diumenge, 13 de gener de 2019

T'IMAGINE



El guitarrista i cantant de l’Alcúdia (Ribera Alta) Òscar Briz porta en el món de la música des de la dècada dels huitanta, primer com a membre de grups com ara Banderas de Mayo o els australians The Whitlams i a partir del 1999 en què enceta la seua carrera en solitari com a cantautor, bandautor preferix anomenar-se ell.
Òscar Briz, amb el pas del temps, ha anat creixent alhora que ha creat un so personal que xucla de la llarga tradició del pop i del rock anglosaxó. Alguns crítics, amb els quals no acabe d’estar d’acord, l’han comparat al músic anglés Paul Weller, i dic que no hi estic d’acord en part perquè Briz és un músic i un cantant amb una personalitat molt definida i una notable presència dalt i baix de l’escenari. Ara, com Weller, Òscar Briz ha resistit perfectament el pas del temps, ha aprés de la seua experiència vital i professional i en la seua maduresa les seues cançons han guanyat en lirisme, en elegància i en exquisidesa, cosa que es veu en els arranjaments perfectes de les cançons, i ho ha fet sense oblidar la garra i la potència del rock.
Aquesta tardor Òscar Briz ha publicat un Extended Play (EP), No caure és que m’agafes de les mans, amb quatre magnífiques cançons.
Un treball d’aquells que a un creador com Briz li demana, li exigix el cos. Un disc que naix en les vísceres adolorides (el cervell, el cor, el fetge) per un colp intens, inesperat, funest que ha rebut i que l’ha deixat noquejat en la foscor més intensa. A Òscar Briz aquestes cançons li han servit com a bàlsam i medecina per a superar el tràngol, refer-se i continuar el seu camí.
Les primeres paraules que escoltem en el disc són: «Ei!, m’ajudes?», és un crit d’auxili amb el qual el compositor i cantant demana companyia, calor i amistat.
El drama sobtat d’una pèrdua que crea un buit infinit, el dolor causat, l’amistat i l’estima són els eixos d’aquest nou treball discogràfic. Un disc amb una gran càrrega lírica i emocional, amb una força intensa i brillant.
El disc l’obri amb la cançó Avui el meu cor no vol, on demanda l’ajuda de l’amistat contra la soledat i el dolor que l’aclapara. Un tema emotiu on els cors acompanyen la veu d’Òscar Briz, que acaba desdoblant-se en els moments finals i puja i puja fins a convertir-la en un crit de socors llançat des del pou de les hores inhòspites. Durant uns instants la guitarra elèctrica pren protagonisme amb un punteig nítid que subratlla la intensitat dels sentiments que la veu ens confessa.
La segona cançó, Enric, Empar i la mar és una recreació literària del naufragi del Sussex en ser torpedinat al canal de la Mànega l’any 1916. En ella ens conta els darrers moments d’una parella abans de morir ofegats, el músic Enric Granados i la seua dona Amparo Gal. Una tragèdia en què de colp i volta el món s’enfonsa i amb ell la vida, l’amor d’uns innocents. Un tema de pop-rock rítmic, intens i trepidant.
En Amic, la tercera cançó, Òscar Briz ens parla dels valors de l’amistat, del pas del temps i els enderrocs que va causant, dels naufragis quotidians, i de la capacitat que té l’ésser humà per a refer-se i continuar el seu camí gràcies a l’ajuda de la gent que ens estima. Un tema lent, interpretat d’una manera íntima, quasi com una confessió, on busca la comprensió i complicitat d’aquells que l’escolten.
Tanca el disc T’imagine, una cançó pop amb una melodia juganera i enganxadissa, plena de llum i d’energia positiva, un cant a l’estima, a l’alegria de viure.
Un disc amb el segell personal d’un compositor i intèrpret sensible, eficaç i brillant.


dissabte, 5 de gener de 2019

EL FUGITIU



El 27 de gener del 1993 van aparéixer en una partida del municipi de Tous (Ribera Alta) els cossos violats i torturats de Miriam, Toñi i Desirée, tres menors desaparegudes uns mesos abans. La tragèdia que la premsa va batejar com el cas de les xiquetes d’Alcàsser commocionà tot el país. La seua estranya desaparició i l’espantós assassinat van omplir hores de ràdio i de televisió i pàgines i pàgines en els diaris, sovint retratant la falta d’escrúpols d’alguns professionals del periodisme.
Iniciades les investigacions, de seguida una prova trobada prop de la improvisada fossa assenyalà un presumpte culpable, Enrique Anglés, veí de Catarroja (Horta Sud). Però Enrique és un malalt mental inofensiu la identitat del qual és sovint suplantada per un dels seus germans, Antonio.
Antonio Anglés és un delinqüent força conegut per la policia i la guàrdia civil, que durant aquell trist hivern es trobava en cerca i captura perquè després d’un permís penitenciari no s’havia presentat a la presó. És un individu perillós i esmunyedís que en veure rodejat el pis familiar per la benemèrita fuig de la seua ciutat tot iniciant una escapada espectacular que el portarà a travessar la península ibèrica fins a Lisboa, colar-se com a polissó en un vaixell mercant britànic i desaparéixer sense deixar rastre a l’entrada del port de Dublín.
De tots aquests fets ja fa més de vint-i-cinc anys, hi ha tota una generació que no ha sentit parlar del cas de les xiquetes d’Alcàsser. La Guàrdia Civil al llarg d’aquestes quasi tres dècades ha investigat diverses denúncies sobre la possible aparició del presumpte assassí en tota Sud-americà, Estats Units, Irlanda, França i fins i tot Japó.
El crim ha donat peu a diverses teories anomenades de la conspiració, algunes de les quals força espectaculars que ratllen la fantasia.
Els periodistes valencians Genar Martí i Jorge Saucedo acaben de publicar en Vincle editorial El fugitiu, un llibre centrat en la fuga d’Antonio Anglés. Un text de periodisme d’investigació on els autors defugen en tot moment el sensacionalisme. És, El fugitiu, el producte d’un treball constant, perseverant, quasi obsessiu, que ha portat aquest tàndem periodístic a visitar bona part dels llocs per on va passar Antonio Anglés i entrevistar-se amb les persones encara vives (la drogoaddicció va omplir durant una dècada els cementeris, una generació maleïda i destrossada) que el van tractar d’una manera o altra.
El llibre retrata un individu ben plantat, obsessionat amb el seu físic, amb una personalitat psicopàtica, fill d’una família desestructurada que viu pràcticament en la misèria, en una ciutat convertida en el centre comarcal de la distribució de drogues com ara l’haixix, la marihuana i l’heroïna.
Un individu que des d’infant es veu seduït per l’adrenalina i els diners fàcils que li proporcionen els robatoris i posteriorment el tràfic de drogues. Antonio Anglés és un dels pocs que en la seua relació amb els estupefaents sap nadar i guardar la roba.
Un jove amb dues cares, una de persona amable i ben educada i una altra de bèstia violenta i cruel.
La seua trajectòria personal anuncia que tard o d’hora en farà una de ben grossa.
Estem davant d’un text de periodisme d’investigació construït amb gran seriositat i rigor, però no s’espanten, no és cap totxo ple de dades, es llig com una novel·la negra. Hi ha a les seues pàgines  amenitat i tensió narrativa, també novetats i preguntes sense respostes que obrin noves vies d’investigació. El que no hi trobaran són mitges veritats ni concessions gratuïtes a l’especulació, i així i tot el final restarà obert.
L’editor em confirma que està a punt de publicar-se la segona edició amb nous capítols, també que acaba de vendre els drets del llibre per a una possible publicació en castellà, la qual cosa demostra que una part de la societat espanyola encara se sent adolorida per un crim que en el seu moment la va sacsejar de dalt a baix. Mentrestant, Antonio Anglés continua desaparegut.