EL COR DEL VIOLÍ

Disculpen que entre tan directe com un elefant en una fàbrica de vidre de l’Olleria, però trobe que convocar un premi de poesia durant quaranta anys amb l’objectiu de promoure l’ús social del valencià, així com la creació literària en aquesta llengua, i després fer una edició de l’obra guardonada perquè reste durant dècades oblidada en un magatzem és, si em permeten l’expressió, una vertadera canallada, una manera brutal d’incomplir el pacte que són les bases del certamen i un balafiament estúpid dels diners dels contribuents.

L’Ajuntament de Nules porta convocant seixanta-tres anys uns Jocs Florals i quasi quaranta editant l’obra guardonada en cada edició. El llibre resultant com a objecte és molt digne en format de butxaca i amb un paper color os de bon gramatge. El problema és la seua manca de distribució comercial. Encara sort que el regalen a les biblioteques de la província de Castelló.

Aquests jocs florals l’han guanyat autors amb una trajectòria sòlida quan no brillant com ara Marisol Gonzàlez, Iban L. Llop o Vicent Penya, autors que en part s’han sentit frustrats en veure que el llibre acabaria condemnat a un silenci administratiu.

Hi ha lectors de poesia que, com jo, han tingut la sort d’aconseguir per amistat amb el poeta premiat un exemplar de l’obra premiada. Som d’alguna manera éssers privilegiats que hem pogut gaudir d’un plaer que per ineficàcia ens ha estat reservat a uns pocs.

Fa uns dies el carter em va portar el llibre guardonat en l’edició del 2016 dels Jocs Florals de Nules, El cor del violí, de José Luis García Herrera, un poeta que al llarg de la seua carrera ha anat construint una obra poètica en dues llengües. Un cas no únic però sí un tant especial per la dedicació i l’energia que l’aventura li reclama.

El cor del violí és un llibre que conté una única col·lecció formada per vint poemes de vers lliure i que tenen l’obra de Miquel Martí i Pol com a gran referent.

José Luis, com el mateix Martí i Pol, ens parla en aquests versos de la seua vida interior, de la relació que manté amb el fet poètic. És el seu, però, també un diàleg constant amb ell mateix sobre la vida, el pas del temps i la mort.

La poesia de José Luis García Herrera és aparentment diàfana, senzilla. Però no del tot, aquesta impressió és falsa, un color per atraure els lectors que li tenen por a l’hermetisme que representa la poesia. Els seus poemes no estan nus, es troben lluny d’eixa prosa fragmentada i amb un lleuger vernís líric que tant abunda. A més del diàleg esmentat, trobem la creació en traços ferms d’escenaris i atmosferes que ens suggerixen un cert estat d’ànim, que el lector farà també seu. Després ens oferix els pensaments, les reflexions d’un home que sent, que patix, que busca com un penitent modern respostes a les grans i petites preguntes.

La poesia des del primer vers, aquell en què l’autor troba un home dins del mirall, s’anirà convertint en música amb un ritme, amb una cadència que anirà prenent-nos els sentits i obligarà els lectors a aturar-nos a pensar sobre allò que ens ha dit o ens ha suggerit. Possiblement, no estarem d’acord amb ell o potser sí, i ens sentirem obligats amb traç fi a escriure al marge del poema el nostre propi poema.

On és el cor del violí?, segurament en el pit del compositor. El cor del violí és un llibre curt i intens, amb un tast en el paladar que ens evoca la llum que reflectix la mirada d’un ésser humà atrapat en la xarxa de la poesia.