dimecres, 25 de novembre de 2020

CAP AL SUD

 

Paco Muñoz és d’aquelles persones entranyables que quan se’n van sempre acaben tornant, com les lleus onades de la mar calma, i ho fan entre altres coses per una necessitat vital de sentir-se part activa d’una societat, per desgràcia adotzenada, i del somni d’un país possible al qual es nega a renunciar. I per una altra banda, també,  perquè troba que se li ha quedat en el tinter algun relat, algun sentiment, alguna evocació senzilla i tendra alhora.

El cantautor valencià Paco Muñoz, algunes de les cançons del qual han calat tan a fons en l’imaginari col·lectiu valencià que fins i tot més d’una ha acabat convertida en una marxa mora; Paco Muñoz, dic, i el seu equip d’arranjadors i compositors formats pels germans Murillo i Nacho Mañó, després d’un suau adéu, han tornat a l’estudi de gravació, eixe vaixell a què un dia van arribar per a capitanejar-lo, i han posat ara rumb al migjorn cap a les terres de la Marina.

Cap al sud és el seu nou treball discogràfic, on posa veu a lletres pròpies i a altres dels seus amics els poetes Toni Prats, Lluís Guarner, Vicent Andrés Estellés i, per primera vegada, a un poema de joventut que va escriure un dia qui redacta aquest article i que Paco ha tingut la deferència de dedicar al meu fill que ha faltat recentment.

També trobem dues versions d’altres cantautors, Pare, de Joan Manuel Serrat, amb una picada d’ull als col·lectius que treballen per un Xúquer viu, i Grandola Vila Morena, del portugués Zeca Afonso. Dues versions adaptades perfectament a la seua veu i al seu estil musical.

Les cançons de Paco Muñoz són hereues del so de la cançó italiana i grega.

El disc recull onze cançons i un poema d’Estellés que Paco Muñoz recita amb una gran i sentida emoció.

En aquest treball hi ha recollida la memòria personal del temps de la seua infantesa i joventut viscudes en pobles com ara Carcaixent i Ontinyent. El paisatge rural de la Ribera i de la Marina, com en Cap al sud; el de poble, en Carrer Major. Hi trobem l’amor d’un home que ha estimat i estima intensament els regals que li ha anat oferint la vida al llarg de huit dècades. Hi trobem l’amic que ens saluda i ens oferix una abraçada amb el millor que té, les seues cançons. I hi ha la poesia, la pròpia marcada per les vivències i la dels seus amics.

Els músics que l’acompanyen són grans professionals, que el coneixen bé, que saben de les seues virtuts i de les seues limitacions: Cèsar Murillo, Enric Murillo, Nèstor Mont, José Ángel Murillo, Nacho Mañó...

I en el Romanç del Marquesat Terra Endins es fa acompanyar per veus com les d’Ina Martí, Aitana Ferrer, Melòmans, Gisela Mañó, Apa, Pep Botifarra, Xavi de Bétera, Hilari Alonso..., tota una celebració musical.

Presenta el llibret del disc un text de l’escriptor Enric Lluch en el que afirma:  “En resum, una obra coral on la figura de Paco Muñoz, sempre dempeus, sempre a peu de canó, n’és el catalitzador quasi etern”.

Cap al sud és un disc per a escoltar, per a evocar, per a sentir de prop la veu i el batec d’aquell que un dia ens va preguntar: què vos passa, valencians? I que en anar-se’n ens demanarà que quan tornem vora mar li donem records de part d’ell.

dijous, 3 de setembre de 2020

ELEGIA A ARNAU LLIBERTAT

 


Per què te n’has anat

caminant amb tanta pressa,

germà?

 

Amb els vents que bufen

entre les canyes

de la marjal.

 

Deixant l’estel

de l’extraordinari que pot ser

l’ésser humà.

 

Per què te n’has anat

en aquest estiu gelat

quasi somiant?

 

Amb aquell passeig

que és llàgrima

i mai no cau.

 

Deixant les muntanyes

sense petjades

i els esmorzars amargs.

 

Per què te n’has anat

sent el sempre

que hui no està?

 

Amb el patiment

del que vola i vol

fins a esclatar.

 

Deixant mil projectes orfes

com ones que s’enfonsen

a la mar.

 

Germà, dis-me,

per què te n’has anat

volant amb tanta pressa

perseguint la llibertat?

 

Marc Campos Gallego

dilluns, 17 d’agost de 2020

ARA, MÉS QUE MAI, LA POESIA

 

Per a Manel Alonso i la seua família, de tot cor.

 

Ara, més que mai,

 els punys contra la paret,

el cap contra la paret,

el gos rabiós dins l’home

que no vol viure.

Ara, més que mai,

la porta oberta al carrer,

 als vents que han de venir demà

amb la veu distinta de la paraula.

Ara, més que mai, la poesia.

Francesc Pastor i Verdú

diumenge, 16 d’agost de 2020

LLIBERTAT ERA EL COGNOM QUE VA TRIAR

 

Arnau, el fill de dos dels meus amics més estimats, Manel Alonso Català i Pilar Santos Peñalver, va morir divendres a migdia. La notícia em va glaçar la sang i em va esquerdar el cor. La tristesa no em deixa anar des d’aleshores... Arnau va néixer el 1995, el mateix any en què Albert Calls i jo vam obrir la llibreria Proa Premià, i ja coneixíem al seu germà gran, en Bernat, perquè havíem visitat diverses vegades els seus pares a casa seva, a Puçol. Ens va costar ben poc fer amistat amb en Manel, a qui vam conèixer a través de l’AJELC (Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana) i el mateix ens va passar amb Pili, la seva dona. En Bernat, amb només tres anys, també es va guanyar de seguida els nostres cors, tan divertit i espontani però, sobretot, tan afectuós amb nosaltres. Quan Arnau va néixer ja feia anys que manteníem amistat amb els seus pares, per això a ell el vam conèixer de nadó i en les nostres visites a casa seva el vam poder veure créixer. Algun cop vaig portar-li contes de la llibreria, com a Bernat, i els havíem llegit plegats. També alguna vegada havia sortit amb els dos germans a passejar, mentre en Manel ens feia de guia pels voltants de Puçol. Jo no sóc mare i no tinc gaire relació amb nens, però tan Bernat com Arnau em feien sentir com una tieta, sens dubte per l’afecte que sempre ens ha lligat als seus pares. Han passat moltes coses des de llavors, Arnau va deixar de ser un nen eixerit i es va convertir en un noi intel·ligent, va anar a la Universitat i va impulsar iniciatives com la de tirar endavant Ràdio Puçol, també es va implicar en l’esport i el periodisme. Llibertat era el cognom que va triar, i ara s’ha alliberat de lligams terrenals per emprendre un camí sideral. Massa aviat per als que seguim aquí, perquè l’hem estimat i ens dol el buit que deixa. Manel i Pili són de les persones més generoses que he conegut i han donat al món un fill que ha despertat afectes i ha aportat a aquesta realitat decebedora una espurna d’esperança. Gràcies Arnau per haver existit. Ens deixes trencats, però ens consola saber que ja formes part d’aquest tot que per a tu era la llibertat. Ens veiem allà, estimat 

Silvia Tarragó

EL DOLOR S'ARREMOLINA ALS BUITS QUE NO ES VEUEN

 

A Manel, Pilar i Bernat (en una nit difícil)

 

Les vaques de l'avi peixen en la llengua de la mort.
Ma mare m'agrunsa en últim batec, en l'èxode.
El dolor s'arremolina als buits que no es veuen,
colgar la carassa i plorar despullat en la partida.
Oir el cor que batega dempeus, la dansa més crua.
Creuar la vida per a un comiat.

Carles Moya 2020

EL RIU SEGUIRÀ EL SEU CURS

 

NOMÉS NUSOS I SILENCI