dimarts, 16 d’octubre de 2018

EL NOM I LA COSA



Antoni Prats és un escriptor nascut l’any 1946 ala comarca valenciana de la Ribera, però profundament arrelat a la Marina Alta, des d’on s’ha projectat en la seua doble vessant de poeta i de crític literari. Durant dècades, Prats ha estat al capdavant de la prestigiosa revista de literatura L’Aiguadolç.
Una de les vessants creatives més poc conegudes d’Antoni Prats ha estat la de columnista d’opinió, una tasca que ha vingut exercint majoritàriament en periòdics comarcals.
Enguany l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet, una entitat fundada l’any 1932, en la seua col·lecció La Medusa, publica sota el títol El nom i la cosa un recull dels articles publicats per Antoni Prats entre els anys 2004 i 2007 en periòdics comarcals com ara Canfali i altres mitjans de tirada més extensa com Serra d’Or.
Iniciada la lectura del llibre trobem que a pesar dels anys transcorreguts els articles que van nàixer seguint el fil de l’actualitat mantenen la seua vigència. Potser que els noms dels protagonistes no siguen els mateixos, però la problemàtica que va empényer Prats a escriure continua ben viva.
Al llarg del centenar d’articles que recull El nom i la cosa trobem un autor preocupat per la realitat que l’envolta, el qual se sent hereu de Joan Fuster i s’enfronta a les qüestions que se li plantegen amb més preguntes que respostes. Hi ha diverses problemàtiques que apareixen una i altra vegada en el llibre, com ara la inestabilitat a l’Orient Mitjà, les relacions entre els països occidentals i els països musulmans, les migracions humanes, l’educació (no oblidem que Prats durant dècades exercí de professor i la seua és una opinió fonamentada en la seua experiència), les noves tecnologies, la pressió humana sobre el medi ambient, la democràcia espanyola limitada en tants aspectes, entre altres.
El recull està emparentat en primer lloc amb els dietaris. De fet, l’autor en el pròleg ens confessa que ha estat temptat de presentar-nos-el com a tal.
Trobe que quan Antoni Prats s’acosta més al dietari i fins i tot a les notes de viatge (hi ha un pomell d’articles que recullen les seues impressions a Israel i Palestina) és quan El nom i la cosa abasta el seu millor nivell literari i la connexió amb el lector és major.
El nom i la cosa és un llibre molt recomanable per a aquells que vulguen descobrir una nova vessant d’un gran poeta i un millor crític literari. Un home incombustible que cal tindre en compte.

dijous, 11 d’octubre de 2018

POEMARI PER A OCIOSOS



Manel Pitarch (Vila-real, 1966), en el seu darrer amb el qual que va obtindre el 2017 el Premi de Poesia Ibn Hazm-Ciutat de Xàtiva, Poemari per a ociosos (Bromera, 2018), ha volgut que l’ombra de Joan Fuster recorreguera de dalt a baix tot el volum. Vull dir el Joan Fuster poeta, però també l’assagista. Ho fa, en primer lloc, per a retre homenatge a un intel·lectual que admira i que considera una peça fonamental de la literatura valenciana; i en segon lloc, perquè té la pretensió de mantindre un diàleg obert amb ell sobre diversos aspectes vinculats a la literatura i la realitat.
Però no és sols Joan Fuster l’escriptor interpel·lat per Manel Pitarch, també ho són, en menor mesura, Maria Mercè Marçal, Ponç Pons, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Josep Piera, Vinyet Panyella i fins i tot Vladimir Nabokov.
Poemari per a ociosos se’ns presenta com un gran edifici al qual entrem per un petit pòrtic, on l’autor ens posa sobre la taula com les dèries del present afecten la creació poètica que aspira a transcendir en el temps; per a després obrir-se en quatre estances, Edifici de paper, Galeria de vestigis, Trinxera d’orquídies i El llegat d’Hesíode, i tancar-ho amb un epíleg, un poema que porta un títol si més no suggerent, Antídot, la qual cosa ens obliga a pensar: un antídot per a què?, segurament per a trencar les diverses cadenes i aspirar a la màxima llibertat creativa per damunt d’imposicions temporals.
La primera estança amb la qual ens trobem en travessar el pòrtic, Edifici de paper, està formada per vint poemes breus i és potser des del meu punt de vista la més compacta. Ací Manel Pitarch, des de la poesia, s’acosta a eixos artefactes literaris carregats amb la pólvora de les idees que eren les diverses entrades del Diccionari per a ociosos de Joan Fuster. Uns poemes que s’emparenten amb la poesia oriental, el haiku i la tanka.
Galeria de vestigis, formada per dotze poemes, ens parla de com el record és una interpretació subjectiva i literària de la vida i com la literatura es nodrix dels records i com aquests prenen cos a través de la paraula.
Trinxera d’orquídies ens endinsa en l’amor i el desig, en el gran teatre de les emocions i els sentits.
En El llegat d’Hesíode trobem una poesia més nua, narrativa, a través de la qual Pitarch ens parla de la brevetat, de la fragilitat de la vida, de la forta impressió que deixa en nosaltres la nostra infantesa, però també la dels nostres fills a la qual assistim preocupats i plens de temors. En aquesta estança, més que en cap altra, Pitarch s’assaja jugant amb mites grecs com ara el d’Èdip.
Manel Pitarch, en aquest Poemari per a ociosos, ens oferix una poesia amb un lèxic ric i cuidat, amb el qual d’una manera minuciosa construïx imatges que venen a subratllar un discurs poètic profund, fill de l’eco de tantes i tantes lectures i d’una interpretació personal de la creació literària.

dijous, 4 d’octubre de 2018

TROBADES COMPLICADES



 Jesús Moncho, veterà escriptor de Gata de Gorgos (Marina Alta), ha publicat durant el primer semestre del 2018, dins de la col·lecció L’espill d’Edicions del Sud, el recull de contes Nice to meet you (Mira que bé, de topar-me amb tu).

Moncho és un narrador amb una prosa molt personal i amb una mirada intensa amb la qual recull i analitza amb minuciositat la realitat que l’envolta, per més plural i crua que aquesta siga.
Nice to meet you recull quinze narracions breus dividides en dos apartats, Llibre primer amb set relats i Llibre segon amb huit. Són quinze contes d’un realisme colpidor la majoria, a través dels quals Moncho ens descobrix petits universos i personatges que es troben en el nostre propi univers, sovint els tenim tan a prop que ni tan sols som capaços d’endevinar la seua sola existència. De vegades estem massa pendents de les falses realitats amb les quals ens entreté el sistema que ens fan perdre el batec d’allò que ens envolta.
Jesús Moncho ens presenta, un a un, una llarga galeria de personatges i ens situa com a espectadors privilegiats de la seua realitat, la qual que de colp i volta canvia, sovint per l’aparició d’un nou personatge, i aleshores s’accelera adreçant-se cap a una radicalitat que porta a situacions límit, on es perd l’ètica i la moral, on de vegades es desferma una violència crua i cruel. El lector se sent colpit, sorprés, incòmode i fins i tot indignat.
Hi ha un moment, durant el Llibre segon, en què Jesús Moncho deixa aquest realisme cru per a oferir-nos uns relats que voregen espais onírics, fantàstics i màgics. És un canvi, encara que premeditat, una mica estrany, que ve a justificar la divisió del volum en dues petites col·leccions i que el lector acaba entenent, ja que en el fons l’autor no renuncia mai a escriure sobre eixa realitat social que l’interpel·la i l’obliga a respondre.
Nice to meet you recull alguns dels millors relats que fins ara ha escrit Jesús Moncho, on l’autor ha posat tota la carn en la graella i s’ha jugat el bigot per a traure-la en el seu punt ideal.