EL QUADERN DE LES VIDES PERDUDES

El poeta i narrador alcoià Silvestre Vilaplana ens demostra, en la novel·la El quadern de les vides perdudes (Premi Alfons el Magnànim, València 2011, Bromera) com mantindre una tensió narrativa que va in crescendo, i alhora com construir i donar-li vida a un personatge sobre el qual s’aguanta tot el relat.

El protagonista és un vell bibliotecari a qui un fet dramàtic li capgira la vida, tot perdent les persones que més estimava i fins i tot el seu lloc de treball. Però com la dissort, que és una bèstia que mai no assacia la seua voracitat, fa que, per a poder menjar, s’haja d’anar desfent dels millors exemplars de la seua biblioteca personal, aquelles obres que apaivaguen la cruesa de la seua solitud, aquelles a través de les quals viu i vivia intensament altres vides, altres emocions. A més, la seua salut mental es va deteriorant ràpidament i això li provoca buits de memòria i una doble personalitat a la qual ell anomena «l’hoste» i sobre la qual té seriosos dubtes i que el lector acabarà convertint en l’antagonista de la novel·la.

La relació en un principi impossible amb «l’hoste» a través d’un quadern, i el diàleg que s’inicia entre tots dos i entre el narrador i el lector amb l’ús de diferents fragments de diversos llibres, servirà per a donar les claus per a resoldre una trama que al final només el lector i el vell bibliotecari sabran resoldre i no la policia, o potser m'equivoque.

Silvestre Vilaplana enllaça amb subtilesa el present miserable, cru i dur del protagonista amb el seu passat més o menys feliç però d’on naix un feixuc sentiment de culpa que el perseguix, així com el possible inici de tota la intriga generada. Lliga, també, amb eficàcia la vida d’un ancià assejat que sobreviu sobre les runes del passat en un ambient hostil, brut, monòton i cruel amb la investigació sobre la desaparició d’una xiqueta que acaba de convertir-lo als ulls de la policia i als seus propis ulls en el principal sospitós del fet.

L’estructura de la novel·la, formada per capítols curts, monòlegs, que fugen del pensament erràtic i laberíntic, escrits amb una prosa àgil però cuidada i amb referències constants a grans obres i autors de la literatura universal, la converteix en un plat suculent i abellidor per a lectors àvids i alhora exigents que vulguen anar més enllà de la sovint fàcil intriga i barata psicologia d’algunes novel·les de lladres i serenos.

El quadern de les vides perdudes és un cant d’estima als llibres, un homenatge a la literatura, la qual per a l’autor és, i ho dic citant un text de Proust que el protagonista escriu en la darrera pàgina del seu quadern: «La vertadera vida, la vida finalment descoberta i dilucidada, l’única vida per tant, realment viscuda és la literatura». 

ALGUNS LLIBRES SÓN EXTREMADAMENT PERILLOSOS

Segons el Llibre de l’Apocalipsi, hi ha un indret terrible que Déu ha reservat per a desfer-se, el dia del juí final, de tot allò que esborrarà del llibre de la vida. Aquell lloc terrible és l’estany de foc. Es dóna l’estranya circumstància que de la Bíblia de fra Bonifaci Ferrer, editada als tallers de Lambert Palmart l’any 1478, només es conserva un únic full, concretament la darrera part del Llibre de l’Apocalipsi i el colofó.
Aprofitant aquesta casualitat, l’escriptor alcoià Silvestre Vilaplana ha escrit una novel·la sota el títol L’estany de foc (Premi Blai Bellver de Narrativa, Bromera edicions, 2010), que situa cap als darrers anys del segle xv en una claustrofòbica i fosca ciutat de València on un seguit de personatges intenten salvar de les mans de la Inquisició el darrer exemplar de la Bíblia Valenciana. Una acció que donarà lloc a una lluita terrible entre l’obsessió del Sant Ofici, encarnada en la figura de Juan Monasterio, per destruir un llibre que considera herètic i l’encís i la passió que prenen en aquell que es convertix en el guardià, en el protector del llibre. Aquesta lluita desencadenarà una persecució de la qual seran víctimes no sols els posseïdors del llibre, sinó tot un seguit d’individus que d’una manera o altra cauran víctimes del clima de terror i delació que Monasterio, ajudat per una passa de pesta, crearà a la ciutat.
El relat va saltant d’un personatge a un altre amb dinamisme, alhora que d’una manera intel·ligent l’autor crea uns escenaris on es mouen els personatges, una societat hipòcrita, plena de calaixos secrets, de trampes parades a l’espera d’una víctima. On les pugnes pel poder entre l’Església i l’aristocràcia són constants, on el fanatisme religiós ho justifica tot. On l’ésser humà no té cap dret i la presumpció d’innocència no existix.
De la lectura que he fet de L’estany de foc destacaria, per una banda, la magnífica galeria de personatges que Silvestre Vilaplana ens oferix, personatges tots ells, fins el darrer, sòlids, amb una personalitat i un físic ben definits, dels quals no ens estalvia virtuts i menys encara misèries. També destacaria Juan Monasterio, el seu esbirro, el contrafet Castor, el vell inquisidor Gualbes, impressionant contrapunt a Monasterio, i el metge Pere Torrella i Daniel Vives, guardians de la bíblia.
D’altra banda, l’atmosfera que crea l’autor, una atmosfera claustrofòbica, miserable, on aconseguix submergir-nos per a mostrar-nos el pitjor i de vegades el millor de què és capaç l’ésser humà davant dels diners, la por al dolor i a la mort. I finalment, la capacitat per a mantindre la tensió del relat i l’interés del lector al llarg de 393 pàgines. Una novel·la que ens confirma l’existència d’un autor sòlid, d’una generació de novel·listes com no n’hi havia hagut mai en les lletres valencianes.