L'AMARGOR DE L'ODI

L’afusellament de l’avi durant la postguerra marca a foc roent la vida de tres generacions d’una mateixa família. Un afusellament que es podia haver evitat si no haguera estat traïda la família per un amic, Ernest Cucala, un individu que a partir d’aleshores anomenarien el causant. L’aparició a les portes de l’institut on treballa Marta, la néta del finat, d’un ancià rodamón amb síndrome de Diògenes reviscolarà de nou el desig d’aclarir uns fets que van ocórrer abans i durant la guerra civil espanyola, però el destí encara els té guardades a les protagonistes unes quantes sorpreses més.
Pep Castellano, en El causant (Perifèric edicions, 2009), deixa que siguen els mateixos personatges qui ens narren la novel·la. Marta relata al seu germà els esdeveniments que la van portar d’una manera obsessiva a exercir de detectiva privada fins aconseguir descobrir la veritat sobre la vida i la mort de Cucala. La seua mare li conta els records de l’àvia i els seus propis d’un temps marcat per la por, la fam i la tragèdia. Cada capítol es va convertint així en una peça d’un trencaclosques que només l’aparició entre les escasses propietats del vell rodamón d’un diari personal escrit en alemany podrà completar.
La novel·la està escrita amb un llenguatge pretesament col·loquial, per tal de donar-li al lector una sensació d’oralitat. Pep utilitza girs i crosses per tal de donar a les diferents veus narratives una personalitat pròpia.
El causant incidix en eixe quasi subgènere narratiu que té com a tema la guerra civil espanyola i al qual pocs narradors valencians s’han escapat de la temptació de dir la seua, d’acord amb la necessitat de la recuperació de la memòria històrica, la necessitat que té una societat sana de saber la veritat que molts han volgut silenciar. La veritat ens pot doldre, però oculta i silenciada es podrix i escampa la seua putrefacció per tot arreu.
En El causant l’autor es posa de part de la gent senzilla, de la gent innocent, de les víctimes de la violència, conscient que de vegades la història és com un corró que aixafa tot allò que troba al seu davant.
De la novel·la m’ha agradat i per això ho vull destacar els símils que el seu autor fa amb els tocs de la pilota valenciana a l’hora de definir la personalitat d’algun personatge, com també la magnífica i dantesta descripció que fa de la batalla de Terol.

DOTZE CONTES I MIG

He seguit la trajectòria de l’escriptor d’Albocàsser Pep Castellano des que ens va sorprendre l’any 2001 amb el llibre L’Herència dels càtars, després vaig tindre la sort de conèixer-lo personalment i entaular amistat. I des de fa uns anys cap ací li he fet d’editor.
Entre les qualitats de Pep Castellano (i en té moltes) destaquen una gran capacitat per a la creativitat literària i la seua bonhominia. Actualment és un dels escriptors de narrativa infantil i juvenil més destacats del País Valencià, així com un magnífic contacontes.
La seua extensa obra literària destinada als més joves de la casa oculta la seua obra narrativa per al públic adult i que s’aplega fins ara en dos reculls de contes Jocs de Pilota i Dotze contes i mig (els dos editats per Brosquil edicions). El primer va ser guardonat amb el Premi de Narrativa Vila d’Almassora 2002, i en ell Pep interpreta que l’amor, el desamor i les relacions humanes en general són com un joc de pilota. El problema és que els personatges del llibre, com nosaltres mateixos en la vida real, desconeixen les regles de cada joc que es veuen obligats per les circumstancies a practicar i sovint acaben expulsats o abatuts.
Amb el segon, Dotze contes i mig, Pep va obtindre el VIII Premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado. Aquest és un recull on trobem un autor més madur i més segur d’ell mateix que en l’anterior treball. Pep ens sorprèn amb una prosa àgil, clara, neta amb històries sòlides, entretingudes que atrapen i sedueixen ràpidament al lector i ho fan de tal manera que aquest és capaç de recordar la trama de cadascuna dies després d’haver acabat la seua lectura, és més, afirme amb contundència (i la meua experiència personal que servisca per a subratllar-ho si cal) que seria capaç de narrar qualsevol d’elles amb fidelitat al que li ho demane.
La totalitat de les dotze narracions i mitja funcionen a nivell oral d’una manera espectacular i això és a causa segurament que quan Pep estava escrivint aquest llibre se li havia oblidat (per a sort nostra) traure’s el vestit de contacontes i el seu entranyable ofici ha deixat empremtes en el text.
En obrir i endinsar-se en les seues pàgines ens troben un recull divertit, de vegades sorprenent i altres suggerent que no estalvia crítiques a la societat de consum, a la discriminació de la dona alhora que denuncia desigualtats socials i el cruel i etern tema de les relacions nord-sud.
Dotze contes i mig és un llibre d’una lectura molt recomanable que farà gaudir a qui decidisca submergir-s’hi. Espere que aquest no siga el darrer llibre per a adults de Pep Castellano i que sota el bosc de la seua extensa obra de narrativa per a joves i infants deixe d’ocultar-se d’una vegada i per totes aquesta vessant tan atractiva.