EL JO QUE NO MOR

 

Ferran Torrent, com el director de cinema nord-americà John Ford, és un magnífic creador de personatges, de protagonistes i d’antagonistes, però també d’una extensa galeria de secundaris que afegixen la sal i el pebre a les seues novel·les. Es tracta d’una col·lecció d’individus als quals la vida els ha propinat un grapat de colps baixos i algun que altre ganxo a la mandíbula.

El jo que no mor (Columna, 2025), la seua darrera novel·la, torna a tindre Regino com a protagonista: un equilibrista que sap moure’s com ningú sobre la fina línia que delimita la llei.

Ferran Torrent ens transporta fins a la dècada dels seixanta del segle passat per a contar-nos un relat d’espies. Una narració situada en el seu escenari predilecte, la ciutat de València i la seua àrea metropolitana, però en aquesta ocasió no és la dels barris d’obrers i menestrals, sinó la dels xalets dels burgesos a Rocafort i la del centre i l’Eixample, la València dels grans hotels i encara dels pocs turistes, que hui ja s’han convertit en una plaga i que acabaran fent que la Comunitat Valenciana siga un complex turístic o no siga.

Torrent teixix un entramat narratiu barreja de realitat i ficció. Diverses històries d’amor i desig s’entrecreuen. Ens fa recórrer els laberints més foscos de la societat franquista, d’un règim que dona refugi a criminals nazis. Una societat hipòcrita on els seus líders es consideren guardians de les essències de la cultura i dels valors occidentals. Som en plena guerra freda, al bell mig de la cursa espacial, i les grans potències lluiten per a donar refugi i cobertura als enginyers nazis. És el temps de quan els serveis d’intel·ligència israeliana donaven caça als jerarques nazis.

Regino és un individu que va a la seua, un tant cínic, lleial amb els seus amics i col·laboradors i amb una concepció molt personal de la justícia. Es mou com una anguila entre taurons i aconseguix eixir-se’n amb la seua sense conseqüències.

He llegit les novel·les de Ferran Torrent des que va aparéixer l’any 1986 En la gola del llop, que signava amb Josep Lluís Seguí, i he de dir que en aquesta ocasió l’he trobat més madur, reflexiu i intens.

Aquesta és una història d’espies, ja ho hem dit, però també de policies, de falsificadors d’art, de famosos que busquen en el desitjat anonimat viure una altra vida, és una història de lladregots, de traficants de drogues i d’assassins. Hi trobarem un triangle on es barregen el desig, l’amor, els interessos personals i l’ànsia de llibertat. Ferran Torrent sempre ha estat un autor d’una gran amenitat i en aquesta ocasió tampoc no ens defrauda, en aquest sentit. M’ha agradat, d’una manera especial, quan amb un gran ofici ens oferix alhora dos diàlegs de dues escenes diferents, ja que és quan arriba a un lirisme d’alt nivell però gens ni mica embafós.

EL BULEVARD DE FERRAN TORRENT

Des de fa més de dues dècades he anat seguint la trajectòria literària de Ferran Torrent. El seu treball ha gaudit del reconeixement d’un públic que com jo mateix se li ha mantingut fidel al llarg dels anys i això ha estat perquè ha anat oferint unes novel·les cada vegada més sòlides, amb un llenguatge entenedor i una temàtica sempre atractiva. Torrent és un escriptor que ha sabut tindre i mantindre una veu, un estil personals i característics, és un gran creador d’atmosferes i de personatges, sap com ningú barrejar una ironia àcida amb l’humor sorneguer i fins i tot amb la tendresa. La galeria de personatges que ens sol presentar són individus bona part dels quals són supervivents de diversos naufragis que sobreviuen en un marge de la societat, sobre la línia que separa la legalitat de la il·legalitat, immersos en el desencant.
La seua darrera novel·la, Bulevard dels francesos, (col·lecció Clàssica, Columna edicions, Barcelona 2010) recull com cap altra tots aquests elements. La situa en dos períodes temporals, la dècada dels seixanta del segle passat sota la dictadura franquista, amb la lluita clandestina i els silencis forçats; i la primera dècada del segle xxi, el temps de la desafecció política i la corrupció generalitzada. La ciutat de València i la seua comarca tornen a ser l’escenari triat per l’autor de Sedaví.
Ferran Torrent, que per a la meua modesta opinió s’està convertint en el millor cronista de València, ens descriu una ciutat fosca, corrupta, on els interessos de classe estan per damunt de la justícia, on no hi ha bons ni dolents, sinó tota una àmplia varietat d’individus que van des dels miserables, els idealistes i els ingenus fins els psicòpates i els malànimes, uns individus que en un cas es deixen arrossegar per la vida i pel sistema establit i en altres intenten aprofitar-se’n al màxim sense adonar-se que estan dins d’una claveguera que tard o d’hora els xuclarà.
Ferran Torrent sap com cap altre crear ambients i agafar-li el pols al temps del qual ens parla, oferint-nos un retrat cru, violent, d’una ciutat oculta darrere dels tòpics més edulcorats. Sap també, però, construir un relat i mantindre al llarg de quatre-centes pàgines una tensió narrativa que atrapa des de l’inici el lector tot submergint-lo en un univers literari del qual se sentirà part.
En Bulevard dels francesos Torrent es mostra brillant, lúcid, incisiu, directe, i analitza, amb la perspectiva de l’home que ha rebut tots els colps baixos del desencant, un temps del qual ha estat testimoni per assegurar-nos que, malgrat tot i per damunt de les ideologies i les classes socials, encara hi ha gent honesta que sap i actua segons la seua consciència, a pesar que la situació els siga adversa.