dimarts, 30 de desembre de 2008

DE L'AMOR I LA TRAÏCIÓ EN TEMPS DE GUERRA

(Reunió jurats Premis Literaris Ciutat de Sagunt; Joan Garí, Pasqual Mas, Josep Vicent Frechina, Rafael Català i Manuel Bellver)
A Joan Garí li agrada dir-se assagista, no debades ha publicat diversos llibres d’aquest gènere, entre els quals destaca Un cristall habitat (Tàndem edicions), i com a tal ha estat reconegut amb diversos premis com ara el de la Mancomunitat de la Ribera Alta pel dietari Les hores fecundes (Bromera) o el dels Escriptors Valencians pel llibre d’articles Un ofici del segle (7 i mig editorial de poesia). Però també compta amb una trajectòria interessant com a poeta, cal recordar aquell magnífic llibre titulat Física dels límits (7 i mig editorial de poesia) i fins i tot ha fet incursions en el món de la traducció amb la popular La lletra escarlata de Hawthorne (Editorial 3 i 4).
Amb On dormen les estrelles (Bromera) va obtindre el Premi Constantí Llombart de Narrativa en Valencià. Es podria parlar molt sobre aquest premi, ben dotat però que ha estat sovint víctima de les batalles lingüisticopolítiques més mediocres i escatològiques que ha patit el cap i casal, caient durant anys en el desprestigi més absolut. No ho faré.
Des de fa uns anys (no sé si ho he dit en una altra banda) estem assistint a l’aparició en les nostres lletres de tot un seguit de novel·les que tracten d’una manera directa la qüestió de la guerra civil i, de retruc, la postguerra. Són els néts dels que van viure el drama, que no creuen en aquell pacte de silenci que es va fer durant la transició i que des dels seus textos demanen un espai per a la memòria, però, també, per a la justícia. El darrer en adherir-se a aquest diguem-ne moviment ha estat Joan Garí.
Però Garí –que sempre ha tingut una forta voluntat de singularitzar-se dins de les nostres lletres i de la seua generació– l’aborda, com no, des d’una òptica diferent. El crim que rememora és comés pels exaltats del bàndol republicà. La narració està dividida en dos plans temporals, un durant els primers mesos de la guerra civil i l’altre en l’actualitat. El protagonista és un professor universitari que és requerit pels membres d’una associació que busca restablir la memòria històrica. L’aparició d’una xicota li farà remembrar els primers mesos de la contesa en el seu poble. Uns mesos que viu com el despertar a l’adolescència i a l’amor, a l’amistat i a la traïció.
Personalment, sempre m’han agradat l’estil i la prosa de Joan Garí. I eixos són un dels millors elements que té el llibre. També que és un text carregat d’imatges, el lector visualitza cada escena. M’agrada el dibuix que fa de certs personatges, com ara l’alcalde de la població, i la manera d’actuar que la nostra classe política té davant d’alguns temes. I com no, algunes parts de la novel·la com la de l’inici, on ens parla de la gent que és afusellada i on apareixen les millors ràfegues de l’assagista.
On dormen les estrelles és una novel·la que, com a primera, té algunes mancances, potser li falta una mica més de «garra», la història acaba sent al meu gust massa amable, com si l’autor tinguera por de trencar algun plat. En qualsevol cas, és un bon llibre que fins i tot es pot convertir en la base per a un excel·lent guió cinematogràfic. Per cert, crec que algunes de les grans pel·lícules que s’han fet darrerament sobre la guerra civil deixen entreveure la seua influència en la novel·la de Garí (o almenys de les obres que el serviren com a base argumental) més que cap llibre dels autors valencians que han publicat sobre el tema.