QUI DE CASA SE'N VA

 

Ho va anunciar fa una dècada a través de les xarxes socials, deixava de publicar nous llibres, el desencant havia fet forat en el seu ànim i Toni Cucarella, a qui molts consideràvem el narrador valencià amb un llenguatge més personal, guardà silenci. Fa uns mesos, de nou a través de les xarxes, l’escriptor de Xàtiva (la Costera) anunciava que tornava de la mà d’Amsterdam Llibres amb una altra novel·la sota el braç: Qui de casa se’n va.

Qui de casa se’n va a casa torna i la llar d’un escriptor de raça com és Toni Cucarella és la literatura.

Cucarella en aquesta novel·la ens oferix la seua millor versió, la del narrador que amb gran ofici s’ha construït un llenguatge propi amb elements de la llengua popular. Llegir les pàgines d’aquest llibre és assistir a una classe de llengua, d’una llengua viva, vibrant, gens ni mica ortopèdica, que et fa gaudir com un infant.

Ha sabut construir personatges que són una gran troballa, com ara Miquel, el protagonista, nòmada, desarrelat, sense una identitat clara, o l’oncle Cep, un exfrare, germà de la mare de Miquel que guarda en un orinal els contes que va narrant per les tavernes a canvi de vi; així com tota una galeria de personatges secundaris ben esbossats.

Des de la mort de la mare del protagonista i la trobada amb el seu oncle Cep, Miquel es veu obligat a fugir de Xàtiva i rodar primer per Catalunya i després per França. És un home que passa bona part de la seua vida a París, que ha assumit que no té una identitat i es considera un home que no vol parella permanent, ni fundar una família. Sap que la mare i l’oncle guardaven un secret familiar i durant anys ha covat el desig d’aclarir-lo.

Després de la mort de la seua darrera amant, vell i cansat, torna a la seua ciutat natal on un conegut li començarà a revelar una part encara minsa del secret que només ens contarà el mateix Miquel després de mort.

La novel·la està narrada en primera persona pel protagonista, amb un llenguatge que amb el pas dels anys es va omplint de gal·licismes. Ens descriu la Xàtiva fosca bruta de la postguerra habitada per personatges miserables i altres realment sinistres, la Xàtiva del boom immobiliari, l’emigració i la crisi. La França de l’exili, de l’emigració econòmica. El París de les cafeteries, les llibreries de vell i els bulevards, de Maig del 68. Hi ha una constant reflexió sobre qüestions com ara el sentiment de pertinença, els orígens i la identitat personal.

La novel·la és el relat de la vida d’un home sol que intenta cada dia sobreviure al present, però sobretot a un passat que abans de nàixer li va marcar el destí.

ELS PARANYS DE TONI CUCARELLA

El xativí Lluís Antoni Navarro, més conegut com a Toni Cucarella, és una de les veus narratives més interessants de la seua generació, i ho és per la capacitat que ha demostrat al llarg del temps per a construir un llenguatge propi producte de la fusió d’un registre culte i un registre que ve directament de la cultura popular.

El seu treball, exceptuant un poemari en els seus inicis i alguna incursió en el teatre, s’ha centrat en la prosa i en especial en la narrativa de ficció, encara que mai no ha deixat de publicar articles d’opinió o d’investigar i promoure la cultura popular. Ha escrit literatura juvenil, novel·la i narrativa breu.

La seua obra ha estat reconeguda pel públic lector i per la crítica especialitzada. Personalment, el considere un gran treballador, un home amb objectius clars i que lluita amb totes les seues forces per aconseguir-los, un escriptor valent, agosarat, amb una veu personal, original, que carrega cap a l’esquerra, un punt irònic, amic de la sàtira i de l’humor, capaç de bastir tota una galeria de personatges perdedors en el combat de la vida i unes històries a les quals dóna un tomb quan menys s’ho espera el lector. Un home humil del carrer Blanc (què deu tindre eixe carrer xativí que ha donat tants il·lustres personatges?), que ha convertit Xàtiva i la comarca de la Costera en un espai literari universal.

El darrer trimestre del 2014 l’editorial Bromera ha pres una de les decisions més encertades dels darrers anys: publicar en la col·lecció Els nostres autors una selecció dels millors relats de Toni Cucarella amb un estudi introductori que ha estat a càrrec de Maria Josep Joan i Josep Martínez i que porta com a títol Paranys. La selecció de textos s’ha fet sobre dos llibres, La lluna vista des de la terra a través de la tele, publicat l’any 1991, del qual han triat set relats, i Llet agra i altres històries com sagrades, publicat l’any 2002 i d’on s’han triat quatre relats. Després s’hi han afegit quatres relats més escrits entre el 2007 i el 2012 que havien estat publicats en diversos mitjans, alguns dels quals digitals. Així doncs, podem dir que Paranys ens oferix una mirada panoràmica al llarg de quasi tres dècades d’un home que ha dedicat la seua vida a la literatura.

En les set primeres narracions trobem el jove narrador que la crítica d’aleshores situava dins de la narrativa urbana, enlluernats com es trobaven per les primeres novel·les de Cucarella: El Poeta i Cool: fresc, encara que des del meu punt de vista ja estava sembrada allí la llavor del fruit que més endavant germinaria i que l’acabaria situant en un altre marc narratiu. Aquesta llavor era la passió per la recerca d’un llenguatge personal que sense abandonar l’estàndard fóra el més genuí possible, recuperant contalles, refranys, frases fetes, sentències populars, sense que per això la seua prosa es ressentira i perdera alguns dels trets més característics, com ara l’agilitat, l’amenitat i l’eficàcia resolutiva.

Els temes que tracta Toni Cucarella són d’allò més universals, però extrets de la seua realitat més pròxima, la soledat, la crueltat dels éssers humans, el desamor, l’egoisme, les baixes passions...

En Llet agra i altres històries com sagrades cada relat arranca d’un text de la tradició catòlica o de la Bíblia i, a diferència dels anteriors que transcorrien entre la dècada dels huitanta i noranta del segle xx, aquests ho fan durant el franquisme a la comarca de la Costera.

Toni Cucarella al llarg del període en què va escriure aquests relats (1991-2002) va anar evolucionant cap a una narrativa menys urbana, encara que mai no ha deixat de parlar de la ciutat de Xàtiva, una narrativa més arrelada en la geografia humana d’un espai físic concret, recuperant i posant al dia una llengua que a cada instant se’ns mostra més empobrida.

Els personatges tornen a ser perdedors, pobres desgraciats, víctimes de la història o del seu entorn familiar. Hi ha en Toni Cucarella una certa debilitat per aquest tipus de personatges, també per l’ús de l’humor, potser en alguna ocasió d’allò més negre.

Cucarella aconseguix, partint de vegades d’una anècdota, construir un relat sòlid, amb gran textura i memòria de sabors.

Els darrers quatre relats són més lineals, curts en l’espai temporal on transcorren, sense a penes acció, però on veiem els personatges carregats amb un bagatge vital que afecta d’una manera insidiosa el seu comportament.

Paranys és un llibre ideal per a aquells que mai no s’han acostat a l’obra de l’autor, però també per als que sí que ho han fet, a través de la seua lectura descobriran l’evolució com a escriptor i com a ésser humà d’un dels millors i més atrevits narradors valencians al qual encara li resta molt de camí per fer.

L'HEREU DELS TRETZE

Els Tretze és el malnom que reben els membres d’una família de Xàtiva que conserven bona part de la tradició, de la saviesa i de la cultura popular de la comarca de la Costera, tot aplicant-la en el seu dia a dia.
Els anomenen els Tretze perquè tretze foren els fills d’un matrimoni xativí avantpassat seu; però el temps, els accidents i alguns esdeveniments històrics han fet minvar la família fins quedar-ne quatre membres, una tia àvia, dos oncles avis i el fill orfe d’una neboda.
La trobada de la colla A colp de pedal que és de visita cultural a Xàtiva amb els tres membres de major edat de la família i la posterior recerca del més menut per diversos indrets servixen a Toni Cucarella per a fer als lectors de guia en un veloç i interessant recorregut per bona part de la seua comarca, la Costera.
Àngel, el tretze més jove, va deixant per cada lloc que passa un doble enigma amagat que cal resoldre per a poder trobar el lloc on s’oculta el següent. El joc és una cursa trepidant en què amb enginy i intel·ligència cal aconseguir atrapar-lo. Encisat com està per la dinàmica del joc, Àngel no és conscient que es juga part del seu futur en l’aventura, ja que hi ha uns parents llunyans que se’l volen endur lluny de Xàtiva. Si ell se’n va, tots els seus vells parents no li podran transmetre la saviesa que han heretat dels seus avantpassats i l’hereu dels tretze deixarà de ser-ho.
Aquesta és una nova aventura de la colla A colp de pedal creada pel mestre i escriptor Alfred Ramos i que comarca a comarca valenciana diversos escriptors han anat fent seua. Cucarella, amb una prosa destra, àgil, plena en els diàlegs de frases fetes amb pedigrí i agafant-se alguna que altra confiança amb els membres de la colla, a través d’una petita aventura ens mostra una comarca rica, carregada d’història i on es conserva encara bona part del patrimoni de la cultura popular del nostre país.
En acabar de llegir el llibre he tingut la sensació que el missatge de Cucarella es troba en el fet que els més menuts han de ser conscients que són hereus d’una llengua, d’una cultura que durant generacions ha subsistit a través de la transmissió oral de pares a fills, i que no es pot trencar la cadena que ens fa ser qui som.
Com en tota la resta d’aventures de la colla A colp de pedal, L’hereu dels tretze (Abril-Prodidacta) compta amb les excel·lents il·lustracions de Robert Amoraga.

ULYSSES I EL FANTASMA FORASTER

Un home desarrelat, sense família i amics, fill de l’emigració i que ha passat anys treballant en una cadena de muntatge, a qui l’atur l’ha portat a convertir-se en un sense sostre. Un home que l’única possessió que té és un llibre que un dia es va trobar, L’Odissea, d’Homer, i del qual, després d’haver-se’l llegit, adopta el nom del seu protagonista, canviant la i llatina per una y grega, perquè grec era l’heroi. Un home, Ulysses, un rodamón solitari és el protagonista del llibre Ulysses i el fantasma foraster, de Toni Cucarella (Perifèric edicions, Premi de Narrativa Juvenil Benvingut Oliver 2006).
Una nit a Ulysses, trobant-se a la porta d’un cementeri, se li apareix l’espectre d’una ànima en pena. La pena d’aquesta ànima té dues vessants: estar enterrat en un poble que no és el seu i el fet que morts i vius el consideren un foraster. Ulysses, després d’una llarga conversa, arribarà a un compromís amb l’espectre: s’encarregarà de portar les seues despulles al poble on va nàixer.
En Ulysses i el fantasma foraster Toni Cucarella reivindica les arrels de l’individu com una part important de si mateix; la pàtria és el nostre paisatge i el nostre paisanatge, és la cultura i la llengua i, filant més prim, el dialecte que hem mamat, és la manera que té d’entendre el món i la vida una societat en la qual hem nascut i de la que formem part. Lluny de la pàtria, l’enyor ens produïx un buit dolorós, insuportable.
Ulysses, heroi atípic, buscarà per camins i carrers l’Ítaca amb la qual somnia el fantasma Aquileu, ensopegant amb esculls (la burocràcia, la violència xenòfoba...) que ompliran de dificultats la seua marxa.
A la fi, quan acomplisca el seu objectiu i soterre les despulles, Aquileu li oferirà a l’home desarrelat que s’oculta sota el nom d’un heroi llegendari una Ítaca adoptiva per a la seua eternitat.
Toni Cucarella, conscient de la força de les arrels, ha volgut dotar la seua narració perquè no se senta òrfena d’unes arrels ben poderoses que xuclen per una banda d’una obra fonamental de la cultura occidental, L’Odissea, i per una altra d’un conegut relat d’Andersen.
Una bona narració, amb una prosa aparentment senzilla, que ens farà reflexionar sobre l’individu i la societat que l’envolta.

EL LLEDONER DE L'HOME MORT

Una inesperada herència, un casalot al terme de Xàtiva, farà que Joan, el protagonista d’El lledoner de l’home mort, de Toni Cucarella (Bromera, 1996), es retrobe amb les seues arrels familiars i alhora amb un terrible secret.
La novel·la gira al voltant de la necessitat que un adolescent sent de recompondre el passat sense complexos. Una necessitat que l'empeny a traslladar-se des de la ciutat on viu fins a Xàtiva i investigar els fets entrevistant-se amb la gent que d'una manera o altra foren testimonis. Pel camí descobrirà que la veritat mai no és una, sinó diversa i subjectiva, i que depén de l’angle des de la qual es mire. Descobrirà les febleses d’un pare idealitzat i que la idealització dels altres confon la percepció que podem tindre de la realitat. I es trobarà de colp i volta, també, amb l’amor.
El lledoner de l’home mort és l’al·legoria de com, per una banda, una nova generació, la de Joan, pretén recuperar la memòria del passat per més dolorós que aquest haja estat, per tal d’enfrontar-s’hi, i per una altra una generació més vella, la del seu pare, que preferix ignorar-lo presonera com és de la por als espectres que es puguen desvetlar. Cucarella, a més, reivindica entre línies la memòria col·lectiva i individual, l’ésser humà és una baula que unida a altres baules conforma una cadena o una tribu. Un individu sense memòria, sense arrels, és un ésser anòmal.
El lledoner de l'home mort és un relat destinat a un públic juvenil, amb un gran nombre d’elements que caracteritzen aquesta mena de productes, però amb el segell personal de Cucarella, distingible en el llenguatge emprat i en la peculiar manera que té de tractar segons quins temes.

(Fotografia de J.M. Palop)

LLET AGRA

(Membres del Jurat dels Premis Literaris Ciutat de Sagunt 2001, Manel Alonso, Antoni Gómez, Toni Cucarella, Teresa Pascual i Albert Forment. Fotografia: arxiu de Manel Alonso)

Considere Toni Cucarella un dels escriptors valencians que més clar té el paper que li pertoca com a intel·lectual compromés i progressista en una societat complexada i una cultura minoritzada i atacada des de diversos fronts per tal d’anihilar-la. Toni Cucarella és un individu diàfan, directe, valent, combatiu, amb una trajectòria com a narrador i com a articulista sòlida i sobretot coherent. Les seues eines de treball són la informació desintoxicada, la memòria històrica i una posició política davant dels conflictes socials ferma i ancorada cap a l’esquerra nacional. Com a narrador, és un home tan preocupat per l’arquitectura del relat com per la matèria primera: la llengua. El llenguatge que Toni Cucarella oferix en els seus textos és un dels més rics de la narrativa que es fa en llengua catalana al País Valencià. El lèxic, la fraseologia, els girs, els modismes, els refranys, les contalles amb què juga convertixen les seues novel·les, els seus contes i els seus articles en una font de saviesa l’aigua de la qual assacia qualsevol lector que en beu.
Conec Toni Cucarella des dels darrers anys de la dècada dels vuitanta del segle passat i des de feia temps tenia ganes d’editar-li algun original. Després d’unes quantes converses vam decidir, de mutu acord, que recolliria en un volum diverses narracions publicades de manera dispersa. Aquestes narracions tenien en comú l’anomenada història sagrada. Eren textos escrits des de l’humor i inspirats en les històries bíbliques, Caín i Abel, Judith, Llàtzer, Joan Baptista, etc., a les quals els donava la volta sota una òptica crítica. El llibre porta com a títol Llet agra i altres històries comsagrades (Brosquil Edicions, 2002) i conté alguns dels relats breus més brillants, perfectes i intel·ligents que ha escrit Cucarella. Per raons que no acabe d’entendre, aquest és un dels seus llibres menys coneguts.