HISTÒRIA EN UNA CAIXA

Hui m’ha passat una cosa meravellosa. En alçar-me de dormir i baixar a la cuina, amb els somnis enganxats en la punta de les pestanyes (que encara, malgrat els anys que tinc, les conserve llargues, un tret familiar heretat de la meua mare), m’he trobat damunt de la taula una d’aquelles velles caixes de llanda que abundaven a cals meus pares. Encuriosit, l’he oberta sense saber si era jo el seu destinatari. Sóc un tafaner. Defecte potser d’ofici o de caràcter, no ho sé. En el seu interior he trobat un grapat de boletes de colors, de quan jugàvem al carrer aprofitant un forat en el paviment en aquell temps en què comptàvem les distàncies amb pam i gall. Dues monedes amb la cara del dictador, aquell que ho fou por la gracia de Dios en una, grande y libre. Mai no s’han escrit tantes mentides juntes en tan poc d’espai. Però això aleshores no ho sabia, els adults amb resignació canina ho silenciaven. Un parell de cromos de futbol de la lliga 70-71, del València CF, quan aquest equip era gran i era també una mica nostre perquè hi jugaven dos veïns del poble. També he trobat unes dècimes escrites en papers de colors. Versos d’un llaurador amb un cert prestigi literari a la vila, que imaginava el viatge d’un tal Sebastianet a la lluna. Versos que em mostraven una llengua que a l’escola ens ocultaven. El crit del Raimon escoltat una nit a la vorera de casa en el tocadiscos d’una jove estudianta de filologia italiana. També, com Raimon, he trobat les nits que ens passàvem caminant amics, hores iniciàtiques, de converses inacabables on buscàvem identitats personals. La tos amb la qual el meu pare, impenitent fumador, cada matí trencava l’alba. El somriure amb què la meua àvia em despertava cada matí per anar primer a escola i després a l’institut. Ella, sempre amb el davantal posat. De les butxaques treia els seus somriures, un caramel o una moneda amb la qual en donar-me-la em sentia l’amo de la botiga del costat de casa. El bolígraf de punta fina amb què vaig escriure el meu primer poema i la carta engroguida de comiat a la infantesa. Un mocador que encara guarda el perfum d’una llàgrima que em porta el record d’un capvespre en què temia que el pas del temps fera de nosaltres uns estranys.

He agafat la caixa per a pujar-la al despatx on treballe. En passar per davant de l’espill de l’entrada de casa, de reüll m’ha paregut veure que qui la portava era un adolescent de cabells llargs i no l’home de temples platejades que sóc jo. Ha estat el miratge del desig de tornar a estar, encara que siga durant uns breus minuts, amb aquell que vaig ser? No ho sé. He deixat la caixa sobre una prestatgeria, amb la idea de tindre-la a prop de mi i obrir-la per a retrobar-me quan m’ho demane l’ànima amb el xiquet i l’adolescent que portava el meu nom.

TRANSAMÈRICA D'IVAN CANET

Ivan Canet ens proposa en el seu primer llibre de poesia, Transamèrica (Editorial Germania, Alzira, 2013), un viatge pels Estats Units en cotxe, un viatge en el qual hem de dur poca roba en la maleta i els diners justos en la cartera per a sobreviure, ja que l’objectiu és navegar cremant quilòmetres i intentant viure al màxim. Un poemari on the road. Una col·lecció de postals en blanc i negre de ciutats, paratges i personatges peculiars. Com a bagatge, Ivan porta l’obra poètica d’alguns autors nord-americans de la generació beat i de la generació hippie, com ara John Berryman, Allen Ginsberg, Jack Kerouac (autor d’A la carretera), Adrienne Rich, o out-siders com ara Thom Gunn, escriptors que reflectixen el pensament del sud dels Estats Units com ara Robert Penn Waren, però també cantautors de la música pop nord-americana com ara Bob Dylan o Patti Smith.

A la carretera trobarem la vida i, en aturar-nos en cada ciutat, anirem ensopegant amb personatges de tota mena de pelatges, el tracte amb els quals ens donarà una visió diferent de la realitat. A les ciutats observarem fauna de tota mena com ara rates covardes, i ens entrebancarem en situacions que ens duran a la ràbia i a la soledat.

També en el poemari hi ha la reivindicació de la llibertat, una llibertat en minúscules oculta darrere de les llums de neó, una llibertat que naix de la necessitat de sentir-se amo del propi temps, dels propis sentiments i de les pròpies emocions.

Veurem com hi ha qui va a la recerca d’un espai vital d’acord amb la seua identitat individual que va construint malgrat tot, i sentirem el desig d’acompanyar-lo.

Assumirem l’encant dels somnis i el tast agre del desengany. Assistirem a la descoberta de la sexualitat, a la necessitat de contacte físic, de jugar sensualment amb els cossos i trobar calor humà i l’estima necessària per a omplir de nou el depòsit i continuar el camí.

Sovint veurem el paisatge des de la finestra d’un bar o d’una cafeteria on el protagonista espera un gest, una mirada que li canvie el rumb obtús del dia. La ràdio estarà sempre encesa, ja que la música és la companya inevitable a la carretera.

Transamèrica està ple d’homenatges ocults a obres literàries i a films com ara La mort a Venècia, amb la presència de Tadzio, jove objecte d’una passió malaltissa de desig, o personatges  com ara Martin Luther King, en un poema, Atlanta, en el qual reivindica el seu famós discurs I’ve got a dream, però que acaba portant cap al seu país parafrasejant una coneguda cançó de Lluís Llach, ja que el viatger, per molt ciutadà del món que es considere, per a ser-ho sempre ha de ser d’algun lloc.

Un viatge que va més enllà de l’espai geogràfic d’eixa nació de new people que és els Estats Units, un viatge que ens situa en la via per on ha circulat la millor poesia nord-americana del segle xx. Un homenatge a la cultura nord-americana de la qual Ivan es mostra com un gran coneixedor.

PARAULES QUE MOSSEGUEN LA NIT

Mossegar és una acció que posem en marxa o bé per alimentar-nos (si em permeteu inclouria ací els mossos enfebrits que donem en la batalla del sexe que vénen a nodrir la nostra estima), o bé com un acte reflex de defensa. Les paraules, encara que per a ser dites els fa falta en part dels mateixos elements que mossegar, no tenen dents, necessiten com el poema d’un subjecte. En el cas del llibre Paraules que mosseguen la nit, d’Almudena Puchol (Editorial Germania. Alzira, 2013), aquella que diu les paraules i la que compon els poemes és la mateixa persona. Al llarg de la història de la literatura s’ha emprat molt la nit com a sinònim d’obscuritat, d’opacitat, de laberint de paranys perillosos, fins i tot de dictadura, però, també, la nit és el moment ideal per al descans, per a la reflexió, per a la conversa, per a graduar al nostre gust la llum i descobrir els petits espais plens de bellesa i sobretot per a l’amor. Quan Almudena, des de la mateixa portada del llibre, ens parla de les paraules que mosseguen la nit no ho fa com un acte d’atac o de defensa en un laberint fosc i perillós, ens parla de la nit amiga del o dels silencis on podem escoltar els nostres pensaments, on ens deixem dur cap al bell pentagrama dels sentits i ens lliurem a la melodia de les confidències o al ritme sensual de l’amor. Les paraules, que ens naixen en ser colpits per una situació, per un sentiment, per una emoció, per una absència (de la qual ja ens parla en la dedicatòria del llibre i en el poema «Absències»), mosseguen en nom nostre la nit per a intentar arrancar-li la part més saborosa per tal de nodrir-nos. El poeta sempre es troba a la recerca de la bellesa, la bellesa l’il·lumina i l’alimenta. Almudena Puchol, tot emprant el vers lliure i en alguna ocasió la prosa poètica, ha escrit un llibre ple d’imatges senzilles, de paraules que vessen per totes bandes sinceritat. En la nit, quan ella troba el moment de conversar amb si mateixa, no li calen ni les disfresses ni les màscares del fingidor.

El poemari està dividit en tres parts, a les quals se suma un epíleg. Per a encapçalar cadascuna de les parts Almudena ha triat citacions d’uns poetes d’estètiques diverses com ara Josep Carner, Joan Salvat-Papasseit i Carmelina Sánchez-Cutillas, una tria que ens parla d’un lectora de poesia sense dèries que busca i troba en l’obra poètica dels altres els missatges xifrats que la facen créixer com a individu i com a poeta. La primera part, «Els silencis de la paperera», la conformen tretze poemes, alguns ens parlen d’amor, un tema que d’una manera transversal recorre tot el llibre, també de la creació literària en les hores que la poeta passa omplint de gargots uns papers, esborranys de poemes que potser acabaran arrugats dins d’una paperera, són els escrits avortats, condemnats a l’oblit, del seu final potser en naixeran d’altres més sòlids. La segona part, «El teu nom tentineja», de tretze poemes sobre l’amor i els sentiments que l’estimat desperta en l’autora. Tot allò que fa és important, des d’un gest fins una besada. La importància del nom de l’ésser estimat és fonamental per a ella, quan el diem de colp i volta pren cos l’estimat. En aquest apartat hi ha poemes realment deliciosos, d’una gran sensualitat. També hi ha altres poemes que ens parlen d’un altre tipus d’estima, com ara l’esmentat anteriorment «Absències» o «Uns blancs dits», aquest darrer m’ha recordat un altre poemari de la mateixa col·lecció, La farina que admeta, d’Alba Camarasa. La tercera part, «Passes», conformada per cinc poemes on ens parla de la vida, de la crueltat d’una situació de crisi davant de la qual no tenim munició per a combatre, d’imatges suggerents que com un oracle ens parlen de «pàgines que queden obertes» o creen una atmosfera on es poden sentir fins i tot les flaires que emanen de les paraules; de l’amor. I l’epíleg, «La marxa i la pluja», és una prosa poètica on ens invita a deixar-nos dur amb naturalitat per la necessitat, per l’impuls de gaudir dels moments màgics de la vida que al cap i a la fi són els que ens carreguen les piles i ens donen forces per a sobreviure cada dia.

UNA HISTÒRIA AMB LLUM I OMBRES

(Manel Alonso i Josep Usó a la 48 edició de la Fira del Llibre de València)

El que són les casualitats històriques, quan a l’Estat Espanyol començava a veure’s la llum després de la llarga nit de la dictadura del general Franco, a l’hemisferi sud, concretament a Xile, el general Pinochet, amb un colp d’estat salvatge, acabava amb la democràcia i submergia en la foscor tenebrosa de la nit el seu país. És com si el moviment polític en un país haguera acabat produint el moviment contrari en l’altre. Josep Usó, en la seua novel·la Una història amb sol i ombres (28 Premi de Narrativa Vila de Puçol, Onada edicions, Benicarló 2013), és conscient d’aquesta casualitat i se n’aprofita per tal d’oferir-nos una relat complex en el qual la història personal de cadascun dels personatges acaba creuant-se en un moment determinat i crea el retrat cru i cruel d’un temps i dues societats.

Usó ens oferix escenes protagonitzades per diferents personatges masculins i femenins, en les quals no sols descobrim allò que li està passant en eixe moment al protagonista, sinó que també ens aporta d’una manera pausada informació sobre el seu passat alhora que ens mostra petites dosis del relat principal.

Per una banda, tenim dos grans escenaris, un poble de la comarca de la Plana i una ciutat minera xilena. Per una altra, una galeria de personatges convertits en víctimes i botxins. Dos dels quals, un capellà i un militar, que són uns individus lligats a una cadena jeràrquica, el primer viu en la mentida d’una falsa vocació i atrapat per una voracitat sexual que el porta a assetjar reiteradament algunes dones, el segon és un comandant de l’exèrcit xilé, un home disciplinat, seriós, patriota, que creu en la bona fe dels seus superiors i que executa les seues ordres fins el final. Les víctimes, dues dones, la primera una jove estudianta, la segona la muller d’un miner torturat que abans de morir ha estat capaç d’inculpar la seua dona embarassada en un afer del qual ni tan sols ell sap res. L’estudianta quedarà marcada de per vida, la segona morirà just després de veure com els militars que la torturen maten el seu fill de poques setmanes.

El relat farà que en un moment determinat es troben el capellà i el militar i la por; la falta de reacció i de respostes del primer enfonsarà psicològicament d’una manera irrecuperable el segon.

La prosa és directa, amena, fins i tot en alguns moments trepidant. L’autor, impassible en el seu ofici de descriure cada escena al detall, no li estalvia al lector res per molt dur que siga, la qual cosa fa que la novel·la tinga un plus de perillositat per a les ànimes càndides.

EN EL CAMÍ DE L'ALBA

A veure, anem a pams, si filem prim sobre el viatge cap a Ítaca que descriu Homer al poema èpic L’Odissea prompte ens adonarem que no es tracta d’un camí d’anada sinó de tornada, Odisseu (Ulisses) torna a la llar, al punt de partida, al regne on ha anat construint la seua felicitat. Mentre que Konstantinos Kavafis, en el seu conegut poema, Viatge a Ítaca, traduït al català per Carles Riba i popularitzat entre nosaltres per Lluís Llach, li canvia el sentit, per a ell l’important no és arribar, sinó les experiències, les coneixences que ens aporta el camí. Alba Fluixà Pelufo (Alzira, 1988) pren la idea de Kavafis, més que la d’Homer, per a escriure «En el camí de l’alba» (col·lecció Mil poetes i un país. Editorial Germania, 2013) i posa amb ell rumb cap a l’illa de la maduresa. Alba no fa molt que ha deixat de ser una adolescent i busca i es busca entre els esculls dels dubtes i les incerteses que li va plantejant el viure, però també en la lluita i les tasques quotidianes del navegant. Alba sap que el millor tresor que pot aconseguir en aquesta aventura és l’experiència. El lector atent podrà veure que en el viatge cap a la maduresa que ens narra, la poeta d’Alzira també va madurant en l'ofici de compondre versos i la podem veure evolucionar des d’una poesia deliciosament tendra, innocent, una mica ingènua, fins a una de més sòlida en la qual aconsegueix insinuar i suggerir més que detallar.

L’objectiu d’Alba Fluixà al llarg del llibre és reflexionar sobre el procés de recerca i conformació de la pròpia identitat i ho fa recolzant-se en alguns mites i textos literaris, però sobretot en la seua intuïció. Alba té intencions de futur i l’objectiu de ser ella mateixa, però li cal abans trobar-se, potser per això sovint la veiem davant de l’espill, com si pretenguera interrogar-lo o interrogar-se a si mateixa. Busca també el seu espai al món. Alba podria ser qualsevol cosa, menys un personatge fals de cartó pedra, ja que per a ser-ho no li haguera calgut embarcar-se. La seua, però, és una actitud que trobe una mica ingènua i alhora rebel, es rebel·la contra el gregarisme imperant. Ella no es considera massa, sinó un individu que forma part d’una comunitat humana, i un individu a la recerca d’una identitat que busca traçar els seus propis itineraris.

Podem trobar en els seus versos una preocupació per la imatge, víctima com les darreres generacions ho han estat d’uns models de bellesa marcats per una societat obsessionada amb talles impossibles. Una defensa de la intel·ligència davant de la superficialitat. Una aposta per la vida i per l’honestedat amb un mateix.

Aquest poemari és un primer pas en un camí, el de l'Alba, que esperem siga llarg i fructifer.

"PELS ULLS TREMOLA LA CARN" DE JOSEP MICÓ

(A la biblioteca de la Societa Coral El Micalet de València, 18 d'abril de 2013, d'esquerra a dreta els poetes  Manel Alonso, Josep Micó, Elena Escribano i Ivan Brull)

Pels ulls tremola la carn de Josep Micó (col·lecció Mil poetes i un país. Editorial Germania, Alzira, 2013)  és un llibre que ens parla d’un dels gran temes de la literatura universal, el desig. Venim d’una cultura de la culpa, una cultura que no creu en la presumpta innocència de l’ésser humà i de les seues passions. Som culpables des del mateix moment en què naixem, perquè la nostra pròpia existència és fruit del pecat, un pecat perdonable ja és necessari per a la procreació. Així i tot se’ns recomana que la sexualitat quede arraconada, oculta en un àmbit privat i que no ens lliurem a ella amb alegria i joia sinó amb una certa resignació ja que cal calmar la bèstia que portem dins. Si la nostra sexualitat no entra dins dels cànons d’allò que se’n diu normal, una part de la societat ens convertirà en diana de les seues burles, quan no l’ase que rebrà els pals del seu odi més irracional, obligant-nos a patir i a convertir-nos en actors que interpreten un paper hipòcrita.

Som en un temps contradictori en el qual pareix que ja ha arribat el moment d’encendre els llums, aclarir ombres, perdre la disfressa i viure diàfanament i intensament el desig que ens crema a dins, però per altra banda s’està covant de nou l’ou de la serp de l’odi contra aquell que s’atreveix a rebel·lar-se i revelar la seua identitat sexual, la qual cosa fa que escriure i publicar uns versos com aquest siga encara una gosadia, una gosadia necessària.

El desig és una menja que ens alimenta i que podem apaivagar però que prompte es torna a despertar amb fam, som animals addictes a les carícies.

El desig com un poltre salvatge podem tractar de domar-lo, per a tindre un cert control i poder gaudir més de tots els petits tresors que ens passarien desapercebuts si el deixaren ens deixarem anar embravits.

Domar el poltre és deixar que la mirada prenga la iniciativa assaborint la bellesa que ens regala l’altre, després anirem deixant pas a la resta dels sentit, l’olfacte que ens seduirà i arrancarà del nostre cervell emocions intenses i primitives, l’oïda que ens servirà per a captar la tonada de la veu suggeridor, el tacte que usarem per a recórrer la geografia sobre la qual ens desfarem com un terrós de sucre, el gust que ens servirà per a tastar les textures dels àpats de la passió carnal.

Pels ulls tremola la carn és un poemari ple de sensualitat i sexualitat, és un cant al desig que naix de la mirada i que després es consumeix o no, un cant que naix de la pròpia experiència i des d’allò que s’anomena poesia de l’experiència es canta.

Un desig homosexual, malvist i perseguit per una part de la societat. Un cant a la carn, que com deia Ausiàs March, vol carn. Un cant lliure que reclama llibertat i respecte.

CAMINS

Des de petit que he practicat l’excursionisme, l’excursionisme de motxilla, cantimplora al muscle i xiruques en els peus. M’agrada fer senders i camins per valls i muntanyes, provar les meues forces, assaborir amb intensitat l’aire i la llum de la serra.

Som en un temps en el qual ja no queden continents per descobrir ni paisatges verges, i on tots els camins ja han estat oberts i tots els passos salvats i convenientment senyalitzats per aquelles generacions que ens han precedit. El pioner és una raça que s’ha extingit, l’explorador hi és davant d’una pantalla.

Així i tot, continue, continuem fent, camí, continuem descobrint espais, però ho fem només ja d’una manera individual i sovint amb referents gràfics trobats en els llibres o en la xàrcia. Ens porta a fer camí el repte personal i una il·lusió íntima. Capturem en les nostres càmeres digitals els paisatges gaudits, que funcionen com un disc extern de la nostra memòria personal, i ens agrada compartir les imatges amb els amics.

Quan camine sol deixe el pensament en blanc. Si vull ordenar les meues idees, necessite mussitar-les. Quan camine amb algun amic m’agrada conversar, assenyalar els petits i bells detalls que com un trencaclosques conformen la bellesa que em trobe i em retrobe.

El camí és també una metàfora que mai no s’esgota o almenys de la qual els poetes, i una altra fauna de l’escriviure, mai no es cansa. El camí com a sinònim del viure. Només en els poemes i en les cançons els camins s’esvaïxen. En la realitat els senders es transformen en camins i aquests en carreteres, autovies o carrers, adreçant-los com si d’un fil d’aram torturat es tractara.

El caminant sempre fa el camí sol, encara que aparentment l’acompanye una multitud amb la qual puga compartir solidàriament l’aigua o la conversa. En la motxilla hi ha el seu bagatge vital, la seua herència genètica i el seu esguard és únic com ho és el ritme dels seus passos.

El viure ens obliga a prendre decisions, a agafar una nova direcció en el camí que anem fent. Hi ha ocasions en què ens cal tornar enrere, desfer una part o la totalitat del camí i començar de nou amb l’esperança de retrobar-se amb els amors i amb les amistats que deixàrem de costat anys enrere. Conec qui ha tingut la sort de retrobar-se un amor d’adolescència en plena maduresa i ha sabut reprendre’l i fer-lo créixer amb la intensitat que no va ser capaç de donar-li quan era jove i inexpert. Amb l’amor li ha retornat el desig de viure i el ritme en el seu caminar que fins aleshores s’havia tornat difús ara és carregat de l’alegria que havia anat perdent amb els anys.

Hi ha camins de tota mena, plans, sinuosos, enfangats, ombrius, assolellats, amargs, de dolor, de goig, de fantasia, d’amor i desamor, d’encant i desencant...

No els fem en caminar, ja hi són fets, els fem en triar-los i avançar, el que sí que construïm és el nostre propi itinerari en trencar-los en una cruïlla o una altra i prenent noves direccions. Com a caminant expert, sé que u no es pot deixar arrossegar quan camina, pot permetre un cert guiatge durant un temps, però l’itinerari se l’ha de fer u mateix. Bon camí!