VICENT TORRENT. LA CANÇÓ POPULAR

 

 

Josep Vicent Frechina, crític musical i un dels millors especialistes valencians d’allò que se’n diu músiques de la Mediterrània, acaba de publicar en Sembra Llibres una biografia del que ha estat líder del grup Al Tall: Vicent Torrent. La cançó popular.

Al Tall és un dels grans referents de la música d’arrel tradicional del País Valencià, un vertader taller per on han passat desenes de músics, i que al llarg de més de quaranta anys ha treballat per la recuperació i posada al dia de la música tradicional valenciana.

Fa uns mesos que va faltar l’altre gran pilar del grup, Manuel Miralles.

Josep Vicent Frechina, amb l’amenitat pròpia d’un gran divulgador, amb un llenguatge àgil i precís, ens fa un llarg repàs de la vida de Vicent Torrent, aportant dades i opinions d’altres crítics, escriptors i músics. Una vida dedicada a la música i a l’estudi. Vicent Torrent no és un músic més, és un individu inquiet i amb una mirada clara i analítica de la realitat, la de la música d’arrel tradicional valenciana, que en la dècada dels setanta del segle passat ens oferia un paisatge desolador.

Vicent Torrent és un radical, vull dir que és d’aquella mena de persones que van a l’arrel dels problemes, els observen, els analitzen, els estudien i tracen un pla amb objectius clars i ambiciosos. L’objectiu de la seua vida ha estat recuperar la llengua musical pròpia dels valencians que era a punt de desaparéixer arrossegada per una indústria que prima altres llenguatges i altres gèneres.

Torrent no es conforma només posant al dia la música tradicional, l’actualitza amb el que anomena la riproposta.

Al Tall fou el vehicle principal, però no l’únic ja que a nivell individual Torrent també ha fet una tasca important com a investigador de la tradició popular, recol·lector de material, organitzador i divulgador.

Vicent Torrent, Manuel Miralles, Miquel Gil i tot un seguit de músics que han passat per Al Tall aconseguiren en el seu moment l’èxit, però no es conformaren mai i en cada nou treball discogràfic redoblaren l’aposta per tal d’aconseguir els objectius marcats. Ho feren a risc de perdre pel camí una part del públic, però es guanyaren el respecte de la crítica i de les noves generacions de músics, alguns dels quals s’han mostrat com a deixebles avantatjats.

Vicent Torrent i els seus companys han estat més que uns magnífics professionals, són un símbol de resistència en la defensa de la llengua, la història i la música del País Valencià. Un taller, però també una escola de músics. I això ho saben els enemics de la llengua i la identitat dels valencians, que en tocar una engruna de poder han intentat banalitzar el treball de tota una vida i fer baixar la cara a un home que ve del poble.

PER TOT ARREU

 

El veterà cantautor valencià Garri ho ha tornat a fer. Ha seleccionat una mostra de poesia d’un únic autor i ha posat música a cadascun dels seus poemes. Si per al seu anterior disc, Saliva canalla, havia elegit els versos d’Ismael Carretero, en aquesta ocasió el poeta seleccionat ha estat Vicent Penya. Dos autors de diferents generacions i amb una manera d’entendre la vida i la poesia prou divergent, però que tenen en comú el lloc de naixement: Rafelbunyol, a la comarca de l’Horta Nord.

El disc d’ara té com a títol Per tot arreu, un treball que recull deu cançons, deu poemes dels llibres De l’efímer i l’etern, De la casa estant, Cims i abismes i Desig de terra. S’obri amb la primera part del poema Ja sé que delere i el tanca la segona part d’aquest mateix poema.

La música és autoria del mateix Garri, encara que dels arranjaments, la producció, la gravació, la mescla i la masterització s’ha encarregat Josep Vicent Tallada, que també s’ha fet càrrec de les guitarres, elèctrica, acústica i espanyola, del baix elèctric, de l’ukelele, del teclat, la flauta, el caixó i la percussió. Garri ha comptat també amb la col·laboració de Samuel Iborra, que s’ha encarregat de l’assessorament artístic i de l’harmònica i l’acordió. Tallada i Iborra són dos músics que han treballat en altres discos de Garri i tenen una sintonia remarcable amb ell.

La portada i el disseny han estat obra de Garri.

Manuel Garrido, Garri, fou un dels membres del grup Tapineria, formació amb la qual el desaparegut Pep Laguarda, en la dècada dels setanta del segle passat, va enregistrar el mític Brossa d’ahir. Durant alguns anys també va formar tàndem amb Laguarda com a dissenyador.

Garri és un músic amb una llarga trajectòria i amb un grapat d’influències musicals que ha sabut digerir amb intel·ligència.

És un músic heterogeni, capaç de dotar les seues cançons d’un estil propi marcat per la seua veu càlida. Trobem en ell influències del folk nord-americà, del blues, del rock, de la bossa nova, de la cançó d’autor...

Deu cançons marcades per una poesia en la qual la mètrica i la rima són d’una qualitat artesanal. Els accents interns de cada vers estan ben marcats, una qüestió que des del meu punt de vista ha facilitat el treball del compositor musical.

En aquest nou treball Garri es mostra divers i fins i tot en alguns moments juganer, com ara en Dormint, dormint, és quan veig més clar, on s’arrisca amb la cançó de bressol i li dona un aire de melodia de caixeta de música.

Un disc vibrant, intens, de ritmes diversos on la tendresa i la ironia característiques de la poesia de Vicent Penya es barregen amb l’ofici i la calidesa de Garri.

Per tot arreu és un disc contra la banalitat i la superficialitat dels ritmes fàcils i prefabricats, les lletres estúpides i estupiditzants. Un disc, i disculpen el joc de paraules, que hauria d’escoltar-se per tot arreu.

TEMPS, ARRELS I PAISATGES

 

La cantautora d’Almenara (la Plana Baixa) Eva Gómez, en el seu darrer treball discogràfic, Temps, arrels i paisatges..., ens oferix una antologia de poesia de diversos poetes del País Valencià de diferents generacions, des de Vicent Andrés Estellés, Jaume Bru i Vidal o Marc Granell a Teresa Pascual, Maria Josep Escrivà o Marisol Gonzàlez, sense oblidar Manel Garcia i Grau, Begonya Pozo, Vicent Jaume Almela, Reis Lliberós, Begonya Mezquita o aquest que signa el present article.

Són poemes triats per la seua qualitat literària, per la seua musicalitat i per la seua temàtica. Una temàtica que gira al voltant de tres eixos que l’autora ens anuncia en el títol: el temps, les arrels i el paisatge.

Després els ha convertit en cançons, dotant-los en algun cas d’una tornada, encarregant-se de la composició musical i els arranjaments. La producció l’ha feta en companyia de Laura Miñarro, amb qui les ha enregistrades a Egostudio.

Eva Gómez és una de les cantautores valencianes amb més personalitat, cosa que ja és molt dir, una dona forta, honesta, creativa i independent. El so de les seues cançons, eminentment acústic, és mediterrani i està construït amb instruments de corda com ara la guitarra, el guitarró, la bandúrria, el violí, el baix elèctric i alguns instruments de percussió com ara el pander quadrat, el caixó o el cànter, sense oblidar la viola de roda, el cavaquinho o el darbuka. Amb tots els quals genera melodies brillants i ritmes suggerents, càlids, que no tòrrids i banals.

Eva Gómez i Laura Miñarro són unes instrumentistes experimentades, artesanes del so. Eva té una gran sensibilitat com a compositora i com a intèrpret, però també i en aquest treball com en anteriors ens ho demostrà; és una lectora sensible, oberta, a la qual li agrada fer seua la poesia per tal de convertir-se ella mateixa en un vehicle de transmissió literària, alhora que en creadora musical.

Eva Gómez és una música de llarga trajectòria, una dona independent que coneix el seu ofici de trobadora moderna, d’orfebre de cançons. Posseïx una veu càlida i versàtil. Domina amb la seua presència l’escenari des d’on projecta una imatge de dona de conviccions fermes que porta amb ella un clar missatge d’estima a la llibertat, de defensa de la igualtat entre sexes, d’amor al territori i la seua gent.

Aquest és un disc fet amb una sensibilitat exquisida, amb un so genuí producte del coneixement i del domini de cadascun dels instruments, i no d’eixa tecnologia que oculta i emmascara les mancances interpretatives.

Hi ha una veritat en les composicions i la seua interpretació, una força evocativa, suggeridora. Un so amb un segell personal i una veu i un missatge que no defrauden en cap moment l’oient.

Temps, arrels, paisatges... és un disc que són cançons i que és també una petita mostra de poesia valenciana.

ELS AMICS I REFERENTS DE FELIU VENTURA

El cantautor de Xàtiva Feliu Ventura ha publicat en format digital i en format de vinil un nou treball discogràfic, Amics i referents. Dèsset cançons interpretades en directe en un concert que va tindre lloc en desembre del 2021 al Teatre Principal de València.

Feliu Ventura ha comptat amb la col·laboració d’un grup d’amics, com ara el grup Ovidi 4, Pep Gimeno el Botifarra, Miquel Gil, Sandra Monfort, Xiomara Abello, Carles Caselles, vocalista del grup Somking Souls, i el Cor de l’Eliana.

El disc s’obri amb dues cançons amb un títol suggerent: Convocatòria, que fa el cantautor socarrat aplegant amics i referents, i Adeu, una cançó emotiva, que sempre aconseguix esborronar-me d’aquell impressionant disc que fou Música i lletra, publicat el 2011.

Dins trobem, per una banda, cançons pròpies a les quals se’ls ha donat una nova volta, com ara la delicatessen que és Història d’un sofà, que ací canta amb els integrants del grup Ovidi 4 afegint-li un poema introductori; i alguns dels gran temes d’altres músics que l’han influït i als quals ret un sentit homenatge, com ara el xilé Víctor Jara i el seu conegut A desalambrar, el basc Mikel Lamboa i el seu Txoria Txori, la Jota de Xàtiva que canta amb el cantaor de Xàtiva Pep Gimeno el Botifarra i el cantant catarrogí Miquel Gil, i una versió de la cançó Van diemen’s land, Prent-ne fort, de la banda irlandesa U2, que canta amb les veus del Cor de l’Eliana.

Un magnífic treball ple de bones cançons, amb el so fresc i intens del directe. Hi ha qui, a alguns cantautors en concert, els diu xarrautors perquè entre cançó i cançó oferixen al públic un petit sermó laic, en aquest disc no hi ha sermons, només algun vítol a l’amistat, a la música i a la vida o una sentida deicatòria, i en part això s’agraïx, soc partidari que en els recitals de cançó i poesia, els poemes i les cançons han de parlar sense discursos ni aclariments que els facen de crosses.

Feliu Ventura i els seus amics fan una reinterpretació, plena de complicitats, d’un pomell de cançons ben construïdes i amb un missatge contundent i ple de lirisme, com ara Et done una cançó, No sé què sent o Que no s’apague la llum. La veu càlida del cantautor socarrat es barreja amb la de músics provinents del rock, del folk, de la música coral o de l’anomenada cançó d’autor, per tal de redescobrir-nos i fer-nos vibrar de nou amb unes peces que formen part de la banda sonora de la nostra vida.

CANTATA DE VALÈNCIA

 

Així com el poeta Vicent Andrés Estellés va sentir en un moment determinat que li havia arribat l’hora d’escriure el seu cant a València, el cantautor Rafa Xambó ha sentit la necessitat d’escriure i enregistrar la seua Cantata de València (2022), centrat en la ciutat però també en el petit país mediterrani que l’envolta. No és una cantata d’església, encara que conté una certa litúrgia laica; no és una cantata de cambra, encara que n’hi apareixen alguns elements com ara una obertura instrumental clàssica signada per Salva Vázquez, Obertura d’una nit d’estiu de 1957, així com la veu de Karla Fos que fa els cors i que en alguns moments pren protagonisme amb Amistat i memòria i Amors impossibles, més el so de Xúquer String Quartet conformat per dos violins, viola i violoncel als quals se sumen la bateria, els teclats, les guitarres elèctriques, la guitarra clàssica i el baix elèctric d’una banda convencional.

Cantata de València està dividida en set temes, l’obertura ja assenyalada i sis cançons, dues de les quals amb lletra del poeta i assagista Enric Sòria, Amors impossibles i Degradació. La música de les sis cançons, com també la lletra de tres d’elles, són de Rafa Xambó, que ha compartit la responsabilitat de la producció musical amb Salva Vázquez, mentre que el mesclat i el masteritzat han anat a càrrec de Facundo Novo.

Després de l’obertura inicial, Xambó ens oferix un tema d’un marcat to narratiu, de fet quasi tot el disc el té. Ens va descrivint un moment quotidià d’un temps i d’una ciutat grisa immersa en la llarga quarantena del franquisme, on un grup d’intel·lectuals Estellés, Andreu Alfaro, Vicent Ventura, Joan Fuster masteguen el pa dels solitaris, la conversa d’unes ments lúcides atrapades en la teranyina amarga d’una ciutat vençuda. És una cançó en la qual Xambó quasi recita.

Però no són aquests els únics creadors que se citen o dels quals es parla: hi apareixen Ausiàs March, Maria Fullana, Maria Beneyto, Raimon, Vicent Alonso, Pérez Moragon, Miquel Duran de València, Blasco Ibáñez, Francesc Viadel, Salvador Jàfer, tots ells enamorats d’una ciutat de la qual en un moment o altre han escrit.

Repressió la seguix Eufòria, un cant, quasi un himne alegre, ple de ritme amb el qual Xambó recorre en tren tot el país amb la guitarra al muscle. Una cançó plena de noms de pobles i ciutats.

I en acabar torna al to de balada trista que marca quasi tot el disc. Amistat i memòria, dos amics, la poesia, la memòria i els oblits, i la ciutat. Amors impossibles, un fragment de la coneguda Oda a València d’Enric Sòria. Degradació, un poema de Sòria que ens parla de la desmemòria, de la degradació del patrimoni físic i espiritual de la ciutat.

I per a tancar la Cantata de València, L’esperança, l’esperança o la fe en el combat, en la lluita a pesar de les adversitats per a construir des de la memòria, des de la tolerància amb intel·ligència, un futur brillant, ple de color.

Tanca el disc tornant a Vicent Andrés Estellés, que en un principi trobàvem pel carrer Cabillers llegint una placa «d’on diuen que van treure mort el gran poeta Ausiàs», per citar uns versos del de Burjassot que ens parla d’inquisidors d’opereta.

EL VIOLÍ VALENCIÀ

 

 

Marta Margaix, membre del grup punk folk X Fanekaes, ha publicat enguany un disc en solitari, El violí valencià.

El disc el conformen sis temes més un d’obsequi, allò que la indústria musical en diu un bonus track. Cinc dels quals han estat recollits de la tradició musical i un és una cançó del cantautor de Verges Lluís Llach, l’arxiconegut i mil vegades versionat Que tinguem sort.

Els cinc recollits de la tradició musical valenciana, incloent-hi Les Seguidilles hortunes, que prové de la comarca castellanoparlant dels Serrans, són d’allò més coneguts i de tots ells hem pogut escoltar tant al carrer com dalt dels escenaris interpretacions realment brillants i difícils de superar. El vetlatori de Tavernes de la Valldigna, la peça musical del folk valencià que a mi més em commou; El Bolero de l’Alcúdia, amb la lletra de Vicent Andrés Estellés; El romanç de la donzella i el mariner, al qual li ha fet uns canvis en la darrera estrofa per allunyar-la del masclisme, per cert tan habitual entre els cants dels nostres avis; i La Muixeranga d’Algemesí. Així, què aporta amb aquest treball Marta Margaix? Doncs un so diferent i arriscat en el qual destaca el domini del violí, que per cert no ha sigut un instrument habitual de la rondalla de corda valenciana, on la seua presència és quasi testimonial. De manera que una peça sense el so de la guitarra, del llaüt, de la bandúrria, del baix i de la mandolina, i amb un protagonisme exclusiu del violí amb pedal de loops, és un risc que Marta Margaix assumix amb enteresa i ofici per a dotar la música d’arrel tradicional de noves sonoritats.

Marta Margaix ha enregistrat, mesclat i produït el disc a Verdi Estudios. Dels instruments s’ha encarregat ella, però ha comptat amb la col·laboració i complicitat de cinc vocalistes: Mireia Vives, que se n’ix del seu registre habitual i s’enfronta a un tema que popularitzà en el seu moment Pep Gimeno el Botifarra, El vetlatori de Tavernes de la Valldigna; Berta Iñíguez, la qual hem vist cantar amb Andreu Valor; María Amparo Hurtado, del grup Sis veus; la cantautora Ana Zomeño; i Noelia Llorens Titana, darrera revelació de la música d’arrel valenciana. Cinc veus diferents, amb registres diferents i amb una gran personalitat, que aporten el seu talent interpretatiu a un disc que no deixa indiferent ningú.

Menció a banda mereix el bonus track, una composició pròpia, La Jota de Massalfassar, una peça d’una bellesa aclaparadora, amb un ritme que convida al ball i que Marta dedica al seu poble.

BATECS DE VIDA

 

Enregistrat a RC-Estudio de la ciutat de Xàtiva durant els quatre primers mesos del 2022, el cantautor de Castelló de la Ribera Rafael Estrada ens oferix una nova col·lecció de cançons sota el títol de Batecs de vida.

Un total d’onze temes, la producció i els arranjaments dels quals han estat a càrrec de Pau Chafer, un músic i productor experimentat que a més col·labora en el disc tocant diversos instruments, com ara el piano, l’acordió, el baix, l’ukulele o la programació de bateria. Junt amb Pau, el trompeta Carlos Benetó, el violoncel·lista Frank Moral i, a les guitarres acústica i elèctrica, Òscar Vila.

Trobem en el disc dos temes adaptats, La rosa de Tralee, sobre una cançó tradicional irlandesa del segle xix, en què l’acompanya als cors Sarah Rope, i Visió, una adaptació de la cançó Vision del músic britànic Peter Hammill. Un músic pel qual Rafael Estrada sent una vertadera passió. A més, trobem poemes musicats de Vicent Andrés Estellés, Foc, amb el qual obri el disc, i El nostre país, un himne que el tanca; de Marc Granell No hi ha i Ets; de Miquel Martí i Pol, Cançó; i de Gerard Vergés, Maig d’amor. La resta són temes propis.

Rafael Estrada és un home amb una sòlida formació musical, amb un gran coneixement de la música popular i amb interessos amplis que van des de la cançó d’autor, en especial dels membres més destacats d’Els Setze Jutges, Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, fins al pop i el rock de tots els temps i el blues. La seua és una veu personal, potent, harmoniosa. Vocalitza perfectament mentre canta, reproduint el poema sense cap pausa ni accent fora de lloc.

En aquest treball l’acompanya el rapsode Eduard Benetó, amb un timbre de veu trencadís que dota les seues interpretacions d’una força especial.

És un disc sonorament eclèctic. Som en un temps eclèctic a pesar de les falses visions que projecten tants i tants cretins, el mestissatge és la norma. Música tradicional de l’illa esmaragda, pop-rock, blues i cançó d’autor en el sentit més ampli del terme. I parlant de blues, m’ha agradat d’allò més Blues íntim, una interpretació que s’allunya del seu registre habitual i que compartix amb Eduard Benetó.

Un cant a la vida, vida que és música i és poesia, és llibertat i/o ànsia de llibertat i una llarga galeria de petites i grans emocions, i sobretot és amor i l’altra cara d’aquesta moneda, el desamor que no l’odi. És el ritme que marquen la bateria i el contrabaix, l’accent final en cada vers, el batec del nostre cor que proveïx de vida el nostre cos. Són els sentiments que ens mouen i ens commouen.

Hi ha en les cançons de Rafael Estrada la saviesa de l’home que ha viscut, la sensibilitat del poeta i del lector de poesia, la sinceritat de l’individu honest, generós i exigent amb el seu treball. És el músic que trenca el silenci de la nit estrellada i que canta per a ell i per a qui el vulga escoltar, i ho fa sense vel·leïtats de vedet ni disfresses d’estrella del rock.

 

CATACLIMS

Escriu el poeta Vicent Andrés Estellés en la darrera estrofa del poema Faries coses, dansaries: «Tinc la nit beladora. Puja / a primer terme la corona. / Vens i arribarà el cataclim / de llum, de vidres». I entre tots els mots que el conformen, un que pareix inventat, cataclim, que ens parla de l’esclat de la llum, dels vidres, de l’orgasme i el posterior clímax que li provoca l’estimada. Un esclat d’amor intens, que el cantautor, narrador i poeta de la ciutat de València Carles Enguix recupera i convertix en el títol del seu nou treball discogràfic, Cataclims, enregistrat junt amb la banda O3 als estudis Elefante per Alberto Díaz i Lluís Enguix.

Carles Enguix va aparéixer en l’escena musical valenciana l’any 1991 en publicar el disc D’urgència, al qual li seguiria Estima l’any 1996, Deflagració el 2004, A tres quarts de cinc el 2007, Lògic el 2011 i La joia de viure el 2016.

Carles practica un pop-rock eclèctic i obert a notables influències del soul, el blues, el jazz i el folk nord-americà. Una veu masculina potent a la qual li agrada jugar de tant en tant al scat, vull dir a allò de vocalitzar paraules i síl·labes sense sentit per a convertir la veu en un instrument més, la qual cosa dota les seues interpretacions d’una singularitat pròpia i personal.

En Cataclims, a nivell temàtic, Carles Enguix retorna al seu disc Estima, lletres en què l’amor és el gran protagonista, un amor viscut des de la maduresa vital. La vida és un camí i el vehicle que el transporta a través dels dies i els paisatges compta amb un meravellós espill retrovisor, la memòria que retorna sensacions i sentiments passats viscuts amb intensitat i que ara tenen el gust dolç del vi vell.

L’amor compta sempre amb un paisatge, un escenari ple de vida i, per tant, de canvis de ritme i de llum. Ell no és un cos aïllat, forma part de l’entorn i en l’amor busca la fusió amb l’altre i amb la natura. En els seus paisatges rurals o urbans la lluna és sempre present. Per a Carles Enguix, la lluna és un talismà. La lluna com a símbol de la dona que dona sentit als seus dies, però també com a testimoni amable i fidel de la seua passió.

Cataclims recull huit cançons, amb lletra de Carles Enguix, i una novena on Enguix ha posat música al poema de Vicent Andrés Estellés Faries coses, dansaries.

Carles Enguix és acompanyat per la banda O3. De la producció musical, les mescles, alguns dels arranjaments, així com del baix, el piano, el sintetitzador, la guitarra slide s’han encarregat Lluís Enguix; Ferran Pardo, que també ha arranjat l’altra meitat de les cançons, ha tocat la Fender Rhodes, la guitarra clàssica, Exequiel González el cel·lo, Víctor Traves les percussions, Carlos Sanchis l’harmònica cromàtica en Susanna, Joan Sorribes a l’ukelele en Elisabet, Pau Jordà la trompa, Sergi Pérez el fiscorn i Francesc Alcaina el saxo baríton. El disc, a més, ha comptat amb la col·laboració especial del cantautor Doctor Dropo a la guitarra elèctrica en La teua resplendor.

A mi, i aquesta és una opinió discutible com qualsevol altra, m’agraden més els treballs de Carles Enguix quan l’acompanya la banda O3, com ara és el cas. En solitari, el trobe una mica cru, encara que sol dalt d’un escenari, fins i tot sense guitarra, defén amb convicció les seues cançons i s’assaja amb una llibertat exuberant amb el scat, que aconseguix captivar-me sempre. La banda l’empara, fa créixer les cançons i les dota d’un paisatge sonor ple de matisos, fills d’un munt de gèneres musicals, travessat pel llit d’un riu on fluïx la veu de Carles potent i juganera.

VERDSIONS

 

VerdCel no és una banda musical, ni tan sols, com apunten alguns periodistes, un cantautor. VerdCel és un projecte multidisciplinari. Naix d’una idea, d’un concepte, que es va desenvolupant, una sement que Alfons Om planta en terra fèrtil i acaba construint un paisatge amb les diverses tonalitats del verd retallades sobre el blau del cel. Hi ha en cada treball de VerdCel una mirada individual, que reclama altres mirades que l’acompanyen per a convertir-se en plural i prendre cos.

Alfons Om, en cada aventura d’aquesta nau anomenada VerdCel, sempre ha comptat amb una tripulació diversa composta per individus provinents del món de la música, de les arts plàstiques, les arts escèniques o l’audiovisual. Les seues aventures tenen com a objectiu buscar preguntes a les grans respostes, com també capturar la bellesa a través del so, la imatge i la paraula. Cap de les seues aventures ens ha deixat mai indiferents.

El 2022 ha aparegut amb el llibre disc VerdSions, on torna a col·laborar amb el dissenyador i il·lustrador Daniel Olmo. També trobem al fotògraf Juan Miguel Morales que ens ofereix una cuidada col·lecció de fotografies d’estudi.

El llibre és un puzle, cada peça que el compon és un retall de la memòria personal d’Alfons Om, des del temps de la infantesa fins a la creació de VerdCel. Peces a través de les quals veiem com el protagonista va prenent consciència de la realitat social que l’envolta, primer l’estrictament familiar, després l’escola, els amics, el veïnat i les diverses ciutats on ha residit, Alcoi, Elx, València. On descobrix l’amor, la passió per la natura i una llengua postergada que tot just comença a eixir del túnel de la prohibició i la persecució; i la música, vull dir les cançons, que aniran conformant la banda sonora de la seua vida, però també la música com a forma d’expressió.

Alfons Om és un creador transgressor i transversal. A nivell musical, se situa al bell mig de la cruïlla on s’entrecreuen diverses tradicions, el rock, el pop, la música mediterrània i la cançó d’autor. Ell té una mirada ampla i oberta sobre el que és cançó d’autor i sota aquesta denominació inclou fins i tot bandes de pop i de rock.

En el llibre trobem, a més d’una justificació filosòfica de tot el projecte i un quadern de bitàcola, les lletres de les cançons i els crèdits.

La música no és un simple soroll de fons mentre anem fent la nostra vida, és sovint la banda sonora d’aquesta. VerdCel ens oferix en un cedé que acompanya el llibre una col·lecció de cançons que al llarg dels anys l’han acompanyat i li han sigut refugi, esclats de joia, bàlsams i cura de ferides de tota mena. Cançons que ha fet seues i que en les retorna amb el seu segell personal.

Temes de Cindy Lauper, Nirvana, REM, Smashing Pumpkins, Los Planetas, El Último de la Fila, Depeche Mode, The Silencer, El niño gusano...

Dènou cançons en total en les quals han participat, fent duet amb ell, les cantants Neus Ferri, Sol Escobar, Tànit Navarro, Estela Tormo del grup Júlia, Kirias i Clara Andrés, tot un luxe per als sentits.

VerdSions és un treball complex amb el qual Alfons Om, a través de l’espill de la música i la literatura, ens oferix el retrat d’un home versàtil, inconformista, crític, mig poeta i mig filòsof,  així com també el retrat generacional d’un temps i d’un país.

KISOK-CURANT

 

Kintsukuori és una paraula japonesa que significa reparació en or, de fet és el nom d’un art japonés del segle xv que consistix a reparar objectes de ceràmica que s’han trencat utilitzant per a unir els diversos trossos una resina daurada. El resultat és el mateix objecte amb una decoració en part nova. L’escriptor i psicòleg Tomàs Navarro aplica aquest principi a la psicologia humana per tal de curar ferides emocionals. Ferides que hi ha qui no supera i es veu atrapat en un laberint que el porta a prendre una decisió definitiva per a un problema que amb l’ajuda necessària seria provisional, llàstima!! La música, la literatura, l’amor, l’amistat i l’harmonia són la resina daurada que pot enganxar-nos a la vida en moments difícils.

Tomàs Navarro escriu en premsa, publica llibres i ajuda molta gent a pegar el colp de timó que necessiten les seues vides.

Aquesta bellíssima idea d’aplicar l’art japonés de reparar objectes sense dissimular les cicatrius aplicada a les emocions humanes ha inspirat la cantautora Anna Rosselló en el seu primer treball discogràfic de llarga durada, Kisok-curant. Abans havia enregistrat un parell de cançons produïdes per Pau Viguer: Et veig brillar i I digues-li adéu, aquesta darrera inclosa en el disc. Kisok-curant el prologa, com no podia ser d’una altra manera, Tomàs Navarro, qui ja ens informa que tenim en les mans una cicatriu transformada en or, una mostra de fragilitat i de fortalesa, un bocí de dolor transformat en art.

En aquesta aventura musical Anna Rosselló està acompanyada per Nacho Mañó, que s’ha encarregat dels arranjaments i la producció, com també de tocar diversos instruments com ara el baix i les guitarres. Nacho Mañó ha posat la seua llarga experiència al servici d’un projecte que desprén tendresa i optimisme, encara que no defuig de parlar del fracàs i el dolor.

Kisok-curant és un pomell de cançons que ens parlen de les emocions humanes, de la necessitat d’enfrontar-se a la derrota, el dolor, de prendre decisions i superar el trauma per tal de començar a tancar la ferida, d’assumir qui som en realitat, de demanar ajuda quan ens cal davant de la frustració i la incertesa. És un cant a l’amistat i els valors positius de l’ésser humà, un cant a la vida.

Anna Rosselló ha tingut la capacitat de convertir en so la llum mediterrània. És un disc que respira per totes bandes mediterraneïtat. Les bases de les seues cançons giren al voltant del protagonisme de la seua veu i el seu piano. Una veu càlida, que transmet alegria, ganes d’alçar-se i de ballar els temes més rítmics, com ara Benissa o L’energia del Bombí, i que pren un to íntim en les balades, les quals són la crònica de vegades del dolor i el fracàs, com ara en eixa impressionant cançó que és Ànimes trencades.

Piano i veu es deixen acompanyar per fiscorns, trompetes, violoncels, flautes travesseres, clarinets, bateria i caixons, que prenen en un moment determinat el protagonisme a través d’un solo que fa créixer en tons daurats la cançó.

Darrere d’aquests instruments hi ha músics com Pau Viguer, Ximo Caffarena, Julián Briega, Salva Ortiz, Lluís Granell, José Pastor, instrumentistes de reconegut prestigi, així com el jove violoncel·lista Marcel Broseta, fill d’Anna.

Kisok-curant recull onze cançons, sis de les quals amb la lletra i música de la cantautora de Benissa, i cinc poemes d’autors com ara Marc Granell, Cecilia Berenguer, Joan Navé Fluxa, Lídia Santacreu i aquest que vos parla.

Menció a part mereix el disseny i maquetació del disc, a càrrec de Tere Núñez, on el blau i el blanc mediterranis es barregen amb el daurat que enganxa cadascuna de les nostres emocions trencades.

Kisok-curant és un disc amb una sonoritat mediterrània rica, plena de detalls entranyables, un disc imprescindible en un temps en què ens sentim frustrats, adolorits, amb la ràbia a flor de pell.

Una magnífica targeta de presentació per a una cantautora que té moltes coses encara a dir.

LA MAR

 

Trobe a faltar els temps en què els canvis es produïen a una velocitat menor que en l’actualitat. Soc conscient, com ho és quasi tot el món amb dos dits de coneixement, que en el camp de la tecnologia l’obsolescència programada li dona cada dia menys temps de vida als aparells que comprem. Això, sumat als canvis de format i les noves aplicacions que reclamen més i més els nostres mòbils i ordinadors, ens crea una certa ansietat com a ciutadans convertits per obra del sistema en consumidors voraços.

El món de la música, per posar-ne un exemple, ha patit diversos canvis dels formats amb els quals els creadors ens oferixen els seus treballs: vinil, cassets, cedés... Tants que un cantautor com ara el veterà Paco Muñoz s’ha vist obligat, després d’editar el seu darrer disc Cap al sud en format cedé, a fer-ne una edició en pendrive, perquè un nombre important dels seus seguidors ja no tenen ni a casa ni en el cotxe un aparell on escoltar-lo. Davant d’aquest fenomen de canvis continus, hi ha qui, com Artur Àlvarez, ha decidit oferir el seu darrer treball discogràfic, La mar, exclusivament a través de les plataformes digitals youtube, spotify, apple music i amazon music. Una fórmula que deixa fora de joc tots aquells a qui ens agrada un format físic, i ja no dic aquells que es troben a l’altra banda d’allò que s’anomena la bretxa digital.

Passant pantalla, però centrant-nos en Artur Àlvarez, vull dir ben alt que és el cantautor en llengua catalana que més ha fet per a promoure la poesia valenciana a través de la música. Vull dir convertir la poesia en cançó, i això no és qualsevol cosa. Només cal donar-li un colp d’ull al seu projecte El Núvol Poètic, on ha treballat amb atmosferes i ritmes de la música electrònica vint poetes valencians, o A ritme de blues, on li posa música als poetes castellonencs del segle xx Bernat Artola i Miquel Peris, o Artur Àlvarez canta a 10 Poetes contemporanis, on a ritme de pop-rock canta poemes inèdits de Francesc Mompó, Susanna Lliberós, Vicent Penya, Berna Blanch, Maria Carme Arnau... Ha musicat també Estellés, Josep Porcar, Manel Garcia i Grau, i un llarg etcètera. Ho torne a dir: és qui més ha fet per la poesia valenciana actual i a qui menys se li ha reconegut la seua tasca.

Passe de nou pantalla, i dic que en el seu nou treball, La mar, li posa música a dotze poemes de poetes valencians de diverses generacions (Josep Lluís Abad, Aina Garcia-Carbó, Manel Pitarch, Reis Lliberós, Gràcia Jiménez, Rosabel Gumbau, Manel Pitarch...) . Els poemes són inèdits i tenen la mar com a protagonista, sovint utilitzada com una al·legoria de la vida, de l’amor o simplement com l’escenari del nostre lliure albir.

Artur Àlvarez, amb la seua veu càlida i vellutada, ens oferix dotze mirades íntimes, singulars i una lectura pròpia, privada, en forma de cançó de cadascun dels poemes. Aquestes cançons són com un viatge a través de la història de les darreres dècades del rock i del pop, amb tocs de blues, de música electrònica i ecos de les millors bandes internacionals. Coneix el seu ofici i sap extraure d’un poema el vers idoni per tal de convertir-lo en una tornada encomanadissa, i quan no el troba li afegix un jocs d’onomatopeies vocals que convertixen el poema en una cançó popular. Com en altres ocasions, ha comptat amb la col·laboració del guitarrista Carlos Àlvarez, que dona a alguns dels temes un sonoritat bellíssima.

Un treball sòlid construït amb el bon ofici d’un home apassionat, treballador i generós. Un disc que convida a deixar-se dur per diversos ritmes, els uns més sensuals, els altres més elèctrics, i també a descobrir entre les notes del pentagrama la veu inconfusible dels nostres poetes.

Passe pantalla i ara em dispose a navegar per aquesta mar musical que ens proposa Artur Àlvarez.

LA LLUNA A LES BUTXAQUES

 

El grup poètic Argila de l’Aire és una entitat que al llarg de més de dues dècades, en l’àrea metropolitana de València, ha estat darrere de publicacions com ara la revista literària Diàfora, xarrades i exposicions diverses, recitals de poesia i fins i tot l’edició de llibres i d’audiollibres col·lectius de poesia. Entre els diversos membres del grup destaquen els escriptors Maria Carme Arnau, José Antonio Mateo, Ana Pastor, Berna Blanch i María Carmen Sáez Lorente.

María Carmen Sáez, nascuda a la comarca de la Canal de Navarrés, combina la seua passió per la literatura, en especial per la poesia i la narrativa per a infants i joves, amb les arts escèniques on destaca com a rapsoda. En aquesta vessant sovint s’ha fet acompanyar per Néstor Mont, guitarrista, cantant i compositor. Néstor Mont, compta amb una interessant trajectòria com a cantautor folk, encara que potser siga més conegut pel públic per ser durant uns quants anys membre de la rondalla que acompanyava en els seus directes Josep Gimeno el Botifarra i haver-li produït el disc que el va descobrir com una de les veus més populars de la música tradicional valenciana: Si em pose a fer cançons (2006).

Enguany el Grup Poètic Argila de l’Aire publica un llibre, La lluna a les butxaques (2021), que inclou un cedé amb un pomell de cançons que Néstor Mont ha compost sobre huit poemes de María Carmen Sáez. Huit peces que són un vertader gaudi per als sentits.

En la nostra llengua comptem amb una llarga tradició de compositors de diversos gèneres i estils que han convertit poemes en cançons, una tasca per a la qual es necessita d’una gran sensibilitat i tindre traça. Una habilitat que a alguns els falta, ja que hi ha qui ens oferix unes cançons planes, sense cap mena d’interés, no en diré noms, no m’abellix ferir susceptibilitats. Aquest no és el cas que ara ens ocupa. Néstor Mont ha realitzat un treball acústic amb una sonoritat que xucla de la tradició folk mediterrània, però també de l’altra banda de l’Atlàntic, i té en la veu i en la guitarra els pilars sobre els quals se sustenta el disc.

Néstor ha escrit la música i ha fet els arranjaments, s’ha encarregat de la guitarra, ha posat les veus, exceptuant un moment de la darrera peça, Llum, soledat, remors, silencis, on apareix la nostra poeta fent de rapsoda. En l’acordió i el violí ha comptat amb la col·laboració de Jordi Pastor, i en la mescla i la remasterització amb Serge Ferragud.

Un treball que denota ofici, complicitat amb la poeta i la seua obra, i una enorme sensibilitat. En cap moment la música és al servici de la poesia, sinó que es complementen l’una a l’altra per a crear unes cançons càlides, embriagadores, suggestives, que reclamen l’atenció de l’oient.

El llibre recull també una petita mostra de la poesia de María Carmen Sáez, 16 poemes, que no són suficients per a fer-nos una idea de la seua trajectòria, però així i tot és un bon tast que sens dubte ens demana més, no sé si aquest ha estat l’objectiu de la poeta. Els poemes els acompanyen diverses fotografies de Joanra Estellés, qui també s’ha encarregat del disseny gràfic de La lluna a les butxaques, unes fotografies amb les quals juga amb la imatge reflectida dels dos protagonistes, músic i poeta, en un espill i que venen a ser una al·legoria del treball que ens oferixen.

MULTITUD SUBALTERNA

  

El grup Jamaleònics acaba d’editar el seu primer disc, Multitud subalterna, després que en gener del 2019 apareguera un EP amb el mateix nom del grup. Jamaleònics, que té un potent i alegre directe, està format per huit músics de les comarques de Camp de Morvedre i l’Horta Nord. Una banda un tant atípica amb quatre saxos: tenor, baríton, alt i soprano; teclat, guitarra, baix, sintetitzador i bateria, que la dota d’un so amb una gran personalitat.

La «J» inicial que transforma la paraula Camaleònics, un nom que de per si els definiria molt bé, prové de jazz, un estil on donaren els seus primers passos sota el nom de Jazztem, encara que el guitarra també va formar part del grup de rock Acic cookies. Del jazz els resta la capacitat per a la improvisació i la fusió amb altres gèneres, en especial de les músiques afroamericanes, com ara el funk (el funk és l’evolució que en els anys setanta del segle passat de tingueren alguns elements del soul i del jazz), el reggae, el ska, el rock, les músiques balcàniques i fins i tot el cant d’estil valencià.

Multitud subalterna ha estat enregistrat als estudis Elefante amb Jorge Bernabé i a l’estudi de Michu Krugiel i Stefan Db a València i masteritzat per Enrique Soriano a l’estudi Crossfade.

Huit cançons que van del funk al hard rock, el reggae i el ska, i a la fusió de tots ells amb la música balcànica. Trobem temes instrumentals, cançons cantades en valencià i altres en castellà.

Des del meu humil punt de vista, considere que en la majoria d’ocasions la veu, és un instrument més al servei de la música, fins i tot per damunt del contingut que puga tindre la lletra.

Jamaleònics mostra una gran passió pels diversos ritmes interpretats, aquest que escriu té la sensació que els músics els creen, se’n deixen atrapar i aparentment portar, fins que decidixen trencar-los per abaixar la intensitat o per a canviar, amb uns pocs compassos, a un ritme provinent d’un altre gènere.

Multitud subalterna és un disc que no deixa indiferent, que obliga a reposicionar-se davant d’un nou tema. M’han agradat especialment temes com ara Cap de plàstic o Azúcar Glass.

Del disc s’ha fet una presentació per al públic al Puig de Santamaria, escenari on s’ha gravat el videoclip del tema que el tanca, No pare. Una revisió d’una cançó tradicional valenciana a la qual li donen noves sonoritats alhora que li fan una lectura diferent més d’acords amb els nous temps.

No pare és el tema més mestís, més llarg i més intens d’aquest primer treball discogràfic de Jamaleònics, on els components del grup es mostren més creatius, més acoblats, una cançó que ha comptat amb la col·laboració especial del cantaor Pep Gimeno Botifarra i del Cor Almudàfer, que afegixen un plus a tot el conjunt.

SALPEN CANTS

 

Manuel Garrido Pérez, conegut amb el nom de batalla com a Garri o Garri Campanillo, té el sentit de l’oïda com una coctelera. Gràcies a la seua bona orella, va captant sons de diversos temps i latituds: blues, gospel, folk nordamericà, ranxera mexicana, pop-rock, cançó d’autor, després o alhora els barreja, els digerix i els convertix en nova música, que ens fa tastar en acurades copes cristal·lines amb la forma d’una cançó.

Just abans que València celebrara Falles en setembre canviant l’estiu per primavera, Garri ens va presentar el seu nou treball discogràfic, Salpen cants, on trobem diverses vessants d’un home polièdric, cantant, compositor musical, lletrista, adaptador a cançons de poemes i dissenyador gràfic (en aquesta ocasió s’ha encarregat personalment del disseny i la maquetació del cedé).

La producció, la direcció artística, mescla i masterització han estat a càrrec de Josep Vicent Tallada, el qual també s’ha encarregat de les guitarres, el baix, la percussió, el teclat, la baglama, les flautes, la melòdica i les veus, com també de les lletres d’algunes cançons. Junt amb Samuel Iborra, ha compost el tema instrumental que obri el disc, la deliciosa Llar de Sol.

Samuel i Josep Vicent són dels tres vèrtexs del triangle que, junt amb Garri, han treballat en diversos projectes musicals sota l’etiqueta de Tapiners. Samuel Iborra, a més de ser coautor d’algunes de les lletres, ha posat el seu art en l’harmònica, l’acordió i les veus. Abans de continuar amb la meua reflexió, vull destacar la combinació en el cor de les tres veus en algunes de les cançons, on aconseguixen alguns dels moments més màgics del disc.

Salpen cants recull dotze cançons amb un so que ens retorna ecos de l’anomenat rock mediterrani dels anys setanta i que al País Valencià abanderaren músics com ara Juli Bustamante, Remigi Palmero o Pep Laguarda i Tapineria, banda aquesta darrera de la qual va formar part un joveníssim Garri. Però el seu so actual ha anat incorporant nous elements, així com les aportacions personal de Tallada i Iborra, que l’han enriquit i fet superar els entrebancs del pas del temps, per a brindar-nos un so sense complexos, mestís, ple de textures, mediterrani.

Garri ha musicat també diversos poetes actuals valencians, com ara Pau Sif (Salpen cants), Isabel Garcia Canet (L’os de la música), Ismael Carretero (El temps ens ha vençut) i Vicent Penya (El terrat dels llençols per l’aire), una aposta ferma que ve a oferir mirades diverses a un treball ple de sinergies.

Salpen cants és un disc fresc, allunyat de la pressió que imposen les modes i que traspua per tots els costats llibertat, la llibertat creativa que a mi personalment tant m’agrada i agraïsc.

Garri és d’aquells músics generosos, sense vanitat de vedet, a qui només els importa compondre cançons amb una ànima vibrant.

«Salpem demà amb el vaixell dels embogits, / els fums cantats sabran trobar el port amic, / sabran pagar l’impost del seny, / salpem demà amb la nau, / daurats i folls els déus marins ens beneiran». Doncs això mateix, pugem al vaixell musical que ens oferix el capità Garri i gaudim de les aventures sonores que ens proposa.

SINERGIES

 Sinergia és un mot d’origen grec, synergia, que ve a significar treball en conjunt. Sinergia és sinònim de cooperació. Diversos individus, amb coneixements i habilitats variats, s’unixen per a complir un objectiu de manera eficient i eficaç. Aquests individus poden ser versadors, poetes, músics, compositors, cantants de diversos gèneres, que aporten la seua experiència i el seu talent, i de la complementarietat entre ells naix un treball musical ric, digne, divers, que des de l’anomenada música d’arrel fan un viatge a través de diverses tradicions sonores d’arreu del món, com ara és el cas del darrer treball discogràfic del cantant de Godella (Horta Nord) Josep Aparicio (Apa), Sinergies.

Apa és un cantaor d’estil de primera línia, però també un heterodox valent i decidit que troba en el mestissatge musical una energia que, com un tsunami, arrossega tot aquell que l’escolta tot portant-lo a una nova dimensió.

En Sinergies ha treballat colze a colze amb Ricardo Esteve per tal de recuperar amb una nova sonoritat cançons que van marcar unes quantes generacions durant les dècades dels anys seixanta i setanta del segle passat, el final de la quarantena casernària que ens va imposar un règim de militars africanistes. Et recorde Amanda, de Víctor Jara; A l’alba, de Luis Eduardo Aute; No em moriré d’amor, de Paco Muñoz; Paraules per a Júlia, de Paco Ibáñez; Vora el barranc dels Algadins, de Partaka; Plens de sol de bon matí, de Remigi Palmero; M’aclame a tu, d’Ovidi Montllor; L’Estela, del cantaor Enrique Morente; o temes tradicionals desconstruïts com ara Sinergies, on reinventa les albaes valencianes, i El mareny i sa Porxada, una havanera que pren en un moment determinat el ritme de la guajira.

Cançons, himnes diria jo, si se’m permet, amb lletres pròpies o de poetes com ara Teodor Llorente, Vicent Andrés Estellés, José Agustín Goytisolo..., a les quals dota de noves sonoritats producte d’un treball cooperatiu.

L’acompanyen en les veus Miquel Gil, amb el seu cant  romput  contra els esculls de la vida, amb el seu crit agitanat; el dibuixant de còmic, il·lustrador i cantautor Fernando Burgos Burguitos; la cantaora flamenca Isabel Julve, ànima heterodoxa com el mateix Apa, que ha barrejat en alguns dels seus treballs el flamenc a les músiques balcàniques; la cantant de jazz, swing i bebop Arantxa Domínguez; i l’aparició brutal de la rapera Tesa en la cançó A l’alba. De tots ells i de les diverses maneres que tenen d’entendre la música té aquestes Sinergies.

A Josep Aparicio Apa l’he pogut escoltar en directe en diferents formats al llarg dels anys, he anat pels carrers d’un poble de la comarca de l’Horta darrere d’ell escoltant com s’imposava sobre els sorolls de la nit i la festa amb el cant de les albaes. L’he vist en un espectacle de Paco Muñoz acompanyant el veterà cantautor, l’he escoltat en concert i sempre m’ha impressionat la seua altura (com Ovidi Montllor, no arribe a l’u setanta), la seua fortalesa física i vocal, acompanyada d’una gran sensibilitat i d’una gran estima per l’ofici de insuflar vida a les cançons. Canta i ens emociona amb aquell donyet que li va llegar la seua mare i que porta sempre en una butxaca a prop del cor.

Sinergies, melassa, cosa fina, amics i amigues. Com la mel, aquestes sinergies no s’han fet per a la boca dels ases, ni per a aquells que de gust musical van més justets que les calces d’un capellà.

PER VERSIONS

 

El poeta i cantautor Lluís Vicent Banyuls es troba en un moment de gran creativitat. Una onada interior que, com un bon nadador, ha sabut aprofitar. La creativitat té això, va i ve al seu antull, igual et toca travessar un desert que et submergix en un bosc frondós. Pel setembre del 2020 ens oferia, després de quasi dos anys de silenci, el treball discogràfic Tirania de la normalitat. En maig del 2021 Black Uprisin. I en gener del 2022 ens sorprén amb el que considere un dels seus millors discos, Per versions. El títol és un joc de doble sentit, per una banda ens informa que aquesta vegada Lluís Vicent&La Free&Feelin’Band ens ofereixen versions de diversos clàssics del pop, del rock i de la cançó d’autor, i com a poeta ens suggerix que la versió ha sigut pervertida, canviada, adaptada al seu gust i als seus interessos sonors.

Acompanyat per una banda de rock, Carlos Maeso al baix elèctric, Eduardo Olmedo a les percussions i José María Grau a les guitarres elèctriques, Lluís Vicent ens brinda versions d’Ovidi Montllor, de Bob Dylan, Lluís Llach, John Lennon i del grup Ja t’ho diré. A més de poemes musicats de Vicent Andrés Estellés, Vicent Penya, J.P. Giné i aquest que vos parla. Per versions, a més, és un disc de duets amb una llarga llista de cantants valencians de diverses generacions, des de Miquel Gil a Abraham Rivas, passant per Bertomeu, Òscar Briz, Josep Vicent Tallada, Carles Enguix, Doctor Dropo, Sarah Rope, Sergi Contri i Manuel Garrido Garri Campanillo. Garri és l’únic que aporta tema propi, Per tot arreu, sobre un poema de Vicent Penya, i a més ha estat l’encarregat de dissenyar la portada del disc.

En aquest nou treball trobem balades, rock, reggae, blues, cançó d’autor... Hi ha interpretacions realment aconseguides, com ara Lletra de canvi número IV, on canta amb Carles Pastor, o Trucant a les portes del cel, fent parella amb Òscar Briz, altres sorprenents com Res no m’agrada tant, amb un Miquel Gil que va dibuixant sobre la melodia paisatges sonors provinents del fandango, i altres temes en què ens oferix un ritme agosarat per a clàssics de la cançó d’autor com ara Que tinguem sort, un reggae interpretat amb Carles Enguix, i Amor particular, amb ritmes brasilers fent duet amb Abraham Rivas.

Lluís Vicent Banyuls, amb una gran generositat i amb la veu càlida d’home que ha sabut anar pel costat fosc de la vida i de la ciutat, ens regala un grapat de versions (per cert, es versiona també a ell mateix) que conformen un treball discogràfic eclèctic, de ritmes variats, dins del més ampli ventall del pop rock i de textures sonores elèctriques i electritzants.