dilluns, 12 de desembre del 2011

LA PASSIÓ PER LA MÚSICA




S’està dient, i jo no em canse d’escoltar-ho i de repetir-ho amb satisfacció, que la música en valencià passa per un dels seus millors moments des que un xicot de Xàtiva va agafar la guitarra i compongué la cançó Al vent.
Però si ens aturem una mica i girem la vista enrere, veurem que entre l’esclafit musical dels setanta i l’actual hi ha un temps que no va ser massa propici per a la música en valencià. Entre els músics dels setanta i els del segle xxi aparegueren altres que ho van tindre molt difícil. Cantar en valencià d’una manera més o menys professional sempre ha estat complicat, però aparéixer en escena en aquells moments i intentar fer-se un lloc fou una tasca digna d’herois, quan no de simples kamikazes, només cal escoltar el testimoni de gent com ara Carles Enguix o Joan Amèric, tot dos encara en actiu. Amèric, a pesar de totes les dificultats, va aconseguir publicar uns quants cedés amb un pomell de bones cançons i a més va ser capaç d’omplir recintes amb un aforament notable.
Entre les generacions dels seixanta i dels setanta i les actuals hi ha un personatge que fa de baula tot intereconnectant-les, em referisc a Miquel Gil. L’exmembre del grup Al Tall va viure tota l’efervescència de la transició quan els concerts s’omplien de joves que reclamaven l’autonomia i l’autodeterminació del País Valencià. Va travessar el desert de meitat dels huitanta i dels noranta fent provatures de mestissatge sonor, amb projectes com ara el de Terminal Sur, per a després iniciar, amb l’aparició del cedé Orgànic, una trajectòria de les més brillants i sòlides d’aquests darrers anys.

Miquel Gil és, però, també un punt de contacte i d’unió entre músics provinents de diverses tradicions musicals, els de la música d’arrels anglosaxones, els de la música llatina i la música d’arrels mediterrànies. Ho és, també, entre Catalunya i el País Valencià, entre el sud de la península i les valls i muntanyes de més al nord.
La seua obertura de mires, la seua passió per la música, la seua empenta, la seua perseverança i la seua valentia a l’hora d’enfrontar-se a modalitats de cant i fins i tot a temes musicals que han estat profundament marcats per l’enorme personalitat dels seus creadors, com ara Ovidi Montllor, Joan Manuel Serrat, Joan Baptista Humet, etc., fan d’ell un intèrpret i un creador únic i original.
Però hi ha una altra tasca que Miquel Gil ha dut a terme amb èxit, donar a conéixer al gran públic l’obra de poetes valencians i catalans actuals, no ha estat l’únic en fer-ho però sí un dels més constants. El tractament musical que li ha donat aquests poemes va més enllà de la simple recreació musical, els ha fet seus i molts d’ells els ha acabat convertint en petites joies.
Quan u s’acosta a l’obra de Miquel Gil, el primer que li crida l’atenció és la seua veu trencada i potent, després va descobrint una sensibilitat, un saber fer, un saber envoltar-se de bons professionals i un gran respecte per un ofici que coneix, que gaudix i que ha convertit en la seua vida. Quan un s’acosta al verí de la seua música es converteix en un addicte.


(Publicat el 1 de desembre de 2011 a la columna "Mou-te que açò s'empastra" del diari digital l'Informatiu)