SEGUINT LES PETJADES D'HOMER

Presentació d'Homèrides de Vicent Penya al Casal Jaume I de la Vall d'Albaida el passat 26 de febrer de 2010 a la taula Manel Alonso i Vicent Penya

Seguint la petjada d’altres poetes com ara Vicent Andrés i Estellés en el seu llibre Horacianes, Ponç Pons en Pessoanes, o Gaspar Jaén i Urban en Estellesianes i Pòntiques, Vicent Penya encapçala el seu darrer poemari amb un títol que fa referència a un clàssic de la poesia universal: Homer. Aquest no és un fet casual, per una banda perquè l’obra poètica de Vicent Penya té molts punts de connexió amb l’obra dels autors esmentats, d’algun dels quals s’ha declarat en més d’una ocasió admirador i deixeble, i per una altra perquè des dels paràmetres simbòlics de l’Odissea Vicent reflexiona sobre la vida, eixa epopeia, eixe viatge que tots i cadascun protagonitzem dia a dia.
La paraula homèrida té dues accepcions. La primera és una societat, gentilícia de Quios, que es considerava successora d’Homer i que transmetia de pares a fills la professió de poeta. La segona és un cantor o imitador dels poemes d’Homer. Vicent Penya, d’alguna manera, es reivindica successor d’una llarga tradició de poetes i crea el seu cant des d’aquesta tradició per a projectar-la cap al futur. Només cal mirar els autors de les citacions que ha utilitzat: Homer, Ausiàs March, Joan Roís de Corella, Liev Tolstoi, Frank Kafka, Joan Salvat-Papasseit, Vicent Andrés i Estellés i Miquel Martí i Pol, una tria que no sols ens parla de les seues predileccions com a lector, sinó que també ens orienta sobre les influències literàries que té com a creador.
Formalment Homèrides (Premi Ibn Hazm, Ciutat de Xàtiva, 2008. Bromera edicions, Alzira, 2009) està conformat per quaranta poemes agrupats en tres apartats. A diferència dels poemes, cap dels apartats no porta un títol que l’encapçale i alhora oriente sobre el que ens trobarem en el seu interior. El primer i el darrer apartat el conformen quinze decasíl·labs cadascun i el central deu poemes de vers lliure on la referència a Ulisses es fa més patent. Homèrides té un lèxic ric i cuidat, on el discurs predomina sobre la imagineria poètica. Es tracta d’un discurs decantat cap a la reflexió personal en un intent de pensar-se alhora de situar-se com a individu davant del temps i del món que li han pertocat de viure.
El lector té la sensació que es troba davant d’un dietari en el qual el poeta es desdobla en dues personalitats, un jo des d’on parla i un tu al qual s’adreça de vegades per a retraure-li alguna cosa, la seua baixa autoestima, els seus dubtes: «perquè no ets capaç / d’encaixar una broma com aquesta?», d’altres per a definir-lo: «Ets discrets, no un cicerone loquaç».
El poeta es mostra preocupat per la fugacitat del temps, per la provisionalitat i la imperdurabilitat de la vida, pels difícils equilibris a què ens obliga el fet de viure, per la monotonia... Trobe que hi ha un cert pessimisme que recorre cadascun dels poemes, potser producte de l’escepticisme que els anys han fet niar en l’ànima de l’autor.