(Berna Blanch a La Nit de les Lletres organitzada pel Club a la Nostra Marxa. Fotografia: Vicent Salvador)Berna Blanch és un dels poetes valencians que més se sembla a un gat (encara que físicament el veig més prop d’un lleó, un lleó prim, de llarga cabellera i de mitjana estatura), el seu pas per les nostres lletres és tan silenciós com el d’un felí, camina sense alçar pols, ni fer cap soroll, fugint de tot vedettisme. Com un jugador d’escacs, Berna Blanch observa la realitat que l’envolta, mou peça, vull dir crea una revista literària –Diàfora–, edita una antologia, funda junt amb altres una associació de poetes –El Cercle Poètic Argila de l’Aire–... i fixa de nou la mirada en el tauler esperant pacient el seu torn. És tal la seua modèstia que qualsevol en trobar-se’l no diria que en el seu currículum hi ha premis de poesia com ara el Josep Maria Ribelles de Puçol, el Josep Frabregues i Capell de Sallent, el de Paiporta, el Ciutat de Torrent i el Montflorit, així com l’edició de set poemaris: Els buits que camine (Edicions Germinal), La claror del llamp (Brosquil Edicions) El baf de l’espill (Brosquil Edicions), Arran de terra (Publicacions de l’Ajuntament de Sallent), La llum antiga (Tàndem Edicions), Incorpòria (Tabarca Llibres) i El tacte del reflex (Editorial Montflorit).
Berna Blanch, nascut a Catarroja l’any 1967 i des de fa uns anys resident a Torrent, és un home producte típic de l’àrea metropolitana de València, urbanita i al mateix temps rural. La ciutat, plena d’un excés de soroll i d’interferències d’imatges, li fa mal i fuig cap a la natura. Berna té una especial fixació pels espais naturals, oberts i solitaris, que trasllada amb passió als seus poemes.
La mirada és una eina fonamental en la seua creativitat, captura amb els ulls els elements que posteriorment convertirà en matèria poètica.
A la mirada del poeta, com un petit pit-roig, li agrada posar-se sobre una branca d’un arbre i submergir-se en el paisatge, sovint la seua estimada Albufera i les marjals de Catarroja, o sobre una persona que imagina també com un espai on aboca l’estima, la llavor, on li habita l’amistat o el desig. En tots aquests espais busca refugi davant les inclemències del pas atrotinat del temps, busca el silenci, un silenci que és l’avantsala de la felicitat, i busca la pau espiritual davant la dissort i la fi.
Berna Blanch no és un poeta de la foscor ni de les ombres. La seua és una poesia plena de llum i claredat, li agrada jugar amb elles, descompondre-les en colors, gaudir i aprofitar els seus reflexos i endinsar-se en els miratges que li provoquen. De vegades la llum és un focus que il·lumina racons de la memòria, en altres ocasions es dedica a bastir amb els seus feixos un niu per a la seua poesia.
Els versos Berna Blanch són el reflex de la seua ànima, del seu mar interior, i tenen la textura del reflex del seu esguard honest.
Berna Blanch, nascut a Catarroja l’any 1967 i des de fa uns anys resident a Torrent, és un home producte típic de l’àrea metropolitana de València, urbanita i al mateix temps rural. La ciutat, plena d’un excés de soroll i d’interferències d’imatges, li fa mal i fuig cap a la natura. Berna té una especial fixació pels espais naturals, oberts i solitaris, que trasllada amb passió als seus poemes.
La mirada és una eina fonamental en la seua creativitat, captura amb els ulls els elements que posteriorment convertirà en matèria poètica.
A la mirada del poeta, com un petit pit-roig, li agrada posar-se sobre una branca d’un arbre i submergir-se en el paisatge, sovint la seua estimada Albufera i les marjals de Catarroja, o sobre una persona que imagina també com un espai on aboca l’estima, la llavor, on li habita l’amistat o el desig. En tots aquests espais busca refugi davant les inclemències del pas atrotinat del temps, busca el silenci, un silenci que és l’avantsala de la felicitat, i busca la pau espiritual davant la dissort i la fi.
Berna Blanch no és un poeta de la foscor ni de les ombres. La seua és una poesia plena de llum i claredat, li agrada jugar amb elles, descompondre-les en colors, gaudir i aprofitar els seus reflexos i endinsar-se en els miratges que li provoquen. De vegades la llum és un focus que il·lumina racons de la memòria, en altres ocasions es dedica a bastir amb els seus feixos un niu per a la seua poesia.
Els versos Berna Blanch són el reflex de la seua ànima, del seu mar interior, i tenen la textura del reflex del seu esguard honest.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada