(Manel Joan i Arinyó a la Nit de les Lletres organitzada pel Club a la Nostra Marxa. Fotografia: Vicent Salvador)Afirmar a hores d’ara que Manuel Joan i Arinyó és un autor prolífic no suposa descobrir res de l’altre món, encara que parlar d’un llibre de poesia d’aquest autor de Cullera sí que ho és, ja que els anys transcorreguts des que va editar el seu darrer poemari i la seua extensa obra narrativa ens han fet oblidar que un dia també fou poeta.
El plany de l’home llop. Obra poètica completa (Editorial 3i4, València, 1999) recull els diversos poemaris que Arinyó va publicar durant la dècada dels vuitanta i els primers noranta del segle passat. Uns llibres amb els quals va guanyar alguns dels incipients certàmens literaris convocats per les noves institucions democràtiques i que, en alguns casos, veurien la llum mitjançant la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià.
Aquest primer volum d’obra poètica completa ens porta a una època en què el jove lletraferit començava a establir-se amb força i seguretat en el camp de la narrativa amb títols com ara Han donat solta als assassins. Aleshores la seua era una veu diferent i diferenciada dins del panorama literari valencià. Arinyó practicava una literatura amb reminiscències estètiques de gèneres com ara la pornografia, el terror i el gore, adobats amb un humor absurd i força ironia. Una estètica recollida del món del còmic i de l’audiovisual. En El plany de l’home llop hi ha versos que tenen sabor de cel·luloide, pura imatge encadenada que ens recrea una o diverses escenes en moviment. La seua poesia sembla fluir tal com raja sense cap mena de concessions, provocativa, cercant la reacció, el sacseig brusc del lector a través d’una realitat fosca escrita des d’un surrealisme brut i escatològic. La ment d’Arinyó vessa fantasia i imaginació, i està habitada per espectres i monstres de tota mena. Utilitza els clàssics i manipula el llenguatge per a denunciar, en escenes dantesques plenes de sarcasme, on sembla que se’n fot de tot, situacions esperpèntiques. O no és esperpèntic el que ha passat en aquest país des de la transició ençà? Per tant, no ens hauria d’estranyar que també des de la muntanya de Cullera se’n planya l’home llop.
El plany de l’home llop. Obra poètica completa (Editorial 3i4, València, 1999) recull els diversos poemaris que Arinyó va publicar durant la dècada dels vuitanta i els primers noranta del segle passat. Uns llibres amb els quals va guanyar alguns dels incipients certàmens literaris convocats per les noves institucions democràtiques i que, en alguns casos, veurien la llum mitjançant la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià.
Aquest primer volum d’obra poètica completa ens porta a una època en què el jove lletraferit començava a establir-se amb força i seguretat en el camp de la narrativa amb títols com ara Han donat solta als assassins. Aleshores la seua era una veu diferent i diferenciada dins del panorama literari valencià. Arinyó practicava una literatura amb reminiscències estètiques de gèneres com ara la pornografia, el terror i el gore, adobats amb un humor absurd i força ironia. Una estètica recollida del món del còmic i de l’audiovisual. En El plany de l’home llop hi ha versos que tenen sabor de cel·luloide, pura imatge encadenada que ens recrea una o diverses escenes en moviment. La seua poesia sembla fluir tal com raja sense cap mena de concessions, provocativa, cercant la reacció, el sacseig brusc del lector a través d’una realitat fosca escrita des d’un surrealisme brut i escatològic. La ment d’Arinyó vessa fantasia i imaginació, i està habitada per espectres i monstres de tota mena. Utilitza els clàssics i manipula el llenguatge per a denunciar, en escenes dantesques plenes de sarcasme, on sembla que se’n fot de tot, situacions esperpèntiques. O no és esperpèntic el que ha passat en aquest país des de la transició ençà? Per tant, no ens hauria d’estranyar que també des de la muntanya de Cullera se’n planya l’home llop.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada