Manel Pitarch
(Vila-real, 1966), en el seu darrer amb el qual que va obtindre el 2017 el
Premi de Poesia Ibn Hazm-Ciutat de Xàtiva, Poemari
per a ociosos (Bromera, 2018), ha volgut que l’ombra de Joan Fuster
recorreguera de dalt a baix tot el volum. Vull dir el Joan Fuster poeta, però
també l’assagista. Ho fa, en primer lloc, per a retre homenatge a un
intel·lectual que admira i que considera una peça fonamental de la literatura
valenciana; i en segon lloc, perquè té la pretensió de mantindre un diàleg
obert amb ell sobre diversos aspectes vinculats a la literatura i la realitat.
Però no és sols
Joan Fuster l’escriptor interpel·lat per Manel Pitarch, també ho són, en menor
mesura, Maria Mercè Marçal, Ponç Pons, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés,
Josep Piera, Vinyet Panyella i fins i tot Vladimir Nabokov.
Poemari per a ociosos se’ns presenta com un gran edifici al
qual entrem per un petit pòrtic, on l’autor ens posa sobre la taula com les
dèries del present afecten la creació poètica que aspira a transcendir en el
temps; per a després obrir-se en quatre estances, Edifici de paper, Galeria de
vestigis, Trinxera d’orquídies i El llegat d’Hesíode, i tancar-ho amb un
epíleg, un poema que porta un títol si més no suggerent, Antídot, la qual cosa ens obliga a pensar: un antídot per a què?,
segurament per a trencar les diverses cadenes i aspirar a la màxima llibertat
creativa per damunt d’imposicions temporals.
La primera estança
amb la qual ens trobem en travessar el pòrtic, Edifici de paper, està formada per vint poemes breus i és potser
des del meu punt de vista la més compacta. Ací Manel Pitarch, des de la poesia,
s’acosta a eixos artefactes literaris carregats amb la pólvora de les idees que
eren les diverses entrades del Diccionari
per a ociosos de Joan Fuster. Uns poemes que s’emparenten amb la poesia
oriental, el haiku i la tanka.
Galeria de vestigis, formada per dotze poemes, ens parla
de com el record és una interpretació subjectiva i literària de la vida i com
la literatura es nodrix dels records i com aquests prenen cos a través de la
paraula.
Trinxera d’orquídies ens endinsa en l’amor i el desig, en
el gran teatre de les emocions i els sentits.
En El llegat d’Hesíode trobem una poesia
més nua, narrativa, a través de la qual Pitarch ens parla de la brevetat, de la
fragilitat de la vida, de la forta impressió que deixa en nosaltres la nostra
infantesa, però també la dels nostres fills a la qual assistim preocupats i
plens de temors. En aquesta estança, més que en cap altra, Pitarch s’assaja
jugant amb mites grecs com ara el d’Èdip.
Manel Pitarch, en
aquest Poemari per a ociosos, ens
oferix una poesia amb un lèxic ric i cuidat, amb el qual d’una manera minuciosa
construïx imatges que venen a subratllar un discurs poètic profund, fill de
l’eco de tantes i tantes lectures i d’una interpretació personal de la creació
literària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada