dissabte, 6 de desembre de 2008

EL PRIMER VICENT USÓ

(Vicent Usó junt a Vicent Pallarés i Pasqual Mas, durant una taula redona a Sagunt l'abril del 2003)


Sota el títol La memòria del vent, Brosquil Edicions va editar l’any 2002, en un volum, les dues primeres novel·les breus de Vicent Usó i Mezquita (Vila-real, 1963): La cançó de la terra estimada i I en els arbres i en el vent. Es dóna la coincidència que totes dues van aconseguir el Premi de Vila-real en els lliuraments del 1992 i 1995, respectivament, i la seua aparició dins de les publicacions municipals. La consolidació d’Usó dins del panorama de la nova i prometedora narrativa valenciana, després d’haver obtingut els prestigiosos premis Ulisses 2000 i Fiter i Rossel 2001 (més tard li han atorgat, entre altres, l’Andròmina de Narrativa el 2004) i la publicació de les novel·les La mirada de Nicodemus, La taverna del cau de la lluna, L’herència del vent del sud (més endavant han aparegut Crònica de la devastació i Les ales enceses) feia necessària la revisió i recuperació de les seues primeres obres, difícils de trobar per a un lector interessat en la trajectòria del de Vila-real. Les dues narracions, a pesar del seu tret iniciàtic, deixen entreveure bona part dels elements que caracteritzen l’obra d’Usó, així com alguns dels temes que posteriorment ha anat desenvolupant: la memòria, la guerra civil i la postguerra.
La memòria com a motiu literari unix les dues novel·les i crea un territori compartit que dóna credibilitat al volum. La memòria o el desig de memòria, com diria el poeta Ramon Guillem, perquè d’això es tracta, de mantindre viva la memòria d’un temps que ens diu qui hem estat i qui som i on ens cal adreçar-nos.
En La cançó de la terra estimada Usó, més que alçar acta notarial d’un temps, que ho fa, reflexiona sobre el retorn a la contrada que un dia ens va veure nàixer i créixer, un paisatge que hem anat convertint en una pàtria amb la mesura exacta del nostre cor, una pàtria irremeiablement perduda i que al llarg del temps ens va generant sentiments d’enyorança. Aquesta sensació s’aguditza més encara en el cas de l’emigrant o de l’exiliat, el retorn dels quals es convertix en un impossible, ja que, com el mateix autor afirma, mai no es torna al lloc d’on es va partir.
La guerra civil espanyola i la seua postguerra, un tema tractat d’una manera crua i brillant en L’herència del vent del sud, van significar la castració sagnant per a la societat espanyola, el seu pas va crear un paisatge diferent, oposat al que va provocar l’esclat democràtic i de llibertat que va suposar la Segona República. Aquest nou paisatge de silencis forçats, resignació, oblits, odis i venjances covades llargament obri un temps de quaresma que dóna pas a una societat sense veus, la qual es refugia en les aparences i en els racons de l’amnèsia col·lectiva.
La venjança, que ha mogut el retorn del protagonista de l’obra, diuen que cal deixar-la sempre refredar en el plat, per a posteriorment servir-la en taula. Però el ben cert és que freda perd tot el sentit, el pas del temps també és el seu enemic, com de quasi tot.
En I en els arbres i en el vent Usó escriu sobre el trencament que hi ha hagut en una societat com la de Vila-real com a conseqüència del pas d’un món agrícola a un altre eminentment industrial. A través de les fissures que deixa obertes aquest terratrèmol, l’autor veu i ens mostra com es va escolant tota una manera d’entendre la vida que forma part del nostre patrimoni cultural i que abasta l’ampli ventall de la vida quotidiana, des de la metamorfosi del paisatge i el canvi d’usos i costums fins el mateix llenguatge.