dimecres, 25 d’agost del 2021

XXVII

 


Voy a volver a escribirte, ahora me interesa mucho la política ...

ARNAU ALONSO I SANTOS

(16 de mayo de 2007, de su diario)

 

XXVII

Ser uno entre tantos pero sin ataduras,

ni brújulas alocadas,

ni predicadores laicos que nos arrastran

de una manera estúpida hacia el sectarismo y la confrontación;

consciente de la propia identidad individual,

hijo de un pueblo que sobrevive a pesar de las derrotas.

Ser uno entre tantos para desenmascarar

la avaricia, el egoísmo, la soberbia, el racismo, la injusticia.

Ser uno entre tantos para ser palabra, gesto, diálogo.

Ser uno entre tantos para crear, construir, luchar y combatir.

Ser uno de los que no tienen espera, de los que no se callan,

de los que cantan a la esperanza, a la hermandad

y un día confían levantar bien alta la bandera de la libertad.

dimarts, 17 d’agost del 2021

LA DANSA D'UN TEMPS NOU

 

L’escriptor, sociòleg, polític combatiu, agitador social i músic Rafa Xambó acaba de publicar un nou treball discogràfic, La dansa d’un temps nou (Stanbrook, 2021).

Aquest és un dels discos en què, des del meu humil i intranscendent punt de vista, més i millor es retrata l’incombustible intel·lectual d’Algemesí, si tenim en compte que La dansa d’un temps nou inclou versions molt personals d’alguns dels músics que han estat referents en la seua vida. Rafa Xambó mai no ha perdut les arrels ni la identitat. Així, hi trobem adaptacions del tàndem Lennon/McCartney Univers, dels cantautors nord-americans Woody Guthrie/Jeff Tweedy Trist i sol, Pete Seeger, amb Hiroshima, del català Toti Soler, Nova cançó de suburbi, i dels valencians Ovidi Montllor, Homenatge a Teresa, i de Raimon, Indesinenter. Recull, de la tradició popular, La dama d’Aragó, i s’acosta a la música electrònica de la mà de Joan Palomares (del grup Prozak Soup) en Diners de sang. Torna una vegada més a cantar poemes d’Anna Montero, de Txema Martínez, de Maria Mercè Marçal, de Salvador Espriu, de Manel Marí i del turc Nâzim Hikmet.  Un autoretrat en dotze peces, interpretades amb la seua veu característica, personal, càlida i més suggerent i evocativa com menys alça el crit.

En aquesta nova aventura l’ha acompanyat una banda formada per músics com ara Àlvar Carpi, Salva Vázquez, Chris Atwel, Ben Wirjo, Miquel Xambó i Peter Connolly. Facundo Novo s’ha encarregat, junt amb el mateix Rafa Xambó, de la producció musical i a més ha mesclat i masteritzat tot el disc. Junt amb Joan Palomares s’ha encarregat de la caixa de música en Cançó de bressol, un dels temes més delicats, tendres i emotius del disc.

Joan Palomares ha estat l’especialista que ha aportat la seua experiència amb la música electrònica a aquest treball i canta amb Rafa Xambó en Diners de sang, amb el qual es tanca el disc, tot un cant de denúncia i un clam a la solidaritat entre els pobles.

El disc pren el títol d’un vers de la cançó que l’obri: El meu petit amor, concretament del sisé: «El meu petit amor / somriu cada matí / i jo li faig cançons / a l’illa del tresor / ballem entre pirates / la dansa d’un temps nou / el temps de l’alegria». Trobe que, tot i el títol, no és un disc per a ballar, encara que en llibertat, quina gran paraula, cadascú porta el seu ritme i és amo dels seus moviments i, per tant, dansar sempre ho podem fer, o ho poden fer els nostres sentits, especialment l’oïda mentre ens deixem dur per unes melodies intenses cosides amb fils de tonalitats roges i verdes, carregades de lirisme, de tendresa, de sentiments i de denúncia.

diumenge, 15 d’agost del 2021

XXV

 



De las pocas cosas que aprendí

durante mi patético paso por el ejército

hubo la de saber emplear un peine y unas tijeras.

Durante un año pasaron por mis manos

tantas cabezas como por las de Madame Guillotine

durante el reinado de terror francés;

todo el mundo me pagaba con una caña de cerveza.

Llegué a beberme toda la cerveza

que aparece en la poesía de Bukowski.

A pesar de la práctica, nunca

alcance el nivel suficiente

como para poder ejercer el oficio

una vez licenciado de las fuerzas armadas.

Pelé a mi padre, a mi padrino...

También fui tu peluquero.

Tenías un cabello fuerte, sano, agradecido,

un nacimiento en el cuello perfecto

y un puente sobre la oreja bien definido.

Tus cabellos soportaban con armonía los trasquilones

y las escaleras hacia ninguna parte.

Te cortaba el cabello y a ti te gustaba,

como a un maestro de obra, dirigir la operación.

Sabías con una exactitud milimétrica lo que querías.

Eres consciente de que detrás de un corte de pelo

hay una manera de ver y entender el mundo,

y no querías que nadie en nombre de la moda te definiera.

De tu imagen, como de tu destino,

tenías que llevar tú el timón.

divendres, 13 d’agost del 2021

EL QUADERN DE L'ESPIA

 

El quadern de l’espia és un «... mapa de derrotes / dibuixat per un espia que tampoc no era ningú, sinó l’ombra / que ara recull l’abric de la cadira i se’n va». Sí, això mateix, però també notes on ens parla Marià Veloy «... dels paisatges que havien d’il·luminar-me les parpelles / i s’han convertit en cicatrius. Els morts que coneixien / el meu malnom, les dones que van estimar-me / amb una devoció que no he honrat, els fills que no he sabut protegir, la família que es mereixia / algú domesticable».

Ho diu amb naturalitat l’autor en el poema que té el mateix títol que el llibre i que l’obri. Hi ha poetes que tenen el costum, en la majoria de les seues obres, de donar-nos informació del que trobarem tot seguit (com ara el catarrogí Ramon Guillem). En aquest cas, Veloy ens fa quasi un resum d’allò que ens trobarem tant en contingut com en forma.

El quadern de l’espia (Galés Edicions, Paterna, 2021) li va valdre a l’escriptor i també editor barceloní Marià Veloy (1978) el Premi Mallorca de Poesia, 2020, convocat i patrocinat pel Consell de Mallorca. Fins ara Veloy havia publicat diverses novel·les, El quadern de l’espia és el seu primer llibre de poesia.

Es tracta d’un poemari amb dues portes, una d’entrada, de la qual ja els he donat notícia, i una altra d’eixida, Intercanviem-nos psicòlegs, on ens proposa en clau d’humor un comiat civilitzat a la que fins aleshores havia estat la seua parella. I al bell mig, dos apartats, Les derrotes i Cicatrius, dos títols breus i que no porten a cap engany.

El llenguatge poètic que crea Veloy és àgil, diàfan, fresc i en ell incorpora elements quotidians. El poema és construït amb una barreja d’elements provinents del realisme intimista, el llenguatge de la novel·la gràfica i el cinema, la qual cosa en solidificar-se dota els seus artefactes poètics d’una notable amenitat. Amenitat que no vol dir que siguen divertits, encara que l’autor no defuja emprar amb intel·ligència la ironia i l’humor. En el fons, l’espia se sap que ha fracassat i els versos tenen una certa melangia.

Marià Veloy escriu en El quadern de l’espia sobre pèrdues, absències, derrotes, frustracions, dolor... La mort d’un fill petit que ha deixat un buit brutal, com un forat negre que devora les escenes d’una vida que imaginarem i que no podrem viure. Un matrimoni trencat i tot allò que comporta un projecte de vida que s’ha quedat en paper mullat, més tot allò que suposa de desencant i ràbia. La relació de l’individu davant de la societat. La recerca en el passat d’explicacions sobre el present.

Marià Veloy, que és un bon narrador (i hi ha poemes en aquest llibre on es pot constatar), ens demostra en El quadern de l’espia que és un poeta agosarat i amb un gran potencial.

En el penúltim poema, Atapeïda ombra, ens confessa: «Escric excavant túnels, / escapo d’allò que ja no sóc: / a recer dels meus ulls / soc una altra cosa; atapeïda / ombra topant contra la foscor». Un nàufrag, una figura solitària  que recull l’abric de la cadira i se’n va deixant en la taula de l’estudi el seu quadern inclement.

dimecres, 11 d’agost del 2021

XXIV

 


Ahora que has atravesado la línea oscura de la verdad:

la de saber si hay o no vida después de la muerte,

me retornan como un eco claro y sereno

las preguntas que me hiciste

y de las que nunca te ofrecí una respuesta.

Pare, ¿por qué no te mojas?

Lo decías como si yo fuese uno de esos poetas

que desde su torre de marfil

observan con desdén el devenir del mundo.

Pare, ¿por qué no te mojas?

—Hijo, porque el último torbellino de un naufragio

me estaba arrastrando irremediablemente

hacia las profundidades tenebrosas de la depresión.

dijous, 5 d’agost del 2021

NOU DISC DE TOMÀS DE LOS SANTOS

Cinc anys després del seu darrer treball discogràfic, Segona mà (Mésdemil, 2016), el cantautor de la ciutat de València Tomàs de los Santos ens oferix el seu tercer disc. Recordem que el primer fou Dones i dons (Mésdemil, 2014), on feia duet amb Borja Penalba, un treball reconegut per la crítica amb el IX Premi Ovidi Montllor al Millor Disc de Cançó d’Autor.

Alguns situen Tomàs de los Santos en l’ampli marge que hi ha entre Víctor Jara i John Lennon, pel seu compromís amb la justícia social, la defensa de les llibertats individuals i col·lectives, el feminisme, la memòria històrica...

Segona mà incloïa, entre altres, el poema convertit en cançó Lletra a Dolors del poeta de Roda de Ter Miquel Martí i Pol, amb rapsòdia de l’actriu Sílvia Bel, que avançava d’alguna manera el que seria el seu tercer treball. És cert que Tomàs de los Santos ha musicat en els seus discs, amb magnífics resultats, diversos poetes com ara Vicent Andrés Estellés, però aquest últim li l’ha dedicat sencer a un únic poeta, Joan Salvat-Papasseit, i a un dels seus millors llibres, El poema de la rosa als llavis (1923), títol que també és el del disc i que ha editat Bureo músiques.

La rapsòdia en aquesta ocasió ha estat a càrrec de l’actriu Elsa Tronchoni.

El poema de la rosa als llavis és un llibre amb una gran càrrega de sensualitat i amb tocs de romanticisme i de l’avantguarda del moment en què va ser creat. Una obra que conté alguns cal·ligrames i un desig immens de vida, d’aventura, d’estima i tendresa. No tinc cap dubte que Salvat-Papasseit és un clàssic del segle xx, que ha enamorat no sols els lectors de diverses generacions, sinó també cantautors de la talla de Joan Manuel Serrat i Ovidi Montllor.

Tomàs de los Santos s’ha encarregat de la composició musical i no té res a envejar-li a la d’altres músics que l’han precedit. La seua veu, càlida, va canviant fins a fer-se més intensa, a voltes electritzant, segons li ho reclamen el ritme i la melodia de la cançó, jugant amb la sensualitat de la veu d’Elsa Tronchoni, que interpreta els poemes amb passió ben mesurada i plena de matisos.

Els arranjaments musicals, la producció i les mescles són de Pau Romero, un col·laborador imprescindible en aquest disc, ja que a més s’ha encarregat de tocar la guitarra elèctrica, l’acústica, la de dotze cordes, el baix, la weissenhorn i un llarg etcètera, un vertader home orquestra.

El disc és d’una gran riquesa sonora, amb diversos canvis de registres que en alguns moments l’acosten al pop i al rock, sense deixar de banda el segell personal que posa en cada interpretació el nostre cantautor.

Tomàs de los Santos tracta amb un gran respecte els poemes de Salvat-Papasseit, realça la seua força, la seua tendresa i el seu esperit amb uns duets encertadíssims de cançó i rapsòdia.

Un disc del qual pense que esdevindrà un clàssic de la nostra música popular.

dilluns, 2 d’agost del 2021

XXIII

 


Te das cuenta de la falsedad

en la que vives, tú y tu gente.

ARNAU ALONSO Y SANTOS

 


Teoría del 'postureo' según Arnau

 

Atrapados como un insecto en el cristal de la falacia,

en la busca desesperada de treinta segundos de fama,

que como una dosis de la dama blanca crees que te corresponden

y que te acabará convirtiendo en un títere.

Hemos tatuado delante de un número infinito de palabras

la palabra «pos»: posmodernidad, posnacional,

posverdad, posposteridad, poshumano.

Ensayamos delante del espejo del camerino

un gesto, un movimiento, una pose,

y lo hacemos como un viejo actor hambriento de aplausos,

con el fin de agradar o de impresionar

una colección de individuos a la que en realidad

les importas la deposición maloliente de un brontosaurio.

¡Cuanto más postura más impostura!

Pare, a ti no te hacen falta las redes sociales.

Ni mucho menos las poses de los poetastros.