divendres, 26 de març de 2010

RAIMON I VERDCEL

Una nit d’estiu dels primers anys de la dècada dels setanta del segle passat, com tenia per costum, estava prenent la fresca al carrer en companyia de la meua àvia i els veïns, quan Empar Claramunt, una veïna que aleshores estudiava filologia italiana a la Universitat de València, va traure al bancalet de casa un petit tocadiscos. Aleshores Empar no imaginava el món com un teatre de titelles. Encuriosit, m’hi vaig acostar, mentre ella treia de la funda un Long Play, que tot seguit posà damunt del plat de l’aparell. El disc començà a girar alhora que del petit altaveu eixien les notes d’una cançó. «Però si canta en valencià!», vaig exclamar. No m’ho podia creure, ja que jo fins aleshores només havia sentit cantar en valencià durant la nit del Cant d’Albades en festes. Vaig agafar la funda del disc i vaig llegir en veu alta el nom del cantant: «Raimon». Empar em va somriure amb una certa complicitat, una complicitat que d’una manera o altra hem mantingut al llarg dels anys.
Aquest va ser el meu primer contacte amb l’obra del cantant de Xàtiva, un contacte que he anat incrementant i mantenint al llarg dels anys, adquirint els seus treballs, assistint a concerts, recorde una nit a la Universitat de Prada de Conflent escoltant la cançó He mirat aquesta terra, de Salvador Espriu, des de la finestra d’un vàter mentre a l’amic Albert Calls, aleshores cap de redacció del Diari de Prada, li queien unes llàgrimes com el puny pensant en el seu Maresme estimat; i fins i tot allà, l’any 1987, vaig tindre la fortuna de fer-li una entrevista per a l’emissora municipal de televisió, just abans de l’únic concert que ha fet a Puçol.
Si hi ha algun adjectiu que definisca la personalitat de Raimon, eixe és coherent, però també li escaurien constant, perseverant, valent, rigorós, fidel... El nostre cantautor, com els bons vins i els bons artistes, ha anat madurant i millorant amb el pas del temps. El seu ventall creatiu s’ha anat eixamplant des de la cançó de combat a la cançó d’amor, des de les cançons inspirades en l’obra d’artistes plàstics com ara Tàpies o Miró a les inspirades en altres músics com ara Montsalvatge. Però a mi una de les vessants que més m’ha enriquit ha estat el magnífic treball que ha fet musicant els nostres clàssics: Jordi de Sant Jordi, Joan Roís de Corella, Joan Timoneda, Anselm Turmeda, Ausiàs March, però també de moderns com Pere Quart i sobretot Salvador Espriu. De fet, tot aquest treball, d’una gran riquesa, ha estat fonamental perquè jo i supose que altres poetes coneguérem i assumírem amb una certa facilitat i alegria la nostra més genuïna tradició literària, nosaltres que a l’escola ens havien educat en una altra tradició literària, negant-nos-en la pròpia.
Han passat cinquanta anys des que un estudiant de Xàtiva, anant de paquet en una vespa, creara una cançó, una cançó que encara hui ens ompli i ens atrapa i s’alça com un estendard en el blau del cel del meu país. I mig segle després una gent d’Alcoi, Verdcel, amb el rigor i el perfeccionisme que els caracteritza, ens ofereix un treball que com ja comencen a acostumar-nos va més enllà de la música, un treball multidisciplinar que inclou còmic, videocreació i la versió de quinze cançons de Raimon, sota el títol de Petjades (Bromera edicions, 2010). En eixir de la llibreria amb aquest producte en les mans i anar descobrint-lo a casa, he tingut la sensació de sentir-me de nou un preadolescent al qual encara la vida el pot sorprendre gratament amb el treball honest, digne d’un artista.
Verdcel ha entrat dins de l’univers creatiu de Raimon, se n’ha amerat i després ho ha anat digerint i treballant per a fer-lo seu. Verdcel no ens oferix simples versions, sinó uns temes que han fet propis i que sonen com si foren cançons de Verdcel sense perdre de vista l’ombra de l’autor que els va crear.
El so que ens oferix Verdcel és ric, ple de detalls i matisos, amb una força creativa que li dóna nova saba a velles, que no envellides, cançons.

2 comentaris:

dibuixetsiversetsblocbonet ha dit...

Si fa no fa, el mateix sentir que tu. Però va ser escoltant-lo en directe,uns quants anys abans, amb un grup d'amics.
Bona crònica!

GLÒRIA ha dit...

Molt bell article, Manel. No he estat raimoniana però he respectat l'obra i la persona. "Veles e Vents" em trenca el cor.