dilluns, 11 de desembre de 2017

MERCI BRASSENS




Des que la Nova Cançó va començar a donar els primers passos de la mà d’Els Setze Jutges que el poeta i chansonnier francés Georges Brassens (1921-1981) ha tingut una influència i una projecció notables en bona part dels nostres cantants. Gent com ara Josep Maria Espinàs, Quico Pi de la Serra, Rafael Subirachs o Joan Manuel Serrat han fet versions d’alguns dels seus èxits. Però són el terrassenc Miquel Pujadó i la valenciana Eva Dénia els qui al llarg de la seua carrera s’han capbussat més profundament en la seua obra.
Eva Dénia és una músic i cantant amb una obra sòlida i consolidada, en la qual l’hem pogut veure i sentir interpretar amb solvència temes de gèneres tan diferents com el jazz, la bossa nova, la cançó d’autor i la cançó tradicional valenciana.
A principis de la segona dècada del segle, junt amb Lola Ledesma, Amparo Hurtado, Merxe Martínez, Patxi Ferrer i Sílvia Ampolla, formen el grup Sis veus per al poeta, el qual el 2013 publica el disc Homenatge a Vicent Andrés Estellés que ha donat nom a un espectacle que quatre anys més tard encara continua amb èxit rodant per tot el país. El 2015 Eva Dénia publica en solitari Quan abril era abril, un disc ple de poesia acompanyada per unes textures sonores cosides amb un fil invisible fet de sensibilitat i domini de l’ofici. I el 2017, amb la col·laboració de la violoncel·lista Merxe Martínez, ens oferix el treball Merci Brassens (Mésdemil, 2017). Com en altres ocasions, Eva compta amb la col·laboració del seu germà, el també cantant i músic Carles Dénia, qui a més de ser el responsable de la producció artística, la gravació i les mescles s’ha encarregat dels llaüts, de les segones guitarres i de les percussions.
Georges Brassens fou un chansonnier, i amb açò no dic res que no s’haja dit mil vegades, amb unes cançons que tenien el magnetisme i l’atractiu que donen les melodies senzilles i alhora elegants, així com unes lletres treballades on es veia la mà del gran poeta que fou, però també del lector de poesia que es va atrevir a musicar els poemes d’altres.


En Merci Brassens, Eva Dénia i Merxe Martínez mantenen la força original d’uns temes que a pesar dels anys transcorreguts continuen vius i actuals, fins i tot afegiria que, amb la seua interpretació, han potenciat el seu lirisme brindant-nos una versió femenina, rica, sentida i alhora fidel.
El disc ha estat enregistrat a Sant Pere de Ribes i produït per Eva, Merxe i l’associació Auprès de son arbre. Els dotze temes més un bonus track que el conformen han estat arranjats per Eva Dénia, exceptuant Les amoureaux des bancs publics, del qual s’ha encarregat Merxe Martínez.
Onze de les cançons estan cantades en francés i dos en valencià, Pobre Martí i Saturn.
El disc és un magnífic treball amb una sonoritat acústica encisadora, farcida de detalls sonors i de ritmes que captiven l’oient. Un treball marcat per la veu personal d’Eva Dénia, així com pel diàleg que manté junt amb la seua guitarra amb el violoncel de Merxe Martínez i on els puntejats precisos de Carles Dénia vénen a subratllar una bellesa plena de suggerències.


dimecres, 6 de desembre de 2017

L'ESTIRP DEL CAÇADOR

L’existència del bé i del mal i la lluita eterna que porten els seguidors d’un i de l’altre per imposar-se i aconseguir el poder universal ha estat des de temps remots una de les grans qüestions que han preocupat l’ésser humà. Aquesta lluita ha estat plasmada en els textos sagrats de les religions de tot el món i sovint una interpretació esbiaixada, fanàtica, ha escrit pàgines obscures i sanguinolentes en la història de la humanitat.
La guerra entre els partidaris del bé i del mal, entre les forces de la llum i les de la foscor, entre l’energia positiva i la negativa, fa segles que va traspassar els límits dels textos religiosos per a convertir-se en un dels grans temes de la creació artística en general i literària en particular.
Dins del camp de la literatura és en gèneres com ara el fantàstic on trobem aquesta lluita viva i alhora secreta transcrita amb gran imaginació i intensitat.
L’ésser humà en l’actualitat es veu immers en una realitat fictícia dissenyada per la indústria de l’entreteniment i dels mitjans de comunicació. Ens deixem portar per una cultura que ho banalitza tot, per rutines que ens ha dissenyat i planificat amb les quals donem per fetes coses que possiblement no ho són. Ens hem allunyat dels cicles de la natura, vivim en un univers de pantalles.


L’escriptora de Simat de la Valldigna (La Safor) Lourdes Boïgues, en el seu darrer llibre L’estirp del caçador (Col·lecció Albades, Edelvives, València, 2017), agafa de la realitat actual una adolescent i la trasllada des de la seua còmoda vida com a interna en un col·legi de monges a un paratge feréstec de la muntanya. Envoltada d’estranys al mig del bosc, es veurà empesa a participar en una batalla cruenta entre les forces del bé i del mal.
Som davant d’una novel·la fantàstica en la qual la protagonista, Aracel·li, en una etapa important de la seua vida es veurà obligada a madurar, a prendre decisions, a triar socis i amics, a confiar en la paraula d’estranys i a fer-li front a l’adversitat. Durant unes setmanes d’hivern, des d’un mas al bell mig del bosc, descobrirà la presència tangible i dolorosa del mal.
Lourdes Boïgues ens oferix un relat escrit amb una prosa senzilla i àgil amb la qual ha construït una trama que manté la tensió narrativa i l’interés del lector al llarg de tot el llibre.
En L’estirp del caçador, l’autora no defuig els homenatges i les referències als clàssics de la rondallística valenciana i europea. Situa l’escenari en alguns dels paisatges de les rondalles d’Enric Valor, la serra Mariola, els pobles de les comarques de la Vall d’Albaida i l’Alcoià-el Comtat. Recrea personatges provinents de llegendes anglosaxones i centreeuropees. Tots ells coneguts pels lectors del gènere, la qual cosa situa L’estirp del caçador dins d’una tradició literària concreta.


Aracel·li es veurà protegida per tot un seguit d’estranys individus que l’ajudaran a combatre les forces del mal. Unes forces que pretenen, destruir equilibris i dominar el món. Aracel·li descobrirà el passat del seu llinatge familiar, la terrible tragèdia que van viure els seus avis i el seu pare. Serà conscient que pertany a una nissaga amb un ofici molt especial i assumirà l’herència rebuda. Però també descobrirà que la força del mal, personificada ací per una bruixa tot poderosa, ha estat producte en part de la cruel persecució i tortura a la qual l’han sotmesa les suposades forces del bé. La violència engendra violència, l’odi més odi, i tot plegat ens distancia els uns dels altres.
Aracel·li comprovarà que en aquesta lluita terrible hi ha qui des de l’altre bàndol ha optat per una nova via, només d’ella dependrà si els nous personatges seran o no els seus aliats.

dimarts, 28 de novembre de 2017

CONTES CANTATS I CONTATS


Sovint les idees i les propostes creatives apareixen o vénen d’una manera inesperada dels llocs i de les persones més insospitats. Naixen d’una ocurrència, d’un fet anecdòtic i d’una manera lenta i pausada van prenent entitat fins a convertir-se en l’esbós d’un projecte en el qual paga la pena invertir energies. Fa uns anys les mestres de l’escola bressol de Benimaclet li van encomanar al pare d’un dels alumnes que fera una cançoneta per a la festa de fi de curs. La cançó va agradar tant que cada any el pare fou requerit per a compondre una nova peça musical.
Aquest pare era Àlvar Carpi, un músic de llarga trajectòria nascut a Algemesí. Un artesà de la cançó que igual el trobes com a músic d’estudi o d’acompanyament que com a cantautor, recordem el seu darrer treball en solitari, Carrer passeig. Àlvar Carpi, amb tot el material que havia compost per a l’escola bressol, s’ha autoeditat un llibre disc, Contes cantats i contats.
El disc ha estat enregistrat i mesclat per Josep Maravilla, que també s’encarrega del baix i de les guitarres, a l’estudi La Casona i ha comptat amb tot un seguit de col·laboradors de luxe com ara el contacontes i escriptor Llorenç Giménez, autor dels textos que narra en el disc; músics com ara Eduard Navarro o Abraham Rivas; o les veus de Vanessa i Mili Giner, del grup Carraixet; Mireia Vives, Anna Franco, de Soul Atac; Esther Andújar, que acompanyà durant un temps el músic de jazz Ximo Tebar; i Cristina Blanco. Les lletres i la música de les cançons, exceptuant la música d’Els quatre amics i la d’Un caragolet, han estat a càrrec d’Àlvar Carpí.


El disc recull deu cançons divertides, enginyoses i enganxoses a través de les quals Àlvar conta històries que volen transmetre valors positius als infants. Musicalment, és un treball eclèctic on empra diversos gèneres de la música popular amb l’objectiu d’oferir als menuts, però també als grans, un pomell de cançons atractives, que es puguen escoltar, cantar i ballar. El cedé l’acompanya un llibre on apareixen reproduïdes les lletres de totes les cançons amb dibuixos d’il·lustradors com ara Alícia Maties, Cristina Blasco, Maria Casas, Martín Botella i Raúl Climent.
Contes cantats i contats és un treball molt digne, una aposta seriosa i rigorosa per un gènere difícil i complicat com és el del contacançons, que al País Valencià té els màxims exponents en músics com ara Dani Miquel o la companyia Marcel el Marcià.
Un treball que els recomane per a passar una estona de faula amb tota la família.


dilluns, 20 de novembre de 2017

EL COR DEL VIOLÍ


Disculpen que entre tan directe com un elefant en una fàbrica de vidre de l’Olleria, però trobe que convocar un premi de poesia durant quaranta anys amb l’objectiu de promoure l’ús social del valencià, així com la creació literària en aquesta llengua, i després fer una edició de l’obra guardonada perquè reste durant dècades oblidada en un magatzem és, si em permeten l’expressió, una vertadera canallada, una manera brutal d’incomplir el pacte que són les bases del certamen i un balafiament estúpid dels diners dels contribuents.
L’Ajuntament de Nules porta convocant seixanta-tres anys uns Jocs Florals i quasi quaranta editant l’obra guardonada en cada edició. El llibre resultant com a objecte és molt digne en format de butxaca i amb un paper color os de bon gramatge. El problema és la seua manca de distribució comercial. Encara sort que el regalen a les biblioteques de la província de Castelló.
Aquests jocs florals l’han guanyat autors amb una trajectòria sòlida quan no brillant com ara Marisol Gonzàlez, Iban L. Llop o Vicent Penya, autors que en part s’han sentit frustrats en veure que el llibre acabaria condemnat a un silenci administratiu.
Hi ha lectors de poesia que, com jo, han tingut la sort d’aconseguir per amistat amb el poeta premiat un exemplar de l’obra premiada. Som d’alguna manera éssers privilegiats que hem pogut gaudir d’un plaer que per ineficàcia ens ha estat reservat a uns pocs.
Fa uns dies el carter em va portar el llibre guardonat en l’edició del 2016 dels Jocs Florals de Nules, El cor del violí, de José Luis García Herrera, un poeta que al llarg de la seua carrera ha anat construint una obra poètica en dues llengües. Un cas no únic però sí un tant especial per la dedicació i l’energia que l’aventura li reclama.
El cor del violí és un llibre que conté una única col·lecció formada per vint poemes de vers lliure i que tenen l’obra de Miquel Martí i Pol com a gran referent.
José Luis, com el mateix Martí i Pol, ens parla en aquests versos de la seua vida interior, de la relació que manté amb el fet poètic. És el seu, però, també un diàleg constant amb ell mateix sobre la vida, el pas del temps i la mort.


La poesia de José Luis García Herrera és aparentment diàfana, senzilla. Però no del tot, aquesta impressió és falsa, un color per atraure els lectors que li tenen por a l’hermetisme que representa la poesia. Els seus poemes no estan nus, es troben lluny d’eixa prosa fragmentada i amb un lleuger vernís líric que tant abunda. A més del diàleg esmentat, trobem la creació en traços ferms d’escenaris i atmosferes que ens suggerixen un cert estat d’ànim, que el lector farà també seu. Després ens oferix els pensaments, les reflexions d’un home que sent, que patix, que busca com un penitent modern respostes a les grans i petites preguntes.
La poesia des del primer vers, aquell en què l’autor troba un home dins del mirall, s’anirà convertint en música amb un ritme, amb una cadència que anirà prenent-nos els sentits i obligarà els lectors a aturar-nos a pensar sobre allò que ens ha dit o ens ha suggerit. Possiblement, no estarem d’acord amb ell o potser sí, i ens sentirem obligats amb traç fi a escriure al marge del poema el nostre propi poema.
On és el cor del violí?, segurament en el pit del compositor. El cor del violí és un llibre curt i intens, amb un tast en el paladar que ens evoca la llum que reflectix la mirada d’un ésser humà atrapat en la xarxa de la poesia.

dilluns, 13 de novembre de 2017

LA LLUM DEL FAR


 Aquest darrer trimestre de l’any el poeta d’Algemesí Miquel Català publica en l’editorial Neopàtria d’Alzira el seu quart llibre de poesia, La llum del far. Un volum que ve a eixamplar el parèntesi que va obrir el 2015 Cavallet de mar en la trilogia conformada per Poemes de la nina libèl·lula, Poemes de la nina mandarina i un tercer que resta inèdit i sense títol.
Miquel Català fins ara havia tingut una certa predilecció a l’hora d’encapçalar els seus llibres amb títols que evoquen la infantesa com un espai per a la imaginació i la fantasia. La llum del far, sense allunyar-se en excés i al mateix temps connectant a través del medi marí amb el que l’antecedix, evoluciona cap a un altre terreny, té altres interessos ètics i estètics. És cert que Miquel Català continua mostrant-se còmode en el vers lliure, en una poesia diàfana que naix de l’observació i de l’experiència, amb un realisme de marcat tint intimista que en un moment determinat evoluciona cap a la denúncia social.


No cal ser massa espavilats per a saber que en la navegació nocturna a unes milles de la costa la llum d’un far ens guia, ens assenyala possibles esculls i evita la tragèdia del naufragi. Si en compte de navegació nocturna diem viure en hores obscures, si en compte d’esculls diem desencontres i en compte de naufragi diem fracàs, tenim les bases per a una col·lecció de poemes sobre alguns dels grans temes universals. Els poetes sempre han tingut una certa tirada per les metàfores marines i marineres. Els valencians tenim una llarga tradició en aquesta matèria, que va des d’Ausiàs March fins al castellonenc Miquel Peris i Segarra, que per cert va donar nom a un premi de poesia marinera.
De Miquel Català m’agrada la capacitat que té per alçar, amb pocs recursos, un escenari i dotar-lo d’una atmosfera concreta sobre els quals, tot seguit, situa un ésser humà que s’enfrontarà a totes les seues misèries i grandeses, a la soledat universal i a una realitat amb la qual mai no s’acaba de sentir a gust.
Miquel Català, que abans que poeta se sent lector, en aquest com en anteriors llibres ret homenatge a alguns dels autors que més l’han seduït i captivat, com ara l’esmentat Ausiàs March.
En pujar al vaixell que és aquest llibre ens trobem al timó un home madur, amb el rostre marcat per l’experiència, el qual des d’una mirada realista ens diu que a pesar dels corrents i els vents adversos hem de gaudir de cada instant de la vida, ser capaços de trobar al bell mig de la foscor una llum, una passió, un ésser estimat, que ens il·lumine en la nostra navegació i que evite que ens estavellem contra les roques del dolor, la soledat, la tristesa i la desventura.

dilluns, 6 de novembre de 2017

UN DIA DE FEBRER


El cantautor Sergi Contrí, després de cinc anys de silenci musical durant els quals va publicar el llibre de poesia La pena i la reixa (Germania, 2013), ha tornat als estudis de gravació per tal d’enregistrar un nou disc, Un dia de febrer. Aquest nou treball està conformat per huit cançons algunes de les quals, com ara Recorda, Quan mirant-te i Vides noves, són noves versions de temes que van eixit publicades al disc Comptant sargantanes (2006), les dues primeres, i Dies de fira i flors (2012), la darrera.
En Un dia de febrer Sergi Contrí ha comptat amb la complicitat del també músic Bertomeu, el qual per una banda l’ha produït, enregistrat i masteritzat a Estelestudi d’Alberic i per una altra s’ha encarregat de les guitarres acústiques, la steel guitar, les guitarres elèctriques, el baix, les programacions, percussions, mandolines i teclats. Sergi Contrí ha posat la veu, els cors i les guitarres acústiques.
El so del disc bascula entre el pop-folk i el pop-rock, entre els ritmes pausats de temes com ara Abril i Vides noves i els ritmes vibrants de Jesús pobre que m’ha portat a la memòria les millors composicions dels germans Urquijo (Los Secretos, Los Problemas). En les seues lletres trobem moments per a la memòria, per a l’enyorança, fins i tot per a la tendresa i la confessió personal. A Contrí li agrada recrear-se construint imatges que apel·len directament als sentits. Imatges visuals plenes de detalls, però també sonores i olfactives (eixe olor a garrofa que ha inspirat uns quants músics valencians de diferents generacions), el cim l’abasta en el tema Muntanyes de flors seques.


Un dia de febrer és un disc íntim, personal, allunyat de la cançó protesta i combativa, ens parla de temes universals com ara el pas del temps, l’amor de parella, també entre pare i fills, la destrucció dels espais idealitzats de la nostra infantesa.
La memòria porta el cantautor a reconstruir un univers personal que no sols està fet de matèria, sinó d’unes sensacions i d’uns sentiments que evoca amb la pretensió de conservar-los en forma de poema, de cançó.
Sergi Contrí és un home enamorat de la vida, un sentimental tocat per la nostàlgia i amb una gran capacitat per a evocar petits i grans instants en els quals ha sentit com la felicitat acariciava lleument la seua mirada.
Els arranjaments musicals estan fets amb molt de gust, condimentats amb detalls sonors que ens obliguen a prendre atenció no sols a les lletres que ens va desgranant aquest joglar nascut a Dénia, sinó als paisatges sonors que evoquen amb cada pulsació els diversos instruments musicals emprats.

dilluns, 30 d’octubre de 2017

L'ÚNICA PASSIÓ NOBLE



Joan Garí, sense cap mena de dubte, és un dels assagistes valencians més interessants del moment. És un lletraferit a qui no el tenalla ni afeblix cap inseguretat. La seua seguretat descansa sobre una gran formació, sobre les seues lectures (ofici de lector és el nom del seu blog), una gran curiositat intel·lectual, una mirada escèptica sobre la realitat que l’envolta, i una personalitat molt marcada.
Des del meu punt de vista, hi ha una línia fina, feta de paraules, que unix a través del temps i dues (potser tres) llengües l’autor dels Essais, el gascó Michel Eyquen Montaigne primer amb l’escriptor empordanés Josep Pla i després amb els valencians Joan Fuster, Josep Iborra, Joan Francesc Mira, Vicent Alonso, Enric Sòria, Josep Igual, Alfred Mondria, Francesc Viadel, Manel Rodríguez-Castelló, Ramon Ramon o el mateix Joan Garí. El nostre autor és conscient d’aquesta tradició literària i recrea un punt de connexió entre una literatura i l’altra en forma de llibre.


L’any 2016 Garí va obtindre el Primer Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló, que el mateix any publicà Onada edicions, amb el llibre L’única passió noble. Converses amb Madame Mähler-Besse sobre els valencians i el seu país. La primera pregunta que em vingué al cap en tindre el volum en les mans fou: qui és aquesta senyora a la qual s’adreça Garí? Doncs era, fins l’any 2012, la propietària de la torre on Montaigne va escriure els seus famosos Essais. Un encontre fortuït porta el nostre autor a escriure unes converses amb ella sobre l’única passió noble, la qual cosa em dóna pas a una segona pregunta: i quina és aquesta passió? La pregunta la respon una confessió de Joan Fuster: «No tinc altra autoritat que aquesta: la d’haver-me apassionat, fins a l’obsessió, per la vida i el destí del meu poble. Potser és l’única passió noble que reconec en mi».
Joan Garí, des del Perigord, reflexiona sobre literatura, l’obra i la figura de Montaigne i de Fuster, la relació que mantingueren cadascú amb la seua llengua materna i amb la societat de la qual formaren part, i ho fa d’una manera incisiva i intel·ligent, sempre pendent del detall que li acaba donant la pinzellada humana i definitiva al retrat de cadascun dels personatges que apareixen en l’obra. Ens parla del projecte polític de Joan Fuster, de la seua recepció per part de la societat valenciana del postfranquisme, dels seus darrers anys a la universitat, de l’evolució del valencianisme polític en les darreres dècades, de la importància de les tertúlies de l’Hotel Inglés a la ciutat de València, de la gestació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, de la relació entre Catalunya i el País Valencià...


Garí, amb una prosa rica i àgil, amb concessions al sarcasme i a la ironia, es mostra preocupat pel futur de la llengua dels valencians, el terroritza la galleguització del valencià, així com la mediocritat imperant en la política, en la literatura, en la societat. Encara que, com a bon escèptic, arriba a afirmar que a l’ombra també es pot estar bé.
L’única passió noble és un llibre d’una gran amenitat, escrit amb intel·ligència i des d’una òptica no-nacionalista a través de la qual fa balanç del país i de la seua cultura, així com de les relacions de l’intel·lectual amb la societat i el poder. L’única passió noble per a Joan Garí és el pensament lliure, la literatura i la llengua que li són matèria primera.


dilluns, 23 d’octubre de 2017

VINDRÀ LA MORT I TINDRÀ ELS TEUS ULLS


L’escriptor d’Alginet (la Ribera Alta) Urbà Lozano acaba de publicar l’obra amb la qual va obtindre el Premi Enric Valor de Novel·la que organitza i patrocina la Diputació d’Alacant, Vindrà la mort i tindrà els teus ulls (Bromera Edicions).
Urbà Lozano va irrompre en el panorama literari valencià l’any 2006 amb la novel·la La màquina ronca (Brosquil edicions), a la qual li va seguir, amb pocs mesos de diferència, el recull de relats Femení singular (Bromera, 2007), dues magnífiques targetes de presentació que ens mostraven un narrador amb una gran capacitat fabuladora i una prosa àgil i rica. Després publicaria, també en Bromera, Plagis i La trampa del desig, amb les quals va obtindre els premis literaris Ciutat d’Alzira i el Constantí Llombart-Ciutat de València. Lozano (no confondre mai amb el seu paisà i també narrador Josep Lozano) és un escriptor a tindre molt en compte pel rigor i la seriositat del seu treball i per qualitats com ara l’amenitat i la capacitat de seducció de la seua prosa.
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls, títol manllevat d’un vers de Cesare Pavese, Verrà la morte e avrà i tuoi occhi, és una novel·la construïda al voltant d’un gran personatge, un home solitari, esquerp, amb una infantesa marcada per l’absència de la figura paterna i amb una mare amb un ofici especial. Ell també ho és, d’especial, de diferent respecte als altres xiquets del seu poble, i aquesta diferència fa que no acabe, com la resta, treballant com a mà d’obra al camp. El protagonista se n’anirà del poble, on no acaba d’encaixar, i amb l’excusa de l’estudi farà cap a la ciutat de València i més endavant pel treball s’instal·larà durant dècades a l’illa de Sicília.
De tornada al seu poble, ja jubilat, mentre espera l’arribada de la seua dona, escriu un dietari on narra amb una gran fluïdesa i honestedat el que ha estat la seua vida fins aleshores.

La prosa, aparentment senzilla (com de difícil resulta aconseguir-la!), és d’una gran amenitat, a la qual cosa s’unixen uns capítols curts però colpidors que donen una gran agilitat i comoditat a la lectura.
La història que ens relata el protagonista és la d’un home sabedor que per a sobreviure cal prendre partit, i que no fer-ho suposa rebre de tots els costats. La seua és una actitud cínica i acomodatícia que el porta a travessar la línia roja que separa la legalitat de la il·legalitat.
També és el relat d’una història d’amor on no falta ni tan sols la figura geomètrica i tortuosa del triangle. Al protagonista li ha costat trobar l’amor, o millor dit, la persona en qui vessar la seua ànsia d’estimar, i es lliura a ella com mai no havia tingut l’oportunitat de fer-ho.
La veu narrativa és en tot moment la del protagonista. L’autor resta ocult darrere, encara que de tant en tant aquells que hem seguit amb atenció el seu treball aconseguim veure’l en petits detalls que no relataré per a no trencar la màgia de l’obra, un relat que ens parla de la vida, de l’amor, de la mort i del grapat de secrets que tots guardem en una butxaca o altra del nostre passat.

dilluns, 16 d’octubre de 2017

UN EQUIPATGE FET DE CANÇONS


Capacitat creativa, un cert eclecticisme a l’hora de compondre, perseverança, curiositat intel·lectual i sobretot generositat són algunes de les qualitats d’un dels cantautors valencians més prolífic i per desgràcia menys conegut fora de les comarques de Castelló, els parle d’Artur Àlvarez.
La manca d’un circuït d’actuacions com cal, d’espais en la ràdio i la televisió que aposten per la difusió de la música en valencià dificulta encara a hores d’ara la vertebració cultural del País Valencià i condemna a l’ostracisme els músics i les seues cançons. Si a més sumem les dificultoses connexions amb els diversos territoris que conformen allò que hauria de ser el seu mercat natural tot plegat és convertix en un escull insalvable. En el cas d’Artur Àlvarez en una enorme paret invisible que dificulta la difusió d’una obra sòlida, amb una gran personalitat, que beu de fonts diverses que van del blues i el rock fins la cançó d’autor i que, a més és totalment independent dins de la fràgil indústria musical autòctona.
Després d’haver publicat els últims anys dos magnífics treballs, A ritme de blues, on va musicar poemes de Bernat Artola i Miquel Peris i Segarra i el doble cedé Tribut, en el qual va retre un sentit homenatge als músics i les cançons que més l’han colpit al llarg de la seua carrera, ara Artur Àlvarez, ens oferix un disc on recopila algunes de les seues millors cançons sota el títol de Bagatge.
Un interessant treball que el cantautor d’una manera altruista oferix al públic per a ser descarregat gratuïtament a través d’una plataforma digital: https://arturalvarez.bandcamp.com/releases.


Bagatge recull setze cançons a través de les quals podem fer un recorregut per la trajectòria del veterà cantautor castellonenc. És, per a aquells que ja coneixen la seua existència, l’ocasió de gaudir de nou d’unes cançons magnífiques, i per a aquells que no sabien de la seua trajectòria una excel·lent oportunitat de descobrir un cantautor d’una gran talla.
La veu càlida i vellutada d’Artur Àlvarez els seduirà des de la primera estrofa. Coneixeran un gran amant dels poetes i de la poesia, als quals ha donat sovint veu i música, se’ls revelarà una persona sensible que invita l’oient a tindre una relació intensa amb la cançó, un músic capaç de construir sons que ens ajuden a evocar espais i escenes, a despertar sentiments i emocions realment intenses.
Gràcies, Artur, pel teu treball i per la teua immensa generositat, que els déus t’ho compensen.


dilluns, 9 d’octubre de 2017

"ELS INCENDIS DE L'ÀNIMA"


L’editorial Neopàtria d’Alzira (la Ribera Alta) acaba de publicar en la col·lecció Mare Nostrum el que és el huité llibre de poesia del poeta d’Algemesí Vicent Nàcher Ferrero, Els incendis de l’ànima.
Vicent Nàcher, que va formar part del grup de poetes de la revista L’Horabaixa junt amb Francesc Viadel o Josep Manel Esteve, va iniciar la seua carrera literària l’any 1994 amb la publicació del llibre Primavera de cartrons, i al llarg d’aquests més de vint anys de trajectòria ha anat construint una veu poètica personal que emana d’una certa narrativitat amb la qual, «amb els meus versos depilats de floritures», evoca, suggerix, reflexiona sobre la condició humana i l’individu dins de la societat.
Nàcher és un dels autors valencians que més clarament practica la poesia de l’experiència i el realisme intimista, un realisme que de tant en tant salta la frontera i es convertix en realisme social, i ho fa per a denunciar la injustícia i els atacs a la dignitat de les persones i dels pobles.


Els incendis de l’ànima és un llibre amb el qual l’autor, d’una manera honesta, sincera i directa, es despulla emocionalment i es mostra com un ésser humà fràgil i sensible. Un home ferit pels colps que li ha propinat la vida, però que té la gran sort de comptar amb gent que està per ell i li fa més fàcil i amable l’existència. Un individu, també, que des de ben menut s’ha sentit atret per la lletra impresa, primer com a lector i després com a poeta i crític, una persona seduïda per les paraules convertides en poesia i fins i tot per la poesia convertida en cançó.
La passió per escriure, per inventariar personatges i també el paisatge urbà i rural que l’envolta l’ajuda a ordenar el seu món, que tendix de vegades al caos, un món on la nit pot aparéixer a deshora absorbint-lo en un remolí de dolor.
Els poemes d’Els incendis de l’ànima són llargs i marcadament discursius, amb alguna petita excepció on el poeta assaja ritmes musicals. És un llibre extens, supera les cent pàgines, dividit en tres parts encapçalades només per un número romà, però és la tercera part la que realment conforma el cos de l’obra, amb poemes d’estructura quasi idèntica.
Vicent Nàcher d’una manera pausada, va confeccionant entre versos el seu propi autoretrat com a ésser humà, però també el retrat del poeta que és. Un home, un poeta, amb una mirada atenta i reflexiva, amb una gran vida interior, que ens va descrivint el petit univers del qual forma part, un home que sent i denuncia amb ironia la part més amarga i dolorosa de la societat en què viu i que agraïx amb sentits homenatges l’amor i l’amistat, la creativitat dels músics i escriptors que acompanyen les seues hores, així com l’immens regal que és la vida, una vida que exigix digna i solidària.



dilluns, 2 d’octubre de 2017

RITMES SUGGERENTS


Besarabia és una regió del sud-est de l’Europa oriental la major part de la qual pertany actualment a l’Estat de Moldàvia i una part a Ucraïna. Però Besarabia també és el nom d’una banda que des de València ens invita a fer un viatge musical des de les costes orientals de la Mediterrània fins a les occidentals, des dels Carpats i els Balcans fins a les ribes dels rius Xúquer i Ebre.
Ritmes, trenes i gats és el primer llarga durada que han enregistrat després d’haver participat en desenes de festivals on se’ls ha reconegut per la intensitat evocativa i suggerent dels seus directes.
El trio està format per dos valencians, Jaume Pallardó i Eva Maria Domingo, i per la londinenca Heidi Erbrich, cadascun dels quals prové d’experiències musicals diverses que van des del folk-funk, el rock, el jazz fins els ritmes jamaicans, i a més a més Eva Maria Domingo combina la seua vessant musical amb la d’actriu.


Ritmes, trenes i gats ha estat enregistrat a Loopers estudis de Totana i mesclat a Primavera a l’Atlas de Múrcia. La producció ha estat a càrrec de la mateixa banda, però de les mescles s’ha encarregat Constantino López, un músic murcià que ha format part de bandes com ara els prestigiosos L’Ham de Foc.
Aquest primer treball discogràfic de Besarabia conté tretze temes, quatre dels quals de composició pròpia i la resta balls tradicionals dels Balcans, concretament de Bulgària i de Sèrbia, així com melodies Klezmer (per als no iniciats, la música dels jueus asquenasites de l’Europa oriental) i tonades otomanes del Caucàs.
El disc és intens i divers, i fa de la multiculturalitat i del multilingüisme bandera, com a mostra el títol, dissenyat de tal manera que es pot llegir en tres idiomes diferents: valencià, castellà i anglés, així com les lletres, que hi apareixen reproduïdes en aquestes tres llengües.


D’entre les quatre composicions pròpies destaca Cau la mà, la lletra de la qual és d’Eva Maria Domingo i la música del grup. Es tracta d’una cançó amb una gran càrrega lírica, escrita i interpretada amb una gran sensibilitat. Cau la mà la dediquen a les persones refugiades amb l’esperança d’un futur en pau, llibertat i prosperitat. Un clam contra la insolidaritat, un plany de dolor davant de tanta ignomínia, “Tots som refugiats/ veles esteses front del mar/ vaixells errants a la deriva,/ ofegats de mesquinesa”.
Ritmes, trenes i gats és un d’aquests treballs que no ens deixarà indiferents, ric en sonoritats, amb cançons magníficament interpretades, que ens transporten a l’altra riba de la Mediterrània i més enllà. Una invitació suggerent al ball, però també al somni.



dilluns, 25 de setembre de 2017

LA COL·LECCIÓ D'INSECTES DE FRANCESC MOMPÓ



El poeta pot nàixer o morir pels ulls. La mirada és el seu sentit primer, aquell que després de fer-lo testimoni, espectador o protagonista, el portarà a la reflexió, a l’encantament, a l’evocació, a capbussar-se en la memòria o a entrar en el complex bosc dels suggeriments. Això no vol dir que els altres sentits no siguen importants o no complisquen una funció determinant. El poeta escriu, però també llig. La lectura és la mirada que fa sobre la mirada dels altres. Mirades que el poden colpir, que el poden irritar, que li creen una necessitat de contestar-les, de contrarestar-les, mirades que el poden seduir, atrapar en una xarxa on pot morir la seua veu poètica original.
El poeta no administra més que el llenguatge i les emocions, i encara que la seua disciplina és lluny de la d’un notari, li agrada inventariar tot allò físic i eteri que es mou al seu voltant.
En la literatura hem vist inventaris de sentiments, de personatges, de realitats socials i fins i tot de bèsties amb els quals el poeta ociós recull i juga amb el llenguatge i atorga personalitat humana o quasi humana a tot un vaixell d’animals.
Entre les diverses espècies animals, hi ha en poetes de diferents tradicions literàries una certa predilecció pels insectes. Apareixen en tota mena de gèneres, des dels més populars fins els més cultes. En la nostra tradició poètica són nombrosos els poetes que han escrit sobre insectes: Maragall, Carner, Salvat-Papasseit, Brossa, Vall, Estellés, Llompart, als quals se’ls suma ara el poeta i narrador de l’Olleria (la Vall d’Albaida) Francesc Mompó. Mompó ens oferix una col·lecció d’insectes en Insectostomia (El petit editor, Cullera, 2017), un grapat d’animalons que d’alguna manera habitaren la seua infantesa, bestioles domèstiques que en la seua maduresa encara sobrevolen el seu paradís perdut.
Insectostomia recull un total de noranta-nou poemes de dos versos cadascun. Mompó, amb un artesanal exercici de contenció verbal, ens brinda un univers reduït com un bonsai, però al cap i a la fi univers, amb tots els elements necessaris per a mantindre la vida poètica, vull dir ritme, imatges, capacitat per a l’evocació, per a la seducció i fins i tot per a sorprendre el lector en un gir inesperat.
El llibre ha estat editat en un format apaïsat, que a mi personalment no m’agrada, i molt ben acompanyat per les il·lustracions de Manola Roig, les quals juguen a emmarcar alhora que dotar d’una certa atmosfera plàstica cadascun dels poemes.
També vénen a acompanyar el volum un pròleg i un epíleg. En el pròleg trobem la saviesa, la veterania, el saber fer del poeta de la generació dels setanta Pere Bessó. En l’epíleg, la frescor, la passió, la intensitat de la joveníssima Àngels Moreno. Tots dos poetes han confeccionat uns textos que per ells mateixos ja justifiquen la lectura de l’obra, i ho dic sense ànim de menysprear els poemes de Mompó, tot el contrari.
Els noranta-nou poemes d’aquest ciutadà de l’Olleria resident a Burjassot són realment interessants, però des del meu punt de vista cal dosificar i ralentir la seua lectura per tal que la brevetat no ens impedisca gaudir d’un treball escrit amb ofici i amb una bagatge cultural de l’autor que ens farà descobrir, sota aquestes bestioles sovint impertinents en el nostre àmbit domèstic, unes formes i uns comportaments d’una bellesa corprenedora, fins i tot cruel com la mateixa natura, així com una interrelació complexa amb l’humà que les contempla.


divendres, 22 de setembre de 2017

NAVEGANT



Vogant pels vents (Editorial Neopàtria, Alzira, 2017) és el primer llibre de poesia del saguntí Josep Dionís Martínez. Es tracta d’un recull extens escrit en diversos períodes de la seua vida i que ha dividit en sis apartats, Bellpuig, Arse, Euskal Herria Lokatz-Bideak, Nocturn tempora, Assaigs dels límits poètics i Barreges festives de Martiali Bilbilitanus Epigramata, als quals se suma un poema introductori que titulat Poeta on invita el literat, que també és ell, a escriure si és que alguna cosa té a dir.
Josep Dionís és un home inquiet que al llarg de la seua existència ha remat amb vents a favor i en contra que l’han dut a diversos ports. Una persona que s’ha anat formant mentre treballava, fou obrer en la indústria siderúrgica i tècnic de control de qualitat, és llicenciat en Filologia Catalana i ha treballat com a professor d’institut. Té una gran curiositat intel·lectual, que l’ha portat a publicar articles sobre qüestions tan diverses com ara la toponímia, la llengua, la demografia o la història de les immigracions humanes. També ha traduït a l’italià l’obra de Vicent Andrés Estellés.


Amb el seu vogar per la rosa dels vents, ha recalat la seua nau en diverses poblacions que li han deixat una forta petjada, Bellpuig a Catalunya, Sestao al País Basc i la valenciana Sagunt. De fet, aquests tres espais conformen l’eix inicial del llibre, la jàssena que sosté el volum. Després ha afegit poemes esparsos, amb uns quants homenatges en Nocturn tempora, el joguet avantguardista Assaigs dels límits poètics i ha tancat amb una traducció lliure dels epigrames del poeta hispanoromà Marcial.
Vogant pels vents és el quadern de bitàcola d’una navegació vital intensa, d’una persona que no s’ha resignat a deixar-se arrossegar pel temps i les circumstàncies, un individu que ha patit, que s’ha revoltat, que ha lluitat, que ha estimat amb passió, que s’ha sentit part del paisatge que ha habitat. Josep Dionís és un ésser social que ha sabut gaudir d’aquest immens regal que és l’amistat. Un home que no ha defugit la lluita política, la defensa aferrissada dels drets dels treballadors i el dret a existir del seu poble.

En la diversitat d’artefactes poètics que ens oferix Vogant pels vents trobem ecos de diversos autors, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Charles Bukowski, Jaume Pérez Montaner, alguns cantautors, ja que cap poeta no és una illa i a totes les illes arriben les onades concèntriques d’altres veus que el precediren. Dionís ha estat capaç de construir la seua veu pròpia i oferir-nos en la maduresa de la seua vida uns versos que fluïxen amb un ritme natural que emanen de la pròpia experiència.

dilluns, 18 de setembre de 2017

LA VIDA COM LES VIES PARAL·LELES D'UN TREN




Cada matí puges al metro, al tren o a l’autobús per tal d’adreçar-te al teu centre d’estudis o al teu lloc de treball. Mires al teu voltant i trobes, com cada dia, els mateixos rostres, que tenen encara la son enganxada a les parpelles. No saps res d’ells, però tampoc no t’importa molt. Podrien ser hologrames que algun déu desficiós posa per a tu. O potser, entre aquestes persones de rostres rovellats, hi ha una ànima en pena, un espectre del teu propi passat del qual desconeixies l’existència. La clau que obrirà el bagul on hi ha esperant un secret per a ser revelat.
Cada matí, Jaume, el protagonista de la novel·la Paral·leles (Onada edicions, Benicarló, 2017), amb la qual Llorenç Delgado va obtindre el XII Premi de Narrativa Vila d’Almassora, puja al trenet a l’estació de Rafel per anar a treballar a una fàbrica ubicada en un poble proper. Té quinze anys, som a finals dels anys cinquanta del segle passat. Cada dia Jaume compartix vagó amb un pelotari. La seua presència l’intriga d’allò més. Un dia el veu baixar a l’estació del poble veí, Farnals, i travessar la porta tancada del cementeri. L’escena el deixa totalment astorat. En compartir-la amb la seua mare, aquesta li narra una part del passat recent de la seua família. Un passat que l’autor, a través de diversos personatges, ens oferix en dosis que seran com peces d’un gran trencaclosques. Amb el relat familiar descobrirem també un temps, un país i fins i tot un continent atrapats per l’odi, el sectarisme polític, la violència, la guerra, la postguerra i la revenja dels vencedors sobre els vençuts.


Res en la família de Jaume és com ell creia. L’espectre del pelotari és el d’un home assassinat amb nocturnitat i traïdoria.
Paral·leles és una novel·la situada en bona part a la comarca de l’Horta Nord, entre els pobles que unix l’actual línia 3 del metro de València. Un relat eminentment oral, on personalment he trobat a faltar la presència del valencià que es parla a l’Horta Nord en igualtat amb l’estàndard més literari. Hi ha paraules en els diàlegs dels personatges que a l’Horta Nord ningú sinó els intel·lectuals saben de la seua existència, com ara quelcom, o mots que mai no s’han emprat, com fatxada, ací a la façana li diem frontera.
Llorenç Delgado ens relata amb passió com les revoltes de la història en majúscules i en minúscules afecten el nostre destí individual i ens condemnen a una vida que no és la que desitjàvem ferventment. Ens conta com el passat més o menys secret dels altres condiciona les relacions dels membres d’una família i com poden marcar el present i el futur de les noves generacions.

divendres, 15 de setembre de 2017

LA LLAR


El periodista Marc Gomar (Beniatjar, la Vall d’Albaida, 1979) ha incomplit allò que ens anunciava en el títol del seu primer llibre, No escriuré més poesia (Germania, 2016) i no sols ha recaigut en el pecat, en l’addicció, sinó que a més, amb el darrer recull de poemes La pedra i el foc (Viena edicions, 2017), ha obtingut el 36 Premi de Poesia 25 d’Abril Vila de Benissa, la qual cosa ja ens obliga a pronosticar-li que ho té malament per a deixar el vici de compondre versos.
Dins del panorama actual de la poesia valenciana, dominat per la poesia de l’experiència i pels ecos de l’obra de Vicent Andrés Estellés, la veu poètica de Marc Gomar, amb influències de Joan Brossa o de l’incansable i brillant Lluís Roda i emparentada amb la del poeta d’Ontinyent Sergi Torró, ens resulta d’allò més original. En l’obra de Marc Gomar trobem rastres de diversos moviments poètics, que ell empra sense manies per tal de construir un text en què ha anat soterrant un munt de mines amb les quals, en fer-les explotar, pretén somoure la nostra mirada complaguda del món i traure’ns, encara que siga durant uns segons, de la zona de confort.


El llibre, Gomar l’ha dividit en tres apartats, trencant d’alguna manera el que ens anunciava el títol (s’està fent un especialista en desacreditar la informació que ens dóna en lletra gran), La pedraEl foc i La llar, conformats cadascun d’ells per catorze poemes. Trobem artefactes que li han servit per a jugar amb la tipografia, versos lliures, alguns minimals (AK47H100Metròpoli, etc.) i proses d’una extensió llarga per a un llibre de poesia.
Hi ha en molts dels poemes una voluntat de dotar d’una nova definició paraules i conceptes: «Els fonemes són fotogrames», per tal de deixar-nos clara la seua mirada sobre el món, que sempre és transversal.
En tot el volum trobem una veu que busca un registre propi, un registre que, com els mateixos poemes, el construïx amb una intel·ligència mordaç, amb una agudesa producte de l’observació atenta de l’entorn. La seua poètica defuig de l’hermetisme, de la pirotècnia buida d’un excés de metàfores, del bucolisme i del fals romanticisme que envaïx internet de poemes edulcorats. La seua força està en el discurs, en la manera d’exposar-lo, en la seua capacitat de pegar-li la volta al llenguatge, en la ironia, en el domini del sarcasme i en la seua habilitat per a travessar la línia que separa la lògica de l’absurd.


dimecres, 13 de setembre de 2017

DE PLANTES, TALAIES I CIMS (I UN AROMA)


Verdcel és un projecte musical amb un so propi que ha anat construint durant quasi dues dècades amb elements de la cançó d’autor, el rock, el pop i el folk, però també és un projecte multidisciplinari que empra recursos de les arts plàstiques (la pintura, el còmic, la il·lustració), del camp audiovisual, de la literatura i del teatre. Hi ha qui els veu com una banda de rock una mica pretensiosa, altres afirmen que es tracta d’un cantautor, però en realitat és una factoria d’idees.
El segell de Verdcel és, doncs, la seua voluntat de superar sempre les fronteres existents entre les diverses disciplines artístiques.
El passat mes d’abril Edicions 96 publicava un nou treball de Verdcel, De plantes, talaies i cims (i una aroma). Un llibre acompanyat d’un cedé en el qual trobem un recull de proses poètiques (que de vegades xafen el camp de la narrativa i de vegades el de l’assaig, com no podia ser d’una altra manera) molt ben organitzat en diversos compartiments, i escrites per Alfons Olmo. Els textos estan acompanyats per un seguit d’il·lustracions realitzades per Daniel Olmo, que també s’han encarregat del disseny i la maquetació del treball.
Un llibre extens, dens, amb una gran càrrega lírica i on els autors reflexionen sobre diversos aspectes de la vida agafant com a marc referencial la terra, intentant traure-li el sentit a tot allò que ens emociona, que ens desperta sentiments i ens mou. La seua és una reflexió valenta, l’autor en la primera línia del llibre ens advertix que escriure no ha de ser només un simple divertiment, sinó una aposta ètica i estètica en la qual l’escriptor se la juga.
El disc, el nové des de la creació de Verdcel l’any 2000 a Alcoi, recull un total de catorze cançons, la música i la lletra de les quals és d’Alfons Olmo. En la producció musical han comptat amb la valuosa col·laboració de Valen Nieto (cantant del grup de pop-rock Raydibaum) i Carles Dénia (provinent de la música tradicional valenciana, el jazz i el flamenc), els quals també han format part de la banda que ha enregistrat tots els temes junt amb Toni Medialdea, Raül Lorenzo i Ramon Vagué.
A Alfons Olmo li agrada afegir a les seues composicions la màgia de la paraula dita que no cantada, i sovint col·labora en els diversos treballs de Verdcel l’actor Juli Cantó. El timbre de la seua veu forma part del so Verdcel.
També en aquesta ocasió han posat veus la cantant de Roses Rusó Sala i la cantautora de les terres de l’Ebre Montse Castellà.
Verdcel no fa música per a les llistes d’èxit, ni escriu les típiques cançons d’entre dos i tres minuts amb tornades enganxoses, ritmes ballables i lletres insubstancials. Les seues són cançons que superen els quatre, els cinc minuts, amb unes lletres que inviten a la reflexió, a veure el món i la societat que ens envolta des d’un angle diferent, traient-nos d’una manera cortesa de la nostra zona de confort per a obligar-nos a prendre partit per la vida, però també per la revolta. No, que ningú no s’equivoque, no són les seues cançons de combat, de protesta, almenys d’aquell combat de proclames i consignes directes. Són cançons elaborades amb passió, intel·ligència, talent i ofici. Cançons ben construïdes on s’ha tingut cura artesanal de cada detall: el joc de veus, les cordes, la percussió. Són com una petita deu d’on brolla un fil d’aigua que va convertint-se en un riu cabalós carregat de lirisme i sonoritats.
En resum, un nou treball de Verdcel, amb el seu segell únic i amb uns còmplices, uns companys de viatge musicals, que són tot un luxe.