dimecres, 7 d’abril de 2010

EL RECORD D'UNA PAPALLONA

La ciutat per la nit pren una altra dimensió. Sota la seua aparent tranquil·litat hi ha espais més o menys ocults on la transgressió és la norma. La transgressió de lleis i bons costums, però també transgressions estètiques. En aquests espais trobarem, entre una gran varietat de personatges, papallones que ens oferixen d’una manera o altra la seua bellesa, la seua vitalitat.
Les nits de tots els temps i de totes les ciutats tenen punts de connexió i detalls que les fan diferents. Barcelona, durant la primera dècada dels anys setanta del segle passat, es movia entre el feixuc cansament de quaranta anys de dictadura i de moral hipòcrita i l’esperança pressentida del seu final, una fi que capgirara tanta falsedat i alhora aportara aires de renovació ètica però també estètica.
Jordi Coca, en La nit de les papallones (Premi Sant Joan Caixa Sabadell 2009. Col·lecció El Balancí número 623. Edicions 62, Barcelona, 2009) es posa en la pell d’un periodista que un dia descobrix al bell mig de la nit barcelonina una ballarina, Carla, que amb el seu art porta una brisa fresca al món del music-hall.
Dècades més tard aquest vell i obscur periodista, en trobar una fotografia de l’artista en un diari, ens farà un relat de la vida de Carla, una jove vital, intuïtiva, valenta, que va regnar en la nit barcelonina d’abans de la transició i que va aconseguir captivar artistes i intel·lectuals.
A través d’aquesta llarga i una mica reiterativa crònica basada i escrita com a homenatge a l’estríper Christe Leem i dels diversos personatges, Jordi Coca ens fa un magnífic retrat d’una època que sembla oblidada entre la foscor de la dictadura i la tebiesa de la transició, en la qual la fam de llibertat predisposava a enamorar-se de qualsevol moviment que suposara una ruptura, un canvi.
El drama de tot plegat es troba en el fet que sovint les reines de la nit, com les papallones, acaben sent devorades per la llum abraçadora de l’èxit.

2 comentaris:

GLÒRIA ha dit...

Recordo perfectament la Christa Leem. Fins i tot havia ballat streap-teases sobre poemes de Brossa. Anys més tard -no molts- vaig saber de la seva mort siguent encara massa jove.
Una estupenda crònica.

Salva Pérez ha dit...

Manel, he anat hui a la fira del llibre i m'he tornat boig demanant el teu llibre Correspondència de guerra, que definitivament no he trobat. Espere que pugues fer alguna cosa perquè en cap caseta ni en la carpa d'editorials valencianes en tenien.
Una abraçada