divendres, 28 de novembre de 2008

DOTZE CONTES I MIG

He seguit la trajectòria de l’escriptor d’Albocàsser Pep Castellano des que ens va sorprendre l’any 2001 amb el llibre L’Herència dels càtars, després vaig tindre la sort de conèixer-lo personalment i entaular amistat. I des de fa uns anys cap ací li he fet d’editor.
Entre les qualitats de Pep Castellano (i en té moltes) destaquen una gran capacitat per a la creativitat literària i la seua bonhominia. Actualment és un dels escriptors de narrativa infantil i juvenil més destacats del País Valencià, així com un magnífic contacontes.
La seua extensa obra literària destinada als més joves de la casa oculta la seua obra narrativa per al públic adult i que s’aplega fins ara en dos reculls de contes Jocs de Pilota i Dotze contes i mig (els dos editats per Brosquil edicions). El primer va ser guardonat amb el Premi de Narrativa Vila d’Almassora 2002, i en ell Pep interpreta que l’amor, el desamor i les relacions humanes en general són com un joc de pilota. El problema és que els personatges del llibre, com nosaltres mateixos en la vida real, desconeixen les regles de cada joc que es veuen obligats per les circumstancies a practicar i sovint acaben expulsats o abatuts.
Amb el segon, Dotze contes i mig, Pep va obtindre el VIII Premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado. Aquest és un recull on trobem un autor més madur i més segur d’ell mateix que en l’anterior treball. Pep ens sorprèn amb una prosa àgil, clara, neta amb històries sòlides, entretingudes que atrapen i sedueixen ràpidament al lector i ho fan de tal manera que aquest és capaç de recordar la trama de cadascuna dies després d’haver acabat la seua lectura, és més, afirme amb contundència (i la meua experiència personal que servisca per a subratllar-ho si cal) que seria capaç de narrar qualsevol d’elles amb fidelitat al que li ho demane.
La totalitat de les dotze narracions i mitja funcionen a nivell oral d’una manera espectacular i això és a causa segurament que quan Pep estava escrivint aquest llibre se li havia oblidat (per a sort nostra) traure’s el vestit de contacontes i el seu entranyable ofici ha deixat empremtes en el text.
En obrir i endinsar-se en les seues pàgines ens troben un recull divertit, de vegades sorprenent i altres suggerent que no estalvia crítiques a la societat de consum, a la discriminació de la dona alhora que denuncia desigualtats socials i el cruel i etern tema de les relacions nord-sud.
Dotze contes i mig és un llibre d’una lectura molt recomanable que farà gaudir a qui decidisca submergir-s’hi. Espere que aquest no siga el darrer llibre per a adults de Pep Castellano i que sota el bosc de la seua extensa obra de narrativa per a joves i infants deixe d’ocultar-se d’una vegada i per totes aquesta vessant tan atractiva.