Des de fa més de dues dècades he anat seguint la trajectòria literària de Ferran Torrent. El seu treball ha gaudit del reconeixement d’un públic que com jo mateix se li ha mantingut fidel al llarg dels anys i això ha estat perquè ha anat oferint unes novel·les cada vegada més sòlides, amb un llenguatge entenedor i una temàtica sempre atractiva. Torrent és un escriptor que ha sabut tindre i mantindre una veu, un estil personals i característics, és un gran creador d’atmosferes i de personatges, sap com ningú barrejar una ironia àcida amb l’humor sorneguer i fins i tot amb la tendresa. La galeria de personatges que ens sol presentar són individus bona part dels quals són supervivents de diversos naufragis que sobreviuen en un marge de la societat, sobre la línia que separa la legalitat de la il·legalitat, immersos en el desencant.
La seua darrera novel·la, Bulevard dels francesos, (col·lecció Clàssica, Columna edicions, Barcelona 2010) recull com cap altra tots aquests elements. La situa en dos períodes temporals, la dècada dels seixanta del segle passat sota la dictadura franquista, amb la lluita clandestina i els silencis forçats; i la primera dècada del segle xxi, el temps de la desafecció política i la corrupció generalitzada. La ciutat de València i la seua comarca tornen a ser l’escenari triat per l’autor de Sedaví.
Ferran Torrent, que per a la meua modesta opinió s’està convertint en el millor cronista de València, ens descriu una ciutat fosca, corrupta, on els interessos de classe estan per damunt de la justícia, on no hi ha bons ni dolents, sinó tota una àmplia varietat d’individus que van des dels miserables, els idealistes i els ingenus fins els psicòpates i els malànimes, uns individus que en un cas es deixen arrossegar per la vida i pel sistema establit i en altres intenten aprofitar-se’n al màxim sense adonar-se que estan dins d’una claveguera que tard o d’hora els xuclarà.
Ferran Torrent sap com cap altre crear ambients i agafar-li el pols al temps del qual ens parla, oferint-nos un retrat cru, violent, d’una ciutat oculta darrere dels tòpics més edulcorats. Sap també, però, construir un relat i mantindre al llarg de quatre-centes pàgines una tensió narrativa que atrapa des de l’inici el lector tot submergint-lo en un univers literari del qual se sentirà part.
En Bulevard dels francesos Torrent es mostra brillant, lúcid, incisiu, directe, i analitza, amb la perspectiva de l’home que ha rebut tots els colps baixos del desencant, un temps del qual ha estat testimoni per assegurar-nos que, malgrat tot i per damunt de les ideologies i les classes socials, encara hi ha gent honesta que sap i actua segons la seua consciència, a pesar que la situació els siga adversa.
La seua darrera novel·la, Bulevard dels francesos, (col·lecció Clàssica, Columna edicions, Barcelona 2010) recull com cap altra tots aquests elements. La situa en dos períodes temporals, la dècada dels seixanta del segle passat sota la dictadura franquista, amb la lluita clandestina i els silencis forçats; i la primera dècada del segle xxi, el temps de la desafecció política i la corrupció generalitzada. La ciutat de València i la seua comarca tornen a ser l’escenari triat per l’autor de Sedaví.
Ferran Torrent, que per a la meua modesta opinió s’està convertint en el millor cronista de València, ens descriu una ciutat fosca, corrupta, on els interessos de classe estan per damunt de la justícia, on no hi ha bons ni dolents, sinó tota una àmplia varietat d’individus que van des dels miserables, els idealistes i els ingenus fins els psicòpates i els malànimes, uns individus que en un cas es deixen arrossegar per la vida i pel sistema establit i en altres intenten aprofitar-se’n al màxim sense adonar-se que estan dins d’una claveguera que tard o d’hora els xuclarà.
Ferran Torrent sap com cap altre crear ambients i agafar-li el pols al temps del qual ens parla, oferint-nos un retrat cru, violent, d’una ciutat oculta darrere dels tòpics més edulcorats. Sap també, però, construir un relat i mantindre al llarg de quatre-centes pàgines una tensió narrativa que atrapa des de l’inici el lector tot submergint-lo en un univers literari del qual se sentirà part.
En Bulevard dels francesos Torrent es mostra brillant, lúcid, incisiu, directe, i analitza, amb la perspectiva de l’home que ha rebut tots els colps baixos del desencant, un temps del qual ha estat testimoni per assegurar-nos que, malgrat tot i per damunt de les ideologies i les classes socials, encara hi ha gent honesta que sap i actua segons la seua consciència, a pesar que la situació els siga adversa.
4 comentaris:
Manel, jo li tinc una estima especial des de sempre. Crec que és per la proximitat de "l'artista". El veig com un tio més que fa literatura, una literatura propera i amb uns personatges entranyables, d'anar per casa. Uns "perdedors" que ho són per no haver seguit les regles del sistema. Jo el compare amb l'Ovidi Montllor a nivell musical. M'imagine anant de copes amb ells sense cap problema !!!!
Jo l'escolto algun dissabte a la ràdio i es mostra molt franc sense cap inflexió intel·lectual que, d'altra banda, tampoc em molestaria però és que és obertament proper.
Estupenda crònica, Manel!
Dues ratlles per agrair-te aquest escrit, els que som lectors trobem a faltar molts cops en els diaris orientacions més que critiques que ens apropin a un llibre per decidir si pot ser del nostre interès o no. Aquesta presentació que fas del llibre te molt d’interès per mi, que tot i coneixent molta obre del autor farà que torni a prioritzar-lo entre les moltes lectures que tinc pendents.
Vagi per davant el respecte que tinc sempre per qualsevol escriptor. Jo mateixa he intentat en alguna ocasió escriure quatre ratlles (i, pel bé de la literatura hi he desistit!), i sé com n'és de difícil. Però he de dir que ferran Torrent em sembla un autor SOBREVALORAT. Crec que va saber estar en el lloc oportú i que, a partir d'aquí, el globus es va anar nflant.
i opino perquè també he anat seguint-li la trajectòria (crec que li he llegit sis novel.les)
Aprofito per aportar comentaris positius i dir que, ja que sóc en un blog valencià, no fa pas gaire vaig descobrir Francesc Bodí, i em sembla un autor excel.lent. També he llegit Vicent Usó (tot i que només una novel.la)i Marc Pallarès (l'única que té, que és una meravella), i tots dos em semblen també molt i molt bons.
Manel, perdona pel testament!
Publica un comentari a l'entrada