divendres, 20 de setembre de 2019

LA PLATJA DE CAMUS



La platja de Camus (Edicions del Bullent), de l’escriptora de Pego (Marina Alta) Elvira Cambrils, és una novel·la d’una extensió notable en la qual els diversos personatges protagonistes prenen la paraula per a narrar-nos el present i el passat d’uns fets que acabaran convergint en una nit de sant Joan durant un concert de rock.
Al llarg de tota la novel·la trobarem l’ombra de l’escriptor i filòsof nascut a Mondovi –Algèria– Albert Camus. Elvira Cambrils no sols l’empra com un personatge i com a referent vital per a Daniel, un dels quatre protagonistes junt a la seua dona Reme, el seu fill Toni-Lluís i la guionista de cinema Sílvia, sinó que els seus escrits li han inspirat alguns dels passatge del llibres i l’han ajudada a entendre una realitat social complexa com fou la de l’Algèria colonial.
El llibre se situa en diferents etapes temporals, en una ens parla de Daniel i la seua família i, a través d’ells, del dolor de l’exili que patiren un gran nombre de valencians després de la guerra civil, de l’emigració a Europa o al nord d’Àfrica, de les injustícies provocades des del poder colonial i de les desigualtats socials entre individus d’ascendència europea, àrabs i berbers.
També ens parla des del present i des del passat de l’amor, de l’engany i del desengany, de la recerca individual de la felicitat, de la necessitat de saber la veritat d’uns fets allunyats en el temps i en l’espai que afecten en l’actualitat les vides dels fills i els nets d’aquells que els varen viure.

Trobem diversos escenaris, Algèria, la seua capital i la regió que l’envolta, així com algunes de les seues platges on Daniel va trobar un gran amor, Thérèse. També la ciutat de València, els seus carrers, les seues places, els seus jardins; algunes ciutats del sud de França, Narbona, Perpinyà i, en menor mesura, alguns dels pobles de la Marina d’on són originàries les famílies dels personatges.
Hi ha també la indignació i la denúncia de la corrupció vinculada al sector de la construcció que es va apoderar dels ressorts del poder polític i financer de la societat valenciana.
Hi ha l’ànsia de llibertat, d’amor així com la necessitat de viure la vida amb grans dosis de joia i felicitat.
La platja de Camus és una novel·la on la seua autora recupera la història d’un bon nombre de valencians que van decidir començar de nou, en un moment o altre del segle xx, en una altra riba de la mar Mediterrània i que després d’haver-se construït un futur acabaren com a moneda de canvi en una guerra d’alliberament nacional que els expulsà d’una manera tràgica del que consideraven ja el seu país.
Elvira Cambrils ha fet una aposta arriscada i n’ha tret bons guanys. I ho ha aconseguit gràcies a la seua capacitat de treball, al seu domini de l’ofici de narradora que fa que mantinga el control constant sobre la tensió narrativa, la fluïdesa de la seua prosa i l’amenitat de cada escena. A més, sap construir personatges sòlids i versemblants amb un passat ocult que els dota d’un carisma especial.
Una novel·la a tindre en compte a l’hora de triar les nostres pròximes lectures.

dimecres, 18 de setembre de 2019

SAL NEGRA



L’editorial de la comarca de la Safor Edicions del Sud ens oferix, en la seua col·lecció Paraules en silenci, el primer llibre de poesia del vinarossenc Manel Vallés i Arín, Sal negra.
Es tracta d’una col·lecció de cinquanta-cinc poemes inscrits en el realisme intimista on la intensitat lírica l’aporten majoritàriament vint-i-huit haikus. Uns haikus que venen a donar cohesió al llibre que conté a més vint-i-set poemes de vers lliure de temàtica diversa.
En Sal negra trobem poemes amb alguna crítica social o política, altres que ens detallen moments de la vida quotidiana de l’autor, poesia de l’experiència amb notes marcadament biogràfiques, així com la recreació d’instants que l’han colpit o de personatges que ha odiat o ha estimat intensament: «Encantadora, seductora, / xantatgista emocional, / controladora, manipuladora, / psicòpata de manual».
Poesia de línia clara, amb alguns moments transversals, vull dir on l’autor salta la frontera entre gèneres i ens brinda en forma de poema un microrelat, Àngel de la guarda.
Cada poema naix d’una necessitat vital de l’autor, la d’expiar un dolor, un greuge, la d’evocar un instant, un amic desaparegut, la de plasmar un paisatge per tal de preservar-lo entre les estrofes d’un poema de l’ànsia especulativa dels depredadors del ciment. O de denunciar el canvi climàtic, l’excés de burocràcia, l’alineació digital i el control que des de les xarxes exercix el poder sobre la ciutadania.
Hi ha en els poemes de Manel Vallés i Arín ironia i fins i tot sarcasme: «És que no llegeixen poesia / els nostres il·lustres magistrats?». També hi trobem grans dosis de tendresa, d’amor a la vida i de desencontres. Un desencontre bellíssimament descrit amb un gran estalvi de recursos estilístics en el poema Aquell dia.
Sal negra és un llibre honest, directe, amb una poesia senzilla que defuig deliberadament l’hermetisme, la pirotècnia verbal. Un llibre que naix d’una necessitat de comunicació. Vallés deixa oberta la porta de bat a bat perquè qualsevol lector s’aproxime i entre fins a la cuina del poema, on ell l’espera recomptant els grans d’un grapat de sal negra que té damunt la taula.

divendres, 30 d’agost de 2019

SEREM ATLÀNTIDA



L’escriptor de Beneixama Josep Martínez Sanchis, després d’haver publicat la novel·la Intercanvi (Bromera, 2008), Premi Blai Bellver de Xàtiva 2007, es va replantejar en profunditat el que havia de ser el seu projecte personal de creació literària. Després d’un temps per a reflexionar decidí donar un colp brusc de timó, tornar a port i començar una nova ruta de navegació. Però de vegades és impossible desfer-te de tot el bagatge acumulat durant anys. És força complicat fer un punt final i començar un nou quadern de bitàcola. Així que no sols va canviar la seua manera de mirar la realitat i d’interpretar-la, sinó que es desfeu de Josep Martínez i es convertí en Joan Benesiu.
L’aposta era arriscada, però va comptar amb una editorial, Edicions del Periscopi, que va creure a ulls clucs en ell. Sota el braç portava una novel·la sorprenent i atípica dins de les lletres valencianes, Gegants de Gel (2015), amb la qual va obtindre el reconeixement del públic i de la crítica, com també els premis Llibreter 2015 i Crexells 2016.
Enguany, Joan Benesiu ha publicat una nova novel·la, Serem Atlàntida, una proposta ambiciosa d’un autor que es revolta, amb arguments sòlids, contra la mediocritat i el conformisme de la literatura de consum que envaïx els prestatges de les llibreries i biblioteques.
Soc de l’opinió que Benesiu va camí de convertir-se en un autor de culte. No sé si el mercat del llibre valencià és capaç d’assumir amb solvència creadors d’aquestes característiques.
Estem davant d’un escriptor intel·ligent al qual li agrada travessar les fronteres que separen els generes literaris, de la narrativa de ficció a l’assaig filosòfic, de l’apunt polític o històric a la crònica periodística, o emprar altres gèneres com ara la poesia al servici d’un relat. En la novel·la cap tot, sempre que hi haja un fil que faça de nexe.
En Serem Atlàntida el fil i l’agulla per a cosir l’enorme tapís que ha construït Benesiu els porta en la mà el protagonista, un individu de qui sabem poc i que va recorrent la geografia europea. Un individu que ens detalla la història de la gent amb què es troba i els seus anhels, i en especial la trobada amb un valencià de cognom italià i nom que pot ser italià però també croata. La seua és una relació amb la qual ens anirà descobrint la complexa història d’Europa, aquella Europa que era inclosa dins de les fronteres del desaparegut imperi austrohongarés i que aglutinava un gran nombre de pobles. Ciutats com Trieste o regions com la dels Balcans que han estat i són cruïlles de cultures, llengües i religions. Darrere d’un nom o d’un cognom hi ha un origen, una identitat de vegades oculta. Darrere de cada nacionalitat, a Europa hi ha una tragèdia dolorosa i purulenta, el drama d’una nació i dels individus que la conformen. Darrere del desig d’aconseguir la puresa nacional hi ha un escorxador.
El mal és dins de nosaltres, un mal que si no som capaços de reconéixer i denunciar ens portarà de cap a la catàstrofe, irremeiablement desapareixerem engolits per l’oceà de l’oblit, serem una nova Atlàntida.

dimarts, 20 d’agost de 2019

SOL DE MITJANIT



Rafael Estrada encapçala el que és el seu sisé llibre de poesia amb un oxímoron, Sol de mitjanit (Edicions del Sud, Piles, 2019). És clar que l’estrella de què ens parla, vull dir aquell (o aquells) que en l’hora fosca, quan la por i la inseguretat ens fa sentir dèbils i fràgils, li dona calor i li il·lumina el pedregós camí diari no és al firmament, sinó al seu costat.
De colp i volta, «una trucada freda, llunyana i plena de vaguetats» convertix el nostre autor i protagonista, després de tres dècades dedicades a l’ensenyament en el mateix centre escolar concertat i a uns pocs anys de la jubilació, en un número més en les llistes de l’atur, «un regust amarg em travessa la pell del record, m’aclapara i em trenca el cor». Ens ho conta d’una manera directa, amarga, en l’única prosa que trobem en el llibre. A l’autor no li resta altra opció que assumir-ho i passar pàgina, però per a poder-ho fer necessita l’ajuda de l’amor i de l’amistat. Entre els seus millors amics hi ha la música i els llibres, «que em commouen i em reconforten». Dos amics i dues passions que en Rafael Estrada convergixen, ja que a més de poeta és cantautor.


Sol de mitjanit, que ha estat prologat per l’escriptor Josep Manel Vidal, és un llibre que està ple, fins i tot m’atreviria a dir que sobrecarregat, de cites, de cançons i poètiques. La qual cosa ens parla de les seues influències musicals i literàries.
Al llarg dels quaranta poemes que conformen el volum trobem alguna lletra de cançó com ara Lo spettacolo d’arte varia i algun homenatge com ara el que li fa a un dels poetes que més l’ha influenciat i que situa Estrada en l’òrbita del realisme intimista, Miquel Martí i Pol, Per l’àmbit de tots els àmbits.
Entre línies trobem un individu que en soledat ix cada dia a pensar, a convocar la memòria per tal de trobar o retrobar el seu camí. Un home que ha viscut i que veu com el rostre se li ha omplit d’arrugues que li solquen la pell i com el padró de les absències augmenta. Se sap efímer, però no per això perd la fe, la seguretat i la llum amb la qual projectar en la foscor del camí els seus somnis i il·lusions.
Sol de mitjanit és un cant a l’esperança, a l’amor i a l’amistat, però també d’agraïment a tots els qui són al nostre costat quan realment fan falta. Un quadern de bitàcola on enumera els esculls dels enganys i els desenganys, dels dubtes i de les certeses que s’ha anat trobant en els darrers temps de la seua navegació.
Un llibre per a evocar i traure forces per a continuar el combat diari a pesar dels colps rebuts.

divendres, 9 d’agost de 2019

UN TROS DE CEL A LES BUTXAQUES



Aquest dies tòrrids del mes de juliol em trobe immers en la lectura d’un llibre de poesia que m’ha colpit, Un tros de cel a les butxaques, de Vicent Nàcher i Ferrero (Editorial Neopàtria, Alzira, 2019). La tardor passada, quan formava part del jurat del Premi de Poesia Josep Maria Ribelles, vaig fer una primera lectura als poemes que conformen aquest llibre, aleshores sota el títol de Trapatroles despitralat.
Des dels primers versos que obrien el llibre, vaig reconéixer la veu del seu autor. He llegit tota la seua obra. Des de Primavera de cartons, aparegut a l’editorial Germania l’any 1994, fins a Els incendis de l’ànima, editat també per Neopàtria l’any 2017. És fàcil identificar l’obra de Vicent Nàcher, té una veu poètica ben definida que ha anat modulant i perfeccionant amb cada nou llibre.
La seua és una poesia realista, en ocasions d’un realisme de la intimitat, biogràfic, confessiona, d’altres és de marcat caràcter social. Nàcher no es vol un ésser diví aïllat en la seua torre d’ivori creativa: «Soc un xicotet home enmig de la multitud» i se sent colpejat per les injustícies que l’envolten: «em costa viure cada vegada / més exposat a la crueltat sense límits / dels humans...».
Poesia amb una gran tendència discursiva, emparentada d’una manera directa amb la prosa.
Un dia, durant una conversa informal, vaig cometre l’error d’aconsellar-li que escriguera algun recull de contes, a la qual cosa, d’una manera taxativa i ara veig que intel·ligent, es va negar. Vicent Nàcher és poeta perquè, entre altres coses, sempre ha tingut la voluntat de ser-ho. És un individu que des de ben jove jurà consagrar la seua vida a la recerca de la bellesa i de la veritat a través de la paraula. I ho fa amb una honestedat aclaparadora i amb una gran claredat expositiva.
La seua és una poesia allunyada dels jocs d’espill, de l’hermetisme, del simbolisme, una poesia «sense colorants, ni conservants» dels petits i els grans drames quotidians. La figura de Nàcher la trobem allunyada de l’hermeneuta, del sibarita de les imatges, és un comunicador, un predicador laic.
En arribar a una certa edat, sentim la necessitat d’aturar-nos per tal de fer inventari de les hores viscudes, repensar-nos, carregar les bateries per a enfrontar-nos amb una certa seguretat als nous reptes. Un tros de cel a les butxaques és, entre altres coses, el balanç d’un home que ha arribat a la cinquantena: «Partit pel mig, fragmentat a trossos, construït / amb peces de recanvi pels colps de la vida» i que mira enrere i sent la necessitat de definir-se com a ésser humà i com a poeta. Aleshores redacta una declaració de principis, i també d’intencions, i es prepara per a una nova etapa vital que el portarà a la vellesa.
Aquest és un llibre de poemes densos, extensos i intensos, conformat per cinquanta-un poemes dos dels quals formen una introducció en què definix què és per a ell la poesia: «La poesia és comunicació», diu en un, i en l’altre afirma que sempre s’està escrivint el mateix poema. Els quaranta-nou restants, escrits com els altres dos en vers lliure, s’agrupen sota el títol de Cos.
Al llarg d’aquest poemari trobem diversos autoretrats d’un home ferit per la vida, un individu que busca respostes a les grans preguntes, un treballador de la paraula en plena maduresa creativa amb una mirada aguda.
Hi ha dolor, passió, amor i agraïment. Un agraïment constant a la vida, a la poesia que li dona sentit i a tota aquella gent que ha estat al seu costat compartint tantes i tantes coses.
Vicent Nàcher Ferrero és un cas únic en la poesia valenciana, un poeta que ha anat construint un univers poètic personal en el qual ell mateix, vull dir els seus sentiments, emocions, la seua biografia, però també el seu esguard, són la matèria primera de la seua obra. Es despulla modestament però sense vergonya, no oculta res, i es mostra fràgil, terriblement humà.
Per a Nàcher la poesia no és cap joc, és una ferida oberta i amb la sang que li’n raja escriu cada poema.
«Les ratlles que heu llegit són l’humil retrat / de l’home quotidià i vulgar que soc...».

divendres, 2 d’agost de 2019

UN BES FET A MIDA



La desaparició dels éssers estimats, d’aquelles persones que durant els nostres primers anys foren un referent, un puntal imprescindible, crea un buit enorme a la casa familiar on la mirada tèrbola per les llàgrimes ompli l’absència de presències. I uns noms són dits en veu alta i gravats en cada barandat amb un bes.
El dol i el consol, l’amor i la memòria, la solitud, la pèrdua, tot això és el material amb el qual la poeta de Beniopa (Gandia) M. Rosa Sabater i Soliva ha escrit el seu quart llibre de poesia, Un bes fet a mida (Editorial Fonoll, Juneda, 2019). Un volum de trenta-tres poemes de vers lliure, més dues proses poètiques inicials, que li va donar el XXII Premi de Poesia Alella a Maria Oleart.
La seua és una poesia de l’experiència, d’una experiència en aquest cas traumàtica, escrita des del dolor que provoca l’orfandat. Poemes íntims d’un lirisme cristal·lí, fresc, intens.
La casa familiar, al carrer del Mig, que ara resta buida, així com alguns elements del paisatge, el Mondúber, la serra Falconera, el camí de la Dula, la Marxuquera..., resten com a fites que delimiten la geografia de la memòria, un espai sentimental per a l’evocació: «Sostinc el vostre nom / perquè sou vius entre els absents».
M. Rosa Sabater és la filla del forner: «Sóc la filla del forner / i faig versos», al voltant del forn girava la vida dels seus pares. L’olor a pa acabat de fer impregnava l’aire de la seua infantesa.
La seua poesia és hereua d’un altre il·lustre fill de forner, Vicent Andrés Estellés, del que pren un cert to però també d’altres veus poètiques que li són geogràficament més pròximes, com ara Josep Piera, Enric Sòria, Maria Josep Escrivà o Francisco Brines.
El llibre compta amb un petit pròleg, en forma de glossa, de l’escriptora Josefa Contijoch: «El dol per les persones i les coses i el paisatge i tot allò no entés, que ens ha anat fent com som, conforma un poemari curull de mort i de resurrecció mentre la poeta: “En posició fetal esdevinc filla, / germana i mare”».
Un bes fet a mida, és un recull de poesia en el qual, davall de cada mot, hi ha la brasa encesa d’un sentiment que batega amb una gran energia, però que no ens crema sinó que ens reconforta perquè l’experiència biogràfica de què ens parla és alhora individual i universal.

dimarts, 30 de juliol de 2019

A FREC DE PELL




L’editorial Neopàtria publica, en la seua col·lecció Mare Nostrum, el tercer llibre de poesia de la doctora en dret Pura Peris, A frec de pell.
Pura Peris és una poeta amb una veu sensual, suggerent, vital i diàfana.
A frec de pell és una col·lecció de huitanta haikus dividida en quatre apartats de vint poemes: primavera, estiu, tardor i hivern. En cadascun apareix un element clàssic tots els quals representen les quatre formes de la matèria: aigua, foc, aire i terra, utilitzats per a explicar els diferents comportaments de la natura.
En el seu primer llibre, Tast de vida (Editorial Germania, 2014), Pura Peris ja ens oferia una petita mostra de haikus. El haiku necessita d’una gran capacitat de condensació expressiva, d’alguna manera conté el poeta narratiu que tan abunda entre els practicants de la poesia del realisme intimista, on podem situar la nostra autora. El poeta, en el haiku, més que dir ha de suggerir o ha d’evocar. En A frec de pell Pura Peris es disciplina i poda al màxim l’arbre del poema per acabar oferint-nos un bonsai d’una bellesa exquisida. La seua continua sent una poesia en què l’amor va de la mà de la sensualitat i l’erotisme: «Pell vellutada / anhelat frec lleuger / corren formigues», on la creació poètica és una altra manera de donar-se als altres: «Amb un sol bes / obrires el meu llibre / i atent el lliges». Una poètica plena de suggeriments, de llum, de petits detalls que conformen un univers on l’amor ho és tot.
Els haikus que fem els occidentals no són més que una adaptació dels haikus japonesos, no sé si massa fidel. En la tradició nipona van acompanyats sempre d’il·lustracions. En A frec de pell Pura Peris ho ha tingut en compte i ha treballat amb les artistes plàstiques Carmen Cebrián i Pepa Arroniz, que han creat unes il·lustracions que aporten al conjunt dues noves mirades femenines d’una elegància notable.
El llibre compta a més amb un pròleg del magnífic poeta Antoni Ferrer, el qual d’una manera intel·ligent i aclaridora ens parla de la poesia de Pura Peris i de l’evolució que aquesta ha tingut a través del temps: «I que li permetrà portar a terme eixa exploració no només cartografiant els detalls de la superfície –l’epidermis–, sinó radiografiant pam a pam la derma, el substrat viu i més sensible que nodreix la pell a través de la qual vivim el món exterior i ens respira la personalitat».

dijous, 25 de juliol de 2019

DARRERE DEL POETA, LA FIGURA DEL LECTOR



Paul Antschel fou un jueu de parla alemanya nascut el 1920 en una regió romanesa que anys més tarda passaria a formar part d’Ucraïna. Els seus pares foren deportats a un camp d’extermini nazi on van morir, l’un de tifus i l’altra d’un tret en el cap. Paul, mentrestant, anava d’un camp de treball a un altre explotat com un esclau. Finalitzada la segona guerra mundial, travessa Hongria i fuig primer a Viena i després a París.
L’adaptació a la llengua romanesa del seu cognom Antschel és Ancel, que esdevé Celan per anagrama. Així, Paul Antschel és el poeta Paul Celan. La seua poesia es caracteritza pel simbolisme i el surrealisme, i és en línies generals poc accessible al gran públic.
El dolor provocat per la pèrdua dels seus progenitors, als quals sent que va fallar, i tots els esdeveniments que es van produir a Europa abans i durant la segona guerra mundial, l’ascens del feixisme al poder, la seua consolidació, la persecució i extermini d’algunes minories ètniques i religioses com ara els jueus i els gitanos, van marcar profundament la seua poesia.
Tornar a llegir Celan, en un temps en què el feixisme recupera espais de poder polític a Europa, és un exercici necessari per a posar-se en alerta contra aquest nefast virus. L’escriptor de l’Olleria (la Vall d’Albaida) Francesc Mompó, que ja ha demostrat en altres ocasions que és un lector apassionat de poesia (recorde i recomane el seu poemari Atlàntic on oferia la seua lectura sobre diversos poetes), es capbussa a pulmó obert en les profunditats de l’obra de Paul Celan, desmuntant els seus poemes, els seus anagrames a fi d’iniciar un diàleg personal que l’ajude a trobar els seus propis anagrames, en un llibre amb un títol senzill i directe: Llegint Celan (Perifèric Edicions, 2019), amb el qual va obtindre el Premi de Poesia Benvingut Oliver. Un volum que compta amb un magnífic i intel·ligent pròleg de Josep Mir, un poeta que per desgràcia es prodiga poc.


Paul Celan i la seua poesia són utilitzats per Francesc Mompó com un espill, on la seua mirada sagaç de lector es retroba amb la d’observador de les realitats ocultes sota el vernís de les aparences.
El seu no és un exercici literari, un passatemps. Mompó va més enllà, li interessa el lament convertit en poesia de Celan però, també, d’on naix aquest crit sord i angoixat, i troba que ho fa de l’incommensurable dolor d’Antschel, un individu torturat, aclaparat per la culpa, que patí greus problemes psiquiàtrics i que acabà finalment suïcidant-se.

dilluns, 22 de juliol de 2019

CIRC DE PUCES



Josep Igual (Benicarló, Baix Maestrat, 1966) és un orfebre de la paraula, un escriptor polièdric i incansable que des de finals de la dècada dels huitanta (recordem que l’any 1988 va obtindre el Premi Roís de Corella-Ciutat de València amb el seu segon llibre, 35 poemes) ens ha anat oferint una variada mostra del seu quefer literari el qual inclou dietaris, retrats, reculls d’articles, novel·les, reculls de contes, poesia i fins i tot algun treball discogràfic: Sort per tu (Tram-Gmi, 1998).
L’any 2018 va obtindre el 38 Premi de Narrativa Curta 25 d’Abril Vila de Benissa amb Circ de puces, que enguany ha editat la barcelonina Viena edicions. Es tracta d’un recull de contes breus, brevíssims, alguns només d’una línia d’extensió.
El del microconte és un subgènere que compta amb una certa tradició en la narrativa catalana moderna i que han practicant alguns dels nostres millors narradors, pense ara en Pere Calders i en Joaquim Carbó.
Aquestes narracions es creen amb elements provinents de diversos gèneres. Des del meu punt de vista, és un exercici notable d’enginy i de transversalitat, on l’autor ens demostra en poc d’espai la seua capacitat creativa, els seus dots d’observació i la seua màgia per a evocar, sorprendre, emocionar o suggerir.
En Circ de puces descobrim un escriptor esperimentat amb una veu personal ben conformada, una prosa rica en matisos, elegant, mordaç i irònica. Trobem en les seues pàgines l’apunt filosòfic, la reflexió personal, la trobada de personatges singulars, l’acudit sagaç i intel·ligent, la recreació d’escenes, situacions i atmosferes, el flaix poètic, el joc literari. No res li és alié i tot és susceptible de ser convertit en matèria literària, des de les paradoxes quotidianes a la comèdia i/o la tragèdia individual i/o col·lectiva, fins i tot allò que ja és literatura i que ell recicla d’una manera brillant.
Circ de puces, però, també ens parla del seu autor, un gran lector, un escriptor que estima i domina els diversos ressorts del seu ofici i que a més té una gran capacitat per a capturar les diverses realitats del seu entorn, per mínimes i invisibles que puguen semblar. Un home amb una mirada transversal i un somriure irònic i sagaç.
Els textos que conformen aquest circ són vertaderes càrregues de profunditat que tenen l’objectiu d’agafar-nos pels muscles i sacsejar-nos per tal de traure’ns de l’afable son en què ens sumix l’entreteniment estúpid del món digital. Reptes que ens llança aquest il·lusionista de la paraula per a fer-nos reflexionar sobre els diversos aspectes de la condició humana.

dimecres, 17 de juliol de 2019

TEMPS DE ROCK



Miquel Torres, a qui fins ara coneixíem en la seua vessant d’autor de relats breus (ha publicat tres llibres de contes: Història de l’illa sense costes, 2008, Els diumenges, 2013, i Low cost, 2016), s’estrena com a novel·lista amb Temps de rock’n’roll (Llibres de la Drassana, 2019), un volum amb banda sonora pròpia que Torres posa a disposició dels lectors en forma de llista en Spotify.
La novel·la és el recorregut vital d’un individu des del temps de la seua infantesa fins a l’etapa en què deixa enrere la joventut i es convertix en un adult madur amb la motxilla plena d’anys i d’experiències. Amb una prosa directa, sense subterfugis ni concessions, ens va detallant el seu pas vital per les diverses edats de la vida, el temps de l’escola, el de l’institut, el de la universitat i els erasmus, la seua incorporació al món laboral... I també les diverses relacions que manté, des que era un xiquet, amb xiquetes, xiques i dones. Unes relacions que veiem evolucionar, amb més o menys intensitat lúbrica, fins que desapareixen del primer pla de la seua vida.


Hi ha també un llarg inventari de tractes amb l’alcohol i les drogues. I els amics, els coneguts i fins i tot els a penes saludats amb els quals compartix les intenses hores de la nit, les barres dels bars i les ratlles de coca.
Hi trobem magníficament reflectida l’atmosfera dels concerts de petit format en locals o alqueries ocupades amb grups desconeguts dalt de l’escenari, i els de més gran format amb bandes importants. Així com els personatges estrafolaris, inadaptats i noctàmbuls amb els quals acaba entropessant. I la música que va marcant el ritme intens d’un relat fragmentat on es fan salts en el temps.
Veiem com, entre solos de guitarra i la contundència del baix i la bateria, Miquel Torres va construint la biografia d’un individu rebel, d’una rebel·lia sense causa, que en un moment determinat juga a ser un revolucionari d’una revolució que deixa pendent.
Una biografia en la qual ens detalla, sense entrar massa a fons, la relació que manté el protagonista amb la família i amb el món que l’envolta. I com en un primer pla situa les diverses dones que passen per la seua vida i se’n van, sempre se’n van.
A pesar que el lector pense que es troba immers en una història d’autodestrucció, no ho és, ja que el protagonista és capaç de surar i continuar navegant sol amb els clàssics del rock a tot drap.

dilluns, 1 de juliol de 2019

AIXÒ S'HA D'INTENTAR



Si en el panorama actual de la música en valencià hi ha una banda que va per lliure, eixa és sense cap mena de dubte Gent del desert.
Els melòmans que fan crítica musical, jo no en faig, només opine, saben que un dels trets característics de la nova música valenciana és el seu enorme interés per barrejar en un grau o en un altre ritmes i melodies provinents d’arreu del món, de vegades tenint com a base la música tradicional i d’altres el pop-rock. Gent del desert partixen de la música anglosaxona, vull dir del rock, el blues, el soul, el folk, el country... i els porten a un territori sonor que s’alça a la vora oest de la Mediterrània.
Enguany la banda liderada per Jesús Barranco ha publicat el seu huité disc, Això s’ha d’intentar/Continua, un treball que recull un total de dotze cançons que han estructurat com si fora un llarga durada en vinil, on cada cara té el seu propi títol.
A les guitarres acústiques i elèctriques, el baix i la bateria que conformen el so bàsic d’una banda de rock els de Gent del desert afegixen l’autoarpa, el bombardí, el fiscorn, el trombó, la flauta, el flabiol, la xirimita, la tarota i el sac de gemecs, que atorguen a la banda un caràcter notable i una personalitat ben rica i definida, amb moments sonors amb una gran càrrega poètica.

En la primera part del disc, Això s’ha d’intentar, trobem versions de sis temes que popularitzaren grups i solistes com ara els britànics Squeeze, Elvis Costello o els nord-americans Steely Dan, The Incredible String Band, el mite de la música soul Barry White, per cert que és l’únic tema instrumental del disc i en el qual Gent del desert canvia el so Philadelfia per un més mediterrani o com ells mateixos afirmen made in la Vall d’Albaida, i fins i tot d’algun tema de Frank Sinatra. Una aposta atrevida i que uns músics com ells havien almenys d’intentar amb l’únic objectiu de divertir-se, divertir i al mateix temps emocionar l’oient.

En la segona part, Continua, trobem cançons compostes per Jesús Barranco sobre lletres pròpies, algunes de les quals inspirades en algun relat i altres de poetes com ara Toni Cabanes, Pep Alfonso, Ramon Ramon o Lluís Roda. La qual cosa ens torna a dir el que ja sabíem pràcticament tot el món: que els interessos de Gent del desert cavalquen entre les músiques del món i la literatura.
El disc ha estat enregistrat, produït i mesclat pel polifacètic i incombustible Jesús Barranco, qui a més de tocar l’autoarpa i les guitarres, acústiques i elèctriques, posa la seua veu càlida a unes cançons que tenen el segell propi d’una de les bandes valencianes amb una personalitat més definida.

divendres, 28 de juny de 2019

HITCHCOCK AL SOFÀ



De l’escriptor de Benigànim (la Vall d’Albaida) Pep Calero Martí fins ara només coneixíem la seua vessant com a poeta a través de tres llibres difícils de trobar en les prestatgeries de qualsevol llibreria: Camins de ferro (2014), Pa de dolor (2015) i Haikus d’aquell estiu (2016).
Enguany, i després d’haver obtingut el 34 Premi de Narrativa Vila de Puçol, ha publicat en Onada edicions el recull de contes Hitchcock al sofà, amb el qual aquest professor de valencià aconseguix eixir de la penombra i visualitzar-se en la mesura que el fràgil teixit editorial valencià és capaç de fer-ho amb els seus escriptors.
El director de cinema anglés Alfred Hitchcock (1899-1980) és sense cap mena de dubte un dels personatges més coneguts de la indústria cinematogràfica. Un home que per la seua manera d’entendre el cinema, la seua personalitat i la seua fisonomia s’ha convertit des de fa dècades en una icona de la cultura popular.


Pep Calero Martí, en Hitchcock al sofà, ens proposa un joc literari amb alguns dels títols més destacats de la seua extensa filmografia, onze en concret, La finestra indiscreta, Frenesí, Nàufrags... Un joc que alhora és un homenatge a l’obra i la figura del cineasta.
Onze relats narrats la majoria en primera persona pel protagonista, encara que n’hi trobem altres, els menys, on és una veu narrativa la relatora.
Com el mateix Hitchcock, Calero dota les seues narracions d’humor, un humor de vegades negre i en altres més mediterrani, així com una fina ironia.
Destaca d’aquesta col·lecció de relats la seua unitat i el gran coneixement que Pep Calero té de l’obra del director anglés. Una obra on la mirada, l’atmosfera creada i la insinuació són fonamentals. Calero ens oferix la seua mirada personal amb un punt de sornegueria, crea amb una certa mestria atmosferes i personatges amb una psicologia un tant complicada. Uns personatges que creen en el lector el dubte de si estan extrets de la realitat o han sigut capturats directament de la pantalla d’un cinema de poble.
Hi ha en cadascun dels onze relats una certa tensió narrativa dosificada pel suspens i pel misteri que, junt amb una prosa rica i àgil, dona a tot el conjunt una certa i inquietant amenitat.

dilluns, 24 de juny de 2019

SOLSTICIS




Amb Solsticis, Imma López Pavia (Llanera de Ranes, la Costera) consolida la seua incipient trajectòria poètica. Una trajectòria iniciada l’any 2015 amb la publicació del llibre Santuaris (Editorial Denes), amb el qual va obtindre el XXXII Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d’Alcoi. L’any 2017 aconseguí el XXXVII Premi de Poesia Vila de Benissa amb Text-ures (Editorial Viena).
Imma López Pavia, amb Solsticis, ha obtingut enguany el Premi Teodor Llorente de La Pobla de Vallbona, i l’editorial valenciana Vincle inaugura amb ell la seua col·lecció de poesia.
López Pavia és una autora que arriba a la poesia, vull dir a l’edició de poesia, en plena maduresa vital d’una manera conscient, fins i tot m’atreviria a dir que estudiada, planificada. És filòloga, professora de llengua i literatura, i ha participat d’una manera activa en els tallers de creació poètica que la Universitat Politècnica de València organitza des de fa uns anys.
Solsticis és un recull de trenta-tres poemes d’extensió diversa, dividit en dos grans apartats quasi de la mateixa extensió, Solstici d’hivern, i Solstici d’estiu. Acompanyen els poemes les il·lustracions en blanc i negre de l’artista plàstica Rosella Reig Caldes.
Estem davant d’una poètica diàfana, on la llum és sinònim de vida i d’esperança. Una poètica íntima, personal. Imma López Pavia ens parla d’una manera concisa, de vegades amb un punt d’ironia i sense ocultar-se darrere de falsos i hermètics murs d’artifici verbal, de les relacions del poeta amb la seua obra. De la necessitat d’un espai de solitud i silenci on poder-se repensar. De la retrobada amb el paisatge de la infantesa i del fet de reconstruir-lo amb la sonoritat dels noms de les diverses partides del terme, o de les maneres de satisfer la set dels camps, construint una melodia plena d’enyorança i estima.
Vida, memòria, temps, i el jo poètic com un surfista que intenta domar les ones de les hores obscures.
Imma escriu sobre les línies, les fronteres que separen el tot del no-res. De la memòria, de l’evocació d’un amor, d’una mirada, d’un instant en què el desig li va omplir de mapes la seua pell. Del neguit que provoca l’accelerat pas del temps que convertix el futur en present i el present en passat, tot deixant un rastre lleu en la nostra mirada.

dimecres, 12 de juny de 2019

LA GEOMETRIA DE MIQUEL GIL


 
Des que vaig descobrir la seua veu trencada afegint-li força i profunditat a les cançons d’arrel tradicional del grup Al Tall, que m’he sentit seduït i atrapat per Miquel Gil. L’any 1986 abandonà el grup de Vicent Torrent i Manolo Miralles per a formar Terminal Sur, un projecte brillant però amb un ressò insuficient. En Terminal Sur ja trobem ben traçats els camins musicals per on pretén avançar en la seua carrera en solitari, i l’aparició el 2001 del disc Orgànic iniciaria una etapa creativa realment poderosa i respectable.
Poesia, replantejament i desconstrucció de la música popular valenciana i mediterrània en general i la seua barreja amb diversos ritmes provinents de la música llatina i anglosaxona. A Miquel Gil, i perdoneu-me pel tòpic, cap música no li és aliena.
Aquest 2019 ha publicat el disc Geometries, un treball amb deu cançons produïdes en bona part per Borja Penalba, qui també s’encarrega de la guitarra acústica, el llaüt i l’acordió en sis cançons. Tres han estat produïdes pel mateix Miquel Gil i una darrera per Ivan X.
Geometries compta amb col·laboracions de luxe, com ara les veus de Josep Gimeno el Botifarra, Rafa Arnal, Mireia Vives i Esteve Tortosa, de la banda de reggae Auxili, a més de la violinista Marta Margalls, o la seua pròpia banda, on destaquen noms com el d’Eduard Navarro o Abraham Rivas.


En aquest nou treball tornem a trobar poemes del seu autor fetitxe, Enric Cassasas, Llei horària, que obri el disc, i Canvi de clima, però també d’Anna Montero, Vicent Andrés Estellés, Imma Mànyez, Joanjo Garcia o Begonya Pozo, el poema de la qual li dona nom al disc i el tanca. A més, hi ha una lletra tradicional, La que diu, i una altra del mateix Miquel Gil, Copeo. La música de nou de les cançons ha estat composta per ell menys #Copla42, que és de Borja Penalba.
El disc és d’aquells que per la seua qualitat no haurien de passar desapercebuts. Un treball que fa del mestissatge bandera. Un viatge sonor que ens porta des de la ribera de la Mediterrània fins a la del Carib amb el segell personal d’aquest músic i cantant de Catarroja.
Ritme, passió per la música i la vida, sensibilitat, profunditat, intensitat musical i poètica, amb unes lletres que tenen una gran capacitat per a evocar, suggerir, invocar i descriure emocions, sensacions i sentiments.
M’agradaria destacar una cançó sobre les altres, però no puc, Geometries és un tot divers, precís, exquisit.

divendres, 31 de maig de 2019

ELS CAMINS DE DULCAMARA




En els Premis de la Crítica, almenys en els que jo he estat membre del jurat, hi ha una llei no escrita que fa molt difícil, quan no impossible, que una obra provinent de l’autoedició s’emporte el guardó. En els Premis Anuals de la Crítica dels Escriptors Valencians només un autor i la seua obra ho han aconseguit, va ser l’any 2010, i l’autor Andreu Sevilla amb la seua primera novel·la, La penombra de la coloma, un relat històric amb tocs de novel·la detectivesca, en el qual la trama gira al voltant de la recerca d’un manuscrit del Tirant lo Blanch.
Andreu Sevilla és un out-sider de les lletres valencianes, un escriptor molt autoexigent, els interessos literaris del qual l’allunyen d’una narrativa que té en el lector anomenat captiu la seua raó de ser. Un home que només fa concessions als seus interessos ètics i estètics. La seua segona novel·la, Camins de dulcamara, a diferència del que seria normal, tampoc no ha estat publicada per una empresa editorial, sinó per l’Associació d’Amics Cristòfor Aguado.
Camins de dulcamara, com l’anterior, és un relat extens (té 267 pàgines), però a diferència de l’altra novel·la aquesta s’allunya dels esquemes del gènere històric i detectivesc per a oferir-nos, amb l’aparença d’una novel·la juvenil d’aventures, un relat sobre la capacitat de recordar a través de l’escriptura, un fet del qual fins i tot el protagonista, que també fa de veu narrativa, ben prompte s’adona i ho diu: «... vivíem unes vides estranyes, com personatges de llibres, en llocs i paisatges desfigurats per l’al·lucinació però alhora nítids, com el que es veu a la llum del dia. En eixe estat febril, sentia com si a través de mi algú estiguera ajustant comptes amb el destí».
Andreu Sevilla ens narra l’aventura d’un grup de preadolescents de finals de la dècada dels seixanta del segle passat. Són xiquets bruts, malparlats, endurits pels colps baixos que la vida els ha donat i ha donat a les seues famílies. Xiquets allunyats dels esquemes de colla literària de la narrativa juvenil, que parlen de sexe, practiquen la violència verbal i física, són lladres i cruels i, a pesar de tot, en cap moment no deixen de ser infants.
Un estrany afer amb una colla del poble del costat (ja se sap, la rivalitat gairebé mítica entre els pobles valencians), el poble de l’altra banda del barranc que dividix fins i tot les famílies, serà l’excusa que els farà prendre la decisió de fugir de casa un fred 28 de desembre del 1969. El dia no ha estat elegit per Andreu a l’atzar, és el Dia dels Innocents, però, amb tot i això, ningú no seria capaç de negar la innocència d’aquests xiquets, fills d’aquells que patiren la repressió d’una postguerra i d’una dictadura cruentes que malaguanyà tantes vides i que assenyalà amb ferro roent els fills i els néts dels perdedors.
Els protagonistes gelats i famèlics recorren els camins, els barrancs, els racons de l’Horta Sud, un territori sentenciat que amb el pas dels anys desapareixerà sota l’asfalt i el ciment. Ho faran també immersos, en una al·lucinació, al bell mig d’escenes amb un toc surrealista o en un somni, enfebrats, o presos per la febre de la memòria que pren ara al seu autor.
La prosa d’Andreu Sevilla –dura, contundent, capaç de crear, d’esculpir imatges sòlides en la ment del lector– acompanya la veu dels protagonistes, que se’ns mostra en forma de constants diàlegs. Diàlegs sovint irats, perquè hi ha ràbia, desencant i por en les seues ànimes.
Camins de dulcamara és una novel·la intensa, no recomanable per als habituals a una literatura de best-seller, que ens mostra una nova vessant d’aquest autor que va per lliure i que cerca en la literatura un espai de creació i recreació en plena llibertat.

ABANS DE CALLAR



Andreu Sevilla ho ha tornat a fer, ha tornat a emprar la fórmula de l’autoedició per tal d’oferir-nos un nou treball literari, Abans de callar. Un dia algú haurà d’estudiar i després explicar-nos per què un grapat dels millors escriptors valencians, com ara el poeta castellonenc Josep Porcar o el xativí Toni Cucarella, estan emprant aquesta fórmula, ja siga en la seua vessant en paper ja en format digital, per a oferir al públic lector les seues darreres creacions, totes elles amb una notable qualitat.
L’elecció d’Andreu Sevilla no és nova, ja que ha estat la manera com sempre ens ha oferit la seua obra des de l’aparició de la seua primera novel·la, La penombra de la coloma, amb la qual va obrindre l’any 2010 el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.
En Abans de callar, Sevilla després de dues novel·les, la segona és Camins de Dulcamara (2012), s’estrena com a contista, amb un recull de nou relats d’extensió diversa, alguns dels quals podien haver estat l’embrió d’una nova novel·la per la força de la història narrada i el caràcter i personalitat de la galeria de personatges que hi apareixen. Els nous relats que conformen aquest volum tenen en comú que són històries contades per un dels personatges a l’autor que apareix amb el seu propi nom i cognom i no com un alter ego, i que acabarà en alguns moments formant part del mateix relat.
Algunes d’aquestes narracions són d’aquells relats que un bon narrador, un narrador experimentat que va sempre amb l’antena posada, capta al vol i tenen la frescor i la força que els dóna la senzillesa, però anem amb compte, només són petits diamants en brut que després cal que un destre tallador sàpiga donar-los forma i descobrir la intensitat de la seua bellesa, en aquest apartat entrarien els contes La mamma mia o Amor de mare. I altres més elaborats i amb una intensitat aclaparadora aconseguida gràcies al fet que l’autor ha estat capaç de crear una atmosfera densa on transcorre el drama del viure (omnipresent en tot el volum), com ara en Germà silenci o Suni Grey.
Tanca el llibre un llarg relat que dona títol al recull, on l’autor fa un exercici de metaliteratura i on un dels personatges, una dona desconeguda, culta, viscuda i carregada d’enigmes, reflexiona en veu alta sobre el fet creatiu i sobre la postura ètica i estètica del mateix autor, fent una crítica dura, de vegades injusta sobre la seua obra anterior.
Estem davant d’un llibre dels que no trobarem en les prestatgeries de la nostra llibreria habitual. Un llibre que als bons lectors ens obligarà a eixir a buscar-lo (i aquesta i no altra és la pretensió de l’article que escric). Un llibre que després ens demanarà tindre una actitud activa, ja que ens farà reflexionar sobre la condició humana.

dissabte, 18 de maig de 2019

AMOR I FUM




Coincidint amb la publicació del disc 10 Poetes contemporanis, el cantautor de Castelló Artur Àlvarez edita el llibre de poesia Amor i fum. Un recull de cinquanta-quatre poemes, amb una tirada numerada i oferit com a recompensa a tota aquella gent que mitjançant el micromecenatge va fer possible el finançament del disc.
El volum compta amb un pròleg del poeta de Vila-real Manel Pitarch, el qual d’una manera aguda i brillant posa el lector en antecedents sobre allò que es va trobar en travessar el Pòrtic i entrar de ple en el gruix del poemari: «El text d’aquestes pàgines ens presenta el contrast entre dos escenaris vitals: l’amor, que satisfà els objectius del desig, contra el fum, la marca negativa que representa la vilesa i la boira que contamina el camí del futur». Res més a afegir.
La poesia d’Artur Àlvarez defuig l’hermenèutica i l’hermetisme, és una poesia clara, vinculada al realisme intimista, una poesia que reflectix la seua experiència vital, la qual en plena maduresa es mostra lúcida i sense la candidesa, la ingenuïtat de la joventut.
Artur té una propensió al vers lliure, un vers sempre amb un ritme interior nítid. A diferència de molts poetes actuals que travessen amb més o menys gràcia la fina línia que actualment hi ha entre poesia i prosa (una prosa on s’inclou la narrativa de ficció, l’apunt filosòfic, la nota biogràfica o el minúscul assaig), la seua poesia s’acosta a la lletra de cançó. No debades apareixen citats, junt amb Pablo Neruda i Vicent Andrés Estellés, cançons d’alguns dels cantautors que l’han influenciat al llarg de la seua trajectòria com a intèrpret i compositor: Joan Manuel Serrat, Joan Isaac, Leonard Cohen, Raimon, Ovidi Montllor i, sobretot, Luis Eduardo Aute, que li ha inspirat el títol del llibre mitjançant aquest versos «... l’única raó que encara assumisc / és l’improcedent desraó / d’estimar i estimar i estimar.../ i només estimar, la resta és fum».
El llibre l’acompanyen diverses il·lustracions del mateix autor, que suma la vessant de pintor a la de músic i escriptor.
Tenim moltes raons per a la desesperança, només cal obrir les pàgines d’un periòdic per adonar-nos-en. Costa veure el camí i el paisatge que l’envolta entre aquesta boira espessa, que en realitat no és més que fum, un fum que no hem d’aspirar per a no intoxicar-nos i caure malalts de tristesa. Però només és fum que el vent s’emportarà.
Davant de tant falsedat, avarícia i egoisme, hem d’apuntalar la bastida de l’amor per a superar l’asfíxia que vol acabar amb tot.

dilluns, 15 d’abril de 2019

LA DONA DEL BOSC


Quan u ha escrit el pròleg a un llibre i li toca presentar-lo, té almenys dues opcions. La primera, llegir el pròleg conscient que hi ha lectors que en passaran de llarg; la segona, escriure un segon text, amb el perill de contradir algunes afirmacions que ha fet en el pròleg o d’assenyalar aspectes del llibre que no havia tingut en compte. Jo he decidit arriscar-me. Ja em perdonaran. Ara, seré breu. La dona del bosc és bàsicament un recull de trenta-nou poemes, dividit en tres apartats de desigual extensió. El primer, Poemes escolats, compila dèsset poemes; el segon, Llibre de viatges, catorze; i el tercer, Malgrat tot, huit. Trobem poemes de vers lliure i poemes en prosa, i també algun que altre joc de rimes que l’acosta al redolí. Poesia diàfana, realisme sovint de caràcter intimista, reflexiu, confessional, i altres vegades de caràcter social.

Els títols de cadascuna de les parts han estat ben trobats, ja que amb una gran concisió Miquel informa el lectorat de la temàtica dels poemes que llegirà a continuació.
Escolar és un verb que té diversos significats. Seguint alguns d’ells, podem arribar a diverses conclusions sobre el perquè del títol del primer apartat. Potser són poemes que per una raó o altra s’han escolat d’altres llibres i que l’autor ha continuat treballant i col·leccionant. La segona, que són poemes d’un home ferit per la vida i que es dessagna sobre el paper. Un individu que busca la veritat i assumir qui és realment. El mouen a escriure l’amor, l’ànsia de llibertat, la joia de viure i l’atracció que sent per la bellesa.
Llibre de viatges és com un petit quadern de bitàcola dels seus desplaçaments, ja siga a llocs pròxims com ara Carrícola, com més allunyats com ara Àfrica. En aquest grup de catorze poemes ens oferix una llarga llista d’allò que s’ha anat trobant en els seus viatges i que emocionalment l’ha colpit. Com en quasi tota la poesia de Miquel, hi apareixen la força cromàtica de la natura i l’encant de la sensualitat femenina. Però també trobem poemes en què, davant de la injustícia, de la violència gratuïta, del menyspreu per la vida humana i animal, esgrimix l’arma de la paraula feta art i alça la seua veu indignada per tal de denuncia-ho.
Malgrat tot, a pesar de la mort, de la por, del desencontre, del pas dràstic i irremeiable del temps, del poder i la seua avarícia, a pesar de la vida, de la joia, de l’encontre, de les noves primaveres i amb aquestes de l’arribada de noves collites, a pesar d’u mateix, dels seus errors, la vida continua, el poeta continua escrivint versos en soledat, buscant desesperadament la mirada de la dona del bosc que faça moure els seu petit univers.


Aquest text va ser llegit el dia  10 d'abril durant la presentació a Alzira del llibre La dona del bosc de Miquel Català.