dilluns, 19 de desembre del 2011

POEMES DE LA RESISTÈNCIA CHICANA



La professora de literatura nord-americana a la Universitat de València Carme Manuel Cuenca acaba de publicar en edició bilingüe, dins de la col·lecció Plaerdemavida de l’editorial Germania, el llibre de Nephtalí de León Poemes de la resistència chicana, del qual a més ha fet la versió en valencià dels poemes i ha escrit una extensa i aclaridora introducció.
Carme Manuel s’està convertint en una peça fonamental en el trasllat de textos d’altres literatures a la nostra per raons de tant de pes com ara la seua capacitat d’investigació, la seua valentia, que li fa arriscar sense por per veus de fora d’allò que anomenem el cànon, així com per la seua gran capacitat de treball i el fet de saber ubicar en un temps i un espai un autor i la seua obra i explicar-lo d'una manera entendible al lector. Una de les diverses vessants del seu treball és la de descobrir-nos les literatures ocultes dins del gran continent de la cultura anglosaxona, com ha estat el cas de la literatura gal·lesa actual o de la literatura afroamericana.
Amb l’aparició de Poemes de la resistència chicana, en primer lloc, Carme Manuel ens informa de l’existència d’una subcultura situada al sud-oest dels Estat Units, just aquell territori que un dia va pertànyer a Mèxic, d’una subcultura mestissa i bilingüe que té en el mite indígena d’Atzlán un pilar identitari. Després ens descobrix un home a qui la vida li ha donat un bon grapat de colps baixos, que és pintor, narrador, poeta, rodamón i un activista pels drets civils de les minories als EUA.
Tot seguit la poesia de Nephtalí de León ens apareix escrita en un anglés barrejat de castellanismes i elements lingüístics de sabor indígena, i també de gerga, uns pocs poemes, aquells que parlen de l’amor o amb déu, ho fan en castellà. La tasca de traductora de Carme Manuel ha estat difícil, ja que ella tractava d’impregnar la versió del poema en català de la barreja lingüística dels originals i jo crec que ho ha aconseguit.
La poesia de León té la força en la paraula més que en les imatges, en el missatge més que en l’estètica. Per a endinsar-nos en el seu univers, els lectors d’aquesta part del món tenim la sort de comptar amb la guia excepcional de Carme Manuel, que ens explica la realitat quotidiana dels chicanos, la seua lluita pels drets civils en uns estats fronterers on les autoritats estan obsessionades amb l’emigració i on el color de la pell d’un ciutadà és un valor en alça (o en baixa, segons com).
Els poemes d’aquest llibre estan escrits amb la tinta vermella dels perdedors al país dels campions, de la gent que s’alça del terra després d’haver caigut mil vegades, de la gent que té l’enteresa i l’energia per a la lluita, la passió i la rauxa, però també per a la tendresa, l’amor i la poesia.
Aquest és un llibre d’un inconformista, d’una persona indignada amb el sistema que exigix canvis, dècades abans que es parlara dels indignats, d’un individu que assumix la veu d’un poble al qual se li han negat bona part dels seus drets.

dilluns, 12 de desembre del 2011

LA PASSIÓ PER LA MÚSICA




S’està dient, i jo no em canse d’escoltar-ho i de repetir-ho amb satisfacció, que la música en valencià passa per un dels seus millors moments des que un xicot de Xàtiva va agafar la guitarra i compongué la cançó Al vent.
Però si ens aturem una mica i girem la vista enrere, veurem que entre l’esclafit musical dels setanta i l’actual hi ha un temps que no va ser massa propici per a la música en valencià. Entre els músics dels setanta i els del segle xxi aparegueren altres que ho van tindre molt difícil. Cantar en valencià d’una manera més o menys professional sempre ha estat complicat, però aparéixer en escena en aquells moments i intentar fer-se un lloc fou una tasca digna d’herois, quan no de simples kamikazes, només cal escoltar el testimoni de gent com ara Carles Enguix o Joan Amèric, tot dos encara en actiu. Amèric, a pesar de totes les dificultats, va aconseguir publicar uns quants cedés amb un pomell de bones cançons i a més va ser capaç d’omplir recintes amb un aforament notable.
Entre les generacions dels seixanta i dels setanta i les actuals hi ha un personatge que fa de baula tot intereconnectant-les, em referisc a Miquel Gil. L’exmembre del grup Al Tall va viure tota l’efervescència de la transició quan els concerts s’omplien de joves que reclamaven l’autonomia i l’autodeterminació del País Valencià. Va travessar el desert de meitat dels huitanta i dels noranta fent provatures de mestissatge sonor, amb projectes com ara el de Terminal Sur, per a després iniciar, amb l’aparició del cedé Orgànic, una trajectòria de les més brillants i sòlides d’aquests darrers anys.

Miquel Gil és, però, també un punt de contacte i d’unió entre músics provinents de diverses tradicions musicals, els de la música d’arrels anglosaxones, els de la música llatina i la música d’arrels mediterrànies. Ho és, també, entre Catalunya i el País Valencià, entre el sud de la península i les valls i muntanyes de més al nord.
La seua obertura de mires, la seua passió per la música, la seua empenta, la seua perseverança i la seua valentia a l’hora d’enfrontar-se a modalitats de cant i fins i tot a temes musicals que han estat profundament marcats per l’enorme personalitat dels seus creadors, com ara Ovidi Montllor, Joan Manuel Serrat, Joan Baptista Humet, etc., fan d’ell un intèrpret i un creador únic i original.
Però hi ha una altra tasca que Miquel Gil ha dut a terme amb èxit, donar a conéixer al gran públic l’obra de poetes valencians i catalans actuals, no ha estat l’únic en fer-ho però sí un dels més constants. El tractament musical que li ha donat aquests poemes va més enllà de la simple recreació musical, els ha fet seus i molts d’ells els ha acabat convertint en petites joies.
Quan u s’acosta a l’obra de Miquel Gil, el primer que li crida l’atenció és la seua veu trencada i potent, després va descobrint una sensibilitat, un saber fer, un saber envoltar-se de bons professionals i un gran respecte per un ofici que coneix, que gaudix i que ha convertit en la seua vida. Quan un s’acosta al verí de la seua música es converteix en un addicte.


(Publicat el 1 de desembre de 2011 a la columna "Mou-te que açò s'empastra" del diari digital l'Informatiu)

diumenge, 11 de desembre del 2011

EL CARRER DELS BONSAIS


SI LES PEDRES PARLAREN
I l’escriptor d’històries inventades, al bell mig d’una discussió bizantina, en un rampell exclamà:
–Si les pedres parlaren!
A la qual cosa el fuster histriònic va respondre:
–Quina llauna amb tant d’escàndol pertot arreu!
–El mateix renou que provoquen els demagogs.


RAONS ÈTIQUES
Víctima d’una estranya malaltia, li amputaren el cap. Els metges van pensar que no sobreviuria a tan dràstica intervenció. S’equivocaren. El pacient mai no havia tingut cervell. Als pocs mesos es van decidir a posar-li’n un ortopèdic. Els familiars exigiren que aquest realitzara les mateixes funcions que l’anterior.
L’equip mèdic s’hi va negar al·legant raons ètiques.



D'UN SILENCI
A l’home se li’n va anar el cap. Només ell sabia on. Ningú li va preguntar per on parava. I ell, feliç, s’ho va callar.

(Aquests tres petits contes inèdits  formen part d'una nova versió del llibre El carrer dels Bonsais de Manel Alonso i Català).
Podeu llegir un interessant article d'Agustí Peiró sobre el llibre El carrer dels Bonsais clicant ací


diumenge, 4 de desembre del 2011

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS


Entre paréntesis

       C

Entre bastidores la Noche, desnuda,
esconde bajo un velo de pantera
facciones de mujer gris.
De nada sirven los espejos
                    la música, la seda,
el tigre ha enterrado las garras
y se pierde entre luces de neón
rumiando una ausencia.

Se levanta el telón y en el escenario
una habitación en ruinas.


Entre parèntesi

             C

Entre bastidors la Nit, nua,
amaga sota un vel de pantera
unes faccions de dona grisa.
De res serveixen els miralls
                    la música, la seda,
el tigre ha soterrat les urpes
i es perd entre llums de neó
remugant una absència.

S'alça el teló i a l'escenari
una cambra en runes.

(Del llibre  Amb els plànols del record  de Manel Alonso i Català -Editorial Germania, Alzira,1994- traducció al castellà de Joan Navarro. Publicat a la revista digital Sèrie alfa)