dilluns, 15 de desembre de 2008

VICENT SALVADOR: RETRAT DE CARNET D'UN FOTÒGRAF (I)

(Vicent Salvador i Llopis. Fotografia: Vicent Salvador)
Qui signa aquest article devia tindre quinze anys. Aleshores duia els cabells llargs i llisos, estudiava sense massa èxit allò que les autoritats acadèmiques anomenaven BUP i em passava les hores escoltant en un vell casset pop-rock britànic dels anys seixanta i setanta: The Beatles, The Rolling Stones, The Kinks, The Yardbirds. Cada nit eixia de casa per a fer tertúlia amb els amics a les escales de la vella estació de Puçol o al pou del passeig del replà. Quan venien els exàmens patia forts dolors de queixals que em torturaven i que de vegades intentava combatre a base de fer gàrgares amb anís.
Per les nits també escoltàvem música i els altres, jo mai no n’he tingut costum, consumien cigarretes com si d’una nova panacea es tractara.
Entre els de la colla hi havia qui preferia el rock simfònic, altres el heavy-metal, però tots somniàvem de formar el nostre propi grup. Mentre esperàvem que això passara, anàvem a veure als pobles propers alguns dels concerts que grups locals hi celebraven.
No feia molt de temps que s’havia iniciat una petita revolució entre els establiments públics i en pocs anys s’havien obert un seguit de bars moderns destinats a un públic més o menys jove que s’anomenaven pubs.
A la carretera de Barcelona, antic camí reial, prop del bar Estrella es va obrir un local del qual a penes queda memòria, el Pub Don Carlo. Aquest es diferenciava de la resta perquè de tant en tant oferia actuacions en directe.
Un amic em va convéncer per anar a veure un petit concert que oferia un grup de Rafelbunyol: Ventall. A Rafelbunyol, des dels anys setanta, vull dir des de l’aparició del cantautor Pep Laguarda i el seu Brossa d’ahir, sempre hi ha hagut un grup o altre de músics que fan les seues cançons en valencià. L’actuació va ser bastant mediocre. El cantant prompte es va sentir indisposat i un individu del públic, del mateix poble, familiar d’alguns membres de la banda, va eixir a suplir-lo.
Aquest agosarat diletant de les cordes vocals anys més tard me’l vaig trobar junt amb els dos guitarristes Pep i Juan Luis Llopis en un col·lectiu d’artistes de la comarca de l’Horta Nord anomenat Pinça. Havia deixat el cant i ara s’aferrava a una càmera fotogràfica.
Però aquella nit qui brillava amb llum pròpia va ser el bateria, el Chapi, que amb el temps s’ha convertit en un dels percussionistes més interessants i amb un currículum més brillant del País Valencià.
La fotografia és més que tècnica i tecnologia concretades en una màquina, al seu darrere hi ha el fotògraf que la manipula. El fotògraf és l’home que mira. Amb l’esguard, concentra la força dels seus sentits, vull dir la capacitat de recepció de tot allò que l’envolta, però també la capacitat d’assimilar-ho i transformar-ho en una cosa pròpia subjectiva. La mirada és la protagonista més que l’ull o l’objectiu de la màquina. Eixa mirada que capta la imatge i la convertix en un objecte amb el qual juga amb els efectes òptics i transmet a l’espectador sensacions i sentiments. Eixe ésser contemplatiu, caçador d’imatges que és el fotògraf, no és, en el fons, sinó un voyeur del seu temps i d’un espai que s’han convertit en un amant màgic, quan en la seua lluita per la recerca de la bellesa li dóna preponderància als elements eròtics i sensuals, com Vicent Salvador i Llopis