dissabte, 10 de desembre del 2022

CANTATA DE VALÈNCIA

 


Així com el poeta Vicent Andrés Estellés va sentir en un moment determinat que li havia arribat l’hora d’escriure el seu cant a València, el cantautor Rafa Xambó ha sentit la necessitat d’escriure i enregistrar la seua Cantata de València (2022), centrat en la ciutat però també en el petit país mediterrani que l’envolta. No és una cantata d’església, encara que conté una certa litúrgia laica; no és una cantata de cambra, encara que n’hi apareixen alguns elements com ara una obertura instrumental clàssica signada per Salva Vázquez, Obertura d’una nit d’estiu de 1957, així com la veu de Karla Fos que fa els cors i que en alguns moments pren protagonisme amb Amistat i memòria i Amors impossibles, més el so de Xúquer String Quartet conformat per dos violins, viola i violoncel als quals se sumen la bateria, els teclats, les guitarres elèctriques, la guitarra clàssica i el baix elèctric d’una banda convencional.

Cantata de València està dividida en set temes, l’obertura ja assenyalada i sis cançons, dues de les quals amb lletra del poeta i assagista Enric Sòria, Amors impossibles i Degradació. La música de les sis cançons, com també la lletra de tres d’elles, són de Rafa Xambó, que ha compartit la responsabilitat de la producció musical amb Salva Vázquez, mentre que el mesclat i el masteritzat han anat a càrrec de Facundo Novo.

Després de l’obertura inicial, Xambó ens oferix un tema d’un marcat to narratiu, de fet quasi tot el disc el té. Ens va descrivint un moment quotidià d’un temps i d’una ciutat grisa immersa en la llarga quarantena del franquisme, on un grup d’intel·lectuals Estellés, Andreu Alfaro, Vicent Ventura, Joan Fuster masteguen el pa dels solitaris, la conversa d’unes ments lúcides atrapades en la teranyina amarga d’una ciutat vençuda. És una cançó en la qual Xambó quasi recita.

Però no són aquests els únics creadors que se citen o dels quals es parla: hi apareixen Ausiàs March, Maria Fullana, Maria Beneyto, Raimon, Vicent Alonso, Pérez Moragon, Miquel Duran de València, Blasco Ibáñez, Francesc Viadel, Salvador Jàfer, tots ells enamorats d’una ciutat de la qual en un moment o altre han escrit.

Repressió la seguix Eufòria, un cant, quasi un himne alegre, ple de ritme amb el qual Xambó recorre en tren tot el país amb la guitarra al muscle. Una cançó plena de noms de pobles i ciutats.

I en acabar torna al to de balada trista que marca quasi tot el disc. Amistat i memòria, dos amics, la poesia, la memòria i els oblits, i la ciutat. Amors impossibles, un fragment de la coneguda Oda a València d’Enric Sòria. Degradació, un poema de Sòria que ens parla de la desmemòria, de la degradació del patrimoni físic i espiritual de la ciutat.

I per a tancar la Cantata de València, L’esperança, l’esperança o la fe en el combat, en la lluita a pesar de les adversitats per a construir des de la memòria, des de la tolerància amb intel·ligència, un futur brillant, ple de color.

Tanca el disc tornant a Vicent Andrés Estellés, que en un principi trobàvem pel carrer Cabillers llegint una placa «d’on diuen que van treure mort el gran poeta Ausiàs», per citar uns versos del de Burjassot que ens parla d’inquisidors d’opereta.