diumenge, 21 de desembre de 2008

LOLA GONZÁLEZ MONTOLIO, O LA POESIA COM UNES NOVES ALES

Quan va caure en les meues mans el poemari A partir dels lliris soterrats (Brosquil edicions), em vaig quedar sorprés per la maduresa de la veu poètica de la seua autora, Lola González Montolío. Nascuda a Nules l’any 1945, però resident a Castelló de la Plana, feia la seua primera aparició en el panorama literari valencià a una edat en la que un bon grapat de poetes de la seua generació s’han desencantat i han abandonat l’escriptura o han canviat de gènere literari.
Mentre repassava l’original no deixava de preguntar-me on s’havia amagat durant aquest temps. On són els seus versos inicials, els seus poemes d’aprenentatge? Ningú no me’n sabia dir res. No és una habitual de tertúlies, ni de presentacions de llibres, ni de recitals, i els seus poemes mai no havien aparegut en cap revista literària ni en cap antologia. La seua relació (una relació íntima i secreta) amb la poesia s’havia mantingut viva a través de la lectura. Escrivia, però ho feia per a ella i per al seu calaix; eixe calaix que tots els poetes tenim ple de versos, molts d’ells condemnats al silenci i l’oblit. Un dia, durant eixe temps d’espera que es produïx poc abans de la presentació d’un llibre, em va confessar que el poeta de la Vall d’Uixó Josep Lluís Abad Bueno la va encoratjar a escriure en valencià. De vegades, per no dir sovint, els poetes pensem que escrivim per a ningú, que els nostres mots es perden en aquesta mar de la societat de la (des)informació, i de colp i volta et trobes que han ensopegat amb la boca d’un port que els ha rebut amb els braços i la ment oberts.
La passió que Lola González havia mantingut oculta ha donat fruit en un seguit de poemaris, bona part d’ells premiats: A partir dels lliris soterrats (Premi de Poesia Ciutat de Vila-real 2003), Quan s’eixala un ocell (Premi de Poesia Francesc Bru 2005), La llavor del silenci (Premi de Poesia Ciutat de Vila-real 2005), Gavella tardoral (Premi de Poesia Antoni Matutano 2006), els quatre publicats en la col·lecció de poesia de Brosquil Edicions.
Aquests dies he tornat a llegir el poemari Quan s’eixala un ocell. El llibre està dividit en tres parts i un poema que el tanca. La primera part, «Sols unes paraules», s’enceta amb tres poemes que d’alguna manera marquen el sentit últim del recull: Infantesa, Joventut i Maduresa.
En Infantesa les ganes d’aprendre, de descobrir el món, converteixen la poeta en un ocell sedejant. En Joventut ens diu: «estovaves el plomatge de la juvenil pitrera / per tal d’atraure l’amor». Però l’amor no va acabar sent un intercanvi entre iguals. La ingenuïtat i la generositat amb què la poeta, convertida en un ocell, s’enfronta a l’amor no es veuen recompensades i allò que havia de ser tan meravellós acaba sent un drama. En Maduresa es pregunta qui ha eixalat l’ocell, qui ha mort la il·lusió, l’esperança, i ha coartat la llibertat en l’amor i en la relació de parella.
A mesura que avancem en la lectura veurem també com Lola González incorpora al seu plany de denúncia l’angoixa que li provoca qualsevol altre tipus d’amenaça contra la vida, com ara la que produïx el terrorisme: 11-M. Només silenci o aquell producte de la violència exercida contra les dones: Passeig amb Clàudia.
En la darrera part del llibre, «L’absència més pregona», el paisatge és el tema del poema. L’absència més pregona és sens dubte la felicitat innocent de la infantesa. El seu esperit rural porta la poeta a recobrar amb nostàlgia els espais del passat on un dia es va sentir alegre i protegida. Mentre que la segona part és una mena de calaix de sastre, de la qual cosa ella no s’amaga ja que ho diu en el mateix títol encara que entre parèntesi (Calaix de sastre, habitatge de tota mena d’ocells desnonats de llur niu), ací trobem poemes que continuen amb el tema central i altres que funcionen com un pont cap a la tercera part.
Quan s’eixala un ocell és un llibre que naix des del propi dolor, però també des de l’honestedat i l’estima per la condició humana i per la mateixa poesia. La poesia li dóna a Lola González un nou alé, li obri una porta cap a l’immens horitzó de les paraules, ja que la creació poètica li proporciona unes noves ales per a un vol ple i lliure.

2 comentaris:

b.tum ha dit...

me he quedat en ganes de escoltar un poema de Lola Gonzàlez. Es posible?

Manel Alonso i Català ha dit...

Difícil, ja que Lola no té ni e-mail