dilluns, 8 de desembre de 2008

JOSEP IGUAL. L'AUTORETRAT D'UN POETA DE FONS

Escriure un dietari és un acte d’exhibicionisme. Llegir-lo ho és de vojeurisme. Ara, com en tot, també hi ha peròs. Potser que la motivació del seu autor a l’hora d’escriure haja estat la de mentir, de donar una falsa imatge d’ell mateix i crear un personatge més atractiu, més glamurós. També potser un acte de venjança...
Al llarg de la meua vida com a lector he tingut una certa predilecció pel vojeurisme, és a dir he estat un lector de dietaris i llibres de memòries, sobretot d’escriptors: El quadern gris de Josep Pla, Diari (1952-1960) de Joan Fuster, De l’art i de l’artista de Jaume Pla, Trajecte circular de Vicent Alonso, El somriure de l’atzar de Feliu Formosa, El cingle verd de Josep Piera, París partícular de Ferran Garcia-Oliver, Mentre parlem i La lentitud del mar d’Enric Soria, Espill d’insolències de Toni Mollà, La cambra insomne de Ramon Guillem, Les hores fecundes i Senyals de fum de Joan Garí,... Em fascina deixar-me endur de la mà del seu autor i pas a pas submergir-me en els laberints del seu temps passat, recórrer amb ell i la seua mirada els paisatges dels quals ha estat figura sempre prescindible i saber les imatges que l’han colpit, els amors que ha tingut, les seues lectures predilectes i fins i tot els instants en els quals s’ha avorrit.
Darrerament també m’he convertit en exhibicionista i he publicat dins de la col·lecció Els llibres de l’Aljamia dos petits dietaris Estiu, 1987 (2006) i El temps no vol quedar penjat. Dietari dels primers noranta (2008).
Hi ha molta mena de dietaris, tants, supose, com autors, o potser caldria dir practicants? Hi ha qui la caiguda de la fulla d’un arbre vista des de la finestra d’un hotel del barri llatí de París el fa vessar rius de tinta com si el fet haguera provocat la gran desfeta de la seua vida. N’hi ha d’altres que l’escena més colpidora li mereix una frase breu. Hi ha qui escriu nu, sense pudor. Hi ha qui ho fa cobrint-se les vergonyes amb els verbs.
Josep Pla va escriure a meitat dels anys seixanta un seguit de dietaris, que després de mort publicaria el seu editor, Josep Vergés. Són uns dietaris d’una brevetat minimalista on el de l’Empordà deixa constància de la seua quotidianeïtat i on el possible lector, d’una manera crua, va construint el puzle del món que envolta l’escriptor.
Josep Igual, amb el dietari L’any de la fi del món, (Premi de Narrativa Ciutat de la Vall d’Uixó. Col·lecció Glossari, 1. Brosquil edicions. València, 2001) seguint l’exemple del mestre Pla, ens fa dia a dia un retrat sintètic de la seua vida pública i privada des d’una geografia, Benicarló, que és perifèria de la perifèria de la perifèria. I ens retrata el món del seu treball, de la família, el seu temps d’oci però també d’agitació cultural. Ens diu que llig, on va, que escriu, quines són les seues il·lusions, les seues dèries, els personatges amables que comparteixen amb ell instants de la seua vida i els nefastos que el volen malament. Però també hi apareixen el prisma de la seua literatura i les seues vessants: l’Igual poeta, l’Igual narrador, l’Igual articulista. Tot queda retratat en breus anotacions, com peces d’eixe puzle del qual parlàvem i que només el lector sabrà encaixar. I ho fa amb una prosa sense concessions al lirisme ni amb recarregats i falsos artificis verbals, seguint els consells del mestre Pla també en aquest aspecte: subjecte, verb i predicat, o, dit d’una altra manera, La persiana és verda. I el resultat final no és una obra mestra. Però sí que és un llibre correcte, honest, amb una sinceritat aparent i creïble –supose que com tots, Josep Igual menteix l’estrictament necessari– que ens mostra la intimidat d’un home tranquil, solitari, tímid, descregut i irònic, addicte a la literatura i amb totes les febleses de qualsevol altre ésser humà.
Potser alguns cafres que tinguen mitificat l’escriptor com un ésser tocat per la mà dels deus quedaran decebuts en descobrir que, en baixar de l’escenari, es torna un home entre els homes, un artesà preocupat pel seu ofici. Però d’això es tracta, no?