El compositor i
músic Francesc d’Assís Tàrrega i Eixea ha estat considerat el primer
concertista de guitarra de la seua època. Nascut l’any 1852 a Vila-real i criat
a Castelló, va morir a Barcelona l’any 1909 després de patir dues hemiplegies.
Sis anys després s’exhumaven les seues restes mortals i es traslladaven des del
cementeri de Montjuïc fins al de la capital de la Plana, on foren depositades
en un nínxol provisional fins que l’any 1961 se li va alçar un mausoleu.
L’escriptor Vicent
Pallarés, en Les llàgrimes d’Orfeu
(Editorial 3i4, València, 2017), novel·la amb la qual va obtindre el Premi
Andròmina de Narrativa dins dels XLVI Premis d’Octubre, ens situa en el dia en
què les restes de Tàrrega refan el camí en ferrocarril cap a Castelló. Durant
les hores que dura el viatge, li dóna veu al germà, el també músic Vicent
Tàrrega, la dona, Maria Rizo, i els dos fills, Paquito i Marieta, els quals a
través de diversos monòlegs interiors convoquen la memòria i reconstruïxen la
biografia pública i privada de l’autor de Recuerdos
del Alhambra.
El relat, escrit
amb una prosa àgil, combina, sense estridències, el que va passant, minut a
minut, en el compartiment del tren amb els records d’aquells que van estimar
Tàrrega i d’alguna manera van patir i compartir la seua passió per la música i
la guitarra. A través dels seus records ens descriuen diversos aspectes de la
seua personalitat com ara la seua bonhomia, la seua tossudesa,... i sense ànim
de revenja insinuen possibles infidelitats i es queixen del desinterès del
músic per l’economia familiar. Assenyalen els moments transcendents de la vida
del guitarrista de la Plana, com ara l’accident que va patir d’infant en caure
dins d’una séquia prop de sa casa, que li va danyar els ulls i que va fer
pensar al seu pare que la música podria ser una manera de guanyar-se la vida
per al xiquet; el seu concert en Novelda, on va conéixer la seua dona; el seu
trasllat a Madrid i posteriorment a Barcelona, els seus viatges, etc. I també
ens oferixen una galeria de personatges que van envoltar l’autor i que van
tindre un important paper en la seua vida professional i personal. El retrat
col·lectiu que va creant Vicent Pallarés és el d’un home senzill, despreocupat
dels afers domèstics i quotidians, generós, amic dels seus amics, que viu lliurat
en cos i ànima a la música i especialment a la guitarra clàssica, un instrument
que aleshores gaudia d’un escàs prestigi.
Francesc Tàrrega
compon i adapta a la guitarra peces clàssiques d’altres autors, com ara
Beethoven, Chopin, Mendelssohn o Albéniz; oferix concerts, assaja fins a altes
hores de la nit, crea noves tècniques d’interpretació (hi ha qui assegura que
ha creat els fonament de la tècnica de la guitarra clàssica del segle xx), impartix classes, viatja i fuma,
fuma a tothora. Sota el retrat que fa Pallarés hi ha un home de carn i ossos,
que estima, que treballa, que somia, que patix, i no un mite de cartró pedra.
Estem sense cap
mena de dubtes davant d’un dels millors llibres de Vicent Pallarés. Un narrador
amb una llarga i extensa trajectòria que ha estat capaç de convocar els morts i
recuperar el passat per a recrear, a través de la mirada de les persones més
pròximes al protagonista, la vida d’un dels músics valencians més importants
del segle xix, i ho fa amb
amenitat, amb un exercici notable d’estil i d’ofici, contenint-se i fugint de
l’hagiografia civil, de l’homenatge fàcil i carregat de tòpics que han patit
tantes i tantes figures valencianes del temps de Francesc Tàrrega.
