CADIRES BUIDES

Cadires buides no és el primer llibre de poesia d’Andreu Sevilla, encara que sí que és el primer que publica en valencià. L’escriptor nascut a Casas Benítez (província de Conca) i resident a l’Horta Sud, fins ara havia publicat la seua obra narrativa en valencià: les novel·les La penombra de la coloma (2010), Camins de dulcamara (2012) i Els inútils (2022), la col·lecció de relats Abans de callar (2015) i l’obra poètica en castellà El río (2018) i Los días oscuros (2022).

Andreu Sevilla, ja ho hem dit en altres ocasions, és un autor força independent al qual no li fa res, arribat el moment, d’arriscar-se i apostar per l’autoedició. Aquesta actitud l’ha portat a crear el seu propi segell: Sra. Llavi de Neu.

Així doncs, Cadires buides és el primer llibre de poesia que ens oferix en valencià. Un llibre que vaig tindre l’ocasió de llegir quan vaig ser membre del jurat d’un premi literari i que, entre la cinquantena d’originals presentats, em va cridar l’atenció pel to emprat i la mirada àcida de l’autor sobre diverses qüestions i en especial sobre la manera com ridiculitzava alguns poetes. Una col·lecció extensa de poemes diàfans, discursius i amb una gran narrativitat. Un llibre que naix de les experiències personals de l’autor davant dels esculls i tempestes amb les quals ha ensopegat en la seua navegació vital.

Hi ha en el llibre un seguit de qüestions protagonistes: la soledat, la tristesa, la decadència, la memòria i la mort, i sobre elles es mou amb elegància i un cert desencant.

Les cadires buides ens parlen d’absències, de vides que han transcorregut sense deixar empremta, l’empremta que pretén deixar el poema, un objectiu que va implícit des de la seua creació.

Comença el llibre amb poemes que ens parlen del drama de l’emigració i el desarrelament que patixen els emigrants. No parla d’actualitat, l’emigració a la qual es referix és la que van patir les famílies que deixaren els seus pobles de l’interior de la península i vingueren a les planes litorals. El dolor produït pel desarrelament i la nostàlgia, els primers anys de misèria i incomprensió, l’encaix amb la nova realitat.

L’amor, el desamor, el fet creatiu i com es viu són tractats amb fina ironia, tot creant uns textos d’una acidesa que ens fa dibuixar un somriure amarg en els llavis.

Una col·lecció de poemes nascuts d’una mirada curiosa i crítica amb les realitats que han envoltat sens dubte l’autor i els personatges que ha trobat al llarg de la vida.

Hi ha poemes que tenen l’estructura d’un microrelat i de fet funcionen com a tals. Una meravella d’orfebreria narrativa en forma de poema en què veiem l’Andreu Sevilla més sarcàstic, més humorístic. Però trobe que l’humor de què fa gala no és fill de l’alegria, sinó d’una profunda tristesa.

Cadires buides, que l’autor intenta omplir d’imatges que evoquen un present, però també un passat difícil, sinuós, com el mateix viure.

DE DÉUS EFÍMERS

 

Després d’haver-se capbussat en la tradició literària xinesa amb llibres com ara El bosc de bambú, La flauta de jade i La dinastia de terracota, el poeta de Calles (els Serrans) Jesús Giron Araque retorna a la Mediterrània originària i se submergix en la Grècia clàssica, els seus mites, els seus filòsofs, els seus escriptors i els seus déus, en un llibre en què reflexiona sobre la vida, el pas del temps i la mort, De Déus efímers.

Amb De Déus efímers Jesús Giron va obtindre el 27 Premi de Poesia Josep Maria Ribelles que organitza i patrocina l’Ajuntament de Puçol i edita Onada Edicions. Els poemes estan acompanyats per les il·lustracions de línies diàfanes i motius clàssics de l’artista plàstica Melanie Oliveira Andrade.

El llibre està dividit en quatre apartats: Admonicions, amb deu poemes, Suite per a esperits quasi inconsútils, amb díhuit poemes, Sota l’estoa de l’àgora, amb huit poemes, In medias res (complanta per a Aristarc), amb un llarg poema quasi com una epístola, i Deus exmachina, amb un poema més breu. En el conjunt trobem diversitat de formes que van des del vers lliure als quartets blancs, passant pels poemes en prosa, i una única veu clara que des del coneixement de la tradició hel·lènica reflexiona sobre els grans i petits temes que sempre han preocupat l’ésser humà.

Si la vida dels déus té una curta durada, sovint, fins que apareix una nova creença i la desplaça, la dels éssers humans, que els inventaren moguts pels nostres temors i per la necessitat de saber qui som, d’on venim i quin destí ens espera, és fugissera i fugaç.

El poeta es pregunta tot interpel·lant els déus i els mites grecs, aquells mites sobre els quals se sustenta la nostra cultura, sobre el pas del temps i els estralls que no sols causa en la nostra aparença física, sinó en la nostra ànima, en la font de les nostres emocions; o sobre la mort: «Em fa feredat, Aristarc, la mort: / la seua confusa geometria, / eixa inexpressiva immobilitat / que rau l’espessorall de la memòria»; o sobre l’eternitat.

Jesús Giron sap que és un ésser que limita per una banda amb el seu naixement i per l’altra amb l’hora de la seua mort, i és conscient que els éssers humans vivim en la creença que el món es va crear el dia que vam nàixer i s’acabarà el dia que morirem: «Quan morirem el món s’acabarà; / els estels i el sol romandran immòbils; nosaltres ja no hi serem, Aristarc», i la vida sense nosaltres continuarà el seu camí: «Hem sigut el centre de l’univers», ens diu. Alguns, molt pocs de nosaltres, potser gaudiran d’una certa posteritat que anirà diluint-se amb el pas de les generacions, però el cert que és que tots acabarem en el buit inextingible de l’oblit: «Els Déus efímers clouran el nostre relat / i l’ocultaran en l’oblidança».

Un llibre i un autor a tindre en compte.

AITANA TORRENT, CAÇADORA D'ESPANTACRIATURES

 

Alfons Pérez Daràs, l’home que està darrere de pseudònims com ara Malparlat i el Blue, és un personatge creatiu, polièdric, cantant, creador de continguts en les xarxes socials tant en vídeo com en àudio mitjançant podcasts. Ha publicat diversos treballs discogràfics de hip-hop com el Blue i també com a Malparlat i amb el disc Sentimental va obtindre el Premi Ovidi Montllor 2022 al millor àlbum de hip-hop en valencià, també ha publicat un llibre de poesia, Malparlar (2022).

L’any 2022 va obtindre el I Premi Diafebus de Novel·la Juvenil amb Aitana Torrent, caçadora d’espantacriatures, que va editar l’any següent Llibres de la Drassana. Un llibre que aquest 2024 ha obtingut el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en la modalitat de narrativa juvenil.

La novel·la l’acompanyen les il·lustracions d’Alba López Soler, d’un realisme brillant, plenes de detalls i efectistes, a més d’un mapa i un bestiari de Natxo Sánchez fets amb precisió en el traç i la fantasia.

Alfons Pérez Daràs convertix l’antic regne de València en un espai per a la fantasia i la llegenda, i ho fa utilitzant elements i personatges de les rondalles tradicionals i les llegendes pouades del passat històric del país, en especial dels ibers. Situa el relat en l’Edat Mitjana, una època on la força tel·lúrica dels antics déus pagans encara batega.

L’autor crea una heroïna, intel·ligent, forta, valenta i sensible a la bellesa, un personatge al qual li cedix la veu narrativa perquè siga ella qui ens narre la seua aventura per les terres del Regne de València a la recerca d’un assassí que mata seguint un ritual màgic. L’objectiu del criminal és despertar un vell dimoni iber per aconseguir un poder il·limitat.

Acompanya Aitana una petita gambosina i pel camí se’ls afegixen un joglar i una jove fetillera musulmana amb una personalitat enigmàtica.

Aitana Torrent travessarà les terres valencianes enfrontant-se a monstres fantàstics com ara dracs, serps monstruoses, cucaferes... Porta l’encàrrec del rei d’esbrinar qui és el brutal assassí, però té la sensació que el rei no juga net amb ella.

És una narració trepidant que reivindica el país dels valencians com un espai màgic. Alfons Pérez Daràs aprofita la novel·la per a retre un homenatge a la música valenciana: els dos cavalls i l’egua que munten els protagonistes porten els noms de Montllor, Carraixet i Montleoneta, i al llarg del relat trobem ací i enllà mostres de les lletres de les cançons d’un bon grapat de solistes i de grups.

Estem davant d’un llibre imaginatiu, amb una edició cuidada, en el qual la tensió i l’agilitat narrativa es mantenen al llarg de tot el relat, la qual cosa fa que el lector s’hi enganxe des de les primeres pàgines.

Un llibre divertit i pastat amb elements de la nostra herència cultural per a projectar-se en el present i, sobretot, en el futur.

CALENDARIS DE CEL·LULOIDE

 

Per una d’aquelles casualitats de la vida, l’escriptor Rafael Escobar Martínez va nàixer a Burjassot, encara que es va criar a Manises, un poble marcat per la tradició ceramista, el pas del riu Túria i la proximitat a la ciutat de València i a altres municipis de l’Horta Nord i l’Horta Sud.

Escobar és un home nascut el 1942, uns anys abans que es produïra la gran allau emigratòria que canviaria d’una manera radical els pobles de la comarca de l’Horta tant a nivell urbanístic com social i cultural. Ens ho va explicar ell mateix l’any 2003 en el llibre El camí de les bardisses. També és un dels narradors valencians més importants de la seua generació, junt amb Josep Lozano, Isa Tròlec, Josep Lluís Seguí, Isabel-Clara Simó, Ferran Cremades i Arlandis i Albert Hernàndez i Xulvi. Ha estat reconegut, entre altres premis, amb L’Encobert de Xàtiva per La dona menuda o el Premi Andròmina dels Premis Octubre per L’últim muetzí.

A finals del 2023 va publicar el llibre Calendaris de cel·luloide en NPQ editores, un llibre en el qual torna a submergir-se en les aigües de la memòria personal i col·lectiva per a situar-nos en un poble de la comarca de l’Horta durant els anys cinquanta i seixanta del segle passat. El protagonista, que mai no trobem sol, ja que sempre és en companyia de familiars o d’amics, ens detalla la seua experiència com a espectador de cinema des de la més tendra infantesa.

L’ésser humà, en els seus primers vint-i-cinc anys d’existència, és un i són molts, tants com etapes per les quals passa. Són anys de creixement físic i emocional i també de formació personal. Uns anys de descobriments constants i de grans i petites passions, algunes de les quals es consumixen ràpidament.

En un país que va eixint lentament de la postguerra i en plena dictadura, on la censura és una constant, anar al cinema era per a la ciutadania com obrir una finestra per on s’escolaven diferents maneres de viure, paisatges canviants. Encara que les pel·lícules eren en blanc i negre, aquelles sessions de cinema eren les que realment donaven color a la vida.

Rafael Escobar, a través del seu personatge, ens parla de cinema, amb un llenguatge planer, sense la dolçor apegalosa d’una falsa nostàlgia ni el tast acadèmic d’un crític especialitzat. És la veu d’un xiquet, d’un jove com qualsevol altre del seu temps que conta a un amic, en aquest cas el lector, la pel·lícula que ha vist.

Veiem com va creixent el xiquet, com li sorgixen altres interessos, com va eixamplant els seus horitzons físics i mentals i com es desenvolupa la seua passió i coneixement del cinema.

L’important en aquest llibre és que no se centra en els títols, l’autor ens ho confessa, no som davant d’un tractat de cinema, sinó en els arguments, la fotografia, l’impacte que tot plegat va tindre en ell i en la gent que l’envoltava, també en la direcció quan aquesta mereix ser assenyalada.

Comença als cinemes del seu poble i acaba en els d’art i estudi de la ciutat de València, després d’haver passat pels cinemes de bona part de la comarca. Pel·lícules de sèrie B i altres que han arribat a considerar-se clàssics, tant espanyoles com europees i nord-americanes.

Veiem com aquell xiquet que col·leccionava cromos de pel·lícules acaba construint la seua pròpia visió sobre el que és un bon film, i a través del cinema acaba construint la seua opinió sobre la societat.

Rafael Escobar Martínez ha escrit un llibre que és un relat literari sobre relats visuals, però també un retrat d’una societat en temps canviants. Una narració escrita amb ofici, amenitat, estima i agraïment que no per això està exempta de crítiques a tindre en compte.

QUI DE CASA SE'N VA

 

Ho va anunciar fa una dècada a través de les xarxes socials, deixava de publicar nous llibres, el desencant havia fet forat en el seu ànim i Toni Cucarella, a qui molts consideràvem el narrador valencià amb un llenguatge més personal, guardà silenci. Fa uns mesos, de nou a través de les xarxes, l’escriptor de Xàtiva (la Costera) anunciava que tornava de la mà d’Amsterdam Llibres amb una altra novel·la sota el braç: Qui de casa se’n va.

Qui de casa se’n va a casa torna i la llar d’un escriptor de raça com és Toni Cucarella és la literatura.

Cucarella en aquesta novel·la ens oferix la seua millor versió, la del narrador que amb gran ofici s’ha construït un llenguatge propi amb elements de la llengua popular. Llegir les pàgines d’aquest llibre és assistir a una classe de llengua, d’una llengua viva, vibrant, gens ni mica ortopèdica, que et fa gaudir com un infant.

Ha sabut construir personatges que són una gran troballa, com ara Miquel, el protagonista, nòmada, desarrelat, sense una identitat clara, o l’oncle Cep, un exfrare, germà de la mare de Miquel que guarda en un orinal els contes que va narrant per les tavernes a canvi de vi; així com tota una galeria de personatges secundaris ben esbossats.

Des de la mort de la mare del protagonista i la trobada amb el seu oncle Cep, Miquel es veu obligat a fugir de Xàtiva i rodar primer per Catalunya i després per França. És un home que passa bona part de la seua vida a París, que ha assumit que no té una identitat i es considera un home que no vol parella permanent, ni fundar una família. Sap que la mare i l’oncle guardaven un secret familiar i durant anys ha covat el desig d’aclarir-lo.

Després de la mort de la seua darrera amant, vell i cansat, torna a la seua ciutat natal on un conegut li començarà a revelar una part encara minsa del secret que només ens contarà el mateix Miquel després de mort.

La novel·la està narrada en primera persona pel protagonista, amb un llenguatge que amb el pas dels anys es va omplint de gal·licismes. Ens descriu la Xàtiva fosca bruta de la postguerra habitada per personatges miserables i altres realment sinistres, la Xàtiva del boom immobiliari, l’emigració i la crisi. La França de l’exili, de l’emigració econòmica. El París de les cafeteries, les llibreries de vell i els bulevards, de Maig del 68. Hi ha una constant reflexió sobre qüestions com ara el sentiment de pertinença, els orígens i la identitat personal.

La novel·la és el relat de la vida d’un home sol que intenta cada dia sobreviure al present, però sobretot a un passat que abans de nàixer li va marcar el destí.

ATLES TEMPORAL

El Premi de Poesia Maria Mercè Marçal, que convoca anualment el Consell Comarcal del Pla d’Urgell, en la seua vint-i-cinquena edició fou atorgat al llibre Atles temporal (Pagès editors, 2024), de l’escriptora de Llanera de Ranes (la Costera) Imma López Pavia.

López Pavia apareix en el panorama literari valencià l’any 2015, en plena maduresa vital, i des d’aleshores ha anat consolidant una obra tant poètica com narrativa que té en l’experiència vital la seua principal font d’inspiració.

Un atles és aquell llibre que conté una col·lecció de mapes en forma de làmines en els quals trobem representats una geografia física i política. L’atles amb el qual ens obsequia Imma López Pavia és una col·lecció de cinc làmines temporals més un poema inicial sobre l’origen de la seua vida: «El batec del cor l’estretor del canal / la pressió i l’ofec / travessia.../».

El llibre ens parla de les diverses edats per les quals ha passat una dona madura, però també de les diferents etapes que s’han viscut en una societat i un segle que tenen en paraules com ara revolució, crisi, evolució i canvi constant el seu ADN.

En Atles temporal, que compta amb un magnífic epíleg d’Àngels Marzo, l’autora ens oferix per una banda poemes amb una potent força discursiva que els acosta a la narrativa, versos plens de referents culturals i polítics amb una carrega simbòlica: «Quan Jules i Jim corrien pel París en blanc i negre, un altre món maldava per nàixer». Cinc cròniques que obrin cada apartat i que ens situen en un moment concret, seguides cadascuna per nou poemes breus on López Pavia ha concentrat al màxim l’escriptura per tal de suggerir més que imposar una lectura determinada.

El llibre és el resum de la vida d’una dona, una dona que com la poeta Maria Mercè Marçal, un dels seus referents, és de classe baixa, de nació oprimida i rebel, tres vegades rebel.

Les cròniques ens situen en un temps que va des de la dècada dels setanta fins a l’actualitat i que passa per la infantesa, l’adolescència, la joventut i l’etapa adulta. Els poemes breus ens suggeriran les diverses experiències i descobriments que li aniran modelant la personalitat, el seu pensament i la manera com al llarg del temps ha anat enfrontant-se als esculls que aquest ha posat al bell mig de la seua navegació, però també la manera amb què s’enfronta al fet literari. Imma López Pavia, abans que escriptora, ha estat una gran lectora que ha sabut formar-se.

Atles temporal, una col·lecció de mapes que ens parlen d’una vida concreta però, també, de tota una generació de dones valentes que s’han enfrontat amb determinació i intel·ligència a un sistema patriarcal i masclista que les oprimia.

 

 

VELES E VENTS

 

L’editorial Llibres de la Drassana, en col·laboració amb la Institució Alfons el Magnànim Centre Valencià d’Estudi i Investigació, publicà l’últim trimestre del 2022 l’estudi Veles i vents. El món de la mar en Ausiàs March, de Robert Archer i Tono Fornes, que comptaren en aquesta ocasió amb la col·laboració plàstica de l’il·lustrador Santiago Inocencio, que s’ha encarregat de les il·lustracions i els mapes  que apareixen en el llibre.

En Veles i vents hi ha una gran protagonista, la mar Mediterrània. El filòleg anglés Robert Archer i el mariner i poeta valencià Tono Fornes se situen temporalment en el segle XV, fent colps d’ull al passat, però també a segles posteriors i en particular a aquells en els quals es van produir els grans canvis en la navegació.

La Mediterrània, i en especial la seua part occidental, els corrents marítims, els vents, els diferents tipus de vaixells existents en l’època, les diverses rutes de navegació i els instruments emprats pels mariners són descrits amb precisió, per a tot seguit assenyalar-los no sols en l’obra poètica d’Ausiàs March, sinó també en passatges de la Bíblia, del Tirant lo Blanc, de L’Espill o en l’obra de Ramon Llull, Andreu Febrer i en alguns clàssics llatins i de les literatures romances. D’aquesta manera, els autors oferixen als lectors del segle XXI eines per aconseguir interpretar correctament les imatges marineres en l’obra marquiana.

També ens descriuen el temps d’Ausiàs March, la relació dels diversos estaments socials amb el rei Alfons el Magnànim, la lluita de la Corona d’Aragó per controlar la Mediterrània i expandir els seus dominis per Sardenya, la península itàlica i Sicília. Les dues expedicions en les quals va participar el jove Ausiàs March, una experiència quasi iniciàtica d’on extrauria els seus vastos coneixements de la mar i la navegació, que després li servirien per a escriure poemes tan bells com el popular Veles e vents. Un poema que acabaran disseccionant en la tercera part del llibre, just abans d’oferir-nos una relació dels passatges marins en l’obra d’Ausiàs March.

Un llibre que té una lectura amena, a més de ser una obra imprescindible per als amants de la poesia del senyor de Beniarjó, ja que ens ajuda per una banda a entendre millors els seus poemes i per una altra a aprofundir en el temps, el món i la biografia del que és el millor poeta valencià de tots els temps.