dijous, 25 de desembre de 2008

REFLEXIONS AL VOLTANT DE VICENT MARÇÀ


(Vicent Pallarés i Vicent Marçà a la llibreria Ausias March de Vila-real)

Vaig conèixer Vicent Marçà i Duch (Castelló de la Plana, 1956-2004) abans que publicara el seu primer llibre Viatge a l’interior l’any 1995. Va ser durant un dinar que Emili Marín, aleshores director de Saó, organitzà per als col·laboradors de la revista. Jo era un aprenent d’escriptor (encara continue sent-ho), Vicent era un mestre que s’entretenia fent cròniques periodistiques. Mai no m’haguera pogut imaginar que acabaria convertint-me en un dels diversos editors de l’obra d’aquest castellonenc de mirada clara i tracte afable.
En posar-se a escriure ficció cap a mitjan dècada dels noranta del segle passat, Vicent Marçà se’ns va descobrir com un autor prolífic i tenaç. La seua obra és extensa i majoritàriament pensada per als infants i els joves (Jordi Túrmix aprenent de pirata, Massa casualitats, El detectiu Camaperdiu, La història de Vilafartera, La fórmula màgica, Sense perdre la calma, Guillem Bellés de feres entés,..., en l’apartat infantil, pel que fa a l’apartat juvenil destaquen: Viatge a l’interior, Foc al gran recorregut i Han segrestat l’entrenador), però també va escriure narrativa per a adults; el 1997 va obtindre el premi Ciutat de Vinaròs de narrativa curta amb La prima de l’assegurança i el 1998 publicà el recull de contes Relats de l’altra veritat així com un estudi escrit junt amb Joan Andrés Sorribes, El campanar de Castelló. Les campanes del fadrí, que li va valdre obtindre el Premi d’Humanitats Ciutat de Castelló. Al llarg de la meua relació amb ell vaig poder descobrir la seua bonhomia i el seu voluntarisme, així com les diverses vessants d’una personalitat rica i polièdrica: mestre i activista per una escola valenciana i progressista, ciutadà responsable, esportista, l’amic dels seus amics, el contacontes (una de les darreres vegades que el vaig veure tenia al seu voltant una bona colla de xiquets i xiquetes que l’escoltaven amb gran atenció) i el pare orgullós dels seus fills.
Què era el que movia Vicent a escriure? En la meua modesta opinió, Marçà s’inicià com tants altres docents amb la idea d’aportar materials literaris en valencià a les seues classes, és a dir, arriba a la literatura a través de l’estima per la llengua i per la seua vocació de mestre. També, i això li ho he sentit dir a més d’un professional de l’ensenyament, perquè el contacte diari amb els infants i el seu món és com un revulsiu que a la persona amb la suficient sensibilitat creativa li provoca la necessitat d’escriure. Les muses i els col·laboradors voluntaris i involuntaris de Vicent tenen el nom dels seus alumnes. Un dels llibres que més s’ajustaria a aquesta idea és L’hospital tranquil (I Premi de Teatre Infantil Vila de Massamagrell), una petita peça teatral que abans de donar-la a la impremta havia treballat amb els seus alumnes fins arredonir-la.
Com altres escriptors, Vicent, va estar empès a la literatura per la necessitat de deixar constància d’uns fets o d’una passió. La seua passió pel ciclisme la trobarem a Hem fet el Tourmalet, on ens relata la crònica d’un viatge en bicicleta a aquest cim dels Pirineus.
La seua ciutat, Castelló de la Plana, i les comarques que l’envolten foren l’escenari de bona part dels seus relats, fou un gran coneixedor del paisatge i de la gent de la seua contrada i no debades va ser escollit per dues editorials, Abril prodidacta i Brosquil edicions, per a escriure sengles llibres que ens en parlen: La fórmula màgica i Un lloro en les Gaiates.
Vicent Marçà i Duch a través dels seues llibres intentà transmetre als lectors tot un seguit de valors positius com ara l’amor per la natura, l’amistat, la solidaritat, etc. i això en un dia com el d'avui és bonic de recordar.

1 comentari:

Lletra ha dit...

Gràcies per recordar Vicent. Massa vegades la gent que dedica el temps i les forces per escriure, bàsicament, per a infants, queden massa aviat en l'oblit.