dissabte, 1 de juny de 2013

‘EVEREST’, DE CARLES ENGUIX


Fa uns anys, llegint un d’eixos llibres de viatges sobre l’Himàlaia, em vaig quedar sobtat quan l’autor ens informava que l’edat mitjana dels membres que formaven les diverses expedicions de muntanyismes que hi havia al camp base de l’Everest era entre 45 i 55 anys, una edat que a molts ens pot sorprendre, ja que per a un esport tan dur com aquest creiem que potser necessitaríem les forces físiques d’una persona més jove. Per a pujar a l’Everest és cert que fan falta forces físiques, però també psíquiques i, sobretot, la voluntat, la necessitat de fer-ho, que potser no tenim, que ja no sentim a una certa edat, l’edat que té en l’actualitat el músic i escriptor Carles Enguix, que ens oferix en un recull de poemes, L'Everest (Editorial Germania. Alzira 2013), la seua experiència a l’Himàlaia 
Per a Enguix, l’Everest és la metàfora d’un viatge de fugida de la ciutat, la ciutat dels tòpics en mans d’una oligarquia urbanicida a la qual poc li interessen les vertaderes necessitats dels ciutadans. D’una vida encaixada entre les parets de la mediocritat i la insatisfacció; una vida de somnis oblidats. La necessitat del viatge naix de la pressura per desplegar les ales i desitjar emprendre un vol de llarg recorregut i no el trist vol gallinaci del constant autoengany quotidià. Un viatge a la recerca de la felicitat, eixe sentiment abstracte que cadascú entenem d’una manera. De la innocència que el pas del temps, com un tràiler, ens ha robat amb els seus enganys, amb els seus paranys.
El poeta Enguix, com tot creador, té la pretensió de buscar a través de la paraula i de la cançó la bellesa, una bellesa que a la ciutat no troba. La frustració per no trobar la bellesa li crea una necessitat espiritual i aquesta alhora li crea la necessitat física d’iniciar camí cap a paratges d’amples horitzons, més diàfans que el cau urbà on habita, per tal de descobrir un nou ritme vital.
A Carles en el seu viatge l’acompanya la memòria: una vella i gastada maleta on són els seus records, que l’ajudaran a repensar-se, a saber, amb més o menys exactitud, qui és i de quin llast li agradaria desprendre’s.
El camí de l’Everest també és l’espai per al descobriment. Encara que pareix que no ens queden continents, països, gents per descobrir, hi són i potser estaven tan a prop que no els véiem i hem hagut de distanciar-nos per a veure’ls. L’Everest també és l’espai per a mesurar les nostres forces, per a gaudir de nou del sabor de l’aventura, de la pau d’esperit, amb comunió amb la natura.

El camí cap a Ítaca de Carles és una fugida del personatge que som o ens han construït les circumstàncies i l’entorn per a retrobar-nos amb la persona que resta oculta sota la fotografia de carnet.

1 comentari:

ES ha dit...

Manel, sempre tan encertat i precís en les ressenyes i tan generós en la teua tasca vers la nostra cultura i literatura. Espere et siga sempre reconeguda aquesta labor. Una abraçada, Enric Sanç.