"GEOGRAFIES" DE PERE ANTONI CANO

Diu Pere Antoni Cano en un dels seus poemes: «... la paraula en canvi és un pou infinit carregat de sorpreses». I tant, la primera sorpresa és que amb les paraules podem crear i recrear imatges que s’alcen sobre geografies reals o imaginades.

El món és des que naix el verb i l’ésser humà posa nom a totes les coses. La força dels mots evoca i convoca les imatges, i en el poema, amb l’ajuda dels adjectius, es modelen al gust sempre subjectiu del poeta. Pere Antoni Cano en sap d’aquesta força quasi màgica i l’empra per a bastir l’orografia del seu nou llibre de poesia, Geografies, (Editorial Germania, 2013) un recull de trenta poemes de vers lliure i d’extensió diversa, en el qual el seu autor esbossa un mapa en relleu del seu món.

Així, en els seus versos podem trobar la geografia que és la del seu paisatge més pròxim, el de la població on residix, per on passen trens sorollosos i dones que s’afanyen pel carril bici, on hi ha una gran ciutat pròxima amb la qual es manté una difícil relació i una mar present però sovint oblidada. De vegades aquesta geografia li servix com a excusa per a parlar-nos de qüestions com ara el nàixer i el morir, o el pas inefable del temps, altres pareixen el retrat d’un home que bada i se sap part del paisatge. Hi ha també la geografia del cos i els mapes ocults que conté i que vol desxifrar.

Al llarg de tot el llibre hi ha un cant a l’amistat, als petits instants de felicitat compartida. Tinc la sensació que la felicitat per a Cano és un fet necessàriament compartit o no és.

Hi ha la geografia del dolor i la tristesa, produïts pel buit d’una absència, el drama d’un accident o el testimoniatge de com la mort assalta un ésser humà i acaba amb la seua vida.

Hi ha un espai per a la reflexió sobre l’art, les idees, la política que va més enllà dels afers domèstics en què els valencians sovint incidim reiteradament d’una manera patològica, de vegades s’enfronta a això amb una certa ràbia i en altres amb ironia.

Hi ha, però, també, la geografia de la fantasia, que oferix com un regal als infants i que oculta el desig d’un nou temps on ens siga retornada l’esperança que els pirates de les finances i de la política ens han robat.

Pere Antoni Cano ha escrit alguns poemes amb el sabor d’una rondalla, una rondalla de vegades onírica, surrealista, es tracta dels poemes més llargs, aquells que fluïxen com un riu entre les terres de la poesia i la narrativa i que d’alguna manera les emparenta amb el seu llibre anterior per la necessitat de recerca de respostes a través del viatge o l’ús d’elements mítics.

Geografies és una invitació a passejar per l’univers personal d’un home que encara creu en la paraula.

‘EVEREST’, DE CARLES ENGUIX

Fa uns anys, llegint un d’eixos llibres de viatges sobre l’Himàlaia, em vaig quedar sobtat quan l’autor ens informava que l’edat mitjana dels membres que formaven les diverses expedicions de muntanyismes que hi havia al camp base de l’Everest era entre 45 i 55 anys, una edat que a molts ens pot sorprendre, ja que per a un esport tan dur com aquest creiem que potser necessitaríem les forces físiques d’una persona més jove. Per a pujar a l’Everest és cert que fan falta forces físiques, però també psíquiques i, sobretot, la voluntat, la necessitat de fer-ho, que potser no tenim, que ja no sentim a una certa edat, l’edat que té en l’actualitat el músic i escriptor Carles Enguix, que ens oferix en un recull de poemes, L'Everest (Editorial Germania. Alzira 2013), la seua experiència a l’Himàlaia 

Per a Enguix, l’Everest és la metàfora d’un viatge de fugida de la ciutat, la ciutat dels tòpics en mans d’una oligarquia urbanicida a la qual poc li interessen les vertaderes necessitats dels ciutadans. D’una vida encaixada entre les parets de la mediocritat i la insatisfacció; una vida de somnis oblidats. La necessitat del viatge naix de la pressura per desplegar les ales i desitjar emprendre un vol de llarg recorregut i no el trist vol gallinaci del constant autoengany quotidià. Un viatge a la recerca de la felicitat, eixe sentiment abstracte que cadascú entenem d’una manera. De la innocència que el pas del temps, com un tràiler, ens ha robat amb els seus enganys, amb els seus paranys.

El poeta Enguix, com tot creador, té la pretensió de buscar a través de la paraula i de la cançó la bellesa, una bellesa que a la ciutat no troba. La frustració per no trobar la bellesa li crea una necessitat espiritual i aquesta alhora li crea la necessitat física d’iniciar camí cap a paratges d’amples horitzons, més diàfans que el cau urbà on habita, per tal de descobrir un nou ritme vital.

A Carles en el seu viatge l’acompanya la memòria: una vella i gastada maleta on són els seus records, que l’ajudaran a repensar-se, a saber, amb més o menys exactitud, qui és i de quin llast li agradaria desprendre’s.

El camí de l’Everest també és l’espai per al descobriment. Encara que pareix que no ens queden continents, països, gents per descobrir, hi són i potser estaven tan a prop que no els véiem i hem hagut de distanciar-nos per a veure’ls. L’Everest també és l’espai per a mesurar les nostres forces, per a gaudir de nou del sabor de l’aventura, de la pau d’esperit, amb comunió amb la natura.

El camí cap a Ítaca de Carles és una fugida del personatge que som o ens han construït les circumstàncies i l’entorn per a retrobar-nos amb la persona que resta oculta sota la fotografia de carnet.

TRANSAMÈRICA D'IVAN CANET

Ivan Canet ens proposa en el seu primer llibre de poesia, Transamèrica (Editorial Germania, Alzira, 2013), un viatge pels Estats Units en cotxe, un viatge en el qual hem de dur poca roba en la maleta i els diners justos en la cartera per a sobreviure, ja que l’objectiu és navegar cremant quilòmetres i intentant viure al màxim. Un poemari on the road. Una col·lecció de postals en blanc i negre de ciutats, paratges i personatges peculiars. Com a bagatge, Ivan porta l’obra poètica d’alguns autors nord-americans de la generació beat i de la generació hippie, com ara John Berryman, Allen Ginsberg, Jack Kerouac (autor d’A la carretera), Adrienne Rich, o out-siders com ara Thom Gunn, escriptors que reflectixen el pensament del sud dels Estats Units com ara Robert Penn Waren, però també cantautors de la música pop nord-americana com ara Bob Dylan o Patti Smith.

A la carretera trobarem la vida i, en aturar-nos en cada ciutat, anirem ensopegant amb personatges de tota mena de pelatges, el tracte amb els quals ens donarà una visió diferent de la realitat. A les ciutats observarem fauna de tota mena com ara rates covardes, i ens entrebancarem en situacions que ens duran a la ràbia i a la soledat.

També en el poemari hi ha la reivindicació de la llibertat, una llibertat en minúscules oculta darrere de les llums de neó, una llibertat que naix de la necessitat de sentir-se amo del propi temps, dels propis sentiments i de les pròpies emocions.

Veurem com hi ha qui va a la recerca d’un espai vital d’acord amb la seua identitat individual que va construint malgrat tot, i sentirem el desig d’acompanyar-lo.

Assumirem l’encant dels somnis i el tast agre del desengany. Assistirem a la descoberta de la sexualitat, a la necessitat de contacte físic, de jugar sensualment amb els cossos i trobar calor humà i l’estima necessària per a omplir de nou el depòsit i continuar el camí.

Sovint veurem el paisatge des de la finestra d’un bar o d’una cafeteria on el protagonista espera un gest, una mirada que li canvie el rumb obtús del dia. La ràdio estarà sempre encesa, ja que la música és la companya inevitable a la carretera.

Transamèrica està ple d’homenatges ocults a obres literàries i a films com ara La mort a Venècia, amb la presència de Tadzio, jove objecte d’una passió malaltissa de desig, o personatges  com ara Martin Luther King, en un poema, Atlanta, en el qual reivindica el seu famós discurs I’ve got a dream, però que acaba portant cap al seu país parafrasejant una coneguda cançó de Lluís Llach, ja que el viatger, per molt ciutadà del món que es considere, per a ser-ho sempre ha de ser d’algun lloc.

Un viatge que va més enllà de l’espai geogràfic d’eixa nació de new people que és els Estats Units, un viatge que ens situa en la via per on ha circulat la millor poesia nord-americana del segle xx. Un homenatge a la cultura nord-americana de la qual Ivan es mostra com un gran coneixedor.

PARAULES QUE MOSSEGUEN LA NIT

Mossegar és una acció que posem en marxa o bé per alimentar-nos (si em permeteu inclouria ací els mossos enfebrits que donem en la batalla del sexe que vénen a nodrir la nostra estima), o bé com un acte reflex de defensa. Les paraules, encara que per a ser dites els fa falta en part dels mateixos elements que mossegar, no tenen dents, necessiten com el poema d’un subjecte. En el cas del llibre Paraules que mosseguen la nit, d’Almudena Puchol (Editorial Germania. Alzira, 2013), aquella que diu les paraules i la que compon els poemes és la mateixa persona. Al llarg de la història de la literatura s’ha emprat molt la nit com a sinònim d’obscuritat, d’opacitat, de laberint de paranys perillosos, fins i tot de dictadura, però, també, la nit és el moment ideal per al descans, per a la reflexió, per a la conversa, per a graduar al nostre gust la llum i descobrir els petits espais plens de bellesa i sobretot per a l’amor. Quan Almudena, des de la mateixa portada del llibre, ens parla de les paraules que mosseguen la nit no ho fa com un acte d’atac o de defensa en un laberint fosc i perillós, ens parla de la nit amiga del o dels silencis on podem escoltar els nostres pensaments, on ens deixem dur cap al bell pentagrama dels sentits i ens lliurem a la melodia de les confidències o al ritme sensual de l’amor. Les paraules, que ens naixen en ser colpits per una situació, per un sentiment, per una emoció, per una absència (de la qual ja ens parla en la dedicatòria del llibre i en el poema «Absències»), mosseguen en nom nostre la nit per a intentar arrancar-li la part més saborosa per tal de nodrir-nos. El poeta sempre es troba a la recerca de la bellesa, la bellesa l’il·lumina i l’alimenta. Almudena Puchol, tot emprant el vers lliure i en alguna ocasió la prosa poètica, ha escrit un llibre ple d’imatges senzilles, de paraules que vessen per totes bandes sinceritat. En la nit, quan ella troba el moment de conversar amb si mateixa, no li calen ni les disfresses ni les màscares del fingidor.

El poemari està dividit en tres parts, a les quals se suma un epíleg. Per a encapçalar cadascuna de les parts Almudena ha triat citacions d’uns poetes d’estètiques diverses com ara Josep Carner, Joan Salvat-Papasseit i Carmelina Sánchez-Cutillas, una tria que ens parla d’un lectora de poesia sense dèries que busca i troba en l’obra poètica dels altres els missatges xifrats que la facen créixer com a individu i com a poeta. La primera part, «Els silencis de la paperera», la conformen tretze poemes, alguns ens parlen d’amor, un tema que d’una manera transversal recorre tot el llibre, també de la creació literària en les hores que la poeta passa omplint de gargots uns papers, esborranys de poemes que potser acabaran arrugats dins d’una paperera, són els escrits avortats, condemnats a l’oblit, del seu final potser en naixeran d’altres més sòlids. La segona part, «El teu nom tentineja», de tretze poemes sobre l’amor i els sentiments que l’estimat desperta en l’autora. Tot allò que fa és important, des d’un gest fins una besada. La importància del nom de l’ésser estimat és fonamental per a ella, quan el diem de colp i volta pren cos l’estimat. En aquest apartat hi ha poemes realment deliciosos, d’una gran sensualitat. També hi ha altres poemes que ens parlen d’un altre tipus d’estima, com ara l’esmentat anteriorment «Absències» o «Uns blancs dits», aquest darrer m’ha recordat un altre poemari de la mateixa col·lecció, La farina que admeta, d’Alba Camarasa. La tercera part, «Passes», conformada per cinc poemes on ens parla de la vida, de la crueltat d’una situació de crisi davant de la qual no tenim munició per a combatre, d’imatges suggerents que com un oracle ens parlen de «pàgines que queden obertes» o creen una atmosfera on es poden sentir fins i tot les flaires que emanen de les paraules; de l’amor. I l’epíleg, «La marxa i la pluja», és una prosa poètica on ens invita a deixar-nos dur amb naturalitat per la necessitat, per l’impuls de gaudir dels moments màgics de la vida que al cap i a la fi són els que ens carreguen les piles i ens donen forces per a sobreviure cada dia.

EN EL CAMÍ DE L'ALBA

A veure, anem a pams, si filem prim sobre el viatge cap a Ítaca que descriu Homer al poema èpic L’Odissea prompte ens adonarem que no es tracta d’un camí d’anada sinó de tornada, Odisseu (Ulisses) torna a la llar, al punt de partida, al regne on ha anat construint la seua felicitat. Mentre que Konstantinos Kavafis, en el seu conegut poema, Viatge a Ítaca, traduït al català per Carles Riba i popularitzat entre nosaltres per Lluís Llach, li canvia el sentit, per a ell l’important no és arribar, sinó les experiències, les coneixences que ens aporta el camí. Alba Fluixà Pelufo (Alzira, 1988) pren la idea de Kavafis, més que la d’Homer, per a escriure «En el camí de l’alba» (col·lecció Mil poetes i un país. Editorial Germania, 2013) i posa amb ell rumb cap a l’illa de la maduresa. Alba no fa molt que ha deixat de ser una adolescent i busca i es busca entre els esculls dels dubtes i les incerteses que li va plantejant el viure, però també en la lluita i les tasques quotidianes del navegant. Alba sap que el millor tresor que pot aconseguir en aquesta aventura és l’experiència. El lector atent podrà veure que en el viatge cap a la maduresa que ens narra, la poeta d’Alzira també va madurant en l'ofici de compondre versos i la podem veure evolucionar des d’una poesia deliciosament tendra, innocent, una mica ingènua, fins a una de més sòlida en la qual aconsegueix insinuar i suggerir més que detallar.

L’objectiu d’Alba Fluixà al llarg del llibre és reflexionar sobre el procés de recerca i conformació de la pròpia identitat i ho fa recolzant-se en alguns mites i textos literaris, però sobretot en la seua intuïció. Alba té intencions de futur i l’objectiu de ser ella mateixa, però li cal abans trobar-se, potser per això sovint la veiem davant de l’espill, com si pretenguera interrogar-lo o interrogar-se a si mateixa. Busca també el seu espai al món. Alba podria ser qualsevol cosa, menys un personatge fals de cartó pedra, ja que per a ser-ho no li haguera calgut embarcar-se. La seua, però, és una actitud que trobe una mica ingènua i alhora rebel, es rebel·la contra el gregarisme imperant. Ella no es considera massa, sinó un individu que forma part d’una comunitat humana, i un individu a la recerca d’una identitat que busca traçar els seus propis itineraris.

Podem trobar en els seus versos una preocupació per la imatge, víctima com les darreres generacions ho han estat d’uns models de bellesa marcats per una societat obsessionada amb talles impossibles. Una defensa de la intel·ligència davant de la superficialitat. Una aposta per la vida i per l’honestedat amb un mateix.

Aquest poemari és un primer pas en un camí, el de l'Alba, que esperem siga llarg i fructifer.