PER TOT ARREU

 

El veterà cantautor valencià Garri ho ha tornat a fer. Ha seleccionat una mostra de poesia d’un únic autor i ha posat música a cadascun dels seus poemes. Si per al seu anterior disc, Saliva canalla, havia elegit els versos d’Ismael Carretero, en aquesta ocasió el poeta seleccionat ha estat Vicent Penya. Dos autors de diferents generacions i amb una manera d’entendre la vida i la poesia prou divergent, però que tenen en comú el lloc de naixement: Rafelbunyol, a la comarca de l’Horta Nord.

El disc d’ara té com a títol Per tot arreu, un treball que recull deu cançons, deu poemes dels llibres De l’efímer i l’etern, De la casa estant, Cims i abismes i Desig de terra. S’obri amb la primera part del poema Ja sé que delere i el tanca la segona part d’aquest mateix poema.

La música és autoria del mateix Garri, encara que dels arranjaments, la producció, la gravació, la mescla i la masterització s’ha encarregat Josep Vicent Tallada, que també s’ha fet càrrec de les guitarres, elèctrica, acústica i espanyola, del baix elèctric, de l’ukelele, del teclat, la flauta, el caixó i la percussió. Garri ha comptat també amb la col·laboració de Samuel Iborra, que s’ha encarregat de l’assessorament artístic i de l’harmònica i l’acordió. Tallada i Iborra són dos músics que han treballat en altres discos de Garri i tenen una sintonia remarcable amb ell.

La portada i el disseny han estat obra de Garri.

Manuel Garrido, Garri, fou un dels membres del grup Tapineria, formació amb la qual el desaparegut Pep Laguarda, en la dècada dels setanta del segle passat, va enregistrar el mític Brossa d’ahir. Durant alguns anys també va formar tàndem amb Laguarda com a dissenyador.

Garri és un músic amb una llarga trajectòria i amb un grapat d’influències musicals que ha sabut digerir amb intel·ligència.

És un músic heterogeni, capaç de dotar les seues cançons d’un estil propi marcat per la seua veu càlida. Trobem en ell influències del folk nord-americà, del blues, del rock, de la bossa nova, de la cançó d’autor...

Deu cançons marcades per una poesia en la qual la mètrica i la rima són d’una qualitat artesanal. Els accents interns de cada vers estan ben marcats, una qüestió que des del meu punt de vista ha facilitat el treball del compositor musical.

En aquest nou treball Garri es mostra divers i fins i tot en alguns moments juganer, com ara en Dormint, dormint, és quan veig més clar, on s’arrisca amb la cançó de bressol i li dona un aire de melodia de caixeta de música.

Un disc vibrant, intens, de ritmes diversos on la tendresa i la ironia característiques de la poesia de Vicent Penya es barregen amb l’ofici i la calidesa de Garri.

Per tot arreu és un disc contra la banalitat i la superficialitat dels ritmes fàcils i prefabricats, les lletres estúpides i estupiditzants. Un disc, i disculpen el joc de paraules, que hauria d’escoltar-se per tot arreu.

CIMS I ABISMES

 

En el darrer llibre de l’escriptor Vicent Penya, Cims i abismes (Voliana edicions, Argentona, 2023), hi ha entre moltes altres coses una clara voluntat de retre homenatge a un dels cantants amb més carisma que ha tingut el País Valencià, em referisc al desaparegut Pep Laguarda, i també al seu treball discogràfic Brossa d’ahir, una de les joies musicals que ha donat la música pop en valencià. El títol així ens ho anuncia, ja que està tret d’aquells versos que diuen: «pujant els cims de boira m’acompanyes / també descendint a abismes de llum» o amb el d’un poema Brossa d’ahir on Penya escriu sobre aquella colla de joves que pujaven a La Caseta del Plater a recobrar una llibertat que el món els negava.

Cims i abismes, que l’obri un esplèndid pròleg de Carles Duarte, és una col·lecció de sonets d’art major i d’art menor, en els quals, de vegades, l’autor trenca una paraula, però és un fals trencament, ja que la convertix en una baula que lliga amb força un vers amb el següent. En altres ocasions, afegix entre parèntesis nous versos que venen a subratllar o acabar de definir un missatge.

Per a escriure un llibre com Cims i abismes es necessita tindre un vast coneixement de la llengua, i ser un orfebre de la mètrica i un artesà de la rima. Vicent el té i ho és.

El poeta de Rafelbunyol és un home amb una mirada curiosa i reflexiva, res no li és alié, li agrada centrar-se en el detall. És un individu que en soledat s’ha endinsat pels escarpats camins que l’han portat als cims de les muntanyes i a les valls més fondes. Camina i es fon amb el paisatge perquè, a més de tindre una voluntat de descobrir nous racons, d’assaborir la bellesa, s’ha sabut i sentit part d’eixe territori, el territori viscut i la llengua conformen la seua identitat i són dues de les raons que li donen sentit a la seua vida.

L’autor porta en la motxilla la saviesa popular heretada dels seus ancestres i en els seus poemes la trobem com un element més que en cap moment els distorsiona. Penya és d’aquells escriptors que gaudixen jugant amb l’eco de les cançonetes i els jocs infantils, amb els refranys i les frases fetes.

A través d’aquesta col·lecció de sonets, perfectament compartimentada en quatre apartats, Vicent Penya ens posa en la complicada aventura d’explorar l’interior del cor i la ment humana, d’esbrinar com l’ésser humà es relaciona amb el seu entorn natural més pròxim. Hi ha en la poesia de Penya la recerca d’un individu natural, vull dir desconnectat de la tecnologia.

En la seua poesia hi ha una barreja de passió, d’ingenuïtat, de bonhomia, però també d’ironia, d’humor i de sarcasme que amb el pas del temps se li ha accentuat, la qual cosa dota els seus poemes d’una força, una sensibilitat i una intensitat reveladores.

DE LA MORT I ALTRES DELÍCIES

Vicent Penya (Rafelbunyol, 1961) és un escriptor conegut i reconegut per la seua obra poètica, amb títols com ara Desig de terra (1998), El joc (2002), Homèrides (2009), o L’efímer i l’etern (2018), però paral·lelamental al llarg de la seua extensa i intensa trajectòria literària ha anat conreant altres gèneres com el teatre, la literatura infantil, la novel·la, l’articulisme o la narrativa curta.

El seu coneixement de la llengua, el domini de les diverses tècniques literàries i la seua capacitat d’observació de la realitat diversa que l’envolta, el fan un col·leccionista voraç de personatges i situacions. La seua mirada, amb un punt de tendresa i un altre d’ironia, el convertix en un autor capaç de traure-li suc al fet més banal.

El darrer trimestre del 2019 Quorum Llibres ha editat una selecció acurada dels seus millors relats, reescrits i revisats sota el títol de De la mort i altres delícies.

Abans de continuar, recordem que Vicent Penya l’any 2007, en Llibres de L’Aljamia, publicà una mostra dels seus articles sota el títol L’altura i les circumstàncies, i el 2013, en Edicions de la Guerra, una tria personal de la seua obra poètica, Triadisses. Amb aquest nou volum l’autor de Rafelbunyol tanca una trilogia de mostres antològiques del seu quefer literari en tres gèneres diferents, una cita ineludible per a qualsevol lector.

De la mort i altres delícies està conformat per catorze relats dividits en tres apartats, el primer Captaires, que és el que dona cos al llibre amb deu relats. El segon, Camp i ciutat, i el tercer Dues llegendes, que apareixen com a annexos que venen a complementar la mostra i a donar-li més color i diversitat al conjunt.

Vicent Penya narra la quotidianitat per a donar-li, sovint, un gir inesperat o canviar alguns rols, visibilitza allò tan pròxim que hem deixat de prestar-li atenció.

La seua és una prosa rica, cuidada, amena, a través de la qual s’adreça a un lector a qui sempre li reclama una certa complicitat.

En la seua obra trobem influències de diversos autors tant de la tradició catalana Mercè Rodoreda, Pere Calders, Quim Monzó o Sergi Pàmies com de la universal, Milan Kundera, Augusto Monterroso o Frank Kafka, escriptors i escriptores que habiten en els prestatges de la seua extensa biblioteca.

Tanquen el volum dos relats que ens parlen d’una altra vessant de Vicent Penya, la de l’individu interessat per les tradicions i la cultura popular. Un visió personal d’un narrador amb un gran ofici sobre dues llegendes de la subcomarca de l’Horta Nord, tractades amb un llenguatge i una perspectiva actuals.

Vicent Penya, un activista de la llengua i un escriptor sòlid, imaginatiu, sagaç intel·ligent que hauríem de tindre en compte en la previsió de les nostres noves lectures.

L'EFÍMER I L'ETERN

L’ésser humà, quan té l’oportunitat de reduir la velocitat en la cursa cap a enlloc que l’obliga a estar tens, estressat, ansiós i troba un lloc tranquil on aparcar, si encara se’n recorda, respira a fons i reflexiona sobre la pròpia existència. És en eixos moments que arriba a la conclusió de com d’efímera és la vida i com d’intranscendent és la lluita quotidiana per sobreviure, aleshores sent la necessitat espiritual d’agafar-se a la roca de la transcendència i aspira a acariciar la idea de l’eternitat.

Entre l’efímer que palpa a cada instant i l’etern que s’imagina hi ha un espai colossal, laberíntic, on l’únic que realment és segur és allò del que es té una constatació diària.

L’autor de Rafelbunyol Vicent Penya, en el seu darrer llibre de poesia, L’efímer i l’etern (Onada edicions, 2018), un poemari amb el qual va obtindre el Premi de Poesia Antoni Matutano-Vila d’Almassora, reflexiona des d’un punt de vista subjectiu i basant-se en la seua experiència vital sobre la quotidianitat en la qual vivim, una rutina que ens atrapa de vegades i que en altres hem convertit en el nostre refugi davant d’una societat farcida de discursos agressius. També reflexiona sobre l’afany de transcendir, de perpetuar-se i de buscar desesperadament una incerta glòria.

Vicent Penya, des del seus primers llibres de poesia, ha estat un poeta que des del realisme intimista ha tingut una constant preocupació per deixar constància d’un univers en profund i veloç procés de transformació, destinat a desaparéixer sense a penes deixar rastre, el de la ruralia al voltant d’una gran ciutat en constant procés d’expansió, el d’una cultura i una llengua que són engolides i reduïdes a no res.

En L’efímer i l’etern, el poeta, més madur, amb un domini clar del seu ofici, es mostra més que mai com el subjecte del poema. De vegades ens parla amb un cert to sorneguer, altres apassionat, sovint amb tendresa i també amb una honestedat directa i crua sobre la fugacitat de la vida i com ens deixem arrossegar d’una manera covarda per la quotidianitat provocada per un sistema que ens vol productius. També ens parla sobre la lluita per dotar de color, de transcendència i de sentit la nostra vida. El poeta es despulla, es mostra tal com realment és, tal com verdaderament viu, tal com sent. Trobem entre versos l’home que treballa, que estima, que somnia, que patix, però també ensopeguem amb el lector i l’aficionat a la música que ret homenatge més o menys ocult a les obres que l’han colpit al llarg de la seua vida.

Vicent Penya, en aquest llibre que ha dividit en cinc apartats, es mou entre el sonet i la tanka, sense oblidar altres fórmules com ara el haiku. Fa temps que Penya va envidar, sense renunciar a res, per deixar una mica de costat el vers lliure i la prosa poètica, on tants i tants poetes s’han instal·lat confortablement, i decidí sotmetre la seua poètica a disciplines més exigents. En L’efímer i l’etern trobem un autor que ha aconseguit no sols dominar-les, sinó que s’hi troba a gust i construïx un discurs poètic amb una gran soltesa i naturalitat.

SEGUINT LES PETJADES D'HOMER

Presentació d'Homèrides de Vicent Penya al Casal Jaume I de la Vall d'Albaida el passat 26 de febrer de 2010 a la taula Manel Alonso i Vicent Penya

Seguint la petjada d’altres poetes com ara Vicent Andrés i Estellés en el seu llibre Horacianes, Ponç Pons en Pessoanes, o Gaspar Jaén i Urban en Estellesianes i Pòntiques, Vicent Penya encapçala el seu darrer poemari amb un títol que fa referència a un clàssic de la poesia universal: Homer. Aquest no és un fet casual, per una banda perquè l’obra poètica de Vicent Penya té molts punts de connexió amb l’obra dels autors esmentats, d’algun dels quals s’ha declarat en més d’una ocasió admirador i deixeble, i per una altra perquè des dels paràmetres simbòlics de l’Odissea Vicent reflexiona sobre la vida, eixa epopeia, eixe viatge que tots i cadascun protagonitzem dia a dia.
La paraula homèrida té dues accepcions. La primera és una societat, gentilícia de Quios, que es considerava successora d’Homer i que transmetia de pares a fills la professió de poeta. La segona és un cantor o imitador dels poemes d’Homer. Vicent Penya, d’alguna manera, es reivindica successor d’una llarga tradició de poetes i crea el seu cant des d’aquesta tradició per a projectar-la cap al futur. Només cal mirar els autors de les citacions que ha utilitzat: Homer, Ausiàs March, Joan Roís de Corella, Liev Tolstoi, Frank Kafka, Joan Salvat-Papasseit, Vicent Andrés i Estellés i Miquel Martí i Pol, una tria que no sols ens parla de les seues predileccions com a lector, sinó que també ens orienta sobre les influències literàries que té com a creador.
Formalment Homèrides (Premi Ibn Hazm, Ciutat de Xàtiva, 2008. Bromera edicions, Alzira, 2009) està conformat per quaranta poemes agrupats en tres apartats. A diferència dels poemes, cap dels apartats no porta un títol que l’encapçale i alhora oriente sobre el que ens trobarem en el seu interior. El primer i el darrer apartat el conformen quinze decasíl·labs cadascun i el central deu poemes de vers lliure on la referència a Ulisses es fa més patent. Homèrides té un lèxic ric i cuidat, on el discurs predomina sobre la imagineria poètica. Es tracta d’un discurs decantat cap a la reflexió personal en un intent de pensar-se alhora de situar-se com a individu davant del temps i del món que li han pertocat de viure.
El lector té la sensació que es troba davant d’un dietari en el qual el poeta es desdobla en dues personalitats, un jo des d’on parla i un tu al qual s’adreça de vegades per a retraure-li alguna cosa, la seua baixa autoestima, els seus dubtes: «perquè no ets capaç / d’encaixar una broma com aquesta?», d’altres per a definir-lo: «Ets discrets, no un cicerone loquaç».
El poeta es mostra preocupat per la fugacitat del temps, per la provisionalitat i la imperdurabilitat de la vida, pels difícils equilibris a què ens obliga el fet de viure, per la monotonia... Trobe que hi ha un cert pessimisme que recorre cadascun dels poemes, potser producte de l’escepticisme que els anys han fet niar en l’ànima de l’autor.

VICENT PENYA O EL DESIG DE PÀTRIA ( i III)

(Manel Alonso, Marc Granell i Vicent Penya a la 39 Fira del Llibre de València)

Vicent Penya, ja ho hem insinuat abans, no és un d’aquells intel·lectuals que es passa les hores reclòs en la seua torre d’ivori, res més lluny de la realitat, és un gran amant dels espais oberts i d’això en sóc testimoni. Junts hem recorregut quasi bé tots els camins i les sendes de la serra Calderona. A més d’excursionista de motxilla i bastó, és recol·lector d’una gran varietat de productes que ens ofereixen les nostres muntanyes, ja siguen fruits (alborços, figues, ametles...), herbes (bruc, timó, romaní), espàrrecs o bolets (rovellons, xampinyons silvestres). Una altra de les seues passions és la música, com a oient però també com a intèrpret i fins i tot com a compositor. Enrere han quedat els anys en què va emular alguns dels seus cantautors favorits amb el duet Fusta i Marbre, enrere també, encara que no oblidades, algunes cançons que va escriure per a Quatre Mil Som Prou, com ara la magnífica De tot cor. Des de l’any 2006 fem tàndem, i junts anem per col·legis, cases de cultura i biblioteques, amb un petit espectacle en el qual jo m’ocupe dels contes i ell de les cançons.
La seua estima per la música i pel món dels infants el va dur a escriure i publicar el 1998 Mireieta busca les notes (reeditada en Brosquil edicions el 2002). Un llaurador, el tio Pep, viu en una illa petita amb la seua neboda òrfena Mireieta. Pep conrea uns camps que li donen les fruites de major qualitat de la rodalia, el seu secret és una cançó. Un dia té un accident i oblida les notes de la cançó. Mireieta, en companyia de la gavina Gabriela, eixirà de l’illa a buscar-les. Pel camí anirà descobrint valors com la solidaritat i l’amistat.
El dibuix i la pintura, ja ho hem dit adés, han estat unes disciplines artístiques que Penya també ha practicat, encara que a hores d’ara les té una mica oblidades. També hem dit que va fer el guió i els dibuixos d’un còmic. Un còmic en el qual, agafant una escena de Don Quijote de la Mancha, canviava el rol dels personatges. Aquest còmic, més de vint anys després, ha estat la base que li ha servit per a escriure la seua primera obra de teatre El Xicot de la Taca i Sac de Panxa. Una petita peça teatral entretinguda, de lectura àgil i apropiada per als lectors als quals està dirigida.
L’última victòria de Tirant lo Blanc és un llibre d’aquells anomenats d’encàrrec, ja que forma part d’una col·lecció en la qual els personatges estan ja dissenyats i els seus objectius també. Una col·lecció on abans que Vicent ja han tractat amb els protagonistes autors de la talla de Pep Castellano, Vicent Marçà, Lourdes Boïgues, Vicent Pallarés, Isabel Marín, Leandre Iborra, Xavier Mínguez, etc.
Hi ha dues coses que fan diferent el llibre signat per Vicent Penya dels de la resta d’autors; la primera és que s’enfronta amb el repte de crear una aventura no a partir d’un espai geogràfic, sinó d’un text literari, en aquest cas la novel·la Tirant lo Blanc de Joanot Martorell, i se n’ix amb gran dignitat, i la segona és que assumeix el risc d’incloure una petita obra teatral dins de la narració.
En aquesta ocasió la colla del Brosquil han de salvar de la demolició un teatre del segle xix amenaçat per una multinacional que vol fer-hi un centre comercial. Per a això, han de fer que torne a l’edifici l’activitat teatral que fa anys que no té. Sara, l’amiga poeta de l’oncle d’un dels protagonistes, té una idea: representar una versió dramàtica del Tirant lo Blanc que ella mateixa ha escrit.
Sobre les seues tres novel·les faré un parell d’apunts, Helena (editada en la col·lecció Xúquer de Germania Serveis Gràfics l’any 1995) és, citant Josep Vicent Frechina, l’anàlisi minimalista, la dissecció atribolada d’una iniciació amorosa (d’una iniciació que mai no va arribar a consumar-se), per part d’un personatge protagonista immadur i afegiria que insegur.
La perseverança (editada en la col·lecció Llibres de L’Aljamia l’any 2003) és una novel·la breu, brevíssima diria jo, ja que supera de poc les cinquanta pàgines, amb la qual va obtindre el XIX Premi Joan Fuster de Narrativa convocat per l’Ajuntament d’Almenara l’any 1997. És un relat marcadament polític, dividit en dues parts i dos espais temporals; la primera, “Les prohibicions”, la situa durant la transició política espanyola i, la segona, “L’alt pedestal”, deu anys més tard. Al bell mig hi ha una història d’amor i desamor, d’encant i de desencant. D’alguna manera intenta reflectir el fracàs que s’oculta darrere d’una transició política que ens ha dut a renúncies i claudicacions.
Rama (editada en la col·lecció Els Ullals de Narrativa de Brosquil Edicions l’any 2004) és una novel·la en la qual, amb la inestimable col·laboració del protagonista, Vicent Penya escriu la biografia apassionant d’un heroi quotidià, d’un home senzill, nascut també a Rafelbunyol, que li va tocar viure un dels segles més turmentats de la història.
L’any 2008 Vicent Penya recull tota la seua narrativa curta escrita i editada des de l’any 1981 fins el 2001 i la publica sota el títol d’Els somnis possibles. Com a amic i com a editor no he estat mai d’acord amb la tria d’aquest títol, ja que en la meua modesta opinió dóna peu a confusions amb l’anterior editat en la col·lecció Xúquer de Germania Serveis Gràfics l’any 1996, quan el primer consta de tres parts, “El pres”, “Els captaires” i “Tintatges”, i el nou llibre en té de set, les anteriorment esmentades més “Camp i ciutat”, “Pètals”, “Dues llegendes” i “El retorn”. La nova edició conté el pròleg a la primera edició signat per Josep Vicent Frechina i un segon signat per Toni Cucarella.
La tossudesa en mantindre el títol, Vicent Penya la justifica de la següent manera: “El títol i el contingut del llibre estan relacionat amb la màgia, i no debades J. V. Frechina, en el pròleg a la primera edició, equiparava alguns contes amb el realisme màgic. “Els somnis” emparentats amb la màgia; “la possibilitat” emparentada amb el realisme”.
Els somnis possibles és un recull la heterogeneïtat del qual ja ens avisa Cucarella en les primeres pàgines: “La pretensió del seu autor ha estat més aviat la de recopilar i ordenar material dispers: aplegar sota una mateixa coberta un seguit d’aventures literàries extraviades en tota mena de publicacions. En conseqüència aquest és, volgudament, un recull heterogeni que exigeix, per tant, aqueixa lectura d’aturades i recessos...”. Ara, a més, i com assenyala més endavant Cucarella, el llibre serveix també com a mostra de les diverses capacitats narratives de Vicent Penya. Ja que ens l’anirem trobant com a constructor d’intrigues psicològiques, adaptador d’històries pouades de la tradició popular, elaborador de petits artefactes narratius plens de pensament i de lirisme, transcriptor d’alguns apunts biogràfics, o redactor de textos marcadament eròtics.
Una de les qüestions en què gran part dels lectors d’aquest llibre han coincidit (i ho dic amb les paraules del crític i poeta d’Eduard Ramírez) és “l’anàlisi minimalista que mostra de la condició humana, elements extravagants o màgics, intriga i tradició popular”.
En aquesta edició ampliada d’Els somnis possibles apareixen relats que han compartit llit amb poemes i proses meues, com ara “Successos”, aparegut en Envit nous escriptors valencians; “Cigarrets i cigars” en Lletrasex; “Li deien Meritxell”, una narració independent, el capítol que va escriure per a la novel·la col·lectiva Jo també la vaig conèixer; “Diàleg”, “Missiva”, “Professions”, “Antipatia” i “Recerca” en Microsexe; “El tresor dels Germanells” en Històries a la llum del Cresol, i “El retorn” en Aigua roja. Crims al balneari. Això, sumat al coneixement que tinc de la seua trajectòria i de la seua biografia, així com el fet que sovint he estat el seu editor, em dóna la suficient autoritat per a poder parlar no tan sols d’aquests relats, sinó de tota la seua obra. Ara, no gaudisc de la suficient distància per a fer la crítica que aquesta és mereix.

VICENT PENYA O EL DESIG DE PÀTRIA (II)

(Vicent Penya, Josep Ballester, Manel Alonso, Enric Montforte i Ramon Guillem a la Casa de Joan Fuster)

Les lectures de Vicent Penya són diverses i disperses, en la seua biblioteca abunden els escriptors en llengua catalana coetanis, Quim Monzó, Sergi Pàmies, Toni Cucarella, Francesc J. Bodí, que cohabiten en les prestatgeries amb alguns clàssics i amb l’obra completa d’autors com ara Dostoievski, Tolstoi, Joyce, Kafka, Mann, Camus, Kundera, Gabriel García Marquéz, Grass... La seua poesia es veu influïda per un seguit de poetes encapçalats per Vicent Andrés Estellés, Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Joan Salvat-Papasseit, Josep Piera o Marc Granell. Penya no és cap out-sider, com ho era el nostre contertulià Josep Maria Ribelles, sinó que forma part d’un corrent literari dins de la seua generació i en el qual jo inclouria autors com ara Josep Lluís Roig, Marisol Gonzàlez Felip, Lola Gonzàlez Montolio... Tots ells practiquen un realisme de caràcter intimista.
La seua producció literària també ha estat diversa. Ha conreat la narrativa breu: Els somnis possibles (1996) i Camp i ciutat (1999); la novel·la: Helena (1995), La perseverança (2003) i Rama (2005); la narrativa infantil: Mireieta, busca les notes (1998) i L’última victòria del Tirant lo Blanc (2008); el teatre amb l’obra infantil: El Xicot de la Taca i Sac de Panxa (2006), amb la qual va obtindre el Premi de Teatre Infantil; la ressenya literària; ha col·laborat al llarg del temps amb articles d’opinió en revistes i diaris com ara Saó, El Temps, El Punt del País Valencià i Levante, entre altres, alguns dels quals han estat recollits en el llibre L’altura i les circumstàncies (2007). Ha fundat revistes, quaderns de poesia i ha participat en tertúlies, en taules redones, recitals de poesia... Però allò que més el defineix com a escriptor i on ha aconseguit quotes més elevades de qualitat, així com crear una manera personal de fer, ha estat sens dubte en la poesia.
Ha participat en diversos llibres col·lectius, alguns fruit de la nostra amistat amb l’escriptor de Cabrera de Mar Albert Calls. Albert és un dels individus més hiperactius que conec; el seu cervell ha ideat un nombre important de projectes literaris en els quals tant Penya com jo mateix hem col·laborat: Lletrasex (1994), Les hores del gaudi (1995), Aigua roja. Crims al balneari (1999). Amb el grup amb què formàvem el consell de redacció de la revista L’Aljamia (Mercé Claramunt, Agustí Peiró, Hermini Pérez Edo, Joan S. Sorribes) va crear el col·lectiu Alba M., amb els quals va editar la novel·la Jo també la vaig conéixer (1995), i posteriorment, sense ocultar-se el grup darrere d’aquesta escriptora fictícia, el volum de relats Històries a la llum del cresol (1998). Ha estat inclòs en les antologies Envit, antologia de nous escriptors valencians (1991), Versos per a Marc (1999), 20 anys de poesia a la Universitat de València (2000), Solcs de paraules (2000), Elogi de la constància (2000), El paisatge seductor (2001), Racó de poesia (2003) i 62 poemes per l’Ovidi (2008).
Penya se sap ciutadà d’un país existent en la utopia, una utopia necessària –i que em perdone Antoni Mollà per manllevar-li l’expressió– davant de tanta voracitat urbanística, tanta manipulació informativa, tant de provincianisme, tant de caïnisme; usuari d’una llengua minoritària, minoritzada, convertida en moneda de canvi, eina de la perversió i del desencontre i arma del nacionalisme de l’altiplà; figura d’un paisatge que es transforma a gran velocitat foragitant tota una manera d’entendre la vida. I els seus versos i algunes de les seues narracions en parlen.
Igual que els seus companys i amics Agustí Peiró i Manuel Bellver, a Penya li agrada fer llargues caminades. Cadascú d’ells té la seua motivació. Mentre que en Peiró es barreja una qüestió de salut amb el gust d’anar reposant les lectures i en Bellver una recerca en el paisatge dels materials i de les formes que inspiren les seues creacions artístiques, en Penya es donen de la mà una necessitat de retrobar-se en l’espai, de repensar-se’l i sadollar-se’n abans que no desaparega engolit pel ciment. Pels seus versos solquen les aigües de totes les sèquies, passen tots els camins de l’Horta.
En la trajectòria poètica de Vicent Penya hi ha un període, que va de 1996 al 2002, d’intensa i alhora interessant producció que començaria amb l’aparició d’El plaer d’omplir el temps (1997), una de les dues parts que componen el llibre El joc (2002), i que acaba amb El buit, el qual ha restat inèdit fins a l’any 2006, i que arribaria als nivells de més maduresa creativa amb De la casa estant (1999) i sobretot amb Desig de terra (1998), amb el qual va obtindre el Premi de Poesia Agustí Bartra Ciutat de Terrassa 1997. No incloc entre aquests títols el poemari Sense un punt de record, encara que editat el 1998, ja que els seus poemes foren escrits anys abans i formen part, junt amb La sang a les esponges (dins del quadern Tres paisatges, 1991) i Retorn de res (1996), d’un altre període on Penya no havia acabat de definir la seua veu.
Durant aquesta segona etapa de la poesia de Penya, trobem un poeta madur, amb una veu clara, honesta, preocupada per tot allò que li és més pròxim, ens transmet la seua visió de les coses sense fingiments, alhora que configura un autoretrat. Els seus poemaris estan plens de rastres de la seua biografia personal.
La seua poesia ens parla del territori, el paisatge quotidià de la seua comarca, de la memòria individual i col·lectiva, del goig de viure i del buit terrible que ens deixa la mort, de la sensualitat, dels petits i grans plaers de l’amor i el sexe. Com un fotògraf va captant aquelles imatges del seu entorn més proper que el captiven o l’impacten i les converteix en petits artefactes literaris. El poeta té una necessitat d’alçar acta notarial d’un temps que no vol que es perda i, en posar-lo en paraules, el trau de la boirina de l’oblit i pren cos en la mirada del lector; també l’empeny el desig de fer inventari del seu univers, anomenar les parts que el conformen pel seu nom i en la seua llengua, hi ha una sensació de pèrdua imminent de tot plegat contra la qual lluita des dels versos. Amb la publicació d’El buit es tanca una de les etapes més fructíferes de l’escriptor de Rafelbunyol, això sí, amb una mica de retard.
Poemes en peu de pau (editat en un llibre col·lectiu per l’Ajuntament de Sant Vicent del Raspeig) és un llibre de transició. Es tracta d’un recull de poemes curts emparentat amb l’aforisme que transmeten la preocupació per temàtiques de caràcter social.
Homèrides, que va obtindre el premi de poesia Ibn Hazm organitzat per l’Ajuntament de Xàtiva, inaugura una nova etapa en la trajectòria poètica de Vicent Penya, una etapa marcada per la maduresa creativa del seu autor. En aquest poemari el de Rafelbunyol recrea el mite d’Odisseu. Amb un estil irònic i alhora reflexiu ens parla sobre la memòria i l’oblit, sobre la mort, l’angoixa del viure, les relacions de l’home amb l’univers que l’envolta, del problema de la identitat humana i de l’inevitable pas del temps. Un llibre sòlid que funciona com un gran bloc carregat de lirisme.

VICENT PENYA O EL DESIG DE PÀTRIA (I)

(Vicent Penya. Fotografia: Vicent Salvador)

Durant la segona meitat dels anys vuitanta del segle passat, immers en la malpagada faena de corresponsal per al diari Levante, vaig tindre l’oportunitat de conèixer els membres de l’Agrupació Cultural Vianants. La seua era l’única entitat de Rafelbunyol que duia a terme una tasca d’oposició social a l’asfixiant majoria absoluta del govern conservador d’aquest poble de la comarca valenciana de l’Horta Nord. Al capdavant del dinàmic col·lectiu vaig descobrir un home prim, de mitjana estatura, de cabells bruns i curts, amb ulleres, que parlava com si estiguera mastegant les paraules i que solia dissimular la seua impaciència i el seu nerviosisme jugant amb els dits de la mà dreta. Sota la seua aparença de ciutadà conformat s’ocultava un agitador de primer ordre que havia sabut llançar uns quants torpedes a la línia de flotació del conservadorisme local i alhora estendard de la dreta comarcal. Aquest xicot tenia també una personalitat sensible i culta, li agradava tocar la guitarra, pintar i escriure. Prompte vam saltar la fràgil frontera que hi havia entre l’entrevistat i l’entrevistador i férem amistat. Amb el pas del temps posàrem en marxa alguns projectes relacionades amb el món de la llengua i la literatura, com ara la revista L’Aljamia o les tertúlies Les Nits Màgiques del Django’s.
Vicent Penya i Calatayud, Penya per als amics, va nàixer a Rafelbunyol el 1961. De menut fou un estudiant aplicat que tenia traça amb el dibuix i la pintura, va guanyar-ne un premi important que convocava una institució pública d’àmbit estatal, i un dels primers textos que escriu és un guió per a un còmic que ell mateix dibuixaria. Com a il·lustrador s’encarregaria de les portades de l’opuscle Tres paisatges i del primer número de la revista L’Aljamia així com d’algunes de les il·lustracions interiors del llibre La veu d’un poble. En l’àmbit de la música féu els seus primers passos com a cantautor, posà lletra a algunes cançons de pop-rock per al grup Quatre Mil Som Prou i durant un període de temps en què em vaig creure rapsode m’acompanyà a la guitarra.
Vicent Penya va mamar en casa una cultura de progrés, el seu pare fou un actiu militant socialista. Ell se sent hereu de l’esquerra que té entre els seus objectius la recuperació i el reviscolament de la cultura, les senyes d’identitat i la llengua dels valencians. De fet s’acosta al món de la literatura des d’unes inquietuds sociopolítiques i d’agitació cultural i queda tan atrapat per la llengua i la literatura que, malgrat haver-se tret el títol d’enginyer industrial, continua estudiant fins a convertir-se en tècnic lingüístic i en escriptor.
Entre els trets que defineixen el seu caràcter jo destacaria la fidelitat (fidelitat a les idees, a la llengua i al seu univers personal i familiar), la perseverança i la tenacitat (a pesar de tantes condicions socioculturals adverses), l’idealisme i la militància en un munt de causes perdudes, voluntari i voluntariós, un pèl sorneguer sense arribar mai a ofendre, primmirat en les despeses.
És tímid, sense ser introvertit, informal en la seua manera de vestir i descuidat amb els seus cabells, i malgrat els anys transcorreguts mai no l’ha abandonat la imatge de bon xic de poble menut. És un individu casolà, poc amant de l’aventura (i no per això dels viatges, s’ha recorregut tots els racons del País Valencià), només cal llegir el primer poema del llibre De la casa estant per a comprovar-ho. Per a Penya l’univers comença des del seu jo i la llar és com un ventre matern protector i hospitalari. La perspectiva de la seua mirada com a creador és des del niu. Això no vol dir que no li interesse el que succeeix en l’espessa matèria de l’espai extern, per dir-ho amb les seues pròpies paraules, tot el contrari. És una persona preocupada per les conseqüències de la violència, pel dolor humà, per la injustícia social, per la insolidaritat, i pren partit per la pau, per la justícia, per la llibertat, pels valors democràtics, posant-se al costat dels qui pateixen, però ho fa des de la seua pròpia barricada. El seu poemari, Poemes en peu de pau, amb el qual va obtindre el Premi de Poesia Octubre de Sant Vicent del Raspeig, n’és una mostra.