dilluns, 19 de novembre de 2018

ESCRITS CONTRA EL SILENCI



Joan Fuster ha estat, sense cap mena de dubte, l’intel·lectual valencià més rellevant del segle xx, la seua obra fou una lluita constant contra el silenci. Hi va haver, en un principi, un Fuster poeta, després un Fuster assagista hereu de Montaigne, de Diderot, més tard un Fuster cívic el pensament del qual cristal·litzà en una proposta moderna i racional per al valencianisme, davant d’un valencianisme folklòric, conservador i regionalista.
L’assagista Toni Mollà, profund coneixedor de l’obra del mestre de Sueca, un fusterià ortodox, com a ell mateix li agrada definir-se (una mena d’oxímoron, ja que Joan Fuster fou un heterodox), edita en Vincle editorial el llibre Escrits contra el silenci (A propòsit de l’obra cívica de Joan Fuster). Es tracta d’un recull de textos de diferent origen: conferències, guions, articles d’opinió publicats en diversos mitjans, tots ells recollits, organitzats i enquadrats dins d’una estructura major. Un volum on el sociòleg i periodista Toni Mollà pega un colp damunt la taula, alça el mantell de pols que intencionadament uns i altres han deixat caure sobre l’obra de Fuster i assenyala amb dit acusatori aquells que, sense haver llegit un llibre de Fuster, la consideren obsoleta i superada. Mollà, tot seguit, alça la veu reivindicant i argumentant la seua vigència.
Toni Mollà sempre ha cregut que la societat necessita, per avançar, una utopia, sobre la qual reflexionar i aprofundir, una idea en construcció per a un país inexistent que hauríem de començar a construir.
Per a Mollà, Joan Fuster i un bon grapat d’intel·lectuals valencians que se’n senten hereus (Josep Vicent Marqués, Gustau Muñoz, Josep Iborra...), han posat els fonaments sobre els quals alçar el nou edifici.
Hi ha, des del seu punt de vista, qui pretén aturar l’obra, abandonar la revolució tranquil·la encetada per Fuster, tornar a la comoditat d’un valencianisme sense horitzó, que no pose en dubte res. Hi ha qui, des de la reacció, ho dinamita tot sense temor a deixar el país com un solar arrasat i en vint anys de govern quasi ho han aconseguit.
Toni Mollà és un intel·lectual amb les idees clares, un assagista valent que des de la trinxera de l’article d’opinió defén unes posicions i uns plantejaments nítids, sòlids. Un escriptor amb una prosa diàfana, directa i atractiva.
El de Toni Mollà no és només un crit contra el silenci, que ens condemna a l’ostracisme, és una reivindicació de la figura i obra de Joan Fuster. En el llibre trobem a més la crítica d’un temps i d’un país que haguérem volgut diferent.

dijous, 15 de novembre de 2018

CREUAR L'INSTANT



Mislata és una ciutat encaixonada entre el llit vell del riu Túria i l’avinguda del Cid de la ciutat de València. Un territori amb una de les majors densitats de població per quilòmetre quadrat del País Valencià. Des de fa unes dècades, l’ajuntament organitza un certamen de literatura breu en les modalitats de poesia i narrativa, les obres guardonades del qual són publicades en una cuidada col·lecció de quaderns. El certamen compta amb un cert prestigi, entre els que han rebut el guardó hi ha algunes de les millors plomes del país.
L’edició de quaderns o plaquets literàries ha tingut una certa tradició a terres valencianes, pense ara en l’extraordinària col·lecció de La Forest d’Arana, la fantàstica de la revista Tuacte a les comarques del sud o la més humil de Quaderns de Rafalell a l’Horta Nord. Actualment només Edicions 96 manté una col·lecció de plaquets de poesia.
Però tornem a Mislata. L’any passat el premi de poesia va recaure en l’obra Creuar l’instant, del poeta Josep Micó Conejero. Micó és un home que ha començat a oferir a l’escàs públic lector les seues col·leccions de poesia a una edat madura, després d’una profunda reflexió i d’haver buscat el mestratge no sols en els llibres sinó també a través dels pocs tallers de creació poètica que han oferit i oferixen les dues universitats públiques del cap i casal.
Creuar l’instant és una col·lecció de dèsset poemes, dividida en dos apartats, Frontera I, que encapçala una cita de Joan Fuster, on fa una definició sobre l’amor i una altra sobre la vida, i Frontera II, amb una cita del mallorquí Blai Bonet que ens parla sobre l’amor. No són cites elegides a la babalà, són pistes precises d’allò que ens trobarem tot seguit.
Estem davant d’un pomell de versos lliures d’extensió diversa acompanyats d’un grapat de proses poètiques.
El món és ple de fronteres, fronteres físiques i fronteres mentals. Barreres que ens impedixen avançar i també trobar-nos amb nosaltres mateixos i els altres. Davant de les quals tenim poques opcions, aturar-nos i aprendre a conviure amb elles o enfrontar-s’hi, apamar-les per a tot seguit superar-les. Creuar a l’altra banda tot destruint-les i inaugurar un nou temps per abandonar els moments terribles en què el temor ens impedia gaudir de la llibertat, de la felicitat, de l’amor i de la vida.
En Creuar l’instant he trobat un Josep Micó amb una poètica més personal que s’alça en aquesta ocasió sostinguda sobre els pilars que construïx amb un ritme intern sosegat i la imatge, una imatge concisa, continguda en uns versos allunyats d’una certa narrativitat. Una poesia amb una certa tendència al simbolisme i a l’hermetisme que l’allunya de treballs anteriors.
Un poemari breu però intens, que invita constantment a la lectura i a la reflexió. Un poemari que esperem que no passe desapercebut.


dilluns, 5 de novembre de 2018

GEOGRAFIES DE L'ATZAR



La poeta d’Alzira (Ribera Alta) Alba Fluixà ha publicat aquest any 2018 el que és el seu segon llibre de poesia, Geografies de l’atzar, en l’editorial Bromera. El primer, En el camí de l’alba, aparegué fa cinc anys en l’editorial Germania. En fer un colp d’ull a la bibliografia d’Alba Fluixà, ens adonem que el seu és un cas atípic dins de la poesia valenciana, ja que fins ara i com és habitual no ha accedit a l’edició de cap dels seus llibres a través d’un certamen literari.
Alba Fluixà forma part d’un petit grup d’escriptors valencians de diverses generacions que provenen de les arts plàstiques, com ara Manuel Bellver, Anna Moner, Sebastià Carratalà, Jordi Colonques o Manuel Baixauli, autors tots ells amb un estil propi i una gran personalitat. Encara que caldria puntualitzar que en el cas d’Alba no sabem si abans va nàixer la pintora que l’escriptora, ja que des de menuda ha tingut una gran vinculació a la creació literària a través del seu pare, el també poeta Josep Antoni Fluixà. Com el seu progenitor, Alba també és una gran agitadora cultural, una tasca que ha realitzat amb èxit organitzant interessants activitats en les quals la poesia i les arts plàstiques anaven de la mà.
En Geografies de l’atzar trobem una poeta més madura i més segura que en el seu anterior llibre, una autora que comença a dominar amb certa solvència tots els recursos del llenguatge.
Alba es troba còmoda en el vers lliure. En la construcció dels seus poemes, la seua mirada és fonamental, una mirada femenina i feminista, però és a la vegada la mirada d’una pintora preocupada pels jocs de les formes i els colors. Hi ha molts dels seus poemes on el llenguatge pictòric es barreja amb el llenguatge poètic, i de vegades el poema s’ha convertit en un llenç pintat amb mots.
A més de la mirada, hi ha l’experiència íntima dels grans moments on l’amor, l’absència o la mort l’han colpejada, però també la dels petits instants, els petits i intranscendents detalls que ens oferix la vida i que ha sabut recollir i col·leccionar perquè no es perderen.
La seua és una poesia clara, la poeta ocupa el centre del poema i el batec del seu cor és el que marca el ritme del poema.
Alba sap qui és i amb quins autors té algun deute, quins són els seus objectius vitals, però també estètics. De tant en tant li agrada aturar-se, prendre aire i repensar el seu camí, l’atzar és important però sé que a Alba li agrada no dependre’n, sinó del seu treball.
La seua poesia s’emmarcaria dins del realisme intimista i està tocada per una certa narrativitat. La poeta sol situar-nos en un espai i en un moment concrets per a dotar d’una intensitat plàstica allò que diuen els versos.
Geografies de l’atzar és un llibre ben estructurat, conformat per versos oberts, plens de llum, aparentment senzills, que inviten el lector a entrar-hi amb una gran facilitat i per això mateix a retornar-hi les vegades que calga.

divendres, 2 de novembre de 2018

LA TORRE NEGRA




En un país on hi ha segurament més poetes (compte, no he dit bons) que lectors de poesia, és tremendament fàcil que un llibre solvent, diria més, que un magnífic llibre de poesia passe desapercebut al públic (si és que en té) i a la crítica especialitzada. Hi ha títols que per la seua nul·la distribució i/o difusió, a pesar del gran esforç que puga fer l’autor o autora en aquest sentit, tenen una aparició efímera en el mercat (si és que existix o és un mite com el Dorado), si és que realment l’editor l’ha enviat a les llibreries i, si ho ha fet, els llibreters s’han sentit magnànims i han decidit exposar-lo en les prestatgeries durant una setmana, aquests llibres acaben convertint-se en vertaders secrets dels quals només es té referència en llegir un dia la nota biogràfica del seu autor.
Aquest estiu ha caigut en les meues mans, d’una manera casual, La Torre negra. Cròniques perdudes. A pesar del que ens anuncia el títol, no estem davant d’una novel·la a l’estil de Les Cròniques de Nàrnia, sinó davant d’un llibre de poesia editat per l’Ajuntament de Burjassot (Horta Nord) i imprés i enquadernat als tallers de la Diputació de València.
L’autor de La Torre negra. Cròniques perdudes és Alfons Navarret, un poeta valencià que pertany a una generació d’autors nascuts al principi de la dècada dels setanta del segle passat, autors bona part dels quals amb una trajectòria ja sòlida i interessant com ara Josep Porcar, Alexandre Navarro, Susanna Lliberós o Ramon Ramon. El volum ha estat il·lustrat per l’artista plàstic i poeta d’origen cubà Abel Dávila.
La Torre negra. Cròniques perdudes és d’entrada un homenatge a la ciutat on durant un temps ha residit Alfons Navarret, Burjassot, ell és nascut a Alfara del Patriarca, però també és l’excusa i l’espurna inicial per a una col·lecció de poemes que ens acaba parlant de l’individu front al món. Aquesta excusa és l’encara discutida etimologia sobre l’origen del nom en àrab de Burjassot, torre negra, però també hi ha qui diu que podria ser la torre del bosc o la torre de l’assut.
Una excusa per a escriure una extensa col·lecció de poemes que l’autor ha dividit en nou apartats que va desenvolupant des de paisatges exteriors per camins que el porten a un paisatge interior on batega amb intensitat el foc roent de la vida.
La Torre negra. Cròniques perdudes és un llibre d’una intensitat lírica remarcable on Navarret dona exclusiva preeminència al vers lliure i empra com una eina més en la seua imagineria poètica personatges i situacions històrics en el marc d’un paisatge més o menys recognoscible.
El llibre compta amb dues engrescadores introduccions de dos narradors de la ciutat de Burjassot, Jordi Sebastià, que aleshores era l’alcalde, i Antoni Rovira, dos textos que han sabut captar a la perfecció l’esperit d’aquest nou treball d’Alfons Navarret.
Navarret és un dels poetes valencians a qui l’envolta un aire d’afectació d’un cert misticisme que té a veure amb l’espiritualitat que acompanya el fet poètic. Un misticisme que és una barreja entre l’ebullició creativa i la passió per la poesia, que és passió per la vida. Aquesta atmosfera també envolta els seus poemes i els dota d’un batec que atrapa el lector.

dilluns, 29 d’octubre de 2018

CENT TRIBUTS



Després d’haver publicat el doble cedé Tribut, un sentit homenatge a la cançó d’autor, amb vint-i-quatre versions de temes d’autors nacionals i internacionals, el poeta, compositor i cantant de Castelló de la Plana Artur Àlvarez ha publicat el primer semestre d’aquest any 2018 un recull de poemes amb els quals fa un reconeixement íntim a cent músics que l’han colpit, emocionat i influenciat al llarg de la seua carrera. Músics i intèrprets d’estils i gèneres diferents, des de Pavarotti fins a Chuck Berry, passant per Violeta Parra o Jaume Sisa.
El llibre porta com a títol 100 (Tributs) en do major i l’encapçala un pròleg del periodista i crític musical Manolo Bosch, que aprofita per avisar el lector despistat sobre això: «No hi ha música en aquest llibre, encara que en realitat tot el poemari és música».
Es tracta d’una edició privada i numerada on, a més d’un centenar de poemes, trobem un parell d’annexos amb la biografia i la discografia dels homenatjats. El llibre s’ha presentat a la capital de la Plana mentre Artur Àlvarez començava a compondre les deu cançons que conformaran el seu darrer treball discogràfic, 10 poetes contemporanis, en què posa música i veu a deu poetes valencians vius, cinc homes i cinc dones de diferents generacions i procedències. Aprofite l’avinentesa per a dir que 10 poetes contemporanis té previst eixir al mercat la tardor pròxima, però abans l’autor farà un micromecenatge.
100 (Tributs) en do major és una col·lecció de poemes en vers lliure on trobem, per una banda, elegies a músics que han desaparegut els darrers anys com ara Javier Krahe, David Bowie o BB King, així com retrats amb els quals Artur Àlvarez en poques línies ens fa cinc cèntims de l’aspecte físic, de l’aportació musical i de les virtuts del músic en qüestió, alhora que fa referència a algunes de les seues cançons més emblemàtiques, als gèneres que ha practicat i fins i tot a les guitarres que ha utilitzat al llarg de la seua carrera. Són retrats amb un parentesc llunyà amb els Homenots de Josep Pla, però amb un gran estalvi de paraules.
El llibre té algun alt-i-baix, però així i tot hi ha un nombre important de poemes ben construïts i amb un interés constatable. Pel que fa a les elegies, la que més m’ha agradat és la que dedica a Antonio Vega: «Avui en el record, els carrers mullats / reflecteixen els cantons del teu esbarjo». Com a poemes, personalment considere que els millors són els dedicats a Gordon Matthew (Sting), a Silvio Rodríguez i a Carlos Santana, des del meu punt de vista el dedicat al guitarrista mexicà és el que millor reflectix l’objectiu que s’ha proposat l’incansable Artur Àlvarez: «Una guitarra / que colpeja la ciutat / a ritme de llum de gas. / Que t’aparta dels mals camins / amb la tarongina de la seua il·luminació. / Una guitarra que il·lumina / la pietat del cor / i bandeja l’ombra de la pena, / el ressò del dolor».
Un bon llibre per a cloure el tribut que un músic honest ha fet a tots els seus mestres.

dilluns, 22 d’octubre de 2018

32 MANERES DE DIR ADÉU




Almudena Puchol Serrano (Alcàsser, Horta Sud, 1979) és una poeta que apareix en el panorama literari valencià el 2013 amb la publicació, en l’editorial Germania, del llibre Paraules que mosseguen la nit, un volum on trobem algunes dels trets més característics de la seua poesia, una certa propensió a la narrativitat, un realisme de marcat caràcter intimista i uns poemes amb imatges senzilles i un ritme interior amb batec diàfan.
L’any 2015, en l’editorial Neopàtria, publica el seu segon poemari, El desig quotidià, ací Almudena Puchol afegix una nova peça en la construcció d’una poètica que vol sòlida i inspirada en les petites i grans emocions quotidianes que un ésser humà sent cada dia i que acaben donant forma i color a la seua història personal.
Enguany, i de nou en Neopàtria, Almudena Puchol Serrano ens oferix el seu tercer poemari, 32 maneres de dir adéu, on trobem una poeta més madura i amb més domini del complicat i sofrit ofici de compondre versos.
Almudena és una autora que naix i creix d’una manera assossegada, tranquil·la, quasi silenciosa, es deixa veure poc o gens pels cenacles literaris, no té cap vel·leïtat de vedet, només la mou una gran passió per la vida, per l’ésser humà i per la poesia.
32 maneres de dir adéu no és un llibre unitari, ni tan sols conté trenta-dos poemes. Hi ha, sí, un primer apartat que conforma el cos central del llibre amb vint-i-cinc poemes, amb els quals seguint el títol Almudena ens parla dels diversos comiats que ha viscut o d’aquells de què ha estat una privilegiada testimoni al llarg de la seua vida. Moltes de les imatges que utilitza estan extretes de la realitat quotidiana i l’autora, d’una manera senzilla, les convertix en fabulosos instruments amb els quals evoca i suggerix unes emocions i uns sentiments que van negant l’ànim del lector fins a fer-lo partícip de cada vers.
Després apareix un segon apartat, Les ciutats que no dormen (o no diuen adéu), amb cinc poemes que recullen l’impacte que ciutats com ara Samarcanda, Tebes, Havana, Samotràcia, Jerusalem o Roma (la tria té molt a veure amb l’altra vessant de la poeta, ja que és llicenciada en Història per la Universitat de València) produïren en la nostra autora. Viatjar és un verb ple de benvingudes, acolliments, descobriments i comiats que sovint s’experimenten en molt poc de temps.
El tercer apartat, Un adéu ferroviari, és un extens poema de vers lliure i amb una concepció narrativa, un apartat ple d’escenes i d’escenaris amb una gran força visual que l’emparenten amb el cinema.
I tanca el llibre, com un epíleg, L’adéu conclús, amb un únic poema amb el qual des del primer vers la poeta afirma: «És hora d’aplacar la set. / D’apaivagar camí, de seure, de tornar / o no mirar enrere». És l’hora de reposar, de trobar-se amb un mateix, de respirar a fons i escriure sobre tot allò que ens ha colpit després d’haver sobreviscut a trenta-dos comiats.

dimarts, 16 d’octubre de 2018

EL NOM I LA COSA



Antoni Prats és un escriptor nascut l’any 1946 ala comarca valenciana de la Ribera, però profundament arrelat a la Marina Alta, des d’on s’ha projectat en la seua doble vessant de poeta i de crític literari. Durant dècades, Prats ha estat al capdavant de la prestigiosa revista de literatura L’Aiguadolç.
Una de les vessants creatives més poc conegudes d’Antoni Prats ha estat la de columnista d’opinió, una tasca que ha vingut exercint majoritàriament en periòdics comarcals.
Enguany l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet, una entitat fundada l’any 1932, en la seua col·lecció La Medusa, publica sota el títol El nom i la cosa un recull dels articles publicats per Antoni Prats entre els anys 2004 i 2007 en periòdics comarcals com ara Canfali i altres mitjans de tirada més extensa com Serra d’Or.
Iniciada la lectura del llibre trobem que a pesar dels anys transcorreguts els articles que van nàixer seguint el fil de l’actualitat mantenen la seua vigència. Potser que els noms dels protagonistes no siguen els mateixos, però la problemàtica que va empényer Prats a escriure continua ben viva.
Al llarg del centenar d’articles que recull El nom i la cosa trobem un autor preocupat per la realitat que l’envolta, el qual se sent hereu de Joan Fuster i s’enfronta a les qüestions que se li plantegen amb més preguntes que respostes. Hi ha diverses problemàtiques que apareixen una i altra vegada en el llibre, com ara la inestabilitat a l’Orient Mitjà, les relacions entre els països occidentals i els països musulmans, les migracions humanes, l’educació (no oblidem que Prats durant dècades exercí de professor i la seua és una opinió fonamentada en la seua experiència), les noves tecnologies, la pressió humana sobre el medi ambient, la democràcia espanyola limitada en tants aspectes, entre altres.
El recull està emparentat en primer lloc amb els dietaris. De fet, l’autor en el pròleg ens confessa que ha estat temptat de presentar-nos-el com a tal.
Trobe que quan Antoni Prats s’acosta més al dietari i fins i tot a les notes de viatge (hi ha un pomell d’articles que recullen les seues impressions a Israel i Palestina) és quan El nom i la cosa abasta el seu millor nivell literari i la connexió amb el lector és major.
El nom i la cosa és un llibre molt recomanable per a aquells que vulguen descobrir una nova vessant d’un gran poeta i un millor crític literari. Un home incombustible que cal tindre en compte.