divendres, 26 de desembre de 2008

CLISSAR LES HORES


He tornat a llegir el poemari Clissar les hores, de Maria Carme Arnau i Orts. El seu segon treball editat en 7 i mig editorial de poesia. En aquest llibre, a diferència del seu anterior Bri de vols, Maria Carme abandona la primera persona del singular, és a dir el jo, per a parlar-li al lector des d’un nosaltres, un nosaltres col·lectiu que va més enllà de la tribu, un nosaltres que agermana la gent de tot arreu en la seua condició d’urbanita. Perquè la ciutat és l’hàbitat natural de l’home, l’espai humà a protegir de l’agressió del mateix ésser humà.
Sobre l’hàbitat, sobre l’eixam, sobre el formiguer humà, la poeta d’Alfara del Patriarca ens parla, moguda per una certa preocupació: aquesta que té com a individu, com a mare i com a professional de la psicologia per la recerca de la felicitat.
El llibre està dividit en quatre parts. Cadascuna de les quals encapçalada per un títol i una petita introducció en què d’una manera lírica ens posa sobre avís del que en el seu interior trobarem. No és aquest un poemari de versos dolços, tendres o fàcils. Maria Carme és una persona que s’assaja en el llenguatge –la llengua és la matèria primera del poeta–, una vegada posades les bastides del poema busca la paraula justa, la imatge exacta que reflectisca amb el to adient el seu missatge. No podem ni hem d’oblidar que també la poesia és música, i la sonoritat la melodia de cada estrofa, això ha de conformar una peça feta per a llegir però també per a escoltar sense que grinyole cap vers.
Clissar les hores és un recull de poemes de vers lliure, amb un contingut dur, arriscat, en el qual la poeta alça la veu i denuncia. Denuncia penes tan amargues com la soledat, la falta de solidaritat, l’excés d’informació i la informació com a element de manipulació. Hi ha poemes en què cada frase és una sageta, una pedra llançada amb rotunditat sobre el cristall de la nostra consciència, esperant badar-lo i traure’n allò humà que encara reste dins.