dilluns, 13 de novembre de 2017

LA LLUM DEL FAR


 Aquest darrer trimestre de l’any el poeta d’Algemesí Miquel Català publica en l’editorial Neopàtria d’Alzira el seu quart llibre de poesia, La llum del far. Un volum que ve a eixamplar el parèntesi que va obrir el 2015 Cavallet de mar en la trilogia conformada per Poemes de la nina libèl·lula, Poemes de la nina mandarina i un tercer que resta inèdit i sense títol.
Miquel Català fins ara havia tingut una certa predilecció a l’hora d’encapçalar els seus llibres amb títols que evoquen la infantesa com un espai per a la imaginació i la fantasia. La llum del far, sense allunyar-se en excés i al mateix temps connectant a través del medi marí amb el que l’antecedix, evoluciona cap a un altre terreny, té altres interessos ètics i estètics. És cert que Miquel Català continua mostrant-se còmode en el vers lliure, en una poesia diàfana que naix de l’observació i de l’experiència, amb un realisme de marcat tint intimista que en un moment determinat evoluciona cap a la denúncia social.


No cal ser massa espavilats per a saber que en la navegació nocturna a unes milles de la costa la llum d’un far ens guia, ens assenyala possibles esculls i evita la tragèdia del naufragi. Si en compte de navegació nocturna diem viure en hores obscures, si en compte d’esculls diem desencontres i en compte de naufragi diem fracàs, tenim les bases per a una col·lecció de poemes sobre alguns dels grans temes universals. Els poetes sempre han tingut una certa tirada per les metàfores marines i marineres. Els valencians tenim una llarga tradició en aquesta matèria, que va des d’Ausiàs March fins al castellonenc Miquel Peris i Segarra, que per cert va donar nom a un premi de poesia marinera.
De Miquel Català m’agrada la capacitat que té per alçar, amb pocs recursos, un escenari i dotar-lo d’una atmosfera concreta sobre els quals, tot seguit, situa un ésser humà que s’enfrontarà a totes les seues misèries i grandeses, a la soledat universal i a una realitat amb la qual mai no s’acaba de sentir a gust.
Miquel Català, que abans que poeta se sent lector, en aquest com en anteriors llibres ret homenatge a alguns dels autors que més l’han seduït i captivat, com ara l’esmentat Ausiàs March.
En pujar al vaixell que és aquest llibre ens trobem al timó un home madur, amb el rostre marcat per l’experiència, el qual des d’una mirada realista ens diu que a pesar dels corrents i els vents adversos hem de gaudir de cada instant de la vida, ser capaços de trobar al bell mig de la foscor una llum, una passió, un ésser estimat, que ens il·lumine en la nostra navegació i que evite que ens estavellem contra les roques del dolor, la soledat, la tristesa i la desventura.