MATÈRIA CORPORAL

Josep Antoni Fluixà és un home amb una llarga trajectòria vinculada a l’agitació cultural i a la promoció lectora, no debades ha estat president de la Fundació Bromera per a la Promoció de la Lectura, però també és un creador amb un doble vessant: la d’escriptor de narrativa infantil i la de poeta. Després de cinc anys de silenci, torna a publicar un llibre de poesia, Matèria corporal (Bromera edicions, Alzira, 2014), un recull on retrobem una veu poètica calmada i pacient que defuig l’hermetisme i l’excés de pirotècnia verbal. Una veu rica, diàfana, d’un home que s’enfronta al fet poètic buscant l’espai on fixar la memòria, per tant la vida, així com els sentiments i les emocions que ha gaudit o ha patit al llarg de l’aventura del viure quotidià.

Matèria corporal s’obri amb una poètica en la qual Fluixà se situa davant del seu propi univers literari, i d’una manera senzilla ens parla d’allò que el mou a escriure, d’allò que trobarem en els seus escrits, un ésser humà entre tants, un individu a la recerca de la bellesa, de respostes a les preguntes que li couen, un home honest captivat per la paraula i la literatura.

Després entrarem en el primer apartat del llibre, D’amors i d’amics, on trobarem poemes sobre diversos tipus d’amors, l’estima a la seua companya i amant, l’amor del pare a la filla, l’amor del fill als seus pares. Amors diversos però que naixen i fluïxen com l’aigua clara i transparent d’un rierol. També en aquest apartat hi ha poemes dedicats als amics i companys, alguns dels quals ja absents, i on la paraula es torna homenatge.

El segon apartat, Paraules, temps i paisatge, se’ns mostra com un mosaic divers en el qual els sentits de l’autor i la seua capacitat per a emocionar-se davant de la bellesa són els protagonistes. En el primer poema Fluixà fa una crida a l’indiferent perquè es convertisca en lector i així puga gaudir de l’àmplia gamma de plaers que ens pot causar la literatura. Després trobarem l’enamorament d’un paisatge, ja siga unes valls o la mar; el pas per les quatre estacions de l’any, escrits com quatre cançons amb el ritme i la sonoritat de la paraula, i per fi la festa, que tancarà aquest apartat convertit en el preludi d’allò que trobarem en el següent.

En Venturós camí trobem un cant a l’escenari, pàtria o paradís, de la infantesa, també a la pròpia infantesa, des d’on Fluixà ens obri l’àlbum dels records i en gaudix amb una barreja de joia i enyorança. L’escola, l’esplai, la família i la festa, un eix sobre el qual no sols es mou aquest apartat sinó gairebé tot el llibre. En els versos que el conformen, ple d’imatges personals, és on l’autor recompon un univers que ha desaparegut i que és conscient que només pot ser ja en la memòria o en la literatura com un exercici de la memòria.

Tanca el llibre Memòria corporal, formada per un únic poema en el qual Fluixà explica les raons que l’han impulsat a escriure el llibre. El dividix en tres estrofes en les quals veiem la raó de ser dels tres apartats anteriors, tot conformant un resum clar d’allò que el lector ha trobat dins i que no és una altra cosa que un cant a la vida.

ELEGIA I CANT D'ALCÚNIA

(D'esquerra a dreta, Manel Alonso, Joan Garí, Isabel Marín, Alfred Ramos, Mercé Viana, Manuel Civera, Josep Antoni Fluixà i Robert Amoraga, durant un dinar a València)

El poeta, narrador, crític literari i agitador cultural Josep Antoni Fluixà (Alzira, 1959), amb l’excusa dels seus primers cinquanta anys de vida, ha publicat un volum de poesia que recull vint-i-quatre poemes de joventut. El llibre, Elegia i cant d’Alcúnia, ha estat editat per Bromera com un regal a un dels més fidels i honestos d’entre tota la llarga llista de col·laboradors amb els quals compta l’editorial de la Ribera. El poemari està dividit en tres parts, Elegia i cant d’Alcúnia, la més extensa amb catorze poemes, Dubtós cos tancat, amb set poemes, i Brossa nova, amb tres; i està encapçalat per unes paraules preliminars on l’autor, amb la claredat i la sinceritat que el caracteritzen, justifica l’edició del llibre, fa una valoració literària i ens detalla les vicissituds que han patit al llarg dels anys els poemes inclosos.
Josep Antoni Fluixà és un autor que ens ha oferit escassos llibres de poesia. Nàufrags sense illa (1987) i L’estel fugaç (1999), un per dècada. Com a lector hauria preferit que Fluixà ens haguera lliurat un recull més recent, com tocava, si seguim la seua tradició, però ha volgut lliurar-nos un llibre que conté alguns poemes escrits l’any 1979, completant d’aquesta manera tres dècades de conreu i passió per la poesia. Ara cal que sense demora ens lliure el poemari que realment ens deu, el que després de deu anys alguns esperàvem.
Alcúnia és un més d’aquells pobles imaginaris que la ment dels escriptors valencians han posat en el mapa imaginari de la nostra literatura, on ja són Areus, de Vicent Pallarés, Araflà, d’Alfons Navarret, el Benborser de Salvador Company o el meu Pouet.
L’Elegia i el cant per aquest poble imaginari és en realitat un cant a tots els pobles d’un país immers en plena transició política als quals encara els restaven obertes les ferides provocades per la guerra civil i la repressió posterior. Un cant diàfan, directe i dramàtic, amb poemes que dins de la seua aparent senzillesa tenen una gran força com ara el 3: «Alcúnia té el cul pelat, / i sonen de les esglésies les campanes, / el dring-drang de mort, / de mort podrit i esquinçat, / de mort amb cara d’espant», el 5: «Sollada la taula d’hores mortes, / mentre una noia espera / que el seu nuvi torne de la guerra, / i es mira amorosidament l’aixovar» i el 7: «La meua mare no sap llegir el que escric, / però sap escoltar-me / molt tendrament tot el que li dic».
Dubtós cos tancat s’acosta més que l’anterior a allò que seria posteriorment la temàtica i la veu lírica del poeta d’Alzira. Els poemes són més complexos, més rics, més intensos, la mirada del creador és més personal, els versos naixen d’una recerca interior i es projecten sobre el paper amb lucidesa. A mi personalment és la part que més m’ha agradat. «Les paraules, sovint, et són l’únic refugi, / núvol que et cobreix i et purifica».
El llibre el tanquen tres poemes que van ser en el seu moment l’aportació de Fluixà a l’antologia Brossa nova. Poetes valencians dels 80, de la qual es van encarregar Marc Granell i Jaume Pérez Muntaner. Dels tres vull destacar el que porta com a títol Proposta: «Deixar caure els mots com qui deixa / caure unes gotes d’oli cru, / expandint-se per sobre un paper... / Seguir la línia, poema-cos, del dictat. /.../ Fer de l’escriptura una trampa, / l’enginy suprem que el captive». Tota una declaració d’intencions.

L'ESTEL FUGAÇ

(Sopar del lliurament dels Premis Literaris Ciutat de Sagunt, 2001. En primer terme Josep Antoni Fluixà acompanyat de la seua dona, Josep Ballester i la seua dona, Isabel Marín, Joan Garí, Jaume Pérez Montaner, Isabel Robles, Manel Alonso, Lola Torres, Pasqual Mas, Vicent Pallarés i la seua dona. Foto: Arxiu Manel Alonso)

En L’estel fugaç (Bromera, 1999) el poeta d’Alzira Josep Antoni Fluixà planteja la revolta d’un home corrent insignificant que es deixa arrossegar per la vida i decidix alçar-se contra la seua pròpia passivitat, el seu conformisme i la societat que l’encadena.
El poemari està dividit en quatre parts: La gènesi de la revolta, La saviesa del bufó, Grafits i L’estel fugaç.
En La gènesi de la revolta Josep Antoni Fluixà s’adreça a un tu que no és sinó el seu propi jo: un individu gris al bell mig de la ciutat, el qual es desperta cada dia per a ser un engranatge més de la cadena, una figura transparent en el paisatge urbà: «Silenciós, menut i sol passeges / carrers i places. Et guaiten coloms, / la blanca escuma que surt de les fonts. / Ningú, però, no et mira, ignot com ets. / La ciutat fa créixer fantasmes muts, / fent i desfent el seu passeig diürn».
En La saviesa del bufó el poeta amplia el nombre d’interlocutors i s’adreça a un tu plural que no és més que un nosaltres, i trau la pedra d’esmolar els mots i afila els seus versos amb ironia per atacar i denunciar les manilles amb què ens immobilitza la societat, un societat que mitjançant l’educació i els convencionalismes ompli l’ésser humà de tabús, els quals són cordes per a lligar la nostra voluntat i reduir la nostra llibertat. «Tot, innocentment, ens ho vam creure / ja des d’antic. I els déus del foc, / del vent i de l’amor –o el mar / esquitxant tothora de blanca escuma / els cossos i la terra–, / a poc a poc, canviaren de rostre / aconsellats, hàbilment, pel patricis / i els sacerdots elegits de la tribu».
En Grafits l’extensió del poema s’acurta i es convertix en un flaix, en un missatge líric escrit en les parets de la ciutat, els versos són crits de llibertat de l’home gris, de l’home esclau del sistema que encara sent bullir en un racó recòndit del seu cor l’esperit de la llibertat. «I no oblides mai / que tu també ets / carn de la mateixa / carn dels mots que escrius, / lent i perseveres».
En el darrer apartat el llarg i sinuós camí de la vida ha mostrat al poeta que la il·lusió, l’esperança, les petites i grans passions ens són necessàries per a sobreviure. «I, vençut ja el vell orgull infantil / de creure’ns déu, fera o heroi cortés, / ens hem acostumat a no ser res: / unes mans que dibuixen castells, un estel fugaç, el vol lleu d’un insecte. / Hem inventat, però, per sobreviure, / la queixa i el desig, el cant i la ràbia, / l’orgull i la modèstia, el riure i la ironia... / No callaran, així, les nostres veus, / sovint insolents, per guanyar-nos l’esperança / sabent-nos cos, gest viu, en cada instant». Com també que la vida, i el sentir-se viu cada dia, és important. «Sentir la vida, de colp, com un foc, inextingible i ardent, al tic-tac del cor» i que no hem de renunciar mai a gaudir de tots els fruits dolços o amargs que ens oferix.
L’estel fugaç és un llibre aparentment senzill, allunyat d’aquella poesia hermètica i que es mostra quasi impossible de franquejar i d’entendre. Un poemari fresc, escrit amb ofici i honestedat, diàfan i bell com la llum d’una estrella.