diumenge, 28 de desembre de 2008

LA MAR COM A REFUGI

(Galeusca a Morella, 1999. Baix Josep Manuel Sanabdon, dalt d'esquerra a dreta Sebastià Alzamora, Josep Ballester, Manel Alonso i Vicent Marçà)
En La mar (Editorial Tres i quatre, València 1997) Josep Ballester ens ofereix un treball que vessa tristesa i fins i tot desencant. Una tristesa que emana del mateix aprenentatge de viure del poeta, el qual s’ha adonat de la terrible provisionalitat de la vida, de les cruentes desfetes del pas del temps, de l’enderroc de mites com ara l’eternitat i l’amor infinit.
Al llarg del poemari hi ha un seguit de conceptes que es repetixen amb una certa assiduïtat, com ara la mort, l’oblit, la tristesa i sobretot la fi del desig. Sense el desig, la vida és un silenci de pedra, la seua mort no conduïx cap a l’oblit sinó a la tristesa.
Ballester abans d’iniciar la travessia per La mar, per aquesta mar on trobarem països de pedra, països d’aigua, muntanyes assolades, constel·lacions, fa recompte del deure i de l’haver amb el llibre de la vida obert damunt de la taula. La travessia –aviat ens n’adonarem– és un retorn a la mar o al líquid amniòtic del ventre matern que el poeta assenyala com a refugi contra el pas del temps i la mort.
La mar està estructurat en cinc apartats. En una part del primer, La masurca dels innocents, i en l’últim, Antàrtida, és on la poesia de Ballester adopta la forma de la prosa, sense perdre ni un punt ni mig de lirisme, per a crear, com si es tractara d’un concert, una obertura per on ens introduirà, tot d’una, dins del poemari; i un final on es condensaran i resumiran la majoria dels conceptes expressats, donant una resposta personal als interrogants alçats durant el camí. En contraposició a aquestes dues parts hi ha la quarta, Vendaval, de poemes brevíssims, d’una o dues línies –de cinc és el més llarg–, deliciosos i contundents alhora.
Abans hem dit que el poemari vessa tristesa, però també, en alguns moments, ironia i fins i tot escepticisme.
Ballester, que és un autor polifacètic, ha realitzat versions poètiques de Cesare Pavese, Patrizia Cavalli, Salvatore Quasimodo i Giorgio Bassani, un seguit de poetes italians els quals d’alguna manera han deixat una important petjada en l’obra del poeta d’Alzira.
Obres com La mar, amb una maduresa i una solidesa poètica notables, així com les d’altres poetes de la seua generació o anteriors, ens vénen a assenyalar l’alt nivell aconseguit per la poesia valenciana actual. Llàstima que els temps que corren no siguen els millors per a la lírica ni per a la llengua ni per al món editorial.