(Manuel Bellver. Fotografia: Vicent Salvador)
Manuel Bellver és un setciències, no vull dir amb això que siga una persona que presumeix de saber més que ningú, com assenyala el diccionari, el que vull dir en usar aquesta expressió, la qual en un principi pot resultar pejorativa, és que és un especialista en totes les ciències i arts, un enciclopedista dels que ja ens resten pocs. Manolo és un home que sap fer de tot i que té resposta per a tot. Si no la sap, amb una rapidesa colossal n’improvisa una tan versemblant que estic segur que supera la correcta. Intel·ligent, sagaç, histriònic, sarcàstic, irònic, amb un sentit de l’humor una mica sorneguer, home d’una extensa cultura i amb una manera d’expressar-se d’allò més planera i cordial, és un conversador infatigable i un tot terreny, no li he vist encara un rival en cap tertúlia, i en una reunió és un home orquestra que amenitza amb interés la trobada més insípida.
Dos elements caracteritzen aquest saguntí: la pipa, sempre en les mans o en la boca, i la bossa, que com un sarnatxo de pastor du sempre penjada del coll i d’on pot traure els elements més impensables.
Manolo no es considera ni dibuixant, ni pintor, ni ceramista, ni escultor, ni gravador, ni dissenyador, ni fotògraf, sinó artista, i la seua obra tot ho inclou, fins i tot la seua vessant com a poeta i traductor (és autor dels llibres de poesia Dies després, Erols, Açò, solsida al passadís i Accions), escriure sobre ell pot resultar una tasca inacabable perquè inesgotables són la seua personalitat i la seua capacitat creativa.
Lector voraç, consumeix pàgines ingents de paper imprés en diverses llengües (català, castellà, francés...), part de la seua obra ha estat pensada per al món del llibre: els dissenys per a les col·leccions Ardeas, els Llibres de l’Aljamia i la revista Abalorio o per acompanyar l’obra d’alguns poetes com ara l’entranyable amic Rafael Català (Inventaris –llibre d’artista– i Destrucció de la paraula o inici del silenci?) i J. Burguet i Ardiaca (Segona Marrada), impressor i escriptor de Balaguer amb qui manté una gran amistat.
De la meua relació amb Manolo Bellver va nàixer una col·lecció de dibuixos que al llarg de més de vuitanta títols han conformat el motiu de les portades de les col·leccions de poesia en castellà i en català de Brosquil Edicions. Amb traços senzills, gairebé psicològics i en dues tintes, el negre i el violeta, Manolo aconsegueix atrapar el concepte d’un poemari i oferir-lo al possible lector com una sinopsi abstracta, suggerent i suggestiva del que trobarà dins.
Fa anys que vaig darrere d’ell perquè organitze una exposició amb la totalitat o part d’aquest treball que, malgrat el temps transcorregut entre el primer i el darrer llibre, és d’una unitat ferma i coherent. Bellver em dóna allargs i, savi i recurrent com és, m’insinua que l’exposició ja està muntada en cada llibreria on és la col·lecció.
Dos elements caracteritzen aquest saguntí: la pipa, sempre en les mans o en la boca, i la bossa, que com un sarnatxo de pastor du sempre penjada del coll i d’on pot traure els elements més impensables.
Manolo no es considera ni dibuixant, ni pintor, ni ceramista, ni escultor, ni gravador, ni dissenyador, ni fotògraf, sinó artista, i la seua obra tot ho inclou, fins i tot la seua vessant com a poeta i traductor (és autor dels llibres de poesia Dies després, Erols, Açò, solsida al passadís i Accions), escriure sobre ell pot resultar una tasca inacabable perquè inesgotables són la seua personalitat i la seua capacitat creativa.
Lector voraç, consumeix pàgines ingents de paper imprés en diverses llengües (català, castellà, francés...), part de la seua obra ha estat pensada per al món del llibre: els dissenys per a les col·leccions Ardeas, els Llibres de l’Aljamia i la revista Abalorio o per acompanyar l’obra d’alguns poetes com ara l’entranyable amic Rafael Català (Inventaris –llibre d’artista– i Destrucció de la paraula o inici del silenci?) i J. Burguet i Ardiaca (Segona Marrada), impressor i escriptor de Balaguer amb qui manté una gran amistat.
De la meua relació amb Manolo Bellver va nàixer una col·lecció de dibuixos que al llarg de més de vuitanta títols han conformat el motiu de les portades de les col·leccions de poesia en castellà i en català de Brosquil Edicions. Amb traços senzills, gairebé psicològics i en dues tintes, el negre i el violeta, Manolo aconsegueix atrapar el concepte d’un poemari i oferir-lo al possible lector com una sinopsi abstracta, suggerent i suggestiva del que trobarà dins.
Fa anys que vaig darrere d’ell perquè organitze una exposició amb la totalitat o part d’aquest treball que, malgrat el temps transcorregut entre el primer i el darrer llibre, és d’una unitat ferma i coherent. Bellver em dóna allargs i, savi i recurrent com és, m’insinua que l’exposició ja està muntada en cada llibreria on és la col·lecció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada