dilluns, 24 de juny de 2019

SOLSTICIS




Amb Solsticis, Imma López Pavia (Llanera de Ranes, la Costera) consolida la seua incipient trajectòria poètica. Una trajectòria iniciada l’any 2015 amb la publicació del llibre Santuaris (Editorial Denes), amb el qual va obtindre el XXXII Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d’Alcoi. L’any 2017 aconseguí el XXXVII Premi de Poesia Vila de Benissa amb Text-ures (Editorial Viena).
Imma López Pavia, amb Solsticis, ha obtingut enguany el Premi Teodor Llorente de La Pobla de Vallbona, i l’editorial valenciana Vincle inaugura amb ell la seua col·lecció de poesia.
López Pavia és una autora que arriba a la poesia, vull dir a l’edició de poesia, en plena maduresa vital d’una manera conscient, fins i tot m’atreviria a dir que estudiada, planificada. És filòloga, professora de llengua i literatura, i ha participat d’una manera activa en els tallers de creació poètica que la Universitat Politècnica de València organitza des de fa uns anys.
Solsticis és un recull de trenta-tres poemes d’extensió diversa, dividit en dos grans apartats quasi de la mateixa extensió, Solstici d’hivern, i Solstici d’estiu. Acompanyen els poemes les il·lustracions en blanc i negre de l’artista plàstica Rosella Reig Caldes.
Estem davant d’una poètica diàfana, on la llum és sinònim de vida i d’esperança. Una poètica íntima, personal. Imma López Pavia ens parla d’una manera concisa, de vegades amb un punt d’ironia i sense ocultar-se darrere de falsos i hermètics murs d’artifici verbal, de les relacions del poeta amb la seua obra. De la necessitat d’un espai de solitud i silenci on poder-se repensar. De la retrobada amb el paisatge de la infantesa i del fet de reconstruir-lo amb la sonoritat dels noms de les diverses partides del terme, o de les maneres de satisfer la set dels camps, construint una melodia plena d’enyorança i estima.
Vida, memòria, temps, i el jo poètic com un surfista que intenta domar les ones de les hores obscures.
Imma escriu sobre les línies, les fronteres que separen el tot del no-res. De la memòria, de l’evocació d’un amor, d’una mirada, d’un instant en què el desig li va omplir de mapes la seua pell. Del neguit que provoca l’accelerat pas del temps que convertix el futur en present i el present en passat, tot deixant un rastre lleu en la nostra mirada.

dimecres, 12 de juny de 2019

LA GEOMETRIA DE MIQUEL GIL


 
Des que vaig descobrir la seua veu trencada afegint-li força i profunditat a les cançons d’arrel tradicional del grup Al Tall, que m’he sentit seduït i atrapat per Miquel Gil. L’any 1986 abandonà el grup de Vicent Torrent i Manolo Miralles per a formar Terminal Sur, un projecte brillant però amb un ressò insuficient. En Terminal Sur ja trobem ben traçats els camins musicals per on pretén avançar en la seua carrera en solitari, i l’aparició el 2001 del disc Orgànic iniciaria una etapa creativa realment poderosa i respectable.
Poesia, replantejament i desconstrucció de la música popular valenciana i mediterrània en general i la seua barreja amb diversos ritmes provinents de la música llatina i anglosaxona. A Miquel Gil, i perdoneu-me pel tòpic, cap música no li és aliena.
Aquest 2019 ha publicat el disc Geometries, un treball amb deu cançons produïdes en bona part per Borja Penalba, qui també s’encarrega de la guitarra acústica, el llaüt i l’acordió en sis cançons. Tres han estat produïdes pel mateix Miquel Gil i una darrera per Ivan X.
Geometries compta amb col·laboracions de luxe, com ara les veus de Josep Gimeno el Botifarra, Rafa Arnal, Mireia Vives i Esteve Tortosa, de la banda de reggae Auxili, a més de la violinista Marta Margalls, o la seua pròpia banda, on destaquen noms com el d’Eduard Navarro o Abraham Rivas.


En aquest nou treball tornem a trobar poemes del seu autor fetitxe, Enric Cassasas, Llei horària, que obri el disc, i Canvi de clima, però també d’Anna Montero, Vicent Andrés Estellés, Imma Mànyez, Joanjo Garcia o Begonya Pozo, el poema de la qual li dona nom al disc i el tanca. A més, hi ha una lletra tradicional, La que diu, i una altra del mateix Miquel Gil, Copeo. La música de nou de les cançons ha estat composta per ell menys #Copla42, que és de Borja Penalba.
El disc és d’aquells que per la seua qualitat no haurien de passar desapercebuts. Un treball que fa del mestissatge bandera. Un viatge sonor que ens porta des de la ribera de la Mediterrània fins a la del Carib amb el segell personal d’aquest músic i cantant de Catarroja.
Ritme, passió per la música i la vida, sensibilitat, profunditat, intensitat musical i poètica, amb unes lletres que tenen una gran capacitat per a evocar, suggerir, invocar i descriure emocions, sensacions i sentiments.
M’agradaria destacar una cançó sobre les altres, però no puc, Geometries és un tot divers, precís, exquisit.

divendres, 31 de maig de 2019

ELS CAMINS DE DULCAMARA




En els Premis de la Crítica, almenys en els que jo he estat membre del jurat, hi ha una llei no escrita que fa molt difícil, quan no impossible, que una obra provinent de l’autoedició s’emporte el guardó. En els Premis Anuals de la Crítica dels Escriptors Valencians només un autor i la seua obra ho han aconseguit, va ser l’any 2010, i l’autor Andreu Sevilla amb la seua primera novel·la, La penombra de la coloma, un relat històric amb tocs de novel·la detectivesca, en el qual la trama gira al voltant de la recerca d’un manuscrit del Tirant lo Blanch.
Andreu Sevilla és un out-sider de les lletres valencianes, un escriptor molt autoexigent, els interessos literaris del qual l’allunyen d’una narrativa que té en el lector anomenat captiu la seua raó de ser. Un home que només fa concessions als seus interessos ètics i estètics. La seua segona novel·la, Camins de dulcamara, a diferència del que seria normal, tampoc no ha estat publicada per una empresa editorial, sinó per l’Associació d’Amics Cristòfor Aguado.
Camins de dulcamara, com l’anterior, és un relat extens (té 267 pàgines), però a diferència de l’altra novel·la aquesta s’allunya dels esquemes del gènere històric i detectivesc per a oferir-nos, amb l’aparença d’una novel·la juvenil d’aventures, un relat sobre la capacitat de recordar a través de l’escriptura, un fet del qual fins i tot el protagonista, que també fa de veu narrativa, ben prompte s’adona i ho diu: «... vivíem unes vides estranyes, com personatges de llibres, en llocs i paisatges desfigurats per l’al·lucinació però alhora nítids, com el que es veu a la llum del dia. En eixe estat febril, sentia com si a través de mi algú estiguera ajustant comptes amb el destí».
Andreu Sevilla ens narra l’aventura d’un grup de preadolescents de finals de la dècada dels seixanta del segle passat. Són xiquets bruts, malparlats, endurits pels colps baixos que la vida els ha donat i ha donat a les seues famílies. Xiquets allunyats dels esquemes de colla literària de la narrativa juvenil, que parlen de sexe, practiquen la violència verbal i física, són lladres i cruels i, a pesar de tot, en cap moment no deixen de ser infants.
Un estrany afer amb una colla del poble del costat (ja se sap, la rivalitat gairebé mítica entre els pobles valencians), el poble de l’altra banda del barranc que dividix fins i tot les famílies, serà l’excusa que els farà prendre la decisió de fugir de casa un fred 28 de desembre del 1969. El dia no ha estat elegit per Andreu a l’atzar, és el Dia dels Innocents, però, amb tot i això, ningú no seria capaç de negar la innocència d’aquests xiquets, fills d’aquells que patiren la repressió d’una postguerra i d’una dictadura cruentes que malaguanyà tantes vides i que assenyalà amb ferro roent els fills i els néts dels perdedors.
Els protagonistes gelats i famèlics recorren els camins, els barrancs, els racons de l’Horta Sud, un territori sentenciat que amb el pas dels anys desapareixerà sota l’asfalt i el ciment. Ho faran també immersos, en una al·lucinació, al bell mig d’escenes amb un toc surrealista o en un somni, enfebrats, o presos per la febre de la memòria que pren ara al seu autor.
La prosa d’Andreu Sevilla –dura, contundent, capaç de crear, d’esculpir imatges sòlides en la ment del lector– acompanya la veu dels protagonistes, que se’ns mostra en forma de constants diàlegs. Diàlegs sovint irats, perquè hi ha ràbia, desencant i por en les seues ànimes.
Camins de dulcamara és una novel·la intensa, no recomanable per als habituals a una literatura de best-seller, que ens mostra una nova vessant d’aquest autor que va per lliure i que cerca en la literatura un espai de creació i recreació en plena llibertat.

ABANS DE CALLAR



Andreu Sevilla ho ha tornat a fer, ha tornat a emprar la fórmula de l’autoedició per tal d’oferir-nos un nou treball literari, Abans de callar. Un dia algú haurà d’estudiar i després explicar-nos per què un grapat dels millors escriptors valencians, com ara el poeta castellonenc Josep Porcar o el xativí Toni Cucarella, estan emprant aquesta fórmula, ja siga en la seua vessant en paper ja en format digital, per a oferir al públic lector les seues darreres creacions, totes elles amb una notable qualitat.
L’elecció d’Andreu Sevilla no és nova, ja que ha estat la manera com sempre ens ha oferit la seua obra des de l’aparició de la seua primera novel·la, La penombra de la coloma, amb la qual va obrindre l’any 2010 el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.
En Abans de callar, Sevilla després de dues novel·les, la segona és Camins de Dulcamara (2012), s’estrena com a contista, amb un recull de nou relats d’extensió diversa, alguns dels quals podien haver estat l’embrió d’una nova novel·la per la força de la història narrada i el caràcter i personalitat de la galeria de personatges que hi apareixen. Els nous relats que conformen aquest volum tenen en comú que són històries contades per un dels personatges a l’autor que apareix amb el seu propi nom i cognom i no com un alter ego, i que acabarà en alguns moments formant part del mateix relat.
Algunes d’aquestes narracions són d’aquells relats que un bon narrador, un narrador experimentat que va sempre amb l’antena posada, capta al vol i tenen la frescor i la força que els dóna la senzillesa, però anem amb compte, només són petits diamants en brut que després cal que un destre tallador sàpiga donar-los forma i descobrir la intensitat de la seua bellesa, en aquest apartat entrarien els contes La mamma mia o Amor de mare. I altres més elaborats i amb una intensitat aclaparadora aconseguida gràcies al fet que l’autor ha estat capaç de crear una atmosfera densa on transcorre el drama del viure (omnipresent en tot el volum), com ara en Germà silenci o Suni Grey.
Tanca el llibre un llarg relat que dona títol al recull, on l’autor fa un exercici de metaliteratura i on un dels personatges, una dona desconeguda, culta, viscuda i carregada d’enigmes, reflexiona en veu alta sobre el fet creatiu i sobre la postura ètica i estètica del mateix autor, fent una crítica dura, de vegades injusta sobre la seua obra anterior.
Estem davant d’un llibre dels que no trobarem en les prestatgeries de la nostra llibreria habitual. Un llibre que als bons lectors ens obligarà a eixir a buscar-lo (i aquesta i no altra és la pretensió de l’article que escric). Un llibre que després ens demanarà tindre una actitud activa, ja que ens farà reflexionar sobre la condició humana.

dissabte, 18 de maig de 2019

AMOR I FUM




Coincidint amb la publicació del disc 10 Poetes contemporanis, el cantautor de Castelló Artur Àlvarez edita el llibre de poesia Amor i fum. Un recull de cinquanta-quatre poemes, amb una tirada numerada i oferit com a recompensa a tota aquella gent que mitjançant el micromecenatge va fer possible el finançament del disc.
El volum compta amb un pròleg del poeta de Vila-real Manel Pitarch, el qual d’una manera aguda i brillant posa el lector en antecedents sobre allò que es va trobar en travessar el Pòrtic i entrar de ple en el gruix del poemari: «El text d’aquestes pàgines ens presenta el contrast entre dos escenaris vitals: l’amor, que satisfà els objectius del desig, contra el fum, la marca negativa que representa la vilesa i la boira que contamina el camí del futur». Res més a afegir.
La poesia d’Artur Àlvarez defuig l’hermenèutica i l’hermetisme, és una poesia clara, vinculada al realisme intimista, una poesia que reflectix la seua experiència vital, la qual en plena maduresa es mostra lúcida i sense la candidesa, la ingenuïtat de la joventut.
Artur té una propensió al vers lliure, un vers sempre amb un ritme interior nítid. A diferència de molts poetes actuals que travessen amb més o menys gràcia la fina línia que actualment hi ha entre poesia i prosa (una prosa on s’inclou la narrativa de ficció, l’apunt filosòfic, la nota biogràfica o el minúscul assaig), la seua poesia s’acosta a la lletra de cançó. No debades apareixen citats, junt amb Pablo Neruda i Vicent Andrés Estellés, cançons d’alguns dels cantautors que l’han influenciat al llarg de la seua trajectòria com a intèrpret i compositor: Joan Manuel Serrat, Joan Isaac, Leonard Cohen, Raimon, Ovidi Montllor i, sobretot, Luis Eduardo Aute, que li ha inspirat el títol del llibre mitjançant aquest versos «... l’única raó que encara assumisc / és l’improcedent desraó / d’estimar i estimar i estimar.../ i només estimar, la resta és fum».
El llibre l’acompanyen diverses il·lustracions del mateix autor, que suma la vessant de pintor a la de músic i escriptor.
Tenim moltes raons per a la desesperança, només cal obrir les pàgines d’un periòdic per adonar-nos-en. Costa veure el camí i el paisatge que l’envolta entre aquesta boira espessa, que en realitat no és més que fum, un fum que no hem d’aspirar per a no intoxicar-nos i caure malalts de tristesa. Però només és fum que el vent s’emportarà.
Davant de tant falsedat, avarícia i egoisme, hem d’apuntalar la bastida de l’amor per a superar l’asfíxia que vol acabar amb tot.

dilluns, 15 d’abril de 2019

LA DONA DEL BOSC


Quan u ha escrit el pròleg a un llibre i li toca presentar-lo, té almenys dues opcions. La primera, llegir el pròleg conscient que hi ha lectors que en passaran de llarg; la segona, escriure un segon text, amb el perill de contradir algunes afirmacions que ha fet en el pròleg o d’assenyalar aspectes del llibre que no havia tingut en compte. Jo he decidit arriscar-me. Ja em perdonaran. Ara, seré breu. La dona del bosc és bàsicament un recull de trenta-nou poemes, dividit en tres apartats de desigual extensió. El primer, Poemes escolats, compila dèsset poemes; el segon, Llibre de viatges, catorze; i el tercer, Malgrat tot, huit. Trobem poemes de vers lliure i poemes en prosa, i també algun que altre joc de rimes que l’acosta al redolí. Poesia diàfana, realisme sovint de caràcter intimista, reflexiu, confessional, i altres vegades de caràcter social.

Els títols de cadascuna de les parts han estat ben trobats, ja que amb una gran concisió Miquel informa el lectorat de la temàtica dels poemes que llegirà a continuació.
Escolar és un verb que té diversos significats. Seguint alguns d’ells, podem arribar a diverses conclusions sobre el perquè del títol del primer apartat. Potser són poemes que per una raó o altra s’han escolat d’altres llibres i que l’autor ha continuat treballant i col·leccionant. La segona, que són poemes d’un home ferit per la vida i que es dessagna sobre el paper. Un individu que busca la veritat i assumir qui és realment. El mouen a escriure l’amor, l’ànsia de llibertat, la joia de viure i l’atracció que sent per la bellesa.
Llibre de viatges és com un petit quadern de bitàcola dels seus desplaçaments, ja siga a llocs pròxims com ara Carrícola, com més allunyats com ara Àfrica. En aquest grup de catorze poemes ens oferix una llarga llista d’allò que s’ha anat trobant en els seus viatges i que emocionalment l’ha colpit. Com en quasi tota la poesia de Miquel, hi apareixen la força cromàtica de la natura i l’encant de la sensualitat femenina. Però també trobem poemes en què, davant de la injustícia, de la violència gratuïta, del menyspreu per la vida humana i animal, esgrimix l’arma de la paraula feta art i alça la seua veu indignada per tal de denuncia-ho.
Malgrat tot, a pesar de la mort, de la por, del desencontre, del pas dràstic i irremeiable del temps, del poder i la seua avarícia, a pesar de la vida, de la joia, de l’encontre, de les noves primaveres i amb aquestes de l’arribada de noves collites, a pesar d’u mateix, dels seus errors, la vida continua, el poeta continua escrivint versos en soledat, buscant desesperadament la mirada de la dona del bosc que faça moure els seu petit univers.


Aquest text va ser llegit el dia  10 d'abril durant la presentació a Alzira del llibre La dona del bosc de Miquel Català.

divendres, 12 d’abril de 2019

EVOCANT UNA AMISTAT



Vaig conèixer Joan Baptista Campos Cruañes l’any 2001, quan encara jo dirigia les col·leccions literàries de 7 i mig editorial de poesia.  Joan, aleshores,  acabava d’obtindre el Premi de Poesia de Vila-real amb el llibre Istanbul, on recollia les emocions, els sentiments i les evocacions literàries que li va provocar la seua estança en la ciutat de l’estret del Bòsfor.
Feia uns mesos que, junt amb un trio de vertaders impresentables, jo havia ajudat a crear una petita editorial, en la qual em vaig encarregar de la direcció literària, Brosquil Edicions, i quasi al mateix temps  li editàrem Quadern de l’Índia (Premi de Poesia Jordi de sant Jordi de la Vall d’Uixó). El 2005, en la mateixa col·lecció, publicà Aquesta estranya quietud (Premi de Poesia Antoni Matutano) i el 2010, en la col·lecció de narrativa, el recull de relats Històries naturals (Premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado).
Una dècada en què Joan es va trobar en un període intens d’una gran maduresa creativa. Prop deuinze anys en els quals el que era en un principi una relació professional va quallar en una bona amistat.


Joan fou un home de tracte amable, educat, culte, sensible, bon conversador, i a més tenia el do de saber seduir el seu interlocutor quan narrava alguna de les seues experiències com a metge del SAMU o com a viatjant.
Amb ell vaig compartir lectures de poemes, decisions en jurats de premis literaris, presentacions de llibres i converses.
La nostra amistat es va acabar de forjar en la carretera. El gestor cultural de Pedreguer (la Marina Alta) va proposar a l’editorial de fer un seguit de taules redones a la Casa de Cultura. A mi em va tocar fer de xofer. Una de les taules redones estava formada per Pasqual Mas, Joan i jo mateix. Els cent vint quilòmetres que hi ha entre Puçol i Pedreguer d’anada, més els de després de tornada, Joan els passà parlant-nos dels seus viatges. Ho feia amb tanta passió que era impossible no sentir-se partícips de la seua aventura.
A finals de la tardor del 2010, un col·lectiu del meu poble organitzà un recital de poesia on Joan havia de participar, però a darrera hora va informar l’organització que estava malalt i que no vindria.

A l’endemà li vaig telefonar i em va dir el que li passava. Encara que ell era una persona amb un tarannà positiu, jo vaig sentir com si algú em pegara una puntada de peu en el fetge.
Durant el temps de la seua malaltia vam parlar per telèfon, ens vam trobar a la llibreria Babel, però sobretot sabia d’ell a través del seu blog, La garfa dels dies, on vaig començar a contestar alguns dels seus posts en forma de poemes amb poemes meus amb la clara voluntat de reconfortar-lo i de fer-li una mica de companyia.
Joan és el gran poeta valencià del viatge, però també el poeta que per raons professionals més s’ha trobat cara a cara amb la mort, amb les febleses del cos i de l’ànima humana.
Joan fou un gran apassionat de la literatura. Un home que estimava profundament la seua família, les seues ciutats, Castelló, Benicàssim, el seu país. Un home amb una gran curiositat intel·lectual, que en els diversos paisatges que va recórrer buscava l’ànima dels éssers humans que l’habitaven.



Text llegit a l'homenatge a Joan Baptista Campos que es va realitzar el dia 11 d'abril de 2019 a L'Espai Cultural Vil·la Ana de la platja de Benicàssim.

dimarts, 2 d’abril de 2019

SECUNDARIS



L’editorial Camanegra ens oferix un projecte literari amb la participació de set autors: Ada Castells, Susanna Rafart, Julià de Jòdar, Jordi Coca, Mar Bosch, Miquel de Palol i Núria Cadenes amb una novel·la cadascun. Llibres que tenen una lectura individual i una altra col·lectiva. La col·lecció porta per títol Matar el Monstre i és una idea d’Alba Cayón i Jordi Puig. Cada narració està ambientada en una any en concret, la primera el 1918 i la darrera el 2018, l’escenari la ciutat de Barcelona, a més totes inclouen en un moment donat l’aparició d’un mateix personatge secundari que viu una situació concreta i que acabarà construint el huité relat.
Abans de continuar, però, he de deixar clar que no he tingut l’oportunitat de llegir les set novel·les, només ha caigut en les meues mans la corresponent a l’any 1992, escrita per la periodista, agitadora cultural i política, llibretera i escriptora resident a la ciutat de València Núria Cadenes, titulada Secundaris.
Cadenes situa el seu relat al turó de la Peira, just després d’haver-se celebrat les Olimpíades. Els seus protagonistes són una llarga galeria de perdedors, de marginats, d’homes i dones que treballen, lluiten i patixen els colps baixos d’un sistema inhumà, i que es troben atrapats en un barri on l’aluminosi amenaça les seues vides i vivendes. La droga, el fracàs i l’abandonament escolar, així com la falta de perspectives, llastren la vida i les esperances dels habitants del barri.
Cadenes dibuixa una postal en gris d’un paisatge de l’extraradi on trobem individus que en el fons només demanen algú que els estime, algú que els respecte, algú que els tinga en consideració. Hi ha qui estima i és rebutjat, hi ha qui estima i paga els delictes de l’ésser estimat. Hi ha qui no vol sentir cap mena d’emoció per un altre, ni que la senten per ell.
Es tracta d’un relat dur, amb escenes intenses i crues, en escenaris com ara la presó de dones o un pont qualsevol sota una autopista on es van a punxar els drogoaddictes.
Secundaris és una novel·la que a Cadenes li servix per a oferir-nos una altra cara de la ciutat, una ciutat que s’ha convertit en un gran aparador, i a la qual li han fet una gran rentada de cara però sota el brillant maquillatge oculta realitats dramàtiques.
Núria Cadenes escriu amb solvència amb una prosa descarnada i directa. Situa els personatges al bell mig d’una cruïlla que pot canviar la direcció de les seues vides, encara que alguns d’ells pareix que no tinguen ni temps ni ganes per a prendre una decisió.

dimecres, 27 de març de 2019

"SEMPRE QUE ESTAVES SOLA"




Durant la segona meitat de la dècada dels noranta del segle passat el panorama de la música en valencià passava per una etapa obscura, plena de silencis, quasi subterrània. Entre aquells que mantenien viva a contracorrent la flama hi havia una banda de rock de la ciutat de València, Dropo. Sens dubte un dels grups de rock més consistents del moment i amb uns interessos eclèctics que els feien musicar a ritme de pop-rock poemes d’autors de diverses generacions com ara Miquel Duran de València o Vicent Andrés Estellés. Dropo fou fundat pels guitarristes Joan Blasco i Francesc Pedroche, als quals més endavant se’ls sumaren el bateria Diego López i el guitarra Borja Penalba.
En acabar-se el segle es desfeu el grup i cadascú continuà el seu propi camí. Francesc Pedroche inicià carrera en solitari, signant els seus primers treballs amb el seu primer cognom i més endavant amb el sobrenom de Doctor Dropo.
L’escriptor, traductor, crític i cantautor Miquel Pujadó fa uns anys definí en un article d’una manera molt encertada el Doctor Dropo: «És un dels cantautors més curiosos que s’han donat a conéixer darrerament» i afegia: «Imaginatiu i eclèctic, amant de les guitarres elèctriques i els jocs rítmics», en Pedroche ( i aquesta és una afirmació de la meua collita), confluïxen diverses influències que van des del blues i el jazz fins a la cançó d’autor.
Enguany Doctor Dropo ens oferix el seu cinqué treball discogràfic en solitari, Sempre que estaves sola (Microscopi). Un EP amb cinc cançons produït, mesclat i masteritzat per Vicent Tormo a l’estudi PepeGas record de Rafelbunyol i en el qual han col·laborat Pedro Alarcón al contrabaix, Jorge Medina a la bateria i Vicent Tormo a les programacions i els òrgans Hammon. La veu i les guitarres les ha posades Francesc Pedroche.
Estem davant d’un dels discos més personals i més cuidats en tots els sentits de Doctor Dropo. Les lletres, que en cert moment arriben a tindre una gran càrrega lírica, i la música són de la seua autoria.
Doctor Dropo partix de la cançó d’autor per acostar-se amb seguretat i ofici als diversos sons del pop-rock, del jazz i fins i tot del blues.
Francesc Pedroche és un gran instrumentista, un guitarrista excepcional que deixa una petjada brillant en cada tema.
És un lletrista capaç de crear cançons amb una gran sensibilitat lírica i emocional, però també de dotar-ne altres d’humor i d’una ironia afilada.
En aquest nou disc trobem cançons de ritme trepidant com ara Veig totes les flors i altres que ens inviten a entrar a l’univers personal de l’autor com ara la magnifica Sempre estaves sola, sense menysprear altres com Ara que, en aquests dos temes he trobat més madur i més segur el vocalista, i més intens i viu, més lluminós el guitarra.



dilluns, 18 de febrer de 2019

EL FRACÀS DE CERTS ENCANTERIS



La traductora i novel·lista Carme Manuel, des de fa unes dècades, treballa amb una perseverança notable per tal de donar-nos notícies sobre les diverses cultures –i les seues corresponents literatures– eclipsades dins del món que anomenem anglosaxó, com ara la literatura gal·lesa, la poesia de les dones esclaves afroamericanes dels segles xviii i xix, la dels chicanos nord-americans, en concret part de l’obra de Nephtalí León, sense oblidar les traduccions que ha fet de poemaris de Herman Melville i Anne Bradstreet. Ara ens oferix un tastet de la poesia dels indis nord-americans, en concret un volum de poesia de Gordon Henry Jr.
La capacitat de treball i la sensibilitat de Carme Manuel només és comparable a la voluntat que té d’oferir-nos amb rigor i solvència les diverses peces d’un complicat trencaclosques que ens obliguen a canviar la percepció que tenim sobre la literatura anglosaxona i sobre les minories nacionals.
La seua aportació com a traductora a la literatura catalana té un valor considerable que s’accentua encara més si pensem que ho fa des del País Valencià i en la modalitat lingüística valenciana.
Els chippewa de l’estat nord-americà de Minnesota són una nació índia que en un temps ocupava part del nord-est dels EUA i una part del Canadà. Una nació de caçadors. En l’actualitat les tribus que la conformen viuen en diverses reserves. White Eart és la tribu d’on és originari l’escriptor Gordon Henry Jr., considerat un dels més interessants escriptors indis nord-americans.
La valenciana Balandra Edicions ha publicat el volum de poesia El fracàs de certs encanteris i altres senyals dispars de vida traduït per Carme Manuel. Un llibre on el seu autor, Gordon Henry Jr., que també és professor de literatura a la Michigan State University, ens parla del temps, no debades cadascun dels quatre apartats en què està dividit l’encapçala un calendari, un poema breu ple d’ironia i desencís. Ens parla també dels espais per on ha transcorregut la seua vida, el poeta ha estat un viatger que retorna al seua lloc d’origen, White Eart, i allí es retroba amb les tradicions, amb la seua gent i la manera què tenen aquest d’entendre la vida. Hi ha humor en els seus versos, però també melangia.
El fracàs de certs encanteris i altres senyals dispars de vida és un llibre on el vers lliure es marida amb la prosa poètica, on un present de destrucció, destrucció de l’entorn i de l’individu, es barreja amb la memòria col·lectiva i la biografia de l’autor. Els indígenes nord-americans, com els aborígens australians, els darrers segles han patit diversos tsunamis que els han portat quasi a desaparéixer. Els individus que conformen les reserves índies són hereus d’un poble lliure que ha vist com es reduïa el seu espai vital, com se’ls menyspreava, se’ls enganyava, se’ls marginava i se’ls robava les terres, la dignitat i la llibertat. Sobreviure sense cap ferida emocional en un present tan obscur com aquest és força complicat.
En la poètica de Gordon Henry Jr. les cançons tradicionals i les cerimònies del poble chippewa són fonamentals, també les històries i les veus d’alguns personatges.
La lectura d’aquest llibre intens, a pesar del que es puga pensar, és amena, enriquidora, la seua màgia no està en els encanteris sinó en la veu personal del seu autor.

divendres, 1 de febrer de 2019

ELS DIES GLORIOSOS




Josep Manuel San Abdon és un obrer de la cultura, un individu honest, constant, que al llarg de la seua vida ha estat al peu d’obra, defenent, construint, creant ja siga en la seua vessant d’agitador cultural (és membre fundador de revistes literàries com ara Llombriu, 1978 i Passadís, 1987), ja siga com articulista i entrevistador sempre pendent de les novetats més interessants del percari mercat cultural valencià, ja siga com a antòleg o escriptor.
San Abdon és membre d’una minoria de ciutadans cultes i crítics. L’interés per la creació artística i literària ompli les seues hores, i dona combustible a les seues converses i els seus articles. Uns articles que ha publicat en diversos mitjans de comunicació com ara les revistes Saó i El Temps i diaris com l’Avui.
Ara ens oferix Els dies gloriosos (Onada edicions, 2018), un dietari que s’inicia a finals de març del 2001 i es tanca el 31 de desembre del 2016. Un dietari que abasta quinze anys de la vida del nostre autor i en el qual, d’una manera intermitent, reflexiona i fa comentaris sobre l’actualitat cultural.
En les pàgines d’Els dies gloriosos trobem a penes quatre frases sobre la intimitat de l’autor. No estem per tant davant d’un espill que ens dona un retrat o la màscara més o menys convincent de l’autor, encara que d’una manera assossegada anirem descobrint les seues passions i dèries, la seua mirada personal.
Som davant d’un individu apassionat per la literatura, pel cinema, la música, les arts plàstiques, pel teatre i fins i tot per la bona televisió, que també n’hi ha. Un home capaç de fer centenars de quilòmetres per tal de veure una obra teatral o dedicar un dia sencer a fer un llarg circuit d’exposicions, i que opina amb solvència sobre les capacitats interpretavites d’una actriu o el llenguatge líric de cert poeta.
San Abdon escriu des del rigor i l’honestedat, no va mai amb mitges tintes, no pretén quedar bé amb ningú, quan opina es mulla de cap a peus. Els dies gloriosos es fa de bon llegir, és amé i té una exposició d’arguments sòlida i un punt didàctica. Cada entrada és una invitació a la conversa. Ell és conversador sense urgències ni estridències, un home tolerant i liberal que defuig els dogmes. Un individu que gaudix amb els cinc sentits dels moments gloriosos que li oferix la creació humana.

dimecres, 30 de gener de 2019

EL MUNDIAL DE LA PATAGONIA



Enric Lluch (Algemesí, 1949) és un dels escriptors valencians de literatura infantil i juvenil amb una de les trajectòries més llargues i reconegudes de l’actual panorama literari valencià. Una trajectòria valorada per la crítica i el públic lector i reconeguda amb nombrosos premis de prestigi. Aquest reconeixement ha eclipsat en part la seua obra destinada als adults, on destaquen les novel·les El llibre dels desheretats (Brosquil edicions, 2002) i Després del silenci (Onada edicions, 2011), amb el qual va obtindre el Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt 2010.
Enguany Enric Lluch ha obtingut el III Premi de Narrativa Ciutat de Carlet amb la novel·la El mundial de la Patagònia (Editorial Neopàtria), un relat que l’escriptor d’Algemesí situa a la província de Neuquén del sud de la República Argentina l’any 1942. Aquest país és, aleshores, un trencaclosques de nacionalitats provinents de l’emigració: italians, polonesos, xilens, anglesos, francesos, alemanys... Però també de les nacions indígenes de l’Amèrica del sud, com ara els guaranís provinents del Paraguai, i els maputxes.
L’Argentina és un territori extens, escassament poblat, brusc, de grans i rics hisendats, un lloc ple d’aventurers vinguts de tota Europa, individus que fugen de la por, de la fam, de la guerra, però també d’operaris especialitzats al servici de companyies multinacionals que treballen per a portar la civilització a un país en bona part per colonitzar.
A la Patagònia no hi ha guerra, però els seus habitants han portat amb ells l’odi i la violència entre nacionalitats del vell i consumit continent europeu.
Un dels grans hisendats del país, un aristòcrata d’origen balcànic, gran aficionat al futbol, creu fermament que la millor manera que hi ha per a canalitzar i apaivagar aquesta violència que ho envaïx tot és la pràctica de l’esport, i decidix contra vent i marea organitzar un mundial de futbol a la Patagònia.
El relat, d’un realisme brut, ens descriu una societat que encara està per fer, dividida per enormes abismes que separen els individus segons la seua procedència geogràfica i classe social.
Enric Lluch crea amb versemblança una llarga galeria de personatges, alguns dels quals molt peculiars, individus que viuen sobre la corda fluixa conscients que en qualsevol moment, si no estan alerta, els pot arribar l’hora del punt i final.
Aquest realisme brut està salpebrat amb gotes de realisme màgic que aporten alguns dels personatges pertanyents a la nació maputxe i que a mesura que avança el relat li acabaran donant un colp de timó a la història en les pàgines finals.
El mundial de la Patagònia és un llibre de lectura àgil i amena que descobrix al lector la capacitat que té l’ésser humà per a lluitar i sobreviure en un medi hostil, això sí, perdent pel camí alguns dels millors valors de la seua condició humana.

dimecres, 23 de gener de 2019

TOT ENTRA EN EL PES



Ningú com el fill o la filla d’una botiguera ens podria explicar què vol dir l’expressió «tot entra en el pes». Si aquest fill és el periodista i sociòleg Toni Mollà, la frase la convertirà amb saviesa i elegància en una al·legoria del temps en què ha navegat per les hores calmes, per les tempestuoses, on ha patit la força dels vents contraris, del foc amic...
Un temps per al dolor, per a l’emoció, la descoberta, la pèrdua, el viatge i el record. Tot entra en el pes i res no és gratuït.
Tot entra en el pes (Editorial Vincle, València, 2018) és el nou dietari de Toni Mollà ( (Meliana, 1957), una obra sense datar que s’inicia en complir els cinquanta anys el nostre autor i que es tanca deu anys més tard. Un dietari en el qual Mollà s’acosta a la narrativa de la memòria, ens descriu els anys d’infantesa en el seu poble, situat al cor de la comarca de l’Horta Nord, la descoberta del cap i casal tan proper i tan llunyà alhora, dels llibres, de la passió pel viatge i l’estima per algunes ciutats. El llibre és un cant, també, a la família i, molt especialment, als seus pares, a l’amistat i les complicitats compartides. Mollà es despulla emocionalment i es mostra vulnerable i ferit. El dolor provocat per la pèrdua i l’absència és tan intens que el sentiment personal salta de la pàgina i atrapa el lector.
Després també trobem l’individu social, el fill i net de republicans que es posiciona clarament, honestament, i exigix amb valentia la recuperació objectiva d’un passat ple de fosses anònimes; el professor associat que posa en qüestió el funcionament de les universitats públiques; el treballador de la Ràdio Televisió Valenciana que ens descriu el llarg naufragi de l’ens públic provocat pels seus gestors, el paper dels sindicats, de les associacions de periodistes, de la classe política, de la mateixa ciutadania incapaç de reaccionar com cal a la destrucció de la que era en aquell moment una de les primeres empreses del país.
Mollà ens parla amb amargura del seu pas per les oficines d’ocupació, de dies llargs, obscurs depressius en una edat en què trobar una faena és força complicat. També escriu sobre el canvi polític al País Valencià, de l’esperança, d’un cert desencant i de les ferides penoses provocades pel foc amic.
Una dècada és molt de temps en la vida d’un ésser humà, però també d’un petit país que no sap que ho és ni pretén saber-ho algun dia. Resumir-ho és una empresa titànica, però, així i tot, Toni Mollà, que té experiència i ofici, ho fa, amb una prosa diàfana, amb pinzellades d’ironia, però també d’emoció.
És aquest un llibre en el qual l’observador crític i mordaç, hereu de Montaigne, Josep Pla i Joan Fuster, es retrata i retrata la societat en què viu, revelant els solcs d’una navegació intensa.
Tot entra en el seu pes, les llàgrimes vessades, les il·lusions compartides, la indignació i els somriures intermitents.

dilluns, 21 de gener de 2019

L'OBSESSIÓ DE NARCÍS



Narcís Almudéver, membre d’una generació que va navegant per la vida entre el desengany i la indignació, sobrevivint a base de treballs precaris i mal remunerats com ara el periodisme, és el protagonista de la primera novel·la del filòleg i escriptor Carles Fenollosa, Narcís o l’onanisme, que ha estat publicada en la col·lecció Jàssena de l’editorial Drassana després d’haver obtingut el Premi Lletraferit de Novel·la 2018.
Narcís té una passió obsessiva per la literatura. L’escenari que xafa i en part coprotagonista del relat és la ciutat de València durant el mes de març. El so de fons, més que la banda sonora, és el que aporten les comissions falleres que han ocupat i pres els seus carrers.
En companyia de Narcís recorrerem una València envaïda també pel turisme, per a ell la ciutat és més que arquitectura i urbanisme, és la geografia de la seua experiència vital, dels seus anhels, un espai a través del qual va a la recerca desesperada d’un llibre perdut. Aquest llibre és la metàfora del canvi, d’un colp de timó social que supose el final de la degradació d’una llengua i d’una cultura que malviuen entre la indiferència més absoluta de la majoria dels seus conveïns. D’una literatura que sobreviu negada per la mediocritat.
Carles Fenollosa ha escrit amb una prosa intensa i dinàmica un relat viu, agut, alhora que ple de cites i referències literàries, que convertixen el seu personatge en un individu un tant excèntric, que està ferit per una tragèdia personal i una altra col·lectiva.
L’humor, la crítica, fins i tot la sàtira omplin la novel·la de mines i càrregues de profunditats que en esclatar es transformen en un potent colp de puny damunt la taula de les lletres valencianes. Una taula o un panorama en general mesell i poc ambiciós.
El protagonista compartix amb la veu narrativa un bon grapat de frustracions, però també anhels sobre un país que encara no hem començat a construir realment.
Narcís o l’onanisme és un relat valent, amb reflexions agosarades, algunes necessàries i que actuen com un desinfectant. Un relat que obliga el lector a reduir la marxa, a posar el fre, tancar el llibre i digerir certes qüestions que intuïa però que ningú li havia exposat tan nítidament.
Trobem al llarg de la novel·la escenes d’un humor mordaç i àcid, que aconseguix fer-nos riure amb una rialla que ens naix des de les vísceres més profundes. Aquesta obra té una lectura àgil, vibrant i se’ns mostra com un torrent d’idees i reflexions durant una gota freda, així que vagen amb compte i abans de posar-se a llegir-la prenguen les degudes precaucions.
                                                              

diumenge, 13 de gener de 2019

T'IMAGINE



El guitarrista i cantant de l’Alcúdia (Ribera Alta) Òscar Briz porta en el món de la música des de la dècada dels huitanta, primer com a membre de grups com ara Banderas de Mayo o els australians The Whitlams i a partir del 1999 en què enceta la seua carrera en solitari com a cantautor, bandautor preferix anomenar-se ell.
Òscar Briz, amb el pas del temps, ha anat creixent alhora que ha creat un so personal que xucla de la llarga tradició del pop i del rock anglosaxó. Alguns crítics, amb els quals no acabe d’estar d’acord, l’han comparat al músic anglés Paul Weller, i dic que no hi estic d’acord en part perquè Briz és un músic i un cantant amb una personalitat molt definida i una notable presència dalt i baix de l’escenari. Ara, com Weller, Òscar Briz ha resistit perfectament el pas del temps, ha aprés de la seua experiència vital i professional i en la seua maduresa les seues cançons han guanyat en lirisme, en elegància i en exquisidesa, cosa que es veu en els arranjaments perfectes de les cançons, i ho ha fet sense oblidar la garra i la potència del rock.
Aquesta tardor Òscar Briz ha publicat un Extended Play (EP), No caure és que m’agafes de les mans, amb quatre magnífiques cançons.
Un treball d’aquells que a un creador com Briz li demana, li exigix el cos. Un disc que naix en les vísceres adolorides (el cervell, el cor, el fetge) per un colp intens, inesperat, funest que ha rebut i que l’ha deixat noquejat en la foscor més intensa. A Òscar Briz aquestes cançons li han servit com a bàlsam i medecina per a superar el tràngol, refer-se i continuar el seu camí.
Les primeres paraules que escoltem en el disc són: «Ei!, m’ajudes?», és un crit d’auxili amb el qual el compositor i cantant demana companyia, calor i amistat.
El drama sobtat d’una pèrdua que crea un buit infinit, el dolor causat, l’amistat i l’estima són els eixos d’aquest nou treball discogràfic. Un disc amb una gran càrrega lírica i emocional, amb una força intensa i brillant.
El disc l’obri amb la cançó Avui el meu cor no vol, on demanda l’ajuda de l’amistat contra la soledat i el dolor que l’aclapara. Un tema emotiu on els cors acompanyen la veu d’Òscar Briz, que acaba desdoblant-se en els moments finals i puja i puja fins a convertir-la en un crit de socors llançat des del pou de les hores inhòspites. Durant uns instants la guitarra elèctrica pren protagonisme amb un punteig nítid que subratlla la intensitat dels sentiments que la veu ens confessa.
La segona cançó, Enric, Empar i la mar és una recreació literària del naufragi del Sussex en ser torpedinat al canal de la Mànega l’any 1916. En ella ens conta els darrers moments d’una parella abans de morir ofegats, el músic Enric Granados i la seua dona Amparo Gal. Una tragèdia en què de colp i volta el món s’enfonsa i amb ell la vida, l’amor d’uns innocents. Un tema de pop-rock rítmic, intens i trepidant.
En Amic, la tercera cançó, Òscar Briz ens parla dels valors de l’amistat, del pas del temps i els enderrocs que va causant, dels naufragis quotidians, i de la capacitat que té l’ésser humà per a refer-se i continuar el seu camí gràcies a l’ajuda de la gent que ens estima. Un tema lent, interpretat d’una manera íntima, quasi com una confessió, on busca la comprensió i complicitat d’aquells que l’escolten.
Tanca el disc T’imagine, una cançó pop amb una melodia juganera i enganxadissa, plena de llum i d’energia positiva, un cant a l’estima, a l’alegria de viure.
Un disc amb el segell personal d’un compositor i intèrpret sensible, eficaç i brillant.


dissabte, 5 de gener de 2019

EL FUGITIU



El 27 de gener del 1993 van aparéixer en una partida del municipi de Tous (Ribera Alta) els cossos violats i torturats de Miriam, Toñi i Desirée, tres menors desaparegudes uns mesos abans. La tragèdia que la premsa va batejar com el cas de les xiquetes d’Alcàsser commocionà tot el país. La seua estranya desaparició i l’espantós assassinat van omplir hores de ràdio i de televisió i pàgines i pàgines en els diaris, sovint retratant la falta d’escrúpols d’alguns professionals del periodisme.
Iniciades les investigacions, de seguida una prova trobada prop de la improvisada fossa assenyalà un presumpte culpable, Enrique Anglés, veí de Catarroja (Horta Sud). Però Enrique és un malalt mental inofensiu la identitat del qual és sovint suplantada per un dels seus germans, Antonio.
Antonio Anglés és un delinqüent força conegut per la policia i la guàrdia civil, que durant aquell trist hivern es trobava en cerca i captura perquè després d’un permís penitenciari no s’havia presentat a la presó. És un individu perillós i esmunyedís que en veure rodejat el pis familiar per la benemèrita fuig de la seua ciutat tot iniciant una escapada espectacular que el portarà a travessar la península ibèrica fins a Lisboa, colar-se com a polissó en un vaixell mercant britànic i desaparéixer sense deixar rastre a l’entrada del port de Dublín.
De tots aquests fets ja fa més de vint-i-cinc anys, hi ha tota una generació que no ha sentit parlar del cas de les xiquetes d’Alcàsser. La Guàrdia Civil al llarg d’aquestes quasi tres dècades ha investigat diverses denúncies sobre la possible aparició del presumpte assassí en tota Sud-americà, Estats Units, Irlanda, França i fins i tot Japó.
El crim ha donat peu a diverses teories anomenades de la conspiració, algunes de les quals força espectaculars que ratllen la fantasia.
Els periodistes valencians Genar Martí i Jorge Saucedo acaben de publicar en Vincle editorial El fugitiu, un llibre centrat en la fuga d’Antonio Anglés. Un text de periodisme d’investigació on els autors defugen en tot moment el sensacionalisme. És, El fugitiu, el producte d’un treball constant, perseverant, quasi obsessiu, que ha portat aquest tàndem periodístic a visitar bona part dels llocs per on va passar Antonio Anglés i entrevistar-se amb les persones encara vives (la drogoaddicció va omplir durant una dècada els cementeris, una generació maleïda i destrossada) que el van tractar d’una manera o altra.
El llibre retrata un individu ben plantat, obsessionat amb el seu físic, amb una personalitat psicopàtica, fill d’una família desestructurada que viu pràcticament en la misèria, en una ciutat convertida en el centre comarcal de la distribució de drogues com ara l’haixix, la marihuana i l’heroïna.
Un individu que des d’infant es veu seduït per l’adrenalina i els diners fàcils que li proporcionen els robatoris i posteriorment el tràfic de drogues. Antonio Anglés és un dels pocs que en la seua relació amb els estupefaents sap nadar i guardar la roba.
Un jove amb dues cares, una de persona amable i ben educada i una altra de bèstia violenta i cruel.
La seua trajectòria personal anuncia que tard o d’hora en farà una de ben grossa.
Estem davant d’un text de periodisme d’investigació construït amb gran seriositat i rigor, però no s’espanten, no és cap totxo ple de dades, es llig com una novel·la negra. Hi ha a les seues pàgines  amenitat i tensió narrativa, també novetats i preguntes sense respostes que obrin noves vies d’investigació. El que no hi trobaran són mitges veritats ni concessions gratuïtes a l’especulació, i així i tot el final restarà obert.
L’editor em confirma que està a punt de publicar-se la segona edició amb nous capítols, també que acaba de vendre els drets del llibre per a una possible publicació en castellà, la qual cosa demostra que una part de la societat espanyola encara se sent adolorida per un crim que en el seu moment la va sacsejar de dalt a baix. Mentrestant, Antonio Anglés continua desaparegut.