirada fugaz

los resortes de una estrategia.

Desde niño conocías las reglas a fondo,

con los años fuiste árbitro, entrenador,

y a pesar de tu tirada ácrata

cumplías con cada una de ellas.

Juego limpio, leal, sincero, correcto.

Pronto aprendiste a reivindicarte,

¡nadie te regaló nada!,

tú nunca te cansaste de ser generoso,

qué vamos a hacer, el animal humano es como es.

A pesar de ser el menos fornido,

luchabas cuerpo a cuerpo con tozudez hasta que

conseguías romper la muralla,

entonces hacías o recibías un buen pase

y la bola se estrellaba victoriosa en la red.

 

Mientras el equipo celebraba las jugadas,

tú, solo en casa, escribía la crónica para el periódico.




Fotos: Club d'Handbol Puçol, Club Urdaibai Eskubaloi Taldea de la comarca de Urdaiba (Euskadi), Equipo de Balonmano de la Universidad de La Laguna, Tenerife.