dimarts, 9 de desembre de 2008

VICENT PENYA O EL DESIG DE PÀTRIA (I)

(Vicent Penya. Fotografia: Vicent Salvador)
Durant la segona meitat dels anys vuitanta del segle passat, immers en la malpagada faena de corresponsal per al diari Levante, vaig tindre l’oportunitat de conèixer els membres de l’Agrupació Cultural Vianants. La seua era l’única entitat de Rafelbunyol que duia a terme una tasca d’oposició social a l’asfixiant majoria absoluta del govern conservador d’aquest poble de la comarca valenciana de l’Horta Nord. Al capdavant del dinàmic col·lectiu vaig descobrir un home prim, de mitjana estatura, de cabells bruns i curts, amb ulleres, que parlava com si estiguera mastegant les paraules i que solia dissimular la seua impaciència i el seu nerviosisme jugant amb els dits de la mà dreta. Sota la seua aparença de ciutadà conformat s’ocultava un agitador de primer ordre que havia sabut llançar uns quants torpedes a la línia de flotació del conservadorisme local i alhora estendard de la dreta comarcal. Aquest xicot tenia també una personalitat sensible i culta, li agradava tocar la guitarra, pintar i escriure. Prompte vam saltar la fràgil frontera que hi havia entre l’entrevistat i l’entrevistador i férem amistat. Amb el pas del temps posàrem en marxa alguns projectes relacionades amb el món de la llengua i la literatura, com ara la revista L’Aljamia o les tertúlies Les Nits Màgiques del Django’s.
Vicent Penya i Calatayud, Penya per als amics, va nàixer a Rafelbunyol el 1961. De menut fou un estudiant aplicat que tenia traça amb el dibuix i la pintura, va guanyar-ne un premi important que convocava una institució pública d’àmbit estatal, i un dels primers textos que escriu és un guió per a un còmic que ell mateix dibuixaria. Com a il·lustrador s’encarregaria de les portades de l’opuscle Tres paisatges i del primer número de la revista L’Aljamia així com d’algunes de les il·lustracions interiors del llibre La veu d’un poble. En l’àmbit de la música féu els seus primers passos com a cantautor, posà lletra a algunes cançons de pop-rock per al grup Quatre Mil Som Prou i durant un període de temps en què em vaig creure rapsode m’acompanyà a la guitarra.
Vicent Penya va mamar en casa una cultura de progrés, el seu pare fou un actiu militant socialista. Ell se sent hereu de l’esquerra que té entre els seus objectius la recuperació i el reviscolament de la cultura, les senyes d’identitat i la llengua dels valencians. De fet s’acosta al món de la literatura des d’unes inquietuds sociopolítiques i d’agitació cultural i queda tan atrapat per la llengua i la literatura que, malgrat haver-se tret el títol d’enginyer industrial, continua estudiant fins a convertir-se en tècnic lingüístic i en escriptor.
Entre els trets que defineixen el seu caràcter jo destacaria la fidelitat (fidelitat a les idees, a la llengua i al seu univers personal i familiar), la perseverança i la tenacitat (a pesar de tantes condicions socioculturals adverses), l’idealisme i la militància en un munt de causes perdudes, voluntari i voluntariós, un pèl sorneguer sense arribar mai a ofendre, primmirat en les despeses.
És tímid, sense ser introvertit, informal en la seua manera de vestir i descuidat amb els seus cabells, i malgrat els anys transcorreguts mai no l’ha abandonat la imatge de bon xic de poble menut. És un individu casolà, poc amant de l’aventura (i no per això dels viatges, s’ha recorregut tots els racons del País Valencià), només cal llegir el primer poema del llibre De la casa estant per a comprovar-ho. Per a Penya l’univers comença des del seu jo i la llar és com un ventre matern protector i hospitalari. La perspectiva de la seua mirada com a creador és des del niu. Això no vol dir que no li interesse el que succeeix en l’espessa matèria de l’espai extern, per dir-ho amb les seues pròpies paraules, tot el contrari. És una persona preocupada per les conseqüències de la violència, pel dolor humà, per la injustícia social, per la insolidaritat, i pren partit per la pau, per la justícia, per la llibertat, pels valors democràtics, posant-se al costat dels qui pateixen, però ho fa des de la seua pròpia barricada. El seu poemari, Poemes en peu de pau, amb el qual va obtindre el Premi de Poesia Octubre de Sant Vicent del Raspeig, n’és una mostra.