dimarts, 3 de desembre de 2019

EL VERTIGEN DELS DIES



Gustau Muñoz és un personatge fonamental en la cultura valenciana dels darrers anys. Professor universitari, editor a l’IVEI Alfons el Magnànim i en Publicacions de la Universitat de València. Director de la revista L’Espill i col·laborador en diversos mitjans com ara L’Avenç i Caràcters. Traductor al català i al castellà d’autors com ara Jacob Burckhardt, Max Horkhimer, Ernest Gellner... Ha publicat estudis sobre la història del pensament i és autor de llibres com ara Intervencions. Entre cultura i política (1998), A l’inici del segle. Un dietari de reflexions (2002), Herència d’una època (2006) i Corrents de fons. Cultura i societat (2019).
Gustau és un treballador perseverant, un individu lúcid, d’una gran intel·ligència i amb una mirada analítica sobre la realitat política i social.
L’editorial barcelonina L’Avenç li acaba de publicar el llibre El vertigen dels dies. Notes per a un dietari. Es tracta d’una col·lecció d’articles d’extensió diversa escrits entre finals del 2018 i els primers mesos del 2019, on Muñoz reflexiona sobre el present amb un enfocament subjectiu, i sobre el passat, el franquisme i la lluita antifranquista, la transició i les dues dècades en què el país dels valencians fou sotmés a les polítiques dretanes del nacionalisme espanyol.
També escriu sobre Catalunya, el procés independentista, les ànsies recentralitzadores de l’Estat i com tot plegat pot acabar incidint sobre l’autogovern valencià.
Muñoz, no oblida l’amenaça que suposa per a la democràcia la reaparició de l’extrema dreta de la mà de personatges com ara Trump, Salvini o Bolsonaro.
Hi ha també un important nombre d’articles on retrata o evoca diversos personatges com ara l’escriptora i política Carmen Alborch, la líder de Compromís Mónica Oltra, el pintor i polític Doro Balaguer, el ministre i escriptor Jorge Semprún i l’opinió que li mereixia un personatge com és l’histriònic Alfonso Guerra; també escriu sobre Josep Pla, Ernest Lluch i el seu pas per València, Núria Cadenes o Carlo Ginzburg.
El vertigen dels dies és un llibre redactat amb una prosa diàfana i àgil, ple d’informació,  on l’autor s’autoretrata en les diferents etapes de la seua vida alhora que ens parla dels seus orígens familiars, i ens confessa els seus interessos en el món del pensament, de la política, de l’activisme cultural i cívic, així com la seua passió pels llibres (la lectura dels quals ha anat conformant el seu pensament i li ha creat una mirada personal crítica, quan no directament escèptica).
Gustau Muñoz, no s’oblida en cap moment d’assenyalar i de denunciar amb noms i cognoms la gent mediocre i obscena que, aprofitant els diversos ressorts del poder mediàtic i polític, s’ha dedicat a fer malbé projectes de gran interés sovint posant-los al servici del seu ego i del partit en què milita.
El vertigen dels dies és un llibre que es fa de llegir i manté en tot moment l’atenció i la curiositat del lector. És un llibre que ens convida a reflexionar i a cultivar una posició activa davant dels canvis que ens reserva el futur.

dijous, 21 de novembre de 2019

DE LA MORT I ALTRES DELÍCIES



Vicent Penya (Rafelbunyol, 1961) és un escriptor conegut i reconegut per la seua obra poètica, amb títols com ara Desig de terra (1998), El joc (2002), Homèrides (2009), o L’efímer i l’etern (2018), però paral·lelamental al llarg de la seua extensa i intensa trajectòria literària ha anat conreant altres gèneres com el teatre, la literatura infantil, la novel·la, l’articulisme o la narrativa curta.
El seu coneixement de la llengua, el domini de les diverses tècniques literàries i la seua capacitat d’observació de la realitat diversa que l’envolta, el fan un col·leccionista voraç de personatges i situacions. La seua mirada, amb un punt de tendresa i un altre d’ironia, el convertix en un autor capaç de traure-li suc al fet més banal.
El darrer trimestre del 2019 Quorum Llibres ha editat una selecció acurada dels seus millors relats, reescrits i revisats sota el títol de De la mort i altres delícies.
Abans de continuar, recordem que Vicent Penya l’any 2007, en Llibres de L’Aljamia, publicà una mostra dels seus articles sota el títol L’altura i les circumstàncies, i el 2013, en Edicions de la Guerra, una tria personal de la seua obra poètica, Triadisses. Amb aquest nou volum l’autor de Rafelbunyol tanca una trilogia de mostres antològiques del seu quefer literari en tres gèneres diferents, una cita ineludible per a qualsevol lector.
De la mort i altres delícies està conformat per catorze relats dividits en tres apartats, el primer Captaires, que és el que dona cos al llibre amb deu relats. El segon, Camp i ciutat, i el tercer Dues llegendes, que apareixen com a annexos que venen a complementar la mostra i a donar-li més color i diversitat al conjunt.
Vicent Penya narra la quotidianitat per a donar-li, sovint, un gir inesperat o canviar alguns rols, visibilitza allò tan pròxim que hem deixat de prestar-li atenció.
La seua és una prosa rica, cuidada, amena, a través de la qual s’adreça a un lector a qui sempre li reclama una certa complicitat.
En la seua obra trobem influències de diversos autors tant de la tradició catalana Mercè Rodoreda, Pere Calders, Quim Monzó o Sergi Pàmies com de la universal, Milan Kundera, Augusto Monterroso o Frank Kafka, escriptors i escriptores que habiten en els prestatges de la seua extensa biblioteca.
Tanquen el volum dos relats que ens parlen d’una altra vessant de Vicent Penya, la de l’individu interessat per les tradicions i la cultura popular. Un visió personal d’un narrador amb un gran ofici sobre dues llegendes de la subcomarca de l’Horta Nord, tractades amb un llenguatge i una perspectiva actuals.
Vicent Penya, un activista de la llengua i un escriptor sòlid, imaginatiu, sagaç intel·ligent que hauríem de tindre en compte en la previsió de les nostres noves lectures.

dilluns, 18 de novembre de 2019

TAMBÉ EL VERTIGEN




Ha caigut en les meues mans de lector voraç la segona edició del llibre de poesia També el vertigen, (Viena edicions) del poeta de la Vall d’Uixó (Plana Baixa) Vicent Almela i Artíguez. Per tant, hui no escriuré sobre una novetat. La paraula novetat fa un temps que en el comerç dels llibres (distribuïdors, llibreters, editors) s’empra quasi com a sinònim de llibre, i apareix (o no) en les lleixes dels establiments especialitzats durant unes poques setmanes i tot seguit desapareix. Em considere un lector atent, però de tant en tant hi ha títols d’autors del país de l’existència dels quals no he arribat a assabentar-me.
He de confessar-los que de Vicent Almela i Artíguez només havia llegit uns quants poemes apareguts l’any 2012 en l’antologia Tibar l’arc. Una mirada a la poesia valenciana actual (Editorial Tria). Per això, També el vertigen és el primer llibre que llig d’aquest poeta.
Es tracta d’una col·lecció de trenta-dos poemes, en vers lliure i organitzats en quatre blocs sense títol. Una col·lecció amb la qual va obtindre l’any 2016 el Premi Betúlia de Poesia Memorial Carme Guasch de la ciutat de Badalona.
Un llibre de realisme intimista i amb un marcat to confessional, on Almela i Artíguez ens parla de la vida, del pas del temps i els canvis que arrossega. De la memòria d’allò viscut però també del paisatge sobre el qual transcorregueren alguns moments de la seua vida.
La mort, i els buits i el dolor que deixa al seu pas. El sentit de la vida. La ciutat on arriba el poeta després de deixar enrere el seu poble. Els daltabaixos emocionals. L’amor que ompli de joia l’existència.
El poeta, des del primer moment, aconseguix connectar amb el lector i crear complicitats.
També el vertigen és un llibre de versos diàfans, àgil, ple d’imatges senzilles que li donen un toc visual. Un llibre de lectura amena i amb una ànima que batega en cada estrofa.
Un llibre que paga la pena descobrir encara que no siga una novetat.

dimecres, 13 de novembre de 2019

VEUS, LA MAR





L’any 2018 l’escriptor de Sueca Víctor Labrado obtenia el prestigiós Premi Joanot Martorell de Narrativa, organitzat i patrocinat per l’Ajuntament de Gandia, amb una obra singular, Veus, la mar. Una obra de no ficció on el narrador es disfressa de documentalista i va recollint i col·leccionant els records dels vells mariners dels ports del sud valencià.
Són les veus de la memòria de bona part del segle xx a l’occident de la mar Mediterrània. Veus a punt d’extingir-se que feren de la mar la seua vida. Veus que Víctor Labrado atén amb les orelles àvides d’un escriptor a la recerca de bones històries, però també amb la fina oïda d’un apassionat per la llengua.
Amb tot el material aconseguit pacientment, construïx un relat de relats i ho fa amb un lèxic ric, viu, amerat del salobre de la mar i ple de subtileses.
La memòria individual d’aquests llops marins és la de l’evolució de les arts de pesca i de les embarcacions, els moviments dels bancs de peixos, els interessos puntuals dels mercats, el creixement dels ports. Però també és el pas cruel de la història per les seues vides, la guerra civil espanyola amb els avions metrallant la població civil; la Segona Guerra Mundial, amb el moviment de vaixells i submarins, els enfrontaments i els naufragis que feren aparéixer entre les xarxes de pesca els cadàvers de molts militars. La guerra d’independència d’Algèria, la persecució de les llanxes algerianes, la retenció als ports, la corrupció d’alguns funcionaris. I l’aparició del turisme que va negar el litoral d’urbanitzacions i omplint la mar de deixalles.
És, també, l’esforç, la lluita constant, la tenacitat, la intel·ligència, l’astúcia, el valor, la sort i la desgràcia d’uns homes que van viure i que van morir alguns d’ells sobre les onades infinites de la mar.

Un llibre entretingut i amé, que des de terra endins ens fa descobrir als lectors la mar que acaricia el nostre litoral i les veus que l’habitaren.
«I un fet sorprenent és que la mar té memòria. O si voleu, per dir-ho amb més propietat, allà dins al més fondo se li fa un sediment d’anys que és molt semblant a la memòria dels humans. Perquè, damunt de les roques, els alguers i les platges de fang o d’arena que li concreten la fondària, és on s’acumulen els records del mar. Una memòria molt complexa de l’espant. Tots els desastres de la mar hi han deixat un rastre». No fa falta afegir res més.

dimecres, 6 de novembre de 2019

ODISSEA, EL VIATGE DE NINGÚ


Acabada la guerra de Troia, els diversos exèrcits grecs tornen als seus respectius països, entre els quals Ulisses, el rei d’Ítaca, i els seus homes. El rumb cap a l’illa s’altera i Ulisses i la seua tripulació deriven per la Mediterrània on viuen aventures fantàstiques. Així ens ho conta Homer en el que és el segon dels gran poemes èpics grecs.
Dir Ulisses és sinònim de valentia, de perseverança, de fidelitat. La seua odissea és sinònim de vida. Al llarg dels segles, les vivències d’aquest heroi grec han fascinat gent de diferents èpoques i condicions, però en especial altres creadors que s’han sentit cridats a dir-hi també la seua, com ara James Joyce, Konstandinos Kavafis, Lluís Llach...
El cantautor i músic de Paiporta (Horta Sud) Elies Monxolí Cerveró (afegisc a la paraula cantautor la de músic perquè a més d’haver enregistrat quatre discos amb les seues cançons és catedràtic de trompa al Reial Conservatori de Madrid i trompa solista de PluralEnsemble) ha sentit de sempre una gran fascinació per l’Odissea i des de fa uns anys treballa en un projecte sobre aquesta obra, una recreació lliure de les aventures d’Ulisses en forma de conte musical, literari i plàstic, que ha quallat i ha publicat Edicions 96 amb el títol Odissea, el viatge de ningú.
Elies Monxolí ha sabut envoltar-se de magnífics col·laboradors, en primer lloc Ángel García Galiano, professor de la Universitat Complutense de Madrid, amb qui des del material original ha recreat els episodis més fonamentals de l’obra d’Homer. En segon lloc, de Nacho Mañó (membre del grup Presuntos Implicados), que s’ha encarregat de la producció del disc, dels arranjaments mà a mà amb Monxolí, així com de les guitarres elèctriques i acústiques, el baix, la programació i el teclat. En tercer lloc, de la periodista radiofònica Amàlia Garrigós, que posa la seua veu en la narració. També ha comptat amb l’artista plàstic Pere Salinas, que s’ha encarregat d’il·lustrar el llibre amb els seus collages plens de la llum i els colors del Mediterrani. I finalment d’un grup de magnífics músics i cantants.

A l’hora de compondre les lletres de les deu cançons que conformen el cedé que acompanya el llibre, trobem clares influències del mateix Homer, però també d’Ausiàs March, Vicent Andrés Estellés, Martí i Pol... En la interpretació de les cançons ressonen en Monxolí ecos de Lluís Llach i de Raimon.
En aquest nou treball, Elies Monxolí ha aparegut amb l’immens bagatge del músic de formació clàssica que és, un bagatge amb el qual ha acabat convertint aquest conte musical en una simfonia literària, com molt bé suggerix en el pròleg Laura Borràs.
Odissea, el viatge de ningú és un treball agradable, entretingut i ric en textures sonores, amb algunes picades d’ull que l’oient haurà de trobar i on els instruments, la trompa, l’oboé, el saxo baríton, el clarinet, el violí, l’acordió i l’arpa sovint ens anuncien la presència dels protagonistes. Un llibre disc que és tot un luxe per a no prescindir-ne.

dissabte, 2 de novembre de 2019

DIES COM AQUELLS




El cantautor del Comtat Anselmo Martí Jover ha editat un nou treball discogràfic sota el títol Dies com aquells, un disc enregistrat, editat, mesclat i masteritzat el passat mes de maig als estudis d’Audioart. Es tracta d’una col·lecció de dotze cançons, cinc de les quals amb lletra i música seues i les set restants amb música seua per a cinc poemes de Vicent Andrés Estellés (1924-1993) i dos del poeta de Cocentaina Vicent Valls Gonzàlez (1957-2014), aquest darrer del llibre pòstum Temps de salobre.
A hores d’ara hi ha pocs cantautors valencians que no s’hagen acostat a l’obra d’Estellés per a oferir-nos la seua visió personal sobre alguns dels seus poemes. Entre els cinc que ha elegit Anselmo Martí, n’hi ha tres que són possiblement els poemes que més versions musicals tenen: L’home parat, Rosa de paper i Tinc una mort petita.
Anselmo Martí ens oferix un treball senzill, cru, sense cap mena de concessió, en el que la veu i la guitarra són els pilars sobre els quals se sustenta l’edifici sonor; puntualment, hi apareixen l’harmònica, el xilofon de joguet, el xiulit i la veu femenina d’Almudena Botí. Amb aquests pocs elements dota les seues cançons d’una atmosfera que es mou entre la memòria i l’enyor. Una atmosfera del quotidià, de les coses menudes, que són les que realment donen color i sentit a les nostres vides.
És un disc que es mou entre el folk, la música tradicional i el pop-rock acústic. No oblidem que Anselmo Martí fou la veu i la guitarra del grup Situació extrema, la banda de rock pionera en emprar la dolçaina en les seues composicions.
Dies com aquells és un disc atrevit en un temps en què els músics i intèrprets tenen tants recursos com la tecnologia posa al seua abast. Crec que la seua aposta per una banda és un repte per a reivindicar-se sense crosses i artificiositats com a cantant i músic i també per a singularitzar-se dins del panorama musical. Des del meu punt de vista, l’aposta li ha eixit bé.
Dies com aquells és un disc per a escoltar i gaudir en silenci. Per a relaxar-se i deixar-se dur per cada vers, mentre el cantant construïx imatges en el nostre cervell que ens porten cap als viaranys de la memòria.
Un plat musical senzill, ple de textures sonores carregades de tendresa que ens portaran a evocar les veritats de la vida, la qual, no ho oblidem, és allò que ens passa mentre ens encaparrem a fer altres plans (John Lennon dixit).

dijous, 31 d’octubre de 2019

CLAROR DELS MARGES




A finals de la dècada dels setanta del segle passat, un jove estudiant de Belles Arts tornava en tren des de València a la seua ciutat, Sagunt. En eixir el tren de l’estació, tragué de la seua cartera un llibre de poesia i es va submergir en la seua lectura, alié al paisatge ubérrim de l’Horta. El viatger que tenia al davant, després d’una llarga estona d’estar observant-se’l, li pregunta: «Què lliges?». «Un llibre de poesia de Rainer Maria Rilke». L’individu el felicità per la seua admirable elecció i tot seguit afegí amb un cert orgull: «Jo també soc poeta». El jove estudiant saguntí el mirà una mica incòmode, en un país amb tan baixos nivells de lectura una confessió com aquella era bastant inusual. En aquell moment res el feia sospitar que anys més tard seria l’encarregat del disseny de l’obra completa d’aquell peculiar company de viatge i que a més  acabaria obtenint el premi de poesia amb el seu nom.
El poeta era Josep Maria Ribelles (1934-1997) i el jove aprenent d’artista Manuel Bellver Bayo (1956).
La poesia de Ribelles, influenciada en els seus primers llibres per la de Juan Ramón Jiménez i alguns dels membres més destacats de la generació del vint-i-set, com ara Luis Cernuda, evoluciona al llarg dels anys cap al simbolisme amb ecos de Rimbaud i Verlaine i més endavant cap a l’expressionisme amb un notable interés per l’obra de George Tralk. La de Manuel Bellver té un nexe directe amb la seua obra plàstica i la seua evolució al llarg dels anys. El poeta i assagista alcoià Manel Rodríguez-Castelló afirma que «Bellver és un artista a temps complet i no es poden separar els seus interessos plàstics dels literaris».
L’obra poètica de Bellver, iniciada amb la publicació l’any 1997 del llibre Dies després, naix de la influència de les avantguardes més radicals i agosarades del segle xx, per acabar conformant amb el pas del temps una de les veus poètiques més arriscades i originals del panorama literari valencià. Davant d’una obra plàstica, d’un poema de Manuel Bellver, ningú no pot restar indiferent.
Manuel Bellver obté el XXII Premi de Poesia Josep Maria Ribelles amb el llibre Claror dels marges (Onada edicions, Benicarló, 2019). Una col·lecció de poemes compacta i sense concessions al realisme intimista tan abundant en terres valencianes, que compta amb un magnífic pròleg de Manel Rodríguez-Castelló.
El marge, segons el poeta de Sagunt, és l’espai que delimita camins, camps, polígons, ciutats, fins i tot la pàgina d’un llibre. Un lloc també per a saltar-se, per a transgredir. La claror aporta llum i fa que la visió sobre el marge i l’espai que delimita siga més nítida i desemmascaré allò que s’oculta en la penombra.
El passat mes de març Manuel Bellver inaugurava una exposició a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València, Hivern, aquells que la vam visitar poguérem comprovar que la seua obra, com molt bé afirma Rodríguez-Castelló, «dona compte de la seua visió i vivència del món, és un organisme viu» que dialoga amb el mateix autor i tot allò que l’envolta, evolucionant amb l’erosió, provocada pel medi i pel clima, i amb la llum sempre imprescindible. El poeta deixa que el lector tinga una interpretació personal de cadascun dels seus poemes i el convida fins i tot a desconstruir-los, a combinar-los esborrant el marge que imposa la pàgina i continuant el vers en el vers de la pàgina següent. Si ho fa, el poema pren un nou sentit i la llum que irradia és una altra.
Claror dels marges és un llibre que ens invita al joc i a la reflexió crítica, lluny del banal soroll de fons que ens imposa un món que pretén idiotitzar-nos.