dijous, 11 de desembre de 2008

VICENT PENYA O EL DESIG DE PÀTRIA ( i III)

(Manel Alonso, Marc Granell i Vicent Penya a la 39 Fira del Llibre de València)


Vicent Penya, ja ho hem insinuat abans, no és un d’aquells intel·lectuals que es passa les hores reclòs en la seua torre d’ivori, res més lluny de la realitat, és un gran amant dels espais oberts i d’això en sóc testimoni. Junts hem recorregut quasi bé tots els camins i les sendes de la serra Calderona. A més d’excursionista de motxilla i bastó, és recol·lector d’una gran varietat de productes que ens ofereixen les nostres muntanyes, ja siguen fruits (alborços, figues, ametles...), herbes (bruc, timó, romaní), espàrrecs o bolets (rovellons, xampinyons silvestres). Una altra de les seues passions és la música, com a oient però també com a intèrpret i fins i tot com a compositor. Enrere han quedat els anys en què va emular alguns dels seus cantautors favorits amb el duet Fusta i Marbre, enrere també, encara que no oblidades, algunes cançons que va escriure per a Quatre Mil Som Prou, com ara la magnífica De tot cor. Des de l’any 2006 fem tàndem, i junts anem per col·legis, cases de cultura i biblioteques, amb un petit espectacle en el qual jo m’ocupe dels contes i ell de les cançons.
La seua estima per la música i pel món dels infants el va dur a escriure i publicar el 1998 Mireieta busca les notes (reeditada en Brosquil edicions el 2002). Un llaurador, el tio Pep, viu en una illa petita amb la seua neboda òrfena Mireieta. Pep conrea uns camps que li donen les fruites de major qualitat de la rodalia, el seu secret és una cançó. Un dia té un accident i oblida les notes de la cançó. Mireieta, en companyia de la gavina Gabriela, eixirà de l’illa a buscar-les. Pel camí anirà descobrint valors com la solidaritat i l’amistat.
El dibuix i la pintura, ja ho hem dit adés, han estat unes disciplines artístiques que Penya també ha practicat, encara que a hores d’ara les té una mica oblidades. També hem dit que va fer el guió i els dibuixos d’un còmic. Un còmic en el qual, agafant una escena de Don Quijote de la Mancha, canviava el rol dels personatges. Aquest còmic, més de vint anys després, ha estat la base que li ha servit per a escriure la seua primera obra de teatre El Xicot de la Taca i Sac de Panxa. Una petita peça teatral entretinguda, de lectura àgil i apropiada per als lectors als quals està dirigida.
L’última victòria de Tirant lo Blanc és un llibre d’aquells anomenats d’encàrrec, ja que forma part d’una col·lecció en la qual els personatges estan ja dissenyats i els seus objectius també. Una col·lecció on abans que Vicent ja han tractat amb els protagonistes autors de la talla de Pep Castellano, Vicent Marçà, Lourdes Boïgues, Vicent Pallarés, Isabel Marín, Leandre Iborra, Xavier Mínguez, etc.
Hi ha dues coses que fan diferent el llibre signat per Vicent Penya dels de la resta d’autors; la primera és que s’enfronta amb el repte de crear una aventura no a partir d’un espai geogràfic, sinó d’un text literari, en aquest cas la novel·la Tirant lo Blanc de Joanot Martorell, i se n’ix amb gran dignitat, i la segona és que assumeix el risc d’incloure una petita obra teatral dins de la narració.
En aquesta ocasió la colla del Brosquil han de salvar de la demolició un teatre del segle xix amenaçat per una multinacional que vol fer-hi un centre comercial. Per a això, han de fer que torne a l’edifici l’activitat teatral que fa anys que no té. Sara, l’amiga poeta de l’oncle d’un dels protagonistes, té una idea: representar una versió dramàtica del Tirant lo Blanc que ella mateixa ha escrit.
Sobre les seues tres novel·les faré un parell d’apunts, Helena (editada en la col·lecció Xúquer de Germania Serveis Gràfics l’any 1995) és, citant Josep Vicent Frechina, l’anàlisi minimalista, la dissecció atribolada d’una iniciació amorosa (d’una iniciació que mai no va arribar a consumar-se), per part d’un personatge protagonista immadur i afegiria que insegur.
La perseverança (editada en la col·lecció Llibres de L’Aljamia l’any 2003) és una novel·la breu, brevíssima diria jo, ja que supera de poc les cinquanta pàgines, amb la qual va obtindre el XIX Premi Joan Fuster de Narrativa convocat per l’Ajuntament d’Almenara l’any 1997. És un relat marcadament polític, dividit en dues parts i dos espais temporals; la primera, “Les prohibicions”, la situa durant la transició política espanyola i, la segona, “L’alt pedestal”, deu anys més tard. Al bell mig hi ha una història d’amor i desamor, d’encant i de desencant. D’alguna manera intenta reflectir el fracàs que s’oculta darrere d’una transició política que ens ha dut a renúncies i claudicacions.
Rama (editada en la col·lecció Els Ullals de Narrativa de Brosquil Edicions l’any 2004) és una novel·la en la qual, amb la inestimable col·laboració del protagonista, Vicent Penya escriu la biografia apassionant d’un heroi quotidià, d’un home senzill, nascut també a Rafelbunyol, que li va tocar viure un dels segles més turmentats de la història.
L’any 2008 Vicent Penya recull tota la seua narrativa curta escrita i editada des de l’any 1981 fins el 2001 i la publica sota el títol d’Els somnis possibles. Com a amic i com a editor no he estat mai d’acord amb la tria d’aquest títol, ja que en la meua modesta opinió dóna peu a confusions amb l’anterior editat en la col·lecció Xúquer de Germania Serveis Gràfics l’any 1996, quan el primer consta de tres parts, “El pres”, “Els captaires” i “Tintatges”, i el nou llibre en té de set, les anteriorment esmentades més “Camp i ciutat”, “Pètals”, “Dues llegendes” i “El retorn”. La nova edició conté el pròleg a la primera edició signat per Josep Vicent Frechina i un segon signat per Toni Cucarella.
La tossudesa en mantindre el títol, Vicent Penya la justifica de la següent manera: “El títol i el contingut del llibre estan relacionat amb la màgia, i no debades J. V. Frechina, en el pròleg a la primera edició, equiparava alguns contes amb el realisme màgic. “Els somnis” emparentats amb la màgia; “la possibilitat” emparentada amb el realisme”.
Els somnis possibles és un recull la heterogeneïtat del qual ja ens avisa Cucarella en les primeres pàgines: “La pretensió del seu autor ha estat més aviat la de recopilar i ordenar material dispers: aplegar sota una mateixa coberta un seguit d’aventures literàries extraviades en tota mena de publicacions. En conseqüència aquest és, volgudament, un recull heterogeni que exigeix, per tant, aqueixa lectura d’aturades i recessos...”. Ara, a més, i com assenyala més endavant Cucarella, el llibre serveix també com a mostra de les diverses capacitats narratives de Vicent Penya. Ja que ens l’anirem trobant com a constructor d’intrigues psicològiques, adaptador d’històries pouades de la tradició popular, elaborador de petits artefactes narratius plens de pensament i de lirisme, transcriptor d’alguns apunts biogràfics, o redactor de textos marcadament eròtics.
Una de les qüestions en què gran part dels lectors d’aquest llibre han coincidit (i ho dic amb les paraules del crític i poeta d’Eduard Ramírez) és “l’anàlisi minimalista que mostra de la condició humana, elements extravagants o màgics, intriga i tradició popular”.
En aquesta edició ampliada d’Els somnis possibles apareixen relats que han compartit llit amb poemes i proses meues, com ara “Successos”, aparegut en Envit nous escriptors valencians; “Cigarrets i cigars” en Lletrasex; “Li deien Meritxell”, una narració independent, el capítol que va escriure per a la novel·la col·lectiva Jo també la vaig conèixer; “Diàleg”, “Missiva”, “Professions”, “Antipatia” i “Recerca” en Microsexe; “El tresor dels Germanells” en Històries a la llum del Cresol, i “El retorn” en Aigua roja. Crims al balneari. Això, sumat al coneixement que tinc de la seua trajectòria i de la seua biografia, així com el fet que sovint he estat el seu editor, em dóna la suficient autoritat per a poder parlar no tan sols d’aquests relats, sinó de tota la seua obra. Ara, no gaudisc de la suficient distància per a fer la crítica que aquesta és mereix.

1 comentari:

b.tum ha dit...

Manel, me es dificil comentar qualque cosa perque els teus comentaris son molt llargs i hi ha tant que comentar, apuntar o discutir que quan arribes al final ja no te`n recordes del que volies dir al principi.
Tan sol en queda dir que escrius molt be però volguera contradir el minimalisme de Penya i l'heroicitat del Rama, tambè del mateix escriptor, però más apabullat en tanta informació que m'has deixat sense armes.
b.tum