dimecres, 24 de desembre de 2008

DES DEL DESIG DE MEMÒRIA

(El camí del cementeri de Puçol l'any 1986. Fotografia: Pep Cristal)
La figura del pare és poc agraïda. Si durant un temps el fill pensa que el seu progenitor ho sap tot i li atorga l’aurèola mítica dels herois, a mesura que creix el convertix en un home gris que sovint s’interposa entre ell i els seus somnis. Amb la mort del pare el fill s’adona que es tanca una porta darrere de la qual se li han quedat la joventut i la infantesa i el pren un cert desassossec. Aleshores el fill veu que ha arribat el moment de començar a fer inventari dels paisatges perduts, com també d’iniciar un cens dels personatges desapareguts de la seua petita història i alçar-ne acta notarial perquè la memòria és efímera, i vol donar-li vida dins d’un llibre, on puga tornar de visita i veure que tot està tal com ho va deixar.
D’aquest desig de memòria naix el llibre Déu també cull en primavera, de Pep Torrembesora, editat el 1999 per 7 i mig editorial de poesia (en realitat sota aquest pseudònim s’amaga el professor nascut a Puçol Jordi Garcés). Una novel·la breu, i potser aquesta brevetat siga el seu taló d’Aquil·les, escrita amb un llenguatge clar, directe i entenedor que junt amb altres elements la fan força amena i llegidora. Això no vol dir que estiga exempta de lirisme. La seua prosa es veu enriquida amb uns diàlegs en una llengua col·loquial i viva, amb frases fetes i fins i tot amb dites i cançons populars.
Una història circular que comença i acaba amb la mort del pare, omnipresent en tot el text. A través de la tècnica del flash-back, anirem coneixent el seu món i la seua trajectòria vital lligada a la família. Una crònica local i al mateix temps universal, que compta amb una galeria de personatges secundaris sorneguers, irònics, sentimentals i entranyables que podrien habitar qualsevol poble i qualsevol relat.
Un just homenatge nascut des de la intensitat del dolor produït per la pèrdua i la necessitat de recuperar encara que siga una engruna del record.